Laia Martinez i Lopez: “Necessito que l’art m’exciti”

22.09.2015

La seva arribada a la poesia va venir arran d’un desengany i del tancament d’una porta perquè se n’hi obrissin un miler més. Després de veure que la seva sol·licitud per anar a passar un any a Rússia era desestimada, Laia Martinez i Lopez (Berga, 1984) va treure tot el material que tenia escrit i guardat dins d’un calaix i es va enfilar als escenaris. El seu debut es va produir a l’hOriginal un dimecres 10 d’octubre de 2007, el conegut Off-Frankfurt en què la gran majoria dels escriptors catalans eren a la ciutat alemanya durant la polèmica Fira del Llibre. Més tard va recitar a la Festa Major de la Universitat Autònoma de Barcelona, organitzada per Quark Poesia. Una arrencada espectacular que la va portar a ser antologada, publicada i reconeguda com una de les noves veus a tenir en compte. Després va fixar la seva residència a Mallorca, des d’on ha creat, amb Jaume Reus, el grup d’electrovèrsia Jansky, que ha acabat de treure el seu segon disc, ÉÈ (Primeros Pasitos, 2015). Tot just fa pocs mesos, Laia Martinez i Lopez ha publicat el seu nou llibre, Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner Editor, 2015), una obra viva que ha anat treballant durant els darrers anys, amb insistència i obstinació. Aquest proper dimarts 22 de setembre, a les 19:30, a la Llibreria Calders de Barcelona, l’autora presentarà el seu nou volum poètic amb Maria Cabrera com a companya d’armes. Per aquest motiu, des de Núvol l’hem volgut entrevistar.

Laia Martinez i Lopez

Laia Martinez i Lopez

Jaume C. Pons Alorda: Vares estrenar-te amb L’abc de la Laia Martinez i Lopez amb la col·lecció “La Cantàrida”. Era una obra provocativa, diferent, inusual, però sobretot poderosa perquè amb ella et vàrem arribar a descobrir. Després va arribar L’estiu del tonight, tonight i ara aquesta Cançó amb esgarrip i dos poemes. Quina és la teva voluntat quan fas un llibre de poemes? Basteixes una arquitectura o reculls materials fets al llarg del temps?

Laia Martinez i Lopez: Tot i que aquest és el meu tercer llibre de poemes publicat, en tinc un grapat més, d’escrits. De moment, de versos, sempre vaig escrivint-ne; no he passat mai per grans èpoques de sequera, encara que a voltes faig més feina amb narrativa o segueixo una mena de diari. La voluntat, a l’hora de publicar tot això, és sobretot explicar-me als altres i explicar el món com a mi se’m presenta. Vinc d’una família meravellosa on tothom parla molt de pressa i fort, i a mi el discurs em flueix lent i el to de veu se me’n va més cap a les dolçors. La voluntat, doncs, és poder dir-me i dir les coses que m’envolten, que m’imagino, que succeeixen, que recordo. La voluntat és sorprendre’m a mi mateixa i als lectors o als oients. Sobretot, la voluntat és donar plaer o assenyalar-lo amb el dit.

Escric tenint molt presents les llibretes que ja he omplert, per si m’aclapara de nou una vella sensació, el mateix mot, un ritme determinat, un indret concret, la “idea fixa”. I quan noto que m’hi he quedat encallada, aleshores m’hi barallo fins que en surto i en sol sortir també tot un llibre, un conjunt de poemes. Altres vegades al cap se m’hi escriu una història. El poema de les “Reptilianes”, l’Afollada que es publicarà l’any que ve, sorgeixen d’arguments que una mena d’enginyer espacial planifica sense que jo me n’adoni massa, i en determina les parts, el tipus de vers, les paraules clau… durant força temps. I un dia qualsevol -per haver llegit el pensament d’un altre autor o mentre cerco la traducció exacta del vers d’un altre- baixo de la lluna i, com una autòmata, li segueixo la veta i vaig construint els poemes d’aquesta altra mena de llibre.

