L’experiència d’autoeditar-se

22.01.2016

L’Esteve Pagès (Argentona, 1970) és filòsof, cooperant internacional i ment inquieta que troba en la literatura el mitjà més idoni per expressar-se. Fa poc més d’un any va publicar la seva primer novel·la, El futur esperant, i recentment acaba d’enllestir el text de la segona, La musa d’ulls verds. Ara, està “en període d’espera”, i és que l’Esteve és un dels molts escriptors que han decidit apostar per l’autoedició, concretament amb l’Editorial Círculo RojoEl futur esperant és el relat d’un viatge per Amèrica Llatina en què l’única regla escrita és que tot és incert; un relat de ficció molt real inspirat en la seva experiència com a cooperant i enfocat a la reflexió sobre la nostra existència. A Núvol l’hem entrevistat perquè ens en parli una mica més.

Esteve Pagès.

Esteve Pagès.

Francesc Ginabreda: El futur esperant és una novel·la d’aventures basada en la teva experiència en l’àmbit de la cooperació i en el viatge que vas fer per Llatinoamèrica. Durant tota la història hi tenen molt pes les reflexions dels dos protagonistes, en Martí i la Desi; fins a quin punt és important el concepte de viatge, pel que fa al qüestionament d’aquelles preguntes que, “segur, tots ens hem fet algun cop a la vida”?

Esteve Pagès: El concepte de viatge és fonamental, perquè un viatge per mi és conèixer, quan s’entén com una experiència en la qual el temps passes a dominar-lo tu, i no són unes vacances. Aquest és el viatge real que [jo i la meva companya, la Cèlia] vam fer. Quan decidim visitar una determinada geografia el que fem és conèixer i, en la mesura del possible, integrar-nos en la forma de viure i fins i tot en la forma de pensar de les persones que l’habiten. Nosaltres vam triar Llatinoamèrica per una raó fonamental: la comunicació. Si tu vols conèixer, t’has d’entendre amb la gent, i malgrat que en el món indígena hi ha moltes llengües diferents, el castellà és l’idioma vehicular. Sobre les preguntes essencials que plantejo, crec que, amb diferents matisos, se les fa tothom a tot arreu, perquè tots tenim consciència. I aquest és l’inici de la novel·la: què vol dir tenir consciència? De nosaltres, de la mort. És el concepte nuclear que ens diferencia de la resta d’éssers. Viatjant, reconeixem quines són les respostes, i en aquest aspecte sí que hi ha diferències fonamentals, en la manera de resoldre-les a cada lloc. I això és molt enriquidor: la forma de vida i com la gent es relaciona amb la terra.

Creus que a la pràctica les resolen, realment, aquestes preguntes?

Penso que les resolen d’una manera molt més espontània, però el cas és que, segurament, no se les pregunten tan a fons. Des del món occidental s’ha prioritzat tant la raó humana, s’ha deslligat tant de la natura, s’ha manipulat tot tant, fins al punt que volem modificar-la perquè estigui al nostre servei. A Llatinoamèrica, la natura, la Pachamama, és el lloc on un viu; és allò que proporciona els nostres aliments. Hi ha un vincle brutal: una persona sense terra allà no és res, no és ningú. I tornant a la pregunta, penso que sí que es resolen, però amb molta més naturalitat, evidència i espontaneïtat que nosaltres. Perquè al final ells també es pregunten de què ens serveix raonar, què és la vida i què és la mort. La mort la tenen molt més acceptada i aquí l’amaguem, la fem rebutjable. Per ells és la cosa més normal del món.

Hi té molt a veure que hagis estudiat Filosofia a l’hora d’abordar aquests dubtes, diguem-ne tòpics existencials, i la incertesa que comporten: qui som, què fem aquí?

