Les traduccions al romanès: un terreny on fer créixer la literatura catalana

30.11.2014

Arran de la publicació d’Incerta glòria en romanès, D. Sam Abrams ha mantingut aquesta conversa amb la catalanòfila Jana Balacciu Matei, la traductora de l’obra. Avui, diumenge 30 a les 18.30h, es farà una sessió del cicle de “Lectures de…” a la llibreria La Calders, a Barcelona. 

Jana Matei

Jana Matei

Ets doctora en Filologia Romànica. La teva feina durant anys a l’Institut de Lingüística de Bucarest tenia alguna cosa a veure amb la teva dedicació al català?

Efectivament, el meu interès pel català sorgeix arran de la meva tasca d’investigadora en el conjunt de les llengües romàniques a l’Institut. Però, a més de l’interès per la lingüística, vaig sentir la necessitat d’anar més enllà perquè per a mi la llengua vol dir la veu d’un poble i, en primer lloc, la seva literatura. I la literatura no pot anar deslligada de la història d’aquest poble; és com un mirall d’aquesta cultura. Em vaig interessar també per la situació sociolingüística i la prohibició del català i, sobretot, pel futur d’una llengua i d’una cultura germana, que a casa meva era desconeguda. Tingues present que nosaltres vivíem en un règim dictatorial i disposàvem de molt poca informació. Procurava llegir molt sobre el món cultural català i tenia ganes de conèixer-lo de prop, però no ho podia fer a causa del règim que prohibia sortir del país. No va ser fins l’any 1991 que vaig poder viatjar a Barcelona per primer cop i sentir per primera vegada una llengua que havia estudiat pel meu compte. Així es va acomplir un primer desig. I aleshores, en va venir un altre: donar a conèixer la literatura catalana a través de la traducció.

L’any 1995 tradueixes La plaça del Diamant i posteriorment decideixes crear la col·lecció Biblioteca de Cultura Catalana a l’Editorial Meronia de Bucarest. La col·lecció ja té 36 títols. Com va néixer aquesta iniciativa i com es va anar desplegant?

Com que pràcticament no existia cap tipus de coneixement sobre la literatura catalana em va semblar molt adient poder crear, juntament amb un grup de persones interessades per la cultura catalana, una col·lecció amb un sentit ben ampli de la literatura i la cultura canònica, per poder fer forat de mica en mica.

La prova de l’èxit d’aquesta empresa rau en el fet que els lectors s’han fidelitzat i associen l’editorial amb llibres de literatura catalana de qualitat. Quan a penes existeix un coneixement d’una tradició literària cal també construir un marc on situar-la: per això va néixer la col·lecció. El fet de poder treure un nou llibre en un marc com aquest garanteix que no hi pugui haver confusió ni pel que fa a la qualitat del producte ni tampoc per l’origen de l’autor. Molt sovint passa que altres editorials més comercials publiquen traduccions d’autors catalans però el lector romanès habitual potser no s’adona que sigui un autor català. Per aquest motiu, a Meronia, cada llibre té un pròleg amb informacions que contextualitzen l’obra i l’autor. A vegades, et trobes traduccions d’autors que ni es diu que són catalans. El nostre compromís és un projecte per donar a conèixer tota una literatura, no un llibre o un èxit literari puntual. A més, el fet que Meronia tingui reconeixement per publicar obres de referència enciclopèdica i llibres escrits per historiadors de prestigi retroalimenta favorablement la nostra col·lecció.

Hem procurat de donar a la col·lecció un equilibri entre els autors clàssics, contemporanis i, finalment ara, també de literatura medieval. Per què? Perquè tenint una estructura editorial com aquesta, es pot fer una aposta per un Ramon Llull en romanès. És evident que una editorial merament comercial, ni que sigui amb grans tiratges, no traurà mai un Ramon Llull. I a Meronia, afortunadament, gràcies a aquesta entesa amb el públic lector, hem publicat ja tres llibres de Llull. Els investigadors romanesos de l’edat mitjana han tingut una satisfacció enorme per poder disposar d’aquests textos. Llull és empresa certament arriscada però vaig abocar-m’hi amb el màxim respecte i interès.

De fet, però, vam començar amb una literatura més propera a la sensibilitat actual del lector, per anar introduint altres autors i estils, de tal manera que amb el ventall actual el lector pot conèixer autors catalans de diferents èpoques, gèneres i de tot el domini lingüístic. És un treball de constància que no té a veure amb els embats comercials sinó de preparar un terreny per a fer créixer el coneixement del món català.

A més de Llull, has traduït, per citar només alguns altres autors, Rodoreda, Cabré, Riera, Barbal. Això significa que fas versions de clàssics antics, clàssics moderns i autors actuals. Quines dificultats o reptes especials representen aquestes tres categories d’autors de la literatura catalana a l’hora de traduir-los?