J.C.P.A.: O sigui, un work-in-progress perpetu. L’autèntic creador no descansa mai?

L.M.L: Exacte, el creador “autèntic” com l’anomenes tu no es limita a crear damunt del paper o davant de l’ordinador. La majoria de les seves accions i comportaments van lligats a la veritat pròpia i al procés creatiu propi. La manera com escolta, què observa, com cuina o què menja… Per això dic que, malgrat que no escriguis ni un sol vers durant molt de temps, el teu cervell està confegint alguna cosa d’amagat i no saps mai quan obrirà aquest porticó i t’obligarà a llevar-te de matinada. La idea aquella de Picasso que la inspiració t’ha de trobar fent feina, una mica, però també la qüestió de mantenir-se il·lusionat, de donar la possibilitat al món (i al teu món) que et sorprengui constantment.

J.C.P.A.: Quins varen ser els pinyols que et varen portar a aquest últim llibre teu?

L.M.L: A dins del pinyol hi ha el nucli de la cosa, la llavor; el pinyol és el continent de l’essència màxima -la possibilitat. Però com a ésser humà no has d’empassar-te’l, perquè ets estèril. I si baixa coll avall, poden succeir dues coses: que siguis capaç de digerir-lo perquè et trobes en molt bona forma (com va passar-me amb la Cançó amb esgarrip, un poema que vaig voler escriure per gosadia i va sortir sense deixar-me seqüeles), o pot passar que no el paeixis i faci racó. El poema de les Reptilianes germina d’un pinyol que vaig expulsar amb un parell d’infusions de maria-lluïsa i menta: amb Jansky estàvem composant un disc nou i algunes de les bases rítmiques van créixer amb els espasmes d’aquests versos; el Poema del Pont era a la panxa amuntegant-se d’uns anys ençà i només vaig aconseguir extirpar-lo amb cirurgia -d’un llibre que havia d’existir per ell mateix, vaig escapçar-ne més de cent versos.

J.C.P.A.: O sigui, vares fer el que Ezra Pound va aconseguir amb The Waste Land de T.S. Eliot tu tota sola. L’art exigeix sacrificis?

L.M.L: Doncs una mica, sí: sóc extremadament autocrítica i una gran amant de les coses concentrades. Quan em defenso de la meva àvia (que sempre havia volgut que jo fos més alta) amb el refrany del pot petit on hi ha la bona confitura, ella respon sempre que “també hi ha el verí”. I jo només necessito tenir-hi aquestes dues conserves, al rebost: coses ben fetes o la mort. M’estimo més un llibre o un disc aparentment curts que els grans volums plens de provatures, ocurrències i palla en general; perquè dins la brevetat s’hi intueix la batalla prèvia, i els poemes o cançons que se salven són heroics. La creació és gairebé l’única cosa que fem per voluntat pròpia, aleshores aquí és del tot absurd de no voler la perfecció.

J.C.P.A.: Entre mans tenim un conjunt de plaquetes unides per una sèrie d’eixos temàtics, tot i que la diferència d’escriptura al llarg del temps marca una distància de maduresa i fins i tot d’autenticitat. Units els tres conjunts tenim un material que es llegeix diferent. Creus que el resultat és arbitrari o coherent?

L.M.L: Les tres parts del llibre es diferencien, com bé dius, a nivell formal. Si els tres poemes independents constitueixen les etapes d’un viatge (el tema, la història) i el protagonista del conjunt és l’acte d’estimar-escriure, llavors la veu -l’estil- és l’arma, la ferida i la cicatriu que emfatitza els canvis de plànol temporal, o el canvi de perspectiva vers el text.