Sí, és essencial. Tornant del viatge, tenia clar que aquesta experiència la duria a terme a través d’allò que sempre m’ha apassionat, que és escriure. Fins llavors, l’escriptura havia sigut un mitjà per resoldre qüestions des de mi mateix, però el viatge em permetia abordar les preguntes des d’una altra perspectiva, i és el que es pot plasmar a la novel·la, on poso sobre la taula una sèrie de plantejaments als quals, al llarg del viatge, a través de les diferents persones amb qui conversem, podem anar traient l’entrellat. Tampoc és que jo vulgui dir que a Occident hem perdut una suposada essència que allà conserven; es tracta d’exposar les situacions que vam viure de la manera que ho vam fer, i per això construeixo uns personatges, que em serveixen per construir la història i que es van deslligant de nosaltres mateixos. Hi ha un procés de desconnexió entre l’Esteve i la Cèlia i en Martí i la Desi, que es van fent seves les experiències que nosaltres vam viure a través d’un fil conductor (les seves vides, la seva relació) que invento perquè em sigui més fàcil poder aprofundir en les preguntes inicials i en les respostes que es van trobant al llarg del viatge.

En la relació entre la Desi i en Martí, què hi ha més: autobiografia o ficció?

No és que hi hagi una part autobiogràfica i una altra que no, ni molt menys cronològicament. Els personatges visiten organitzacions locals de diversos països de Llatinoamèrica, i tot això són experiències reals (totes les organitzacions locals i els indrets que visiten existeixen) que, d’alguna manera, també fan de la novel·la una guia de viatges que intenta immortalitzar-ho. Però tot això és autobiogràfic amb matisos, perquè evidentment les situacions que viuen els personatges són diferents de les situacions reals, començant pel primer episodi de la novel·la. Podem dir que hi ha una barreja més o menys ben lligada entre aspectes reals, autobiogràfics, i les situacions que utilitzo per fer possible el meu objectiu, que al final és sacsejar una mica la gent a través del viatge dels personatges.

Parla’ns de la teva experiència com a cooperant.

Primer, amb l’organització SETEM vaig fer un camp solidari i va ser una experiència molt positiva. Vam viure durant un mes amb una família de productors de cafè orgànic, a Chiapas. El que ens va permetre és entrar directament a veure el seu dia a dia, a conviure-hi: dorms, menges i treballes amb ells. Aquest contacte directe no el pots aconseguir fent de turista o viatjant sense un padrí que et fiqui a dins, i ens va agradar tant que vam decidir viatjar un any per Llatinoamèrica per poder tenir aquest accés a organitzacions com SETEM. Així vam poder altres ONG’s i projectes, el treball específic a diversos països i els contrastos entre els uns i els altres: ISALP, per exemple, ajudava indígenes autòctons bolivians a recuperar terres; a El Alto (al costat de La Paz), una altra organització oferia un reforç escolar a molt nens i nenes del carrer; a Paso Cucu (Paraguay), Besalú Solidari subvencionava un petit centre de salut… Vam veure diferents aportacions, molt enriquidores, i en especial vam apreciar les converses al voltant del que són la solidaritat, la justícia, la desigualtat… també amb la gent d’allà, molt diferents igualment entre ells, que et donen un feedback molt potent.

Has dit que amb El futur esperant el que volies era sacsejar la gent. Literàriament, estàs satisfet amb el resultat?

La veritat és que sí, però hi estic més per les opinions de les persones que ja l’han llegit. Sobretot això. Quan vaig acabar la novel·la em vaig sentir satisfet, havia complert els meus objectius, però és cert que estructuralment vaig tenir alguns problemes, al començament, perquè voler immortalitzar un viatge real no em casava amb el tempo narratiu de la història, i potser en algun moment queda desequilibrat, amb molta densitat de viatge i poca tensió narrativa. Però després de tot, sí, n’estic satisfet. També és veritat que en un moment determinat de la novel·la tot es precipita i la història concreta dels personatges agafa un altre caire. La novel·la està plena de dualitats. Al final, el que busca transmetre, la idea principal, és que només arribar-se a conèixer un mateix ja és molt difícil, i que amb això podem arribar a tenir una idea d’allò que ens pot fer feliços. La llibertat individual és inalienable. Ens aproximem a la idea de felicitat quan arribem a tenir una certa claredat sobre qui som i allò que volem. La novel·la, cap al final, resol aquestes qüestions.

