L’alliberament de la paraula. Feminisme i tabú a Egipte

8.12.2018

Des de la seva formació l’any 2006 i vinculat a la Universitat Americana d’El Caire, el projecte The Bussy Project ha acollit centenars de testimonis de dones, i recentment també d’homes, sobre  assetjament i violència sexual. La metodologia de la història contada (sotrytelling) ha estat un revulsiu per a les persones participants en els nombrosos tallers que es fan arreu del país i que donen veu a experiències a voltes traumàtiques, però en cada cas envoltades pel fi mantell del tabú, la vergonya i l’autocensura.

Sondos Shabayek

Un grapat de dones valentes sacseja consciències i remou les entranyes d’un patriarcat que tan sols s’adona que ja no té el domini absolut de la veritat i la moral, però que sí té un sistema religiós, polític i social que el preserva malgrat les ferides que pugui ocasionar.

Sondos Shabayek és directora teatral, storyteller, escriptora i directora artística del projecte The Bussy Project des de l’any 2010. Sondos és a Barcelona en el marc del projecte Xabaca (Xarxa Internacional contra la Censura i l’autocensura en les pràctiques artístiques de les creadores àrabs), un projecte de Jiwar Creació i Societat, Fundación Al Fanar i NovAct que ha complert la seva segona edició.

Com sorgeix el projecte The Bussy project?

Un grup d’estudiants va voler fer una rèplica de l’obra Vagina monologues adaptant-la a la realitat egípcia. Van recollir diferents històries explicades per amigues i conegudes i van dur-les a escena. Jo vaig anar-hi de casualitat, la meva primera implicació amb el projecte va ser explicar la meva pròpia història en escena l’any 2007. Des del començament, i fins l’any 2009, el projecte només girava entorn d’una representació anual a la Universitat Americana d’El Caire, i acotada en la realitat universitària, en anglès, deslligada de la població del país. A partir de l’any 2010, les fundadores van haver de deixar el projecte per raons diverses i jo vaig passar a dirigir-lo.

A partir d’aleshores, sortim de la universitat i ens passem a l’àrab dialectal, per arribar al màxim de dones possible. Sortim als barris i arreu del país i encetem els tallers participatius i la documentació sistemàtica de les històries explicades per les participants.

No és molt agosarat que un grup de dones arribi a un poble on no hi té cap relació i proposi un taller com el vostre?

Ho seria si no treballéssim en xarxa. Cada vegada que sortim d’El Caire o quan treballem en barris més complicats, sempre ho fem a partir d’un soci local, una organització que ja treballi allí amb dones, que ens introdueix i convida les possibles participants. Si hi ha dones interessades, ho fem. Si no, no. Els tallers duren en general 3 mesos amb una sessió setmanal, aquesta és la fórmula més interessant per treballar amb profunditat i donar un espai de confiança i intimitat per compartir. Al final, les dones que volen expliquen la seva història a escena, en una performance oberta al públic.

Quin és el perfil de dones que vol participar?

En general són dones d’entre 20 i 40 anys, sobretot entre 30 i 40. Són les més obertes a la proposta. El que hem constatat amb l’experiència és que com més instruïdes són les dones més els costa compartir les seves històries. La gran majoria de vegades són històries difícils, algunes extremes, com les experiències traumàtiques de la violació.

El fet que la història contada parteixi d’una experiència verídica, i que sempre treballeu des del testimoniatge, no afecta el vostre benestar emocional? Fins a quin punt l’eina de la història contada és efectiva?

Jo crec plenament en el poder de la història contada (storytelling). Prefereixo les històries de la gent que entrar a un museu. M’agrada mirar-me les persones i trobar detalls que potser expliquin qui és aquella persona, d’on ve, on va. El que puc afirmar és que quan escoltes les històries viscudes d’altres persones encetes un procés d’aprenentatge. La gent canvia quan explica les seves pròpies històries callades i quan escolta les dels altres. És sempre especial quan després d’una performance i de posar en escena alguna història d’assetjament, surt un noi d’entre el públic i diu que s’avergonyeix d’haver actuat com assetjador, que ara entén el mal que pot haver fet, que no era conscient que allò que ell trobava “normal” era tan pervers.

Jo mateixa, com artista, ho tinc molt clar. Em considero una agent de canvi social, una mica reprenent l’esperit del projecte Xabaca en el qual participo com artista seleccionada. L’art té sempre una relació amb la societat, és una eina per al canvi social, i les històries contades són altament efectives. Vulguis o no, el teu treball té un impacte, quan toques les persones, toques la societat.

