Laia Fàbregas: “Treballo sempre sense saber on anirà la història”.

24.07.2013

Laia Fàbregas (1973), que viu entre Catalunya i Holanda, acaba de publicar la seva tercera novel·la, Dies de cel groc (Amsterdam, 2013). Als 24 anys, va marxar de Barcelona a Holanda per complementar els seus estudis de Belles Arts, i s’hi va quedar després de trobar feina. Com ella diu, “sóc com qualsevol emigrant: tinc dos països. Quan sóc aquí, sóc mig d’allà, i quan sóc allà, sóc mig d’aquí. Tant a nivell professional com personal”. Fàbregas sempre ha relacionat les seves creacions artístiques amb les paraules, influenciada pels artistes Joseph Kosuth, John Baldessari, Sophie Calle i Jenny Holzer. Però es va acabar decidint per la literatura. La nena dels nou dits i La llista, les seves dues primeres novel·les, les va escriure en neerlandès. L’excepció és aquest tercer llibre, fet en català. Allò que mai no varia en ella és, en canvi, la seva primera inspiració: una frase. D’una simple oració a tota una novel·la. Segons confessa, ja té la frase per començar el seu quart llibre.

 

Laia Fàbregas | © Pere Virgili


Què ens pot dir del món literari holandès?

És molt actiu. Es llegeix i es publica molt tot i ser una llengua d’uns 20 milions de parlants. A més, té molta literatura pròpia i molta obra traduïda. Potser a Holanda es donen més oportunitats als autors que comencen.

Així, vostè està entre aquests afortunats.

La veritat és que jo vaig tenir sort. Crec que era al lloc adequat en el moment oportú. Per això vaig trobar una editorial. Una altra cosa és que, allà, per vendre llibres cal ser ‘visible’ i a mi em sembla que, quan comences, hi ha més possibilitats de ser-ho que aquí. Per exemple, hi ha molts festivals literaris on es convida tant a autors novells com a autors molt coneguts, de manera que els novells ‘s’aprofiten’ del públic dels més veterans.

Com veu, a Holanda, el futur del llibre escrit?

Ho trobo una pregunta molt difícil i realment no sé què passarà amb això. El que sí que és cert és que allà hi ha més consciència sobre la importància de respectar el treball dels escriptors -i creadors en general-, i es pirateja molt menys.

Estudis de Belles Arts, obres artístiques sempre relacionades amb les paraules i, finalment, la literatura. Quan decideix bolcar-se definitivament a l’art d’escriure?

Després d’uns anys de ser a Holanda, vaig entrar a l’escola d’art d’Amsterdam per iniciar una nova disciplina anomenada ‘Escriure: text i imaginació’. Em pensava que allà trobaria la clau per treballar mesclant l’art i el text. I el que em va passar va ser, en canvi, que per l’assignatura de Narració vaig començar a escriure relats que, segons professors i companys, estaven molt bé. Així es com vaig seguir escrivint i com va sorgir, per exemple, La nena dels nou dits. Potser no hauria trobat el camí per escriure llibres si no hagués estudiat Belles Arts.

S’hi va bolcar, i s’ha convertit en una decisió més que encertada. Escriptora novell i ben reconeguda, tant a Holanda com a Catalunya.

Va ser una sorpresa. Mentre escrivia La nena dels nou dits no en tenia ni idea que seria escriptora. Jo només l’escrivia perquè el poguessin llegir els meus pares, la meva família i els meus amics. Així que quan va sortir el llibre i les editorials catalana i castellana s’hi van interessar, gairebé no m’ho creia. És llavors que vaig pensar que potser sí que era escriptora, i que si ho era, hauria d’escriure un altre llibre. Per sort, de seguida vaig tenir aquella frase inicial que em va portar a escriure La llista.

 

Laia Fàbregas | © Pere Virgili

Les seves dues primeres novel·les les va escriure en holandès, menys aquesta última, Dies de cel groc. A què es deu el canvi? 

D’una banda, tenia ganes d’escriure en la meva llengua materna. Per l’altra, la idea d’aquesta novel·la em va sorgir veient una jornada castellera, i quan tens una protagonista castellera, es fa estrany fer-la parlar en un idioma que no sigui el català.

Les seves novel·les destaquen, per sobre de tot, per l’originalitat temàtica. Així ho ha tornat a corroborat a Dies de cel groc. D’on li ve aquesta imaginació tan accentuada per escriure històries?

