Lina Prosa, l’oracle de la tragèdia

22.11.2014

Com de gran ha de ser el cementiri de la meva illa? Aquesta és la pregunta que l’alcaldessa de la petita illa italiana de Lampedusa va formular el febrer de l’any passat a la Unió Europea, farta de l’autisme de les autoritats comunitàries davant els continus naufragis davant la seva costa. Lina Prosa (Sicília, 19?? –diuen que a una dama no se li pregunta l’edat) narra el drama de la immigració clandestina a Lampedusa Beach, i el Teatre Akadèmia li dóna veu —per primer cop en català— i aixopluc.

Lina Prosa

Lina Prosa

La gota que va fer vessar el got va ocórrer el 3 d’octubre de l’any passat. Una barca amb més de 500 immigrants somalis i eritreus es va incendiar davant la petita illa mediterrània i va causar 350 morts. La fila de cossos arrenglerats al port, amb nens i dones embarassades, va donar la volta al món. La premsa va destacar que en aquella ocasió l’única novetat era el número, perquè el drama se succeïa des de feia anys. Només es van poder salvar 150 persones, i alguns supervivents van alertar que tres barques de pescadors que passaven per allà van ometre els seus crits de socors i van continuar com si res.

Van caldre 350 morts de cop perquè tothom s’estirés els cabells i entrés en estat de xoc. El govern italià va decretar un dia de dol nacional, hi va haver uns funerals massius als quals van assistir autoritats nacionals i europees —enmig dels xiulets dels locals, que els retreien la seva passivitat— i fins i tot el nou papa Francesc va posar el crit al cel dient que allò era una vergonya. Però “allò” no era cap novetat. Només al 2011 el mar va abocar a les platges de l’illa 2.700 cadàvers. Una illa amb poc més de 5.000 habitants. La seva alcaldessa, Giusi Nicolini, va escriure al llavors primer ministre Enrico Letta i li va dir: “el mar està ple de morts. Vingui aquí a mirar cara a cara l’horror. Vingui a comptar els morts amb mi”.

Lina Prosa, des de la seva Sicília natal, i des de Palerm, on viu, ha seguit sempre de prop aquest drama. No en va, a Sicília (que dista tot just 205 quilòmetres de la petita illa) van a parar la majoria dels immigrants que Lampedusa no pot allotjar per manca d’espai. Però no s’ho mira com una italiana més, que també, sinó perquè fa onze anys, el 2003, va escriure una obra de teatre que es deia Lampedusa Beach… on narrava aquesta tragèdia. “Sóc com un oracle”, explica a Núvol, al seu pesar. Una visió profètica que anticipava el drama humà i que ara surt a escena.

La protagonista és la Shauba, una immigrant africana que, engolida per les aigües del Mediterrani, lluita per resistir a l’empit de les onades, aferrada a unes ulleres de sol com si fossin un salvavides que el mar li vol arrabassar. La Shauba —interpretada per Bàrbara Roig— ens regala un intens monòleg on ens explica el seu viatge mític i les seves traces.

Perquè del que es tracta, subratlla l’autora, és precisament d’això: de donar un nom a l’immigrant. “Estem acostumats a veure l’altre com una massa desconeguda, on l’individu hi queda camuflat”, afegeix. “Els clandestins són vistos així. Venen sense nom, sense identitat, sense història. Per això he escrit Lampedusa Beach: per donar un nom a un dels immigrants. En el meu cas es diu Shauba, i és el nom de tots, tants dels homes com les dones que s’han embarcat al mediterrani, hagin aconseguit o no el seu fi. Els dono un nom, una identitat, una història, un dret. Tu i jo no podem dialogar si jo no sé qui ets i com et dius. Tots tenim el dret a explicar la nostra història, i com que ells no poden, jo ho faig per ells”.

Lina Prosa, que va ser la primera autora italiana a entrar en el repertori de la Comédie Française, on va estrenar aquesta obra molt abans que al seu país natal, posa les seves paraules al servei de l’horror. “Cadascú pot fer la seva aportació en funció del seu ofici. En el meu cas, que escric i treballo amb la paraula, em vaig demanar què podia donar, què podia fer davant aquest tragèdia, i vaig posar les meves paraules al servei d’aquest drama mundial, perquè escapa tots els confins. No només els països del sud d’Europa l’estem patint”, rebla.