 

La constància que requereix autoeditar-se i la segona novel·la

Com va ser el procés d’autoedició? Déu n’hi do, són més de 500 pàgines…!

Bé, doncs tot i que va ser llarg vaig tenir bastanta sort. Quan vaig acabar la novel·la el que volia, evidentment, era publicar-la, però anar a trucar a la porta d’una editorial quan no coneixes ningú, és difícil. I més amb una obra com aquesta. Més de 300 pàgines és difícil que te les editin, i d’un autor novell que no coneix ningú, encara més. El cas és que al barri de Gràcia de Barcelona hi vaig trobar una llibreria que es diu Espai Literari, que oferia assessorament a l’escriptor, i vaig dir-me: “això és el que necessito”. Em van fer un informe sobre la novel·la i em van guiar a l’hora d’autopublicar-me. Amb l’Aureli Vázquez [un dels fundadors d’aquest projecte] va ser molt fàcil i el llibre de seguida va poder veure la llum. I també haig de dir que la rebuda entre lectors ha estat molt bona, que és el mes encoratjador de tot i el que em va animar a escriure una segona novel·la.

Com valores l’experiència de publicar amb Círculo Rojo? I la difusió del llibre, com la vas fer?

Per difondre, el que s’autopublica ha d’anar amb la maleta i amb els llibres i de llibreria en llibreria a veure si el volen. N’hi ha que tenen molt bona recepció i d’altres que no, per polítiques de llibreria, per espai, per funcionament… perquè és més fàcil treballar amb editorials que no pas amb persones físiques. En fi, és una tasca molt feixuga que vol constància, s’ha de ser molt perseverant. I per qui l’apassiona escriure, haver de sotmetre’s a tot aquest procés, doncs, esclar, se m’ha fet una mica pesat, però no he decaigut i ho he portat prou bé. Ara, a través de Liberdrac [el portal de llibres electrònics del Gremi de Llibreters de Catalunya], ja són ells els que fan la feina en un altre sector de llibreries i la cosa s’ha eixamplat. Quan t’autopubliques, la teva aspiració és que finalment hi hagi algú que es fixi en la novel·la i et pugui acompanyar posteriorment a carregar el pes d’aquesta tasca.

Les xarxes socials també et deuen haver ajudat.

També, òbviament. De fet jo era antixarxes socials. Es pot dir que tinc Facebook perquè vaig escriure la novel·la.

Actualment ja tens la teva segona història acabada, La musa d’ulls verds, i pel que sembla hi ha algunes editorials que se l’estan mirant. Si al final aquesta possibilitat no tirés endavant, repetiries el procés d’autoeditar-te?

Si fos necessari sí, no en tinc cap dubte, tot i que hi ha moltes maneres perquè la novel·la vegi la llum. Hi ha gent que ho penja a Amazon directament i després s’autoedita en paper. Però jo sóc molt nostàlgic en aquest sentit i vull tenir una edició de paper sí o sí, amb l’esperança que la trobin atractiva i la publiqui una editorial, perquè també m’agradaria veure l’experiència des de l’altre cantó. Poder gaudir de les dues experiències (o de diverses) és el que després et pot ajudar a opinar, matisadament, sobre què és millor.

Per acabar, ens pots avançar alguna cosa de La musa d’ulls verds? Tindrà paral·lelismes amb El futur esperant?

La musa d’ulls verds és ficció total. No es basa en experiències reals, és una història totalment construïda a través d’uns personatges, però tanmateix continua havent-hi aquestes qüestions que es plantegen a El futur esperant. Vivim en un món molt complex on sembla que s’hagi perdut el nord, vivim una vida absolutament delirant. Hi ha un personatge que viu una situació límit que li permet coneixe’s més a si mateix. Penso que en les situacions límit és quan descobrim més coses de nosaltres mateixos. La història és una mena de thriller, no té res a veure amb l’altra, però l’essència del que es diu i el que viu el personatge interiorment sí que acaba essent molt semblant a El futur esperant.