Sondos Shabayek al jardí de Jiwar

En aquest sentit, la tasca que feu documentant cadascuna de les històries compartides i obrint un espai online perquè tothom pugui deixar el seu testimoni és encomiable.

Sí, cada mes obrim una campanya temàtica perquè la gent deixi els seus testimonis: violència de gènere en les relacions, les dificultats i traves de les dones en el mercat de treball, històries explicades per homes sobre les seves experiències, l’estigma social que han d’arrossegar tota la vida les prostitutes i ex-presidiàries, la batalla contra el cabell arrissat (cabell que cal dominar perquè s’acosti a l’ideal de bellesa del cabell llis i pentinat), moltes històries d’assetjament (això ocupa la major part dels nostres testimonis sigui dins o fora dels tallers) o violació. Cada història està etiquetada per poder fer el seguiment dels temes: “estigma social”, “matrimoni”, “treball”, “escola”, “bullying”, “depressió”, “masculinitat”, “pressió social”, “violència domèstica”, “pares”, “violència de gènere”, etc.

A continuació, alguns testimonis publicats a la pàgina The Bussy project:

L’incident                                                                                                                         

“Era força jove quan va passar l’incident, probablement encara anava a l’escola primària.

Vaig anar a comprar pa al forn.

El pa encara estava fornejant.

Un home gran estava esperant a la fila, darrera meu.

Anava vestit amb una xilaba blanca i portava una barba curta.

Va posar les seves mans sobre les meves espatlles.

Va empènyer amb fermesa i va posar el seu penis contra el meu cul.

Recordo com ho notava. El seu penis m’estava pressionant l’esquena i les natges.

Jo resava perquè anés ràpid el pa. Només desitjava marxar.

Al final vaig poder desempallegar-me’n.

Va ser una lluita, vaig estar a punt de no aconseguir-ho.

No em volia deixar marxar.

Vaig arribar a casa sense el pa.

“On és el pa?”, em va preguntar la mare.

“No hi eren”, vaig dir.

“Doncs torna-hi i porta’m el pa”, va dir.

Vaig tornar. No recordo si encara ell era allí.

Recordo el seu cistell vermell per al pa, la seva barba, la manera com el seu penis se m’encastava.

Però no puc recordar si hi era quan vaig tornar per segona vegada.

Tampoc recordo com em sentia aleshores.

La memòria d’aquest dia em torna i reapareix de tant en tant.”                  

 ANGLÈS

I was pretty young at the time of the incident, probably still in elementary school.
I h
ad gone to buy bread from the bakery.
The bread was still baking in the oven.
An elderly man was standing in line behind me.
He was wearing a white jalabiyah. He had a thin beard.
He placed a hand on each of my shoulders.
He gripped them tightly and pressed his penis against my behind.
I remember how it felt. His penis was pressing into my back and my ass.
I prayed they’d hurry up with the bread. I wanted to leave.
I finally managed to pull away from him.
It was a struggle, during which I failed more than once.
He didn’t want me to go.

I went home without the bread.
“Where’s the bread?” mama asked.
“They were out”, I said.
I was too scared to tell her what happened.
“Go back and get some”, she said.
I went back. I can’t remember if he was still there, though.
I remember his red bread basket, his beard, the way his penis felt against me.
But I can’t remember if he was there the second time.
I also can’t remember how I felt then.
The memory of that day keeps resurfacing from time to time

La batalla d’agradar a tothom

“Des que era petit, he hagut de lluitar per agradar al meu entorn. Intentava semblar el que tothom esperava de mi.

“Posa’t això”. D’acord.

“Talla’t el cabell”. D’acord

“No ballis”. D’acord.

Vaig arribar al punt de fer tot el que se’m deia tot esperant un dia sentir “Ho estàs fent molt bé”

Mai ningú m’ho va dir.

Fa tres anys vaig decidir  fer el que realment volia.

Vaig voler començar a ser jo mateix, no algú altre.

Vaig voler vestir-me com volia i deixar créixer el meu cabell.

Vaig haver de canviar d’escola tres vegades perquè els professors m’intimidaven.

Les meves relacions amb persones violentes també van caure pel seu propi pes. 

Ara tinc 22 anys, sóc feliç amb el meu cos, amb la meva aparença, la meva vida i la meva educació.

He perdut molta gent al meu voltant però m’he trobat a mi mateix.”