Abans tenia molt clar que l’obra de qualsevol artista havia de ser coherent des de fora o no ser, però ara em preocupa sobretot la coherència amb un mateix. La llengua en sí m’interessa moltíssim i, no obstant això, considero també essencials el ritme i el to, el color i la perspectiva d’un text: la quadratura d’aspectes que li confereixen un significat singular o la possibilitat d’extreure’n de múltiples. De molt jove, Kandinski ja va dir que l’art era més poderós d’allò que mai no s’hauria imaginat. I parlava d’això, de com les “expressions artístiques” són un tot indivisible: no hi ha música sense poesia ni pintura sense dansa i a l’inrevés, i anar fent. No m’obsessiona aïllar les parts sinó convertir-les en una bola de plastilina indivisible que no torni marró. La paraula, sense un lector que la llegeixi amb ulls, dits, veu, memòria… és una mica allò que degué ser la torre Eiffel pels francesos mentre s’erigia -llevat de Gustave Eiffel. A mi m’excita allò que significava per ell quan la pensà i allò que és ara per cadascun de nosaltres, quan ja forma part de l’experiència col·lectiva.

J.C.P.A.: Parles d’excitacions, amb excitacions s’ha d’entendre la teva obra?

L.M.L.: Quan escric hi ha una energia que em recorre el cos, de vegades agradabilíssima i d’altres esgarrifosa, però que em fa sentir viva a uns nivells sobrenaturals. Quan escric és com si fos una dona prenyada, que triplica la força física, la resistència, i recupera una intel·ligència instintiva. L’excitació ve donada quan sóc capaç de canalitzar aquesta energia, de fer-la visible, a través de la part diguem-ne “intel·lectual”, la racional fins i tot: la llengua i els llenguatges artístics. Necessito que l’art m’exciti i vull que allò que creo exciti.

J.C.P.A.: El sexe, una d’aquestes columnes espinals que ajuda a donar estructura al conjunt, en tu és quelcom essencial, capaç fins i tot de moure galàxies. Per què parles sense embuts? Es tracta d’una voluntat d’escàndol o d’una cadena inevitable?

L.M.L.: Jaume, el to de la pregunta ja és ultra nord-americà conservador: escàndol o cadena?! El fet que hi hagi lectors, crítics o companys que s’escandalitzin amb la manera com tracto el sexe als meus poemes indica, automàticament, que són poemes en certa manera necessaris. Però no escric “de sexe” cercant l’escàndol: si volgués escandalitzar parlaria de la meva feina com a traductora per un diari del govern rus, dels comentaris dels alumnes quan donava classe en una acadèmia d’idiomes al centre de Palma, d’allò que passa als camerinos d’un festival… Hi ha el sexe perquè forma part de mi i, per tant, del meu estimar-escriure. Perquè, encara que la poesia sigui una fita de l’humà racional, som un animal que ara viu a la terra, i a la terra hi mana la llei de la gana, la set i l’energia de la matèria. A la literatura, les figures retòriques ens serveixen per a apropar la llengua al pensament propi, però el sexe no és una qüestió filosòfica, sinó fisiològica, i per això m’exigeix un tractament ral, cru, lingüísticament simple.

J.C.P.A.: Els teus poemes tenen tendència a ser llargs, expliquen històries a la manera de Bob Dylan quan compon balades amb personatges més grans que la vida, com els éssers que habiten els teus versos. Creus que la poesia encara pot cantar l’existir?

L.M.L: Crec amb totes les meves forces que la poesia és l’existència en ella mateixa, o l’essència de tot allò que existeix, i sento una necessitat vital de reproduir-la així com la veig, com la sento, com la trobo. Tal vegada aquesta s’entengui com una tasca poc útil per a la societat, però per mi és tan important conèixer i explicar tot el mal que passa, com percebre i reivindicar tot l’amor i la bellesa que perduren encara pels racons de l’Univers i la Humanitat. La perfecció és terrible perquè, com diu Sylvia Plath, “no pot tenir fills”; és a dir, és irreproductible —irreproduïble. D’aquí n’extrec que el nostre destí no consisteix a reproduir allò ideal ni imitar-ho, sinó més aviat a extreure-ho de les imperfeccions, polir-les —capgirar-les.

J.C.P.A.: I ho mereix?

L.M.L.: I ho mereix, i tant. Per a mi la poesia -la literatura, la música i l’art en general són juntament amb l’amor (o com a manifestacions de l’amor!) allò que salva aquest animal que som de nosaltres mateixos i de la nostra finitud.

J.C.P.A.: I creus que la poesia s’ha de compartir? Creus que cal que la poesia es digui i es canti perquè es propagui? I per què s’hauria de propagar la poesia? Quin sentit té per a tu aquest expandiment a través dels versos i dels xous?

L.M.L.: No diria que “s’hagi de” perquè introduir qualsevol imperatiu en l’espai de creació em sembla un error: que la poesia “hagi de ser” d’una manera, “hagi de dir” tal cosa o sonar de tal altra em fa l’efecte que ho assenyalen tot just les pobres ànimes que, tot i desitjar conèixer la poesia, no se l’han trobat mai cara a cara -o sí, i no l’han sabut llegir.

D’altra banda, la idea de “propagar la poesia” tampoc em satisfà com a concepte per ell mateix. “Propagar” té connotacions massa divulgatives o fins i tot comercials. Per què publico els poemes, doncs? I per què els dic? Pel motiu social -m’entusiasma compartir allò que a mi em dóna gust per a donar plaer als altres; i pel motiu egocentrista -em fa sentir protagonista de la meva pròpia història, la possibilitat que els altres hi vegin amb els meus ulls, que hi sentin a través de la meva pell i la meva consciència.

Per mi és evident que la poesia ens fa més lliures, més bons, més vius. Segurament, a l’hora de voler “apropar” la poesia al sector que menys la considera, hi ha quelcom de prepotent o paternalista, encara que jo m’ho miro més aviat com una interacció amb la comunitat, com “una aportació” a la construcció del teixit social, així com també ho és el fet de traduir.

J.C.P.A.: T’atreveixes també amb formes mètriques i amb rimes, cosa fins ara inèdita en tu. Sembla com si has volgut anar més enllà dels teus límits i experimentar. Per què?

L.M.L.: Els meus límits no els conec tots, i gràcies. Jo mateixa intento no posarme’n gaires, els justos perquè no acabi mai amb sang! De totes maneres, els meus primers dos llibres varen acabar en vers lliure per dos motius: el gruix de poesia que havia llegit, traduït i escrit fins als 20 anys era clàssica en aquest aspecte, i allò que jo volia comunicar semblava no parlar aquests “dialectes” (ni romanços, ni decasíl·labs, ni sextines, ni sonets!). El 2008 en Tomàs Arias va imprimir còpies de les meves Preposicions indecents, que només tenen quatre amics, on practicava totes aquestes formes. Però no me’n sortia: no era jo qui parlava, o bé allò que deia no era la meva poesia.

La música, que des de ben petita havia estudiat, que vaig abandonar per les llengües i la lletra, i vaig reprendre pels volts dels 2000, m’ha retornat l’altra orella. Com si durant anys hagués anat pel món mig sorda, incapaç d’escoltar-me una meitat o de sentir la totalitat de cada paraula. Tocar el piano sempre m’ha posat nerviosa perquè no sé fer-ho deslligada (de la voluntat pròpia de l’instrument, suposo); i malgrat tot, els meus versos estan per força lligats a la vivència musical.

Una veu pròpia? I tant: determinada per certes capacitats i factors morfològics, però que creix conscient d’això, dels canvis que sofreixen el cos i el cervell i de la infinitud de registres que una sola veu pot assolir.

J.C.P.A.: Ets una de les poetes que més demostra que la poesia en el segle XXI ha de ser eclèctica, hibridadora i fins i tot interactiva. Per això el teu volum apareix amb una il·lustració magnífica d’Albert Pinya, un dels artistes actuals més importants i cobejats. Què ens pots dir d’ell i del dibuix que t’ha regalat per a aquesta edició tan especial?

L.M.L.: En Pinya és un gran artista i un gran personatge. El vaig voler conèixer, a través de n’Emili Sánchez-Rubio, perquè la seva obra em suscitava des d’un escepticisme extrem fins la plenitud del perfeccionisme. Juga a aparentar simplicitat, gosadia, i les seves creacions tenen unes penques molt agermanades amb les meves. I, igualment, és una obra treballadíssima, gens gratuïta i voluntàriament renovadora. La doble coberta, que va titular “Diabòlica reptiliana, crits i foc”, és un original que interpreta simbòlicament els tres poemes del llibre: la vagina diabòlica que aprofita tots els ponts, el crit de dolor en transformar-se, i el foc -l’estat últim, el triomf absolut per damunt d’un mateix i de totes les coses. La col·laboració, que plantejàvem de feia temps, sorgeix arrel de la feina conjunta a 7.516 Km (IEB, 2015), una antologia de poetes siberians i mallorquins amb il·lustracions de Tània Akhmetgalieva i d’en Pinya.

J.C.P.A.: També s’ha de dir que alguns dels poemes que aquí apareixen són peces que cantes en espectacles poètics i musicals amb el teu company, Jaume Reus. Com neix el projecte de música electrovers Jansky amb què us heu donat a conèixer a tot el món?

L.M.L.: Jansky és una mena de clímax, el resultat de trobar l’interlocutor perfecte, aquell que parla des del mateix nivell però s’expressa en un altre llenguatge. El grup va néixer el 2011, quan vaig demanar a Jaume Reus que m’acompanyés en les presentacions dels poemes de L’estiu del tonight, tonight (Premi Art Jove Balears, 2010), i s’ha anat autoconstruint per arribar a això que definim com a “electrovèrsia”: un diàleg entre la música electrònica i els versos. Sabem d’on ve però no exactament on va, perquè partim sempre de la improvisació conjunta. És per això que es nodreix també dels projectes individuals de cadascun de nosaltres i dels “préstecs”, quan l’un s’enamora d’una creació de l’altre.

La sorpresa general (per part de públic i crítica) ha estat que es convertís en un projecte tan exportable i comprensible. Hem tocat a festivals de música com el Sónar o el Liverpool Sound City, i de poesia, com el Vociferio de València o els Jocs Florals de Cambridge. No obstant això, per nosaltres allò sorprenent ha estat aconseguir la hibridació dels dos mons de manera natural que ens ha permès concebre un univers propi.

J.C.P.A.: I què cerques com a traductora? Es tracta d’una de les teves altres vessants essencials.

L.M.L.: Traduir és un acte d’amor pur -és com llegir a un malalt. Jo he al·lucinat amb un autor o un text concret en una altra llengua i ara em sento amb el deure de compartir-ho amb els qui desconeixen l’idioma original. Quan tradueixo sí que penso constantment en els futurs lectors del text: intento traduir amb una veu clara, és a dir, que interfereixi el mínim possible amb el to de veu de l’autor original; miro d’interioritzar la música del text per tal que la meva traducció segueixi el mateix ritme i soni tan igual com es pugui tot i el canvi d’instrument -l’idioma-; i exerceixo una mena de mediació entre l’autor i el lector: comunico allò que entenc que diu l’original i la manera com ho vol dir, per tal que el receptor català el percebi com un “original”. Ho trobo molt difícil però m’entusiasma aquesta sensació d’esdevenir un vincle, de deixar de ser jo i tornar una espècie d’espectre que habitarà la traducció per sempre, però que molt poques vegades hi ressonarà.

J.C.P.A.: I per què vares triar Dolors Miquel com a epiloguista? Creus que els vostres universos literaris beuen d’una mateixa força tel·lúrica o es tracta més aviat d’una afinitat personal?