Cada categoria té les seves dificultats i els seus reptes propis. De fet, cada autor, i fins i tot cada llibre. Perquè s’ha de copsar l’esperit i l’estil específic de cada cas i poder conservar-ho per al lector romanès. En el cas de Llull, no es tracta només de fer una traducció sinó que cal fer una investigació d’una banda lingüística perquè es tracta d’una llengua determinada, i de l’altra, també pel contingut teològic, filosòfic, etc. I s’ha de triar el nivell de llengua romanesa o els nivells de llenguatge de cada personatge, ja que no és un llibre unitari des d’un punt de vista estilístic.

Per a cada novel·la, cada personatge té la seva veu pròpia. I aquesta manera pròpia d’expressar-se s’ha de conservar en qualsevol llengua. No es tracta, en aquest cas, d’una mera transposició del català al romanès, sinó que cal tenir en compte l’esperit de la llengua en la qual es tradueix i l’esperit del llibre. En el cas de la Rodoreda, per exemple, calia poder trobar i mantenir en romanès el seu estil, el seu ritme poètic. La senzillesa aparent del llenguatge poètic de la Colometa no fou un exercici fàcil, però la crítica romanesa va qualificar La plaça del Diamant com una obra mestra, i això penso que deu tenir alguna relació amb seu vestit romanès.

També has fet versions tres poetes, Montserrat Abelló, Carles Duarte i més recentment Maria Mercè Marçal. Què et va aportar l’experiència de traduir obres en vers? Ha estat preparació per l’assalt final al Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull? T’agradaria traduir més poetes catalans?

Estic molt contenta d’haver pogut conèixer i admirar una dona tan activa com Montserrat Abelló. La seva obra literària em va arribar més enllà de la poesia concisa. Tant la poesia com la mateixa Montserrat em van donar un sentiment tònic de la vida. Com cal viure-la i com s’ha de parlar i escriure sobre ella.

Tanmateix, traduir poesia és un repte que encara ara em fa molt de respecte. És evident que el bagatge de traduir s’incorpora a cada nova traducció. En el cas de Marçal, mantenir les rimes i el ritme va suposar un gran esforç però em va conduir a una relectura de poesia romanesa per amarar-me de la meva memòria poètica.

Joan Sales

Joan Sales

Dediques literalment mitja vida a traduir autors catalans i si no els tradueixes els fas traduir com en el cas de Nicolae Coman i la seva antologia de l’obra lírica de Joan Maragall. A quines altres coses et dediques al marge de la literatura catalana? Quin sentit té per tu aquesta incidència de la cultura catalana a la teva vida? Com combines la teva intensa estima per la teva pròpia cultura i la cultura catalana? Serveixes la teva cultura traduint obres catalanes?

Efectivament, a més de traductora, també faig d’editora. Això demana temps (llegir altres obres, buscar títols, contrastar traduccions, organitzar presentacions), i també passió. Molta. Fer d’editora i de traductora permet introduir a la teva cultura una altra visió sobre el món. Ampliar l’horitzó em sembla una necessitat. Un deure. Perquè d’aquesta manera s’enriqueix la pròpia cultura i la pròpia sensibilitat aconsegueix noves dimensions. Quan algun escriptor romanès escriu en alguna revista literària que ha llegit una novel·la catalana i està impressionat pel valor del llibre, em satisfà perquè no només és un lector que parla d’una obra sinó que és un creador davant d’un altre creador.

En el cas de Joan Maragall, la celebració del doble centenari em va portar a publicar aquest projecte. Nicolae Coman ja havia traduït una antologia de Miquel Martí i Pol i una altra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tocava un clàssic com Maragall.

Ens podries explicar una mica la teva metodologia a l’hora de traduir? Quines fites et marques? Com treballes dia a dia?

Primer de tot, hi ha la tria del text. Cada opció de traducció té com a punt de partida, un plaer, una lectura innocent de lector habitual, que desperta l’interès de la traductora. Però a l’hora de traduir s’han de deixar de banda els sentiments, i s’ha de treballar —penso— amb fredor com un cirurgià que ha de decidir què, com, per on ha de tallar —en el nostre cas, triar, paraules, sons, sintaxi, etc.

Treballo cada dia, unes quantes hores. Primer de tot, reviso tot el que he traduït durant uns dies i després goso anar endavant. D’aquesta manera romanc a l’interior del text, en el seu estil perquè vull que el text soni des del principi. Em vaig imbuint del text per un cantó mentre per l’altre la traducció es va destil·lant. És un procés laboriós perquè m’aturo davant de qualsevol dificultat, la qual cosa requereix consultar no només diccionaris sinó també articles o documentació paral·lela que em permet avaluar de la millor manera possible la meva tria. I si no estic satisfeta, torno a començar. Mai no tradueixo contínuament un llibre sencer per passar després a una revisió estilística de tot el llibre.

Vas traduir i publicar Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, l’any 2005. Ara per ara l’obra de Riera ha caigut una mica en l’oblit. Entenc el gest de traduir-lo com un gest d’independència de l’autora.

Els fills a vegades obliden els seus pares, però des de fora, la mirada copsa millor un autor, tanmateix, jo no entenc per què és un autor oblidat, ja que considero que és un gran escriptor i em dol que, com d’altres, no tingui la consideració que es mereix. El llibre em sembla una obra molt impactant.

Acabes de traduir Incerta glòria, de Joan Sales. ha estat un gran repte per tu com a traductora?

No només com a traductora sinó com a persona. Feia temps que havia llegit aquesta novel·la, i finalment ara m’he sentit capaç de fer-ho, enmig de totes les traduccions dedicades a Llull.

Havia llegit també l’epistolari Sales-Rodoreda i el personatge Sales em va quedar encastat al cervell. M’impressionaven els seus esforços perquè la literatura catalana fos una literatura de debò i que tingués el seu públic. Em va impressionar la seva tossuderia com a editor d’estil de literatura catalana, atenent el valor de les paraules, quines tries eren més adequades i per què. Eren molt interessants les observacions que feia sobre el text de la Rodoreda i això va causar que el seu nom em quedés ballant pel cap, fins que, finalment, va arribar l’hora de traduir la seva novel·la. Tota la seva activitat sembla néixer d’una dedicació absoluta cap al seu poble, de tota una vida. I també aquest desig tossut de dir la veritat. De no convertir la seva literatura en portadora d’una ideologia, encara que ell fos republicà.

A Romania hi havia una imatge molt esquemàtica de la guerra d’Espanya. Nosaltres vivíem en una dictadura comunista i per a alguns el franquisme havia estat només una barrera davant del comunisme sense conèixer les conseqüències i el que va significar la pèrdua de la República. Sales dóna una imatge més real dels fets i molt més impactant.

Què et va atraure de l’obra mestra de Joan Sales?

Precisament això, el contingut. Però també la forma. Jo sóc conscient que ha perdut a través de la traducció, perquè en la versió romanesa no es pot realitzar, no es pot obtenir l’impacte diglòssic de l’original i vaig haver de decidir quines opcions i varietats de llengua havia de fer servir en romanès, quan a l’original es parlava en aragonès o en altres dialectes. No volia situar el món d’Aragó en un espai romanès precís i vaig optar per una llengua popular, diferenciada de la llengua dels personatges principals, però conservant de tant en tant expressions o paraules castellanes per recordar al lector que es tractava d’aquest espai.

Jana Matei

Jana Matei

Encaixarà bé la novel·la de Sales en el sistema literari de Romania?

Penso i espero que sí, perquè nosaltres també vam viure una altra mena de guerra civil durant el comunisme, que no era una guerra als fronts sinó que era una guerra entre normalitat i la mistificació que el règim ens servia cada dia. Des del punt de vista psicològic va ser una guerra molt freda. Jo mateixa vaig viure així tota la meva joventut, lluitant per conservar la meva “catalanitat”, és a dir, la meva normalitat. No ser seduïda ni vençuda. Durant aquesta situació vam poder adoptar una actitud com la d’en Soleràs, recorrent a subterfugis, fent estirabots, dient les coses a l’inrevés… en definitiva, les nostres converses eren una mena de literatura que et permetia sobreviure. D’altra banda, a nosaltres també ens pertoca un procés de reconstrucció de la nostra memòria més recent i de la identitat veritable que havia estat disfressada pels dirigents del règim.

Els crítics romanesos, què diuen de Joan Sales?

El llibre ha sortit ara fa una setmana, però els tres o quatre lectors que han llegit el manuscrit estaven impressionats. Espero amb emoció la reacció crítica quan torni a Bucarest. Per anunciar l’aparició s’estan publicant tres entregues de la traducció a un important setmanari de cultura online, Ziarul de duminică.

Quins projectes tens de cara al futur?

Continuar. És el gran projecte. Diversificant sempre.

Creus que la literatura catalana està vivint un moment molt dolç pel que fa a la seva projecció exterior? Creus que durarà aquest impuls o més aviat té data de caducitat?

Jo crec que viu un moment feliç. Els autors catalans són traduïts a moltes altres llengües, com l’alemany o l’anglès o el noruec. Un apropament a un Nobel?

La literatura, evidentment, no té mai data de caducitat.

La literatura catalana mereix un lloc destacat entre les grans literatures europees? Hi ha obres catalanes que hauria de llegir qualsevol persona culta d’Europa?

Quan una literatura té un primer filòsof que va escriure en la seva llengua vulgar, i aquest autor té ara milers d’investigadors arreu, em sembla que aquella literatura està molt ben col·locada en l’espai europeu. Com més independent és una literatura, és més visible i més reconeguda.

Quin és l’autor català que més t’ha nodrit com a estudiosa i traductora?

Sens dubte, Ramon Llull. No només m’han nodrit els seus textos, sinó que la traducció de la seva obra m’ha impulsat a llegir altres autors en contra o a favor seu; és un autor molt viu per la seva capacitat poètica, el seu desig de racionalitat i la seva lògica impecable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Hi ha gent com aquesta traductora que fan que la literatura catalana sigui universal i això és tot un orgull. Enhorabona!

  2. Aquesta dona romanesa fa que la literatura catalana sigui coneguda en Romania i el Xavier Montoliu Pauli que es un molt bon traductor que fa que la literatura romanesa sigui coneguda en Catalunya. Gracies per aixo!