Linsabel Noguera: “Hi ha contes que et demanen que els expliquis”

Ens trobem un matí d’aquests dies de cels tapats i entrem a un cafè Caracas. És veneçolana i li fa certa gràcia que el local es digui així. Va néixer a València (de Veneçuela) però precisament viu a la capital del país. Ara és a Barcelona, una ciutat que ha estat descobrint amb la seva filla, que l’ha acompanyat a la capital catalana per actuar al festival Munt de Mots, al costat d’un dels seus clars referents de la narració oral i amic, Rubén Martínez Santana, director del festival.

La Linsabel Noguera parla amb la dolçor de qui només es pot dedicar a tractar amb nens, és a dir, a tractar amb tothom. Transmet pau, bonhomia i tranquil·litat. Transmet el caliu que ella m’explica que emana dels contes i de la seva part performativa. Utilitza les paraules confort i confiança, la confiança de l’infància. El caliu de l’intercanvi d’afecte i d’energies positives que és explicar un conte, perquè qui explica un conte s’entrega una mica a si mateix i veu com els altres l’escolten i amb somriures li retornen l’escalfor, creant un cercle màgic. Els seus contes parlen d’esperança.

Pregunto a la Linsabel sobre les seves fonts d’inspiració a l’hora de crear contes i em parla de la vida, de les petites coses, em parla de sortir al carrer i observar, de llegir un relat que ell mateix et demana que l’expliquis. Em parla de contes d’adults que també es poden llegir per a nens si hi canvies ben poca cosa. Em parla de Literatura, amb la L en majúscula.

M’encurioseix si hi ha una tradició de narració oral al seu país i em sorprèn amb una riquíssima tradició oral nativa, amb un “cuenta-cuentos” en cada poble. M’explica també de la gran tasca que han fet de recuperació, estudi etnogràfic i difusió de narracions orals antigues, amb la llengua aborigen dels piaroa. Just l’espectacle que farà el dia 27 (a la llibreria Santos Ochoa a les 12h) s’anomena “Yei Yono Pantoni”, un títol piaroa que ve a voler dir “Anem a explicar contes sota l’ombra d’aquest arbre”, cosa que lliga també amb “Cuentos bajo la sombra”, el grup universitari amb el qual ella va trobar el seu camí cap a la narració oral.

Aquell era un dels tres grups universitaris de narració oral que als anys 80 hi havia a la Universitat central de Caracas. Es va quedar fascinada per aquella manera de viure la narració i s’hi va implicar. Va ser als primers anys 2000 quan va començar un procés de formació de narradors, que garantia i consolidava la continuïtat de la tasca d’uns grups que havien anat fent a poc a poc.

Linsabel Noguera es va posar al davant de ‘La Rana Encantada’, un projecte que és moltíssim més que un grup de cuenta-cuentos. La difusió de la lectura oral i de la literatura per a nens i joves, la promoció de la lectura, la transmissió de valors de pau i ciutadania, l’estímul a la lectura per la família… Tot això i molt més surt del grup d’una granota que vol transmetre pau i harmonia en el dia a dia, a partir d’una cosa tan simple com els brots d’imaginació que neixen dels contes. La tasca que la mou ha creat un interès obert, estimulant la lectura i l’art a partir de l’oralitat i el joc. La narració oral de contes és un gran estímul de la lectura, perquè després d’escoltar-los molts nens també volen llegir els contes. “El narrador és una figura bàsica per la difusió de la lectura. Les editorials ho haurien de saber.”

Al seu país els narradors orals s’han connectat entre ells i es programen per no aixafar-se en programació. Utilitzen les xarxes socials i tota la capacitat difusiva digital per moure’s (www.laranaencantada.com). Em diu que estan en un moment embrionari, però també que ara es troben en un bon moment. I ho diu pensant amb el munt de projectes en els quals s’embarca contínuament, amb col·laboracions amb institucions, editorials, organitzacions internacionals… i rumiant que quan va començar a explicar contes mai va pensar que ho fes enlloc més que no fos a la Universitat; i ara és a Barcelona en un festival internacional.

Millor paro l’entrevista perquè fa una estona que una noia s’ha assegut a prop nostre, com pendent de què fem. Suposo que és la seva filla que l’espera. Sí. La fa venir. Per acabar, i ja no li pregunto a la Linsabel sinó a la seva filla: ¿La teva mare et feia servir de jutge per saber si els contes que explicava agradaven o no? Em respon que sí, a ella i als seus amics i amigues. Eren uns jutges exigents.

Actuacions:

Divendres 26

“Aquileanas”
18:00 h – Centre Cívic Casa Sagnier – Activitat Gratuïta

“Todo un mundo en la boca”
20:00 h – Biblioteca Poble Sec – Francesc Boix – Activitat Gratuïta

Dissabte 27

“Yei Yono Pantoni”

12:00 h – Librería Santos Ochoa – Activitat Gratuïta