ANGLÈS

The Struggle to please everyone

18 December 2017

Ever since I was a kid, I struggled to please everyone around me. I tried to look they way they wanted me to.

“Wear this”. Okay.

“Get a haircut”. Okay.

“Dancing isn’t allowed”. Okay.

It got to a point where I did everything asked of me in the hopes of being told, “You’re doing a good job”.

No one ever even told me that.

Three years ago, I decided to start doing what I wanted to.

I wanted to be myself, not someone else.

I wanted to wear what I wanted and grow my hair out.

I had to change schools three times because I was bullied by my teachers.

My relationships with similarly violent people also fell apart.

I’m 22 years old now. I’m happy with my body, the way I look, my life, and my education.

I lost a lot of people but found myself.

Un intent

“Tinc 25 anys i treballo com a professora, el que vol dir que he d’anar a treballar d’hora.

Un dia vaig haver d’anar a la feina en un dia festiu.

Els carrers eren buits i jo baixava caminant per un carrer protegit amb càmeres de seguretat. Un cotxe va parar al meu costat i em van estirar cap a dins.

Va ser un intent d’assalt. Hi havia més d’una persona en el cotxe.

Vaig resistir i vaig començar a cridar. Al cap de cinc minuts em van tirar fora.

Vaig anar a denunciar-ho el dia següent: “Però com podem saber que no vas entrar al cotxe voluntàriament?”, em va preguntar l’oficial que prenia nota.

Finalment, no vaig presentar cap denúncia.”

ANGLÈS

I’m 25 years old, and I work as a teacher, which means I have to go to work early.

I had to go to work one day on an official holiday.

The streets were empty, and I was walking down a main street lined with security cameras. A car stopped next to me, and I was pulled inside.

There was an attempt to assault me. There wasn’t just one person inside the car.
I resisted and raised my voice and screamed. They threw me out of the car five minutes later.

I went to press charges the next day. “But how do we know that you didn’t get into the car voluntarily?”, the officer who took my statement asked.

I didn’t press charges.

El que reporten els testimonis és sobretot una realitat molt dura que posa de relleu la impunitat social dels assetjadors, violadors, etc. i la solitud de les víctimes. Com us ho feu, l’equip de 5 persones que treballeu en el projecte, per tirar endavant sense sucumbir en la tristesa i la desesperació?

No podríem treballar sense ajuda. Tenim una psicòloga referent que ens dóna suport quan el necessitem, això és essencial. A més, també ens hem format per la cura, entre nosaltres i cap a nosaltres mateixes. Sense això estaríem perdudes.

A part del risc individual, de la fragilitat emocional que podem tenir totes exposant-nos diàriament a aquest tipus de testimoniatges, hi ha un risc a l’hora de l’exposició pública d’aquestes històries i del vostre treball com a facilitadores?

La situació de les organitzacions independents no governamentals a Egipte és cada vegada pitjor. Els temes de gènere només són treballats des de la societat civil. Hi ha un gran nombre d’organitzacions que treballen però no poden fer-ho de manera articulada, el cost a pagar seria massa alt. L’autocensura és una autodefensa recorrent, no només a nivell organitzacional, sinó que també individual. Sense aquest autocontrol, les conseqüències poden ser desastroses. Un clar exemple de la convivència amb l’autocensura seria aquest: A El Caire gairebé totes les cases de pisos tenen un guàrdia, una mena de conserge que no només vetlla per la seguretat, sinó que també vetlla pels “valors morals”. És penós haver de donar explicacions i témer el judici moral d’aquesta figura sobretot per les dones que hem viscut soles. És molt complicat, significa estar sempre en tensió.

Jo mateixa, ara a Barcelona, malgrat que sento menys pressió, segueixo estant programada per desconfiar dels homes. De tots els homes. M’agradaria poder ser simpàtica però sempre estic pendent de no ser malinterpretada si somric, no sé quina és la frontera entre ser agradable i el que l’altre pot considerar una invitació a alguna cosa més.

Després d’aquests 10 anys d’implicació total amb el projecte, quina és la teva posició? Ets pessimista? Optimista?

Sincerament no sé fins quan aguantaré treballant en això. És una qüestió també de seguretat, de posar-se en risc una mateixa. Tantes emocions a vegades costen de carregar, malgrat aquesta atenció a la cura d’una mateixa, al suport psicològic, és molt difícil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Aquestes dones estan fent una gran tasca en un entorn molt difícil. Si el món ha millorat en alguns aspecte, és gràcies a aquesta gent valenta.

    Molta sort en el seu projecte.