No ho sé. Potser de les Belles Arts, o potser de la vida mateixa. Sempre he sigut molt observadora de tot el que passa al meu voltant i del que fa i m’explica la gent. Tot això després ho manipulo i en faig històries. Escric per intuïció, no tinc un mètode racional, i per tant, m’és molt difícil analitzar d’on em vénen les idees.

Dies de cel groc, d’altra banda, presenta una barrera gairebé imperceptible entre la realitat i la ficció. Li agrada que el lector se senti confós entre aquests dos món?

Quan escric no penso en el lector, sinó en mi, i a mi m’agraden aquestes històries que es mouen entre la realitat i la fantasia. La literatura ens permet crear móns on aquest límit es desdibuixa, i això és fantàstic.

La història de les granotes apocalíptiques és verídica?

Tot el llibre és ple de mentides. Res no ha passat exactament de la mateixa manera que en el llibre, però tot està inspirat en alguna cosa. Però no, la història de les granotes no és verídica.

Ha sentit que s’utilitzi molt l’adjectiu “estrany” per definir els seus escrits?

No sóc conscient que les meves novel·les es defineixin com a ‘estranyes’ però, de tota manera, no m’estranyaria que algú les considerés així. Tot i això, sé que no són històries convencionals. Són fragmentàries.

Al seu últim llibre tornen a aparèixer dos germans com a protagonistes, així com a La nena dels nou dits. Sent predilecció per les relacions familiars?

Sembla que després de tres novel·les es podria dir que sempre parlo de relacions familiars. No m’ho he plantejat com una predilecció, simplement són les històries que em surten. Potser es tracta d’un tema que em commou, o que m’interessa, o que, d’alguna manera, necessito ‘analitzar’ i ‘disseccionar’.

 

Laia Fàbregas aquesta setmana al Centre Cívic Can Deu, a Les Corts | © Pere Virgili

Més concretament, Dies de cel groc és el relat de dos germans que s’aboquen als seus records per transmetre’ls als lectors. Tampoc no és la primera vegada que parla des de la memòria que es té del passat.

Els records són allò que ens fa ser com som, el recull de tota la nostra experiència. Suposo que els meus personatges també estan fets dels seus records i per això ho utilitzo. D’altra banda, em fascina com, amb el temps, cadascú pot recordar coses tan diferents d’un mateix esdeveniment, i això també ha inspirat Dies de cel groc.

Aquest darrer llibre demostra la seva mestria per dosificar precisament la informació donada. De manera que el ritme no afluixa, i la intriga es manté fins al final. Escriu tenint en compte aquestes tècniques narratives, o s’hi posa sense pensar-ho?

Treballo sempre sense saber on anirà la història. No construeixo una intriga, simplement em vaig deixant portar per unes quantes preguntes i és mentre escric que busco la solució als misteris que em vaig empescant. Normalment, el final d’una història no el sé fins que no hi arribo.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Amb ganes de llegir aquests relats, despré de llegir l’entrevista. Per cert, les fotografies d’en Pere Virgili són magnífiques!!!

  2. Un comentari sense ànim d’aixafar la guitarra. No he llegit la Laia i per tant no puc opinar sobre la seva qualitat literària. Dit això, hi ha una cosa segura, i és que si la Laia no hagués tingut “l’originalitat” d’escriure i publicar en holandès primer, és a dir: si en el seu historial no comptés aquest detall “exòtic” per a la mentalitat papanates catalana, ja us hi podeu pujar de peus que la hipòcrita i incompetent editorial catalana Amsterdam no li hauria fet ni cas i aquesta obra, per bona que sigui, no s’hauria publicat ni en somnis i ni tan sols li haurien llegit el manuscrit ni tingut la decència d’enviar-li una carta d’agraïment per haver-lo enviat a l’editorial. Aquí la cosa funciona així, i a sobre la majoria de pseudoeditors que tenim en aquesta societat malalta, on per tant els mediocres ocupen els càrrecs més elevats, van amb uns fums que n’hi ha per fotre’s a plorar. En aquest país som així de babaus. En realitat, a Catalunya la cultura importa un rave. Preval la frivolitat, el titular, les aparences. Preval el cretinisme i la hipocresia. Per això ens va com ens va. Dit això, he de felicitar l’autora per haver-ho aprofitat (ben fet que fa) i haver pogut publicar la seva obra.