Paula Hawkins: “Ens eduquen per tal que pensem com a víctimes”

17.08.2015

Des que disposem de dades editorials, mai en la història de la literatura s’havia venut un llibre amb tanta rapidesa. Ni El Codi da Vinci, ni Harry Potter, ni Cinquanta ombres de Grey es poden comparar amb les vendes fulgurants de La noia del tren (La Campana) de Paula Hawkins, que ha venut sis milions d’exemplars des que es va publicar en anglès a principis del 2015. Des que es va publicar en català el passat mes de juny, la Campana ja n’ha venut més de trenta mil exemplars. Hawkins ha passat per Barcelona i hem pogut parlar amb ella.

Paula Hawkins a Barcelona, durant l'entrevista mantinguda amb Núvol

Paula Hawkins a Barcelona, durant l’entrevista mantinguda amb Núvol

La noia del tren ens explica la història de Rachel, una dona separada de quaranta anys que es consola de la seva miserable vida prenent un gintonic per esmorzar. La Rachel és el que en anglès se’n diu una commuter, un passatger que s’ha de passar molta estona al tren cada matí per anar a la feina. Agafa diàriament el mateix tren per anar a Londres, és la manera que té de fingir que encara treballa. El seu vagó s’atura cada dia a les 8.04 davant d’un bloc de pisos, on viu el seu ex amb la seva nova parella. Rachel té una estona per observar la vida d’una parella que viu al mateix bloc i que ella bateja amb el nom de Jess i Jason, com si els conegués. Un dia li sembla observar una situació anòmala en la rutina d’aquesta parella, però no sap si es pot refiar del que ha vist, perquè el seu cervell està immers en una nebulosa alcohòlica que li provoca pèrdues de memòria.

B. P.: Abans d’escriure La noia del tren, vau escriure novel·la rosa. Com vau passar d’un gènere a un altre?

P. H.: Vaig treballar molts anys com a periodista econòmica. Fa sis anys vaig deixar la premsa per dedicar-me a escriure llibres, una cosa que sempre havia volgut fer. Em van encarregar una sèrie de novel·les romàntiques, que vaig publicar amb pseudònim. N’hi va haver dues que es van vendre força bé, però les altres dues no tant. No em convencien aquelles històries i al final em vaig decidir a escriure la novel·la que m’hauria agradat llegir a mi.

B. P.: I vau decidir escriure una novel·la sobre una commuter de Londres.

P. H.: Sí. Jo, com tanta altra gent, també viatjava en tren per anar a Londres a treballar. Em trobava cada dia els mateixos passatgers, hi estableixes relacions. I en mirar per la finestra veia la gent dins de casa seva i em preguntava quina vida portaven.

B. P.: El motor de la novel·la és el voyeurisme de la Rachel. La curiositat és el combustible del periodisme, però també de la literatura. Quina diferència hi ha entre la curiositat del periodista i la del novel·lista?

P. H.: Per aprofundir en una història es necessita un periodista o un escriptor. L’instint de l’escriptor és sempre el mateix, portar la història el més enllà possible. Ara, si bé el periodista vol saber què va passar de veritat, al novel·lista, això, tant li fa.

B. P.: Diria que hi ha dos tipus d’escriptors. Aquells que de manera innata tendeixen a representar allò que senten (eavesdroppers) i els que, en canvi, tendeixen a mostrar el que veuen (voyeurs). Els eavesdroppers tenen una oïda molt fina per reproduir diàlegs i veus. Els voyeurs tendeixen a ser més descriptius. Per quina banda creieu que us decanteu?

P. H.: Se’m fa difícil de dir. Quan escric normalment sento una veu que parla dins el meu cap, però és cert que aquesta novel·la parla del fet de veure, de com construïm les nostres vivències a partir del que veiem sense entendre necessàriament el que ens està passant.

B. P.: És una mica el que li passa a la Rachel, que observa coses però pateix un dèficit cognitiu d’origen alcohòlic…

P. H.: Sí. La Rachel pateix una amnèsia alcohòlica [alcoholic blackout]. Aquest tema em va interessar molt, i em vaig documentar bastant. Si no recordes el que has fet, el teu sentit de la responsabilitat i de culpa queden en suspens. Quan no recordes tampoc amb qui has parlat, és terrible, perquè encara que no hagi passat res dolent, no ho pots saber. I aquest estat de suspensió em semblava molt interessant d’explorar novel·lísticament.

B. P.: Les novel·les romàntiques normalment s’estructuren a partir de la trama matrimonial [marriage plot]. En la novel·la rosa tot va bé si acaba bé. Sembla que en La noia del tren hàgiu exorcitzat aquest model i hàgiu escopit tots els dimonis, per mostrar la cara fosca de les relacions de parella…

P. H.: No ben bé. Les novel·les roses que he escrit amb pseudònim tampoc no tenien un final feliç. Sempre m’ha resultat sospitosa la idea que pots trobar la felicitat en una altra persona. La cosa no va així. A mi m’interessa més aviat explorar què ens passa quan les coses no rutllen en una parella i el mal que ens fem els uns als altres. La violència del nostre temps s’inscriu en el món de la parella.

B. P.: Però no us referiu únicament a una violència física…

P.H.: Hi ha una violència anterior. En molts casos, les dones som educades perquè pensem com a víctimes. Des de ben petites se’ns diu que no portem sabates altes, que no ens posem una fadilla massa curta, que no anem soles de nit pel carrer… i se’ns adverteix del que ens podria passar. Als homes, en canvi, no se’ls demana mai canviar d’hàbits. Moltes dones, en canvi, hem tingut una educació preventiva, se’ns ha acostumat a pensar com a víctimes. Sempre se’ns ha dit que féssim això o allò altre per evitar la violència dels homes. Per això penso que les dones tenim una mirada pròpia sobre la vida de cada dia i podem aportar una perspectiva diferent a l’hora d’escriure novel·la negra.

B. P.: En la vostra pròxima novel·la torneu al thriller.

P. H.: Sí. Vull explicar una història de dues germanes que han estat molt temps sense veure’s i que en retrobar-se intenten recordar una experiència traumàtica que les va separar i que els va deixar una empremta molt diferent. És una cosa molt habitual quan intentem recuperar una vivència d’infància.

Podeu llegir i descarregar-vos el primer capítol de La noia del tren aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Bernat, trobo aquest titular molt confús. Atès que ‘per a què’ sembla que no es pot emprar en aquest context, no seria millor “Ens eduquen perquè pensem com a víctimes” o “Ens eduquen per fer-nos pensar com a víctimes”. En fi, no hi veig solució fàcil, però llegint l’entrevista em sembla que el titular no explica bé el que vol dir.

    • Estava a punt d’escriure exactament això. Que l’autora fes servir una frase passiva en anglès no vol dir que en català funcioni la mateixa estructura. La frase, escrita així, s’entén com “teniu una educació a causa del victimisme”.