L’Alfredo Sanzol més tendre

'La tendresa' és una aposta conjunta de Dagoll Dagom i T de Teatre pel darrer text d’Alfredo Sanzol.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquesta setmana s’ha estrenat La tendresa al Poliorama. Es tracta d’una aposta conjunta de Dagoll Dagom i T de Teatre pel darrer text d’Alfredo Sanzol, l’autor navarrès que ja té una col·lecció considerable de premis pels seus textos i posades en escena, i que el 2017 va rebre el Premi Nacional de Literatura. La tendresa, que ara estrena en català amb traducció de Joan Lluís Bozzo, va rebre el Premi Valle-Inclán de Teatre 2018, i aquí la podrem veure interpretada per Laura Aubert, Javier Beltrán, Elisabet Casanovas, Marta Pérez, Jordi Rico i Ferran Vilajosana. Conversem amb l’autor sobre les comèdies de Shakespeare, les paraules, i el català que ha après tot dirigint teatre.

Quin és l’origen de La tendresa i com ha acabat fent-se realitat?

Amb l’Andrés Lima i el Miguel del Arco vam crear la companyia Teatro de la Ciudad, i el nostre primer projecte va ser al voltant de la tragèdia, on vam reinterpretar tres títols (Èdip rei, Medea i Antígona) que es van veure el 2015 al Teatre Lliure. Més endavant, el Miguel es va incorporar al Pavón Kamikaze, i l’Andrés i jo teníem ganes de seguir el projecte, ara centrant-nos en la comèdia. Vam pensar en Shakespeare perquè ell és qui, juntament amb Lope de Vega, s’inventa la comèdia contemporània. De fet, tots dos reinventen la tradició grecoromana i la uneixen a la medieval, creant l’estructura del que avui en dia entenem que ha de ser una comèdia. Jo vaig decidir posar-me a llegir i estudiar les catorze comèdies que va escriure Shakespeare, per tal de deixar-me impregnar per la seva atmosfera, estil i personatges. Al mateix temps, anava fent tallers amb els actors, on provàvem idees que em venien al cap, jocs que volia veure si funcionaven en escena. I, en tercer lloc, anava desenvolupant un argument que jo tenia al cap abans de començar aquest procés. Jo tenia la imatge d’una reina i les seves dues filles que navegaven en un vaixell que formava part de l’Armada Invencible, i que l’enfonsaven per alliberar-se de l’opressió dels homes, naufragant a una illa deserta. Amb tot aquest material, em vaig tancar durant uns quants mesos i vaig acabar escrivint La tendresa.

Quins són els elements del teatre i l’estil de Shakespeare que t’han inspirat més a l’hora d’escriure aquest text?

El que més m’impressiona de Shakespeare és la seva enorme capacitat de crear llenguatge: d’inventar-se comparacions, d’utilitzar metàfores… Tot allò que diu, fa referència a una altra cosa. Té un llenguatge que sembla arquitectura: posseeix la capacitat de crear espais naturals o construïts pels homes només amb les paraules. I també sap crear una arquitectura interior, a l’hora de parlar sobre les emocions i els desigs. Els seus personatges expressen de seguida allò que desitgen i allò que detesten, es posen en marxa de forma molt explícita i són molt vitalistes, confien en la vida. Crec que tota aquesta força i aquesta energia es troben a La tendresa.

És a causa del poder evocador de les paraules, com a l’estil de Shakespeare, que amb l’escenògraf Alejandro Andújar vau optar per un escenari (quasi) buit?

Al Poliorama es podrà veure la mateixa proposta d’espai que vam tenir a Madrid. Vam decidir crear una arquitectura, perquè tot el teatre elisabetià, així com el del Siglo de Oro, tenia lloc davant d’una arquitectura fixa. Dins de les arquitectures possibles, vam triar fer tres grans arcs, com els que hi ha al Teatro de la Abadía, que és on estrenàvem. Nosaltres estàvem a la sala petita, per això vam fer els tres arcs de la sala gran, i els vam fer amb tela. D’aquesta manera, els actors poden travessar aquestes parets, que es converteixen en tres portes. Pot recordar l’entrada d’una catedral del segle XVI, o de temples antics de diferents èpoques, que es barregen en la nostra memòria. Al capdavall, les teles són un marc que possibilita que les paraules creïn qualsevol espai.