La Shauba-Bàrbara arrenca el relat respirant fort. Inspira, expira, inspira, expira… amb una cadència que recrea el bressol de les ones. En un escenari simplíssim, esquitxat de restes de fustes, boies i objectes personals, sobre una immensa lona blau marí, la fam, la violència sexual, les màfies clandestines, el tràfic de persones, en definitiva, els somnis esmicolats, es succeeixen en un cru relat que posa un fosc i alhora nítid mirall davant la societat occidental perquè admiri el monstre que ha creat i les seves pròpies misèries.

Moisès Maicas, el director de la versió catalana —excel·lent tasca, per cert, de la traductora Anna Soler Horta— s’ha permès la llibertat d’incorporar el griot i percussionista Djibril Ngom, que acompanya la protagonista amb el djembé, un tambor propi de l’Àfrica occidental, i hi interactua amb paraules soltes en wòlof, la llengua que es parla, bàsicament, al Senegal, creant una tendra complicitat.

Lampedusa Beach

‘Lampedusa Beach’ al Teatre Akadèmia

El recorregut europeu per sensibilitzar el públic sobre el tema de la immigració clandestina arriba ara a Barcelona. “M’agrada i m’interessa aquest viatge”, confessa Lina Prosa, “sobretot també per les diferents llengües, perquè la llengua significa la cultura d’un poble, la seva memòria i també la seva visió del món. I, per tant, fer circular les paraules d’un text a través de diferents llengües és una cosa extraordinària. Per mi i per tots aquells que escriuen”.

Per què és necessària Lampedusa Beach?, pregunto a la dramaturga.“Ho és des de molts punts de vista. El meu objectiu és empènyer les persones perquè arribin i s’aboquin a les fronteres, tant físiques com psicològiques i culturals, i també perquè hi ha un problema humà darrere de la immigració clandestina. I ho faig a través del teatre i de l’art. Estem vivint una crisi que va més enllà dels problemes econòmics i de mercats: és una crisi de valors i d’humanitat, de desorientació. Quan estem en crisi, quan tenim la necessitat de retrobar-nos amb nosaltres mateixos, en el fons ens refugiem en l’art i en la cultura. I en el meu cas, que sóc siciliana, quan veus que això passa a casa teva el dolor encara és més gran, la sensació encara és més amarga”.

“A Lampedusa hi ha molt de patiment”, afegeix. “Arriben els polítics en el moment de la gran tragèdia, fan les grans promeses, i l’endemà se n’obliden. Els lampedusians són gent que estan diàriament en contacte amb aquesta tragèdia i tenen tota la dignitat de defensar-se. Són gent d’altre temps, porten dins, molt arrelat, el valor de l’hospitalitat, de l’acolliment, de la civilitat del mar. Són gent mítica, i els hem d’agafar d’exemple per altres països. Amb la seva humanitat estan aconseguint fer alguna cosa que tots els altres no ens en sortim. La llei del mar s’imposa: se salva qui necessita ajuda, encara que sigui un gos”. Per això l’alcaldessa Nicolini va atribuir la suposada actitud insolidària dels pescadors que no van auxiliar els nàufrags l’octubre de l’any passat a la llavors legislació italiana, aprovada el 2008 pel govern de Silvio Berlusconi, que processava a pescadors i armadors que havien salvat vides humanes acusant-los de complicitat amb la immigració clandestina. A Lampedusa, com narra la Shauba, els duaners observen les onades tot esperant els cadàvers de l’últim naufragi.

“Per mi ha estat d’una tristesa increïble quan, llegint les cròniques del naufragi de l’octubre passat, vaig descobrir tot de detalls que jo ja havia escrit el 2003. Això m’ha fet un mal enorme, perquè m’ha fet sentir com un oracle que preveia el futur. I m’ha destrossat comprovar com després de deu anys no només encara vivim el mateix problema sinó que ha empitjorat. I seguirà sent així si continuem amb la cultura del rebuig. Encara que jo hagués escrit el text el 2003, ja fa trenta anys que Lampedusa viu en aquesta situació. Però preferim mirar cap a una altra banda. D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol”.

Stefano Nicoletti, cònsol general d’Itàlia a Barcelona, en el pròleg de l’obra, editada per Arola, i que va repetir durant el col·loqui amb l’autora arran de la peça que es va celebrar a l’Institut Italià de Cultura de la capital catalana fa pocs dies, recull el guant i desitja que l’obra desperti les consciències i tingui el mateix impacte positiu que ha recollit en altres països.

Lampedusa Beach és el primer text de l’anomenada Trilogia del naufragi, seguida de Lampedusa Snow i de Lampedusa Way. “El públic ho demanava”, explica Prosa. En la segona peça, es tracta el naufragi a la muntanya (l’immigrant sobreviu i es trasllada lluny del mar, cercant la seva llibertat). En la tercera, el punt de vista es trasllada als parents de la víctima. “Són tres moments del mateix naufragi, que no és altre que el nostre propi naufragi, el de nosaltres, els occidentals. És el naufragi de la nostra condició. Aquest viatge que fa l’immigrant cap a l’infern es converteix en el nostre: no volem mirar la pobresa, no ens agrada mirar una condició de misèria total. Tenim por de veure’ns contaminats d’aquesta pobresa, ens fa sentir insegurs, i d’aquesta condició infernal, perquè ens creiem segurs dins de la nostra riquesa. Sempre ens mirem els immigrants com aquells que ens roben, ens maten o ens prenen la feina. Són els nostres enemics, aquells que ens poden prendre allò que hem conquerit”.

Lampedusa Beach

‘Lampedusa Beach’, al Teatre Akadèmia

S’aixeca fins al capdamunt de l’escenari la lona blava que fins ara estava mig recollida. I vivim, densament, el descens a les profunditats de la nostra nàufraga africana. El mar ja l’ha engolida i es converteix en la seva tomba, en un infern aquàtic molt llunyà, mai imaginable. Shauba al fons del mar. Les restes del naufragi, fustes i objectes, romanen al seu costat. Alenades d’aire que no duen enlloc. El nom de Shauba engreixa ja la resta de noms en què la làpida immensa del Mare Nostrum cementiri està ruixat. Fins que arriba el darrer alè, i ja no n’hi ha més. Shauba s’agenolla, i plega delicadament peces de roba. La roba amorosida, amb les camises arrenglerades, i les sabates aparellades. Els cadàvers prenen forma a través de les seves peces de roba anònima, que ja mai més duran.

“Senyor president de l’Estat italià, tregui l’aigua que separa Itàlia de l’Àfrica. Tregui tota l’aigua i veurà que, al fons, Itàlia i l’Àfrica estan unides. Perquè, senyor cap de l’Estat italià, els africans som com un collaret de perles trencat: ens desenfilem l’un rere l’altre. Alguns cauen en bones mans, altres es perden. Alguns arriben a la seva destinació. Alguns s’ofeguen i s’acaba tot. I aquesta també és la seva història, president”. Shauba dixit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Després de veure l’obra i ara poder llegir aquesta resenya on tot el que sabem a priori contextualitza encara més el drama, m’anima a recomanar enèrgicament a aquesta autora, que no coneixia, però en el nostre cas català, a poder veure l’obra. El text és molt dur, no menys que la pròpia realitat a la que sempre li retirem la mirada, però la clara dicció de l’actriu, l’espaiós escenari que amb poques peces reccrea realment tot el que implica el naufragi, i per mi l’encertada incorporació del griot, que tant m’ha recordat l’esplèndid art de la percussió típicament africà, que per uns instants em va trasllada a Burkina Faso, fan que sigui agradable veure-la, motiu pel qual engresca a seguir paraula per paraula, moviment rera moviment, i so rera so, aquesta tragedia que m’atreviria a criticar com a un genocidi en tota regla de tots a aquells que fugen de l’horror buscant en nosaltres la seguretat, que no només els neguem reforçant els moviments geopolítics d’aquelles zones, sinó que som cómplices, com a occidentals desenvolupats, de tancar els ulls i no recordar que tots un dia o altre podem necessitar fugir o cercar una vida millor. Trobo molt encertat que la Shauba estigui representada per un personatge i una actriu blanca, ja que sovint quan s’ofeguen altres ètnies sembla que no li donem tant valor com quan és més semblant a la nostra. Només cal veure les notícies al nostre país sobre l’ebola, i veure com només es tracta àmpliament del tema quan afecta a un occidental, mentre que passen dies i dies en els que els milers de morts i infectats per aquest virus mortal no són notícia i per tant altra vegada més girem la mirada.

    Una gran recomenació, i un desig que el teatre Akadèmia segueixi oferint obres d’altíssima qualitat i profunditat com aquesta.