Liudmila Ulitskaia: ‘Les dones ara són més lliures, però no pas més felices’

La penúltima novel·la de Liudmila Ulitskaia Daniel Stein, el intérprete (Alba) arriba a Espanya set anys després de ser publicada a Rússia, on el 2007 va guanyar el premi nacional de literatura ‘Gran Llibre’. L’autora, una dona de setanta anys que porta els cabells curts i vesteix amb tons foscos, visita Barcelona per presentar-la. Gerard de Josep hi ha conversat.

Són les deu del matí i Ulitskaia, que ja ha atès abans una altra entrevista, encara no ha esmorzat. Li tanquen el menjador a les onze, però primer vol acabar amb els compromisos. Tot i així, no té pressa i s’hi estén a cada resposta. Gesticula i em mira, com si jo pogués entendre-la, però és l’expert en literatura russa Ricard San Vicente qui ens fa d’intèrpret.

Realitat i ficció

La novel·la s’obre amb unes notes del diari d’Ewa Manukyan, un personatge real basat en una bona amiga d’Ulitskaia. Filla d’una comunista empedreïda, Ewa va néixer el 1942 enmig d’un bosc de Bielorússia, a cent quilòmetres d’Emsk, un assentament de jueus del qual la seva mare va escapar quan estava embarassada.

Juntament amb el seu germà, Ewa va acabar en un orfenat, on va passar bona part de la seva vida. La seva mare, després d’un periple per presons i conflictes diversos, va tornar a buscar-los. Era massa tard: Ewa l’odiava i el seu germà havia mort als 16 anys. Es va fer cristiana i es va casar diverses vegades perseguint la felicitat.

Ulitskaia, asseguda en una butaca de pell al rebedor de l’hotel de Barcelona on s’allotja, diu que fa dos dies va rebre una trucada de Boston. “Em van trucar per dir-me que Ewa ha mort. Ara la recordo amb amor”, explica. Em quedo de pedra.

Un dia Ewa coneix Ester Hantman, un personatge de ficció inventat per Ulitskaia. Es tracta d’una anciana que també va viure a Emsk i que coneixia la mare d’Ewa. “¡Grande es el Señor! ¡Sobreviviste!”, diu Ester a Ewa en una abraçada que inaugura una estreta relació.

“A vegades la proximitat espiritual no té res a veure amb la relació de sang. Escollim els nostres amics, però no els nostres pares. Per això és important que tothom tingui un amic gran que el guiï. Quan era jove, jo tenia el que anomenava les meves amigues velletes. Ara sóc jo l’amiga velleta d’algunes joves”, diu Ulitskaia sense rastre de nostàlgia ploranera.

Ewa i Ester representen dues generacions diferents. “Ewa pertany a la que ha crescut després de la revolució sexual: dones molt més lliures que les seves àvies, però no pas més felices. Comparteixen els mateixos problemes i no els poden defugir”, diu Ulitskaia.

Elles són només alguns dels múltiples personatges que poblen l’obra i que orbiten la figura de Daniel Stein, un personatge real que Ulitskaia va conèixer l’any 1996. El germà Daniel era un jueu d’origen polonès que va sobreviure a l’Holocaust fent d’intèrpret per a la Gestapo i que després de la guerra va marxar a viure a Israel convertit en un monjo catòlic.

Fe i religiositat

Ulitskaia, biòloga de formació, creu que ciència i religió no són realitats oposades. Explica que un amic seu, un capellà ortodox, li deia que si una cosa no s’havia trobat mai a la vida era una persona no creient. I afegeix: “A la meva joventut, coneixia molta gent que creia en el comunisme com altres creien en Déu. Qualsevol idea es pot convertir en objecte de la fe”.

Explica que, per a ella, un dels temes importants de la novel·la és que “qualsevol esdeveniment de la vida pot ser interpretat de maneres diferents”. Per això posa èmfasi en el concepte de l’intèrpret, que apareix al títol: “El germà Daniel va fer molt perquè s’entengués aquesta idea, que sempre hi ha un punt de vista diferent al teu”.

Ell parlava d’un cristianisme mínim, explica Ulitskaia. Per a ella, els aspectes formals de la religió, com els rituals que hi van associats, són només qüestions accessòries: “El cristianisme ha perdut a Crist pel camí”.

Ulitskaia diu que ella no és especialista a donar a respostes, sinó que el que fa és “veure el problema i analitzar-lo des de tots els punts”. Si bé té clar que una pregunta ben plantejada comporta la meitat d’una resposta correcta, el problema, assegura Ulitskaia, l’haurem de resoldre tots junts.

Dones i feminitat

L’any 2011 va rebre el premi Simone de Beauvoir per la llibertat de les dones, però el seu discurs sobre les qüestions de gènere no agrada a tothom. Per a Ulitskaia, les diferències entre l’home i la dona es troben en raons “d’ordre profundament biològic”.

La dona, segons ella, és un ésser molt més estable que l’home perquè la subjecten els fills. Mentre la tasca de l’home, diu, és primer conquerir i després protegir el seu territori en una lluita contínua, que s’estén de la família al món professional; la de la dona és conservar la descendència. Per això s’adapta millor a les condicions adverses, assegura.

Explica que de Rússia, durant els últims quaranta anys, en va marxar molta gent. Cada vegada que algú se n’anava, s’acomiadaven per sempre: “Era com un assaig previ a l’enterrament”, diu. “Crèiem que no ens tornaríem a veure”. Finalment, es van obrir les fronteres i els uns van tenir la possibilitat d’observar com vivien els altres, que havien marxat. Segons Ulitskaia, “elles s’havien adaptat molt millor a les noves circumstàncies”.

Si hi ha “dones que tenen un comportament masculí i homes feminitzats”, diu, és perquè les característiques personals superen, de molt, els trets bàsics que marca la biologia, però també perquè el món canvia constantment. Així, afegeix que hi ha experts que afirmen que el nivell de testosterona en els homes ha baixat a tot el món. Aquests canvis, els científics els reflecteixen de forma científica. Els escriptors com ella, en canvi, ho fan en les seves ficcions literàries.