Aquesta és una coproducció de T de Teatre, companyia per a la qual vas escriure i dirigir Delicades i Aventura!, i Dagoll Dagom. Com portes el fet de sentir els teus textos interpretats en català?

Amb Delicades vaig tenir unes sensacions molt concretes, i amb La tendresa n’he tingut unes altres. El que m’agrada molt és que, en sentir aquest text traduït al català, em recorda a les llengües medievals, franceses, les cançons del món provençal… El públic sentirà un català molt potent, traduït per Joan Lluís Bozzo, que té una gran musicalitat i que em fa sentir molt feliç.

Al repartiment de La tendresa hi trobem noms amb qui ja havies treballat, com ara Marta Pérez i Jordi Rico, però també intèrprets més joves com Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán i Ferran Vilajosana. Quin és el teu mètode per crear un repartiment?

Alguns actros ja els coneixia, d’altres a través de converses, de fiar-me molt de l’opinió de Daniel López-Orós i l’Anna Rosa Cisquella, de T de Teatre i Dagoll Dagom. A mi m’interessava molt que fos un repartiment que funcionés molt a nivell visual i de constel·lació, jo amb això sóc una mica esotèric. Abans d’escriure, si puc, m’agrada pensar com es mourà el grup. Crec que hem format una companyia boníssima, que han sabut crear un imaginari comú, que jo considero essencial, i que es porten bé tant a dins com a fora d’escena. Crec que el teatre, en tractar-se d’una art viva, és quelcom més que un espectacle en directe: té més a veure amb una experiència vital. Nosaltres, com a creadors i intèrprets, tenim la responsabilitat de crear grups humans que funcionin bé.

Ja havies portat els teus textos a teatres de Barcelona, com ara a La Villarroel, el Poliorama o el Teatre Lliure. No sé si estàs al cas de les polèmiques declaracions que ha fet Toni Cantó, on es queixava que no treballa a Barcelona perquè tot el teatre es fa en català.

Precisament aquesta mateixa setmana l’Andrés Lima estrena El chico de la última fila, del Juan Mayorga, a la Sala Beckett. Des de les institucions catalanes s’ha recolzat, des dels anys vuitanta, el teatre en català, com un impuls polític per protegir i normalitzar la llengua, cosa que és molt normal. Si abans de la Transició la cartellera teatral barcelonina estava dominada per espectacles en castellà, ara la situació és una mica a la inversa. El més normal és que a Catalunya el teatre es faci en català, i el castellà sigui l’ excepció. D’aquí a cent anys potser parlarem tots en anglès! [riu]. En aquest sentit, crec que les llengües són instruments de comunicació i de pensament, i quantes més llengües parlem tots plegats, molt millor.

I imagino que tu has après català dirigint els teus textos en català.

Jo vaig aprendre català llegint textos teatrals que m’interessaven, i que no trobava traduïts al castellà. Com que parlo francès, els entenia prou bé, i les paraules que no coneixia les buscava al diccionari. Quan un detecta determinades paraules i estructures que es repeteixen, llegint i escoltant la gent del seu voltant, és quan s’aprèn un idioma.  Encara no parlo català, però estic començant a practicar. Segur que d’aquí a un temps ja el domino.

Això significa que parles com els personatges de La tendresa, com si et trobessis en una comèdia de Shakespeare.

Exacte, amb un to de teatre elisabetià. Alguns cops he dit al quiosquer “Perdoneu”, en lloc de “Perdó” i m’ha mirat amb cara de pensar “Aquest senyor d’on ha sortit?”. [riu].

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació