Josep M. Sala-Valldaura: “Jo vaig nèixer perplex i moriré perplex”

16.04.2018

No fa ni un any que Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) era entrevistat a Núvol per Jaume Pons Alorda amb motiu de la publicació de l’antologia d’autor Concert d’esferes (Pagès, 2017). L’entrevista, però, anava més enllà del llibre i resseguia la trajectòria del poeta i crític des del començament, així com deixava veure els seus pensaments sobre diferents aspectes del món literari i cultural. Ara Sala-Valldaura publica Coordenades (AdiA, 2018), a la col·lecció Ossos de Sol (#35). Entenent aquesta entrevista com una coda o extensió de la que ens hem referit anteriorment, ens trobem amb ell per parlar estrictament del nou llibre.

Josep M. Sala-Valldaura

Eduard Batlle: Ja havies dit que Coordenades era fet i enllestit des de fa no menys de tres anys. Com és que apareix ara i què ha passat en aquests tres anys?

Josep Maria Sala-Valldaura: És veritat. El vaig escriure des de finals de 2010 fins a 2015. Aleshores el vaig presentar a un premi al País Valencià, perquè tenia ganes de publicar a València, però no el vaig guanyar. Un del jurat em va dir que era un premi que estava destinat a poetes joves. Jo no ho sabia, atès que no hi deia res, a les bases. Em semblava que hauria d’haver estat explicitat a les bases aquest requisit. No sé fins a quin punt era cert o era una excusa. Llavors, com també tenia ganes de publicar en aquesta col·lecció per raons sentimentals, ja que em recorda la que tenia Damià Huguet a Campos, i a més a més com que d’alguna manera ret homenatge a Andreu Vidal i Àngel Terron i la col·lecció Tafal de Mallorca, vaig donar-li el llibre a Pau Vadell. Sense cap pressa perquè va bé que els llibres respirin i descansin una estona. Després te’ls tornes a mirar i encara hi trobes coses.

E.B: Ho has fet sempre, això de deixar els llibres «a la nevera»?

S-V.: Ho he fet cada vegada més. Quan començava, amb dos o tres mesos ja n’hi havia prou. I ara, en canvi, hi ha poemes que me’ls he mirat tres o quatre anys. Com a mínim un any i mig de repòs hi és segur.

E.B: El llibre s’inicia i finalitza amb sengles cites de Carles Riba, que acullen i acomiaden el lector. Per què Riba?

S-V.: És la casualitat d’estar llegint-lo (Salvatge cor) mentre estava escrivint el meu. Llavors vaig veure que li donava una bona entrada i al mateix temps una bona sortida. Ja que faig el meu viatge, vaig acompanyat de bon començament i de bon final, espero, amb ell.

E.B: El títol Coordenades ens remet a una voluntat d’ubicació, de localització, d’ordre, fet que resulta xocant amb la lectura que se n’extreu d’alguns poemes que semblarien al·ludir precisament a la desorientació o la desubicació.

S-V.: Les coordenades em van servir una mica perquè volia treballar l’espai i el temps. Vaig pensar que si podia moure l’espai i podia moure el temps, el llibre tindria una certa unitat. Perquè a mi m’agrada que els llibres tinguin almenys una certa unitat. Si pot ser molta, millor. D’aquesta manera m’assegurava establir com una mena de mapa de carreteres a tot el llibre. És evident que de tant en tant el llibre se m’escapa. Hi ha desubicació, ho dius bé: vital, existencial i tot el que vulguis. Jo vaig nèixer perplex i moriré perplex. És a dir, el món és inexplicable per molt que pretenem fer-ho poèticament, matemàticament, filosòficament… La veritat és que tot és molt complicat.

E.B: Derivada d’aquesta idea, recordo haver llegit a Concert d’esferes l’evocació d’una escena deliciosa entre Hegel i Hölderlin. I en aquesta línia a Coordenades trobem una cita de Charles Simic que diu «El poeta veu el que el filòsof pensa».

S-V.: M’interessa molt la filosofia, el que passa és que tendeix a l’abstracció, a la sistematització, per dir-ho d’alguna forma, a la lletra gruixuda. En canvi la poesia té l’avantatge, i potser l’inconvenient, que busca els coneixements perifèrics, particulars, asistemàtics, que s’escriuen amb lletra menuda. Totes dues són complementàries i disposen d’elements en comú, de la mateixa manera que la poesia connecta amb la música. És germana de la filosofia i germana de la música.

E.B: Els eixos que constitueixen aquestes Coordenades són una abscissa, de venustate, on hi ha una reflexió sobre l’espai i la bellesa. I una ordenada, curriculum vitae, on t’acares amb una perspectiva polièdrica sobre l’individu i el pas del temps.