L.M.L.: Me’n recordo (i tal vegada tu també!) que quan començava a recitar, als micros oberts de l’hOriginal, éreu molts els qui notàveu la influència de la Dolors Miquel als meus versos; fins que us vaig dir que no l’havia llegit, i aleshores tant tu com la Blanca, com n’Enric, em vau recomanar insistentment que ho fes. I efectivament, se’m van ficar ben endins: la poesia de la Dolors Miquel encomana una energia i posseeix una música que vénen d’allà mateix d’on a mi em parla la meva. Com a referent, doncs, vaig demanar-li que es llegís el llibre, sobretot també per l’experiment medieval que havia fet a la Cançó amb esgarrip i, com que me’n va escriure un comentari tan extens i minuciós, la vaig convèncer perquè se’l rellegís -un cop acabat- i el contextualitzés per als lectors. El resultat és un epíleg magnífic, per a mi més valuós que qualsevol premi… Però bé, et pots creure que en persona no ens coneixem? Hem parlat molt per telèfon i estic convençuda que faríem bona parella per trescar el món. I em moro de ganes, per damunt de tot, de sentir-la recitar en viu!

Laia Martinez i Lopez

Laia Martinez i Lopez

J.C.P.A.: Què tal l’experiència de treballar amb l’editora Maria Muntaner? Repetiries?

L.M.L.: Amb na Maria ja havíem treballat el 2011 en la tria d’obra del pintor i poeta rus Max Voloixin, que havíem traduït amb en Gerard Adrover: Dels troncs d’oliveres velles. Aleshores, per diversos motius, no vàrem tenir massa temps per fer la feina d’edició, però vaig notar que valdria la pena de tornar-ho a provar perquè l’actitud feinera i perfeccionista de na Maria s’assemblava a la meva. Caparrudes com som totes dues, aquesta vegada hem treballat de valent i, tot i que no li he fet cas en gairebé res, considero importantíssim el seu paper a l’hora de qüestionar-me certes decisions, perquè m’ha servit per a reafirmar-me. Ara tenim pendent una coseta d’assaig i La Fosca, és clar (hehe).

J.C.P.A.: Per que La Fosca? S’està convertint en la “col·lecció ansiada”, no trobes?

L.M.L.: La idea que tenia la Maria per a La Fosca, quan va crear la col·lecció el 2009 (que coincideix amb l’any que vaig aterrar a Mallorca), consistia a publicar llibres grans de poesia. Llibres grans com obres completes o que marquessin un punt d’inflexió en la trajectòria dels seus autors. Però també volia publicar-hi llibres grans que s’havien quedat o podien quedar a les tenebres alternatives per la seva diferència o joventut. El resultat, de moment, i llevat d’alguna excepció des del meu punt de vista, és aquest talment. I estic convençuda que el dia que escrigui el llibre que hagi de sortir a La Fosca ho sabré -m’ho exigirà.

J.C.P.A.: I quins projectes tens ara entre mans? Quins llibres hem d’esperar, més enllà d’aquest possible volum per a a Fosca que algun dia escriuràs?

L.M.L.: Des del 2011 no havia publicat ni obra “en solitari”, ni traduccions importants; només els dos discs de Jansky, Un big bang a la gibrella i ÉÈ (Primeros Pasitos, 2013 i 2015). I tanmateix han estat quatre anys de treballar moltíssim en projectes que, a partir d’aquest nou curs, començaran a sortir a la llum. Acabem de publicar la traducció de 7,516 Km: un pont entre Mallorca i Kémerovo a través de l’Institut d’Estudis Baleàrics, aviat sortirà una altra antologia del poeta Max Voloixin en una editorial andorrana, per Sant Jordi del 2016 presentaré Afollada amb LaBreu i un nou disc de Cap de Turc, el projecte musical de postfolk (amb Pep Toni Ferrer, Txema González i Jaume Reus) amb el qual reversionem romanços populars mentre Max els il·lustra en directe.

J.C.P.A.: I algun dia arribarà la teva novel·la inèdita?

L.M.L.: La novel·la continua amagada en un calaix, tot i que ara ja hi ha tres versions. Suposo que ella mateixa m’avisarà quan sigui el moment… No he tingut mai pressa per publicar: a mi, allò que de veres em preocupa és tenir temps per a escriure i fer i desfer tots els experiments que encara em ballen pel cap.