“L’art és un mitjà de transport”

15.02.2013

Vàngelis Villar i Daniel Zapater entrevisten els creadors del bloc Amor a l’art: Víctor Fernàndez i Martí Andiñac. Tatuadors, novel·listes, escultors, dissenyadors, poetes, ballarins, arquitectes, actors i actrius, dibuixants de còmics i, fins i tot, un mag, han passat per l’enregistradora d’en Víctor Fernández i per la lent de la màquina de fotografiar d’en Martí Andiñach. Amb aquestes eines i amb moltes hores de dedicació ens mostren el seu amor per l’art en un projecte conjunt que aplega l’interès per la cultura i la creació artística amb una vessant periodística i la voluntat de conèixer a fons des dels creadors més reconeguts als artistes novells més talentosos.  Entenen l’art “com a qualsevol forma d’expressió que pugui enriquir la nostra sensibilitat” i, amb aquesta premissa, a partir del 26 de febrer fusionaran art contemporani, entrevistes i artistes al Museu Europeu d’Art Modern.

Víctor Fernández i Martí Andiñach.

D’on prové aquest amor a l’art? Per on vau començar?

Martí: Vaig tenir la idea de fer un bloc per poder entrevistar artistes molt a fons, volia conviure amb els artistes per aprendre d’ells. Necessitava un perfil periodístic que pogués conjugar amb la fotografia documental i artística, així que em vaig dedicar a buscar un company que em donés un cop de mà. Vaig conèixer el Víctor i entre els dos vam anar donant forma al projecte que acabaria esdevenint “Amor a l’art”.

Víctor: He de dir que, a més, ens vam conèixer de casualitat. Jo venia de fer entrevistes per la ràdio, que és un aspecte que sempre m’ha agradat molt.  Però preferia treballar en projectes que em motivessin que no pas fer-ho precàriament com a becari.

Martí: En demanar ajut de periodistes vaig rebre molts correus però la majoria eren currículums i prou. En canvi, ell me’n va enviar un explicant-me que li agradava la idea i un enllaç a tot el que havia fet. Va ser trobar-nos i el mateix dia vam començar a fer brainstorming per fer rodar el projecte.

Víctor: Això sí, abans de llançar el bloc vam preparar tot un sac d’entrevistes, unes 15. Tot i ser dos joves desconeguts, molta gent important ens va obrir les portes per entrar al seu món creatiu personal.

A més, us heu fet veure molt a les xarxes. És una feina conjunta?

M: Sí, ho dirigim entre tots dos, especialment el Víctor. Hem après molt sobre la marxa i, certament, en els últims mesos ha estat ell qui ha treballat de valent. Hem vist que les xarxes socials són vitals, de manera que ens hem donat a conèixer gràcies a Twitter i Facebook, a través de notícies, frases i fotos.

V: S’ha de dir que abans d’estrenar el bloc ja havíem engegat perfils en totes dues xarxes per tal d’anar creant expectatives, amb fotografies de les cases i tallers dels artistes, cosa que anava cridant l’atenció i la gent s’hi anava sumant.

Quin personatge us ha sorprès especialment?

V: Potser els Brosmind, són molt tímids. Però com ells, sovint ens han sorprès moltes persones que creies extremadament serioses i en canvi no ho són.

M: Els Brosmind mateixos , hem de confessar que darrera el taller tenen una sala amb dues màquines recreatives increïbles, importades del Japó, plenes de videojocs d’època.

En el vostre bloc parleu de “moments ridículs” que viviu sovint; algun que recordeu en particular en les vostres entrevistes?

V: I tant! Sempre recordem una entrevista ben caòtica que vam realitzar a la Rachel Arieff i en Gabriel Córdoba. Ella era molt agressiva parlant i no tenia cap vergonya. La vam entrevistar a la platja i va aprofitar per fer-se un massatge lluint un barret militar mentre li fèiem preguntes. També recordem a la Marina Rossell, que ens va fer una visita guiada recorrent l’Ateneu Barcelonès sencer. Qui sap, potser seria bona idea fer un recull de moments ridículs, oi?

“Amor a l’art” es pot llegir a través d’ Internet i, també, a través de la freqüència modulada. Heu pensat mai en el format paper?

V: Doncs sí, hem estat a les ones i després d’una temporada sense emetre, ara pretenem tornar-hi. D’altra banda, hem pensat diverses vegades en engegar alguna publicació, però el projecte més proper que tenim és engrandir el web i consolidar-lo com a portal.

M: Hi ha moltíssims artistes només a Barcelona, però el ritme de dues entrevistes setmanals és bastant dur de seguir. Tot i així, pretenem que acabi esdevenint un portal web artístic.

A part de rebre currículums, heu rebut també alguna oferta de treball?

M: Vam començar el bloc amb una idea ben nítida del que volíem fer, sense esperar que ningú ens ho vingués a demanar. S’ha de ser valent per canviar la filosofia i buscar la  manera de guanyar-se la vida fent el que realment t’apassiona.

Presenteu un espectre molt ampli de mirades sobre l’art: fotografia, disseny, teatre, poesia, moda, il·lustració… Què és art i què no?

V: He de dir que jo estava més sensibilitzat amb la música, el cinema o el teatre, però amb l’art contemporani no hi havia treballat mai. M’ha sorprès descobrir l’art en àmbits en els que realment no hi penses, com ara tatuadors o il·lustradors.

M: En el meu cas tot i haver estudiat Belles Arts, on treballes molts aspectes, he entès que es pot aprendre de tot i de tothom: tatuadors, grafistes, dissenyadors, etc. Quan penses en l’art penses en objectes molt concrets, i per això volíem desmarcar-nos d’aquesta idea. Així va ser com hem anat cercant artistes amateurs i trencadors, com la Rachel d’antikaraoke, i d’altres de més consagrats, com és el cas de la Marina Rossell.

El bloc “Amor a l’art” no es caracteritza per entrades breus, però.

M: Realment és un bloc antiinternet. Aquest era el format que preteníem introduir des del principi: un espai per seure i llegir en profunditat, diferenciant-nos de les entrades breus i simplistes. Ens han arribat comentaris de lectors que llegeixen una entrevista un diumenge a la tarda durant una bona estona.

Per cert, pengeu diàriament definicions de què és l’art segons artistes de totes les èpoques i estils, però què és l’art per a vosaltres?

V: Aquesta resposta ja la tenim pensada. Per a mi l’art és clarament un mitjà de transport: quan escrius un llibre o fas una cançó, transportes idees i sentiments.

M: L’art és, per a cadascú, el que realment necessita que sigui per a ell. En aquest sentit, l’art mai ha estat repetitiu, ja que cadascú l’utilitza per a expressar sentiments i actituds d’un mateix.

En una entrevista anterior, l’Eva Jové ens feia una reflexió sobre la manca de docència artística als plans d’estudi bàsics i la dificultat que suposa per a molta gent accedir al coneixement artístic, especialment el contemporani. Hi esteu d’acord?

M: En certa manera existeix un problema de base: tot l’ensenyament està dissenyat per a formar treballadors i no pas persones. Però aquest problema no s’observa només en l’ensenyament, sinó també en el concepte de galeria. L’art contemporani es troba integrat bàsicament en galeries a la manera del segle XV, quan en realitat aquest art no cal entendre’l sinó relacionar-se amb ell i viure’l: moltes vegades ens limitem a observar una obra, quan pot ser que en realitat l’artista pretén que t’hi asseguis a sobre!