S-V.: Sí. Els primer poemes fan referència a elements bastant allunyats: fosses abissals, terràriums, llunyanies… I també la idea que la bellesa es troba sovint en la lletjor. Bellesa efímera dins la lletjor. I com bé dius, curriculum vitae és un intent de veure les successions de temps del poliedre que és cada persona. Un poliedre com a professors, com a parella, com a adolescent o nen, etc. És un repàs que intenta veure totes les etapes de la vida, com una estratigrafia de la vida partint de mi, però procurant que pugui interessar tothom.

E.B: Hi he trobat una gran diversitat de formes poètiques: poemes descriptius, evocatius, realistes, prosa poètica, un sonet, cal·ligrames…

S-V.: Això ja ho he dit algun cop. De la mateixa manera que un pianista ha de saber tocar música clàssica i ha de saber tocar jazz, un poeta ha de dominar també tots els registres. Si no tots, els màxims que pugui. Jo penso que això et ve dictat pel mateix poema però també és veritat que un mateix ho força. No sé fins a quin punt en sóc responsable i fins a quin punt és la respiració del poema. Ara bé, tinc clar que m’agraden tots els registres i tant de bo els dominés: des del classicisme més pur fins a l’avantguarda més trencadora. Sempre he procurat això. He escrit poesia infantil per tal d’ampliar la perspectiva, trobar més ritmes, sentit de l’humor, una bogeria imaginativa més gran… Jo crec que és una de les coses que han de formar part de l’aprenentatge del poeta.

E.B: Seria difícil que la creativitat es desenvolupés sense un sotrac, un conflicte, alguna cosa que en canviï el punt de vista.

S-V.: És que, a més a més, el perill que es té després de molts anys d’escriure és quedar-te en la «maniera». Jo, si em descuido, et podria escriure el mateix poema deu o dotze cops, i, esclar, no convé.

E.B: A Coordenades li planteges al lector un exercici metapoètic, jugant amb la lletra rodona i amb la negreta, o amb diferents formes de lectura possible. M’ha semblat que has volgut fer sortir el poema del paper, gairebé.

S-V.: Ha estat un intent de remarcar els poemes que han sorgit d’altres poemes i en són síntesi. És metapoesia en el sentit literal de la paraula perquè han nascut a partir dels altres, a base d’anar-los mirant m’han vingut reflexions sobre el fet poètic com a pràctica i n’han sorgit aquests poemes que formen una unitat en negreta.

E.B: M’has fet pensar en Rayuela, on tries de quina manera llegeixes el llibre i el resultat és diferent.

S-V.: No hi havia pensat en aquesta comparació, però m’agrada. És cert que es pot llegir el llibre des dels poemes en negreta o bé tot d’un seguit. Però a més hi ha altres jocs tipogràfics que formen part de la meva forma de construir. La meva arquitectura de poeta es basa en fer ús de relacions en vertical, jugar amb els sagnats, espais en blanc, elements que em permeten lectures no només horitzontals del vers sinó aparellaments semàntics, sintàctics, rítmics o visuals, perquè així el poema creix per totes bandes.

E.B: També hi podem resseguir alguna constant de la teva poètica, com la relació del llenguatge, la poesia, com a habitatge, com a recer de l’ésser humà.

S-V.: De fet té a veure amb el que dèiem abans. És una reacció a la desubicació, a la incertesa. A la necessitat que tenim de fer art, perquè no sé si és una cura pal·liativa però hi té relació. No cura però explica. De fet el desordre del món només té opció de ser ordenat en el llenguatge, llavors edifiquem el món amb la poesia. Al final del llibre hi ha el poema de la part «Punt zero», titulat Poesia i on gràficament s’hi reconeix un cos humà. El punt zero és el punt origen. Allò de «Al principi va ser el verb», el que passa és que el nostre és un verb en minúscula. El nostre verb no arriba mai a tot allò que voldríem atènyer. Però la poesia és en aquest camí.

E.B: Pot ser que hi reconegui un to escèptic? Una ressaca del fracàs de la raó?

S-V.: D’una banda hi deu haver influït l’edat. Una de les característiques de fer-se gran és que cada vegada costa més d’il·lusionar-se per les coses. L’escepticisme que hi veus sempre l’he tingut i, com deia abans, la incomprensió del món també. Si m´he dedicat a les lletres sospito que deu ser per això, perquè la poesia arriba sempre a mig camí i ja és alguna cosa. En canvi, si et quedes a mig camí en ciència o filosofia no has arribat enlloc.

E.B: I ara, doncs, en aquest camí que tresquem de la poesia cap a on vas?

S-V.: El que estic escrivint ara és un seguit de poemes que fan referència a herències, restes, runes i vestigis. És a dir, estic treballant el temps. A partir de mi o d’una primera persona disfressada de tercera persona. Des de l’any 2015 ja m’hi vaig posar. A més, com ja saps, espero veure ben aviat publicada l’antologia que hem fet junt amb Vicenç Altaió, Mig segle de poesia catalana. Del maig del 68 al 2018, que és la feina de crític literari i de lector, de persona que escriu poesia i en llegeix.