La felicitat de Miquel Serra

Dijous, 15, Apolo 2. La banda compareix a l’escenari, poc abans de les 22:00, amb la sala mig plena. Miquel Serra, veu i guitarra, Pep Toni Ferrer, guitarra, cors i samplers, Michael Mesquida, baix, cors i samplers, Miquel Perelló, bateria, cors i samplers, i Alan Himar, saxo.

Miquel Serra ens presenta el seu nou disc, La felicitat dels Animals, que van presentar a la sala Apolo de Barcelona fa uns dies. Tuli Márquez va quedar amb ell i ens revela què hi trobarem, en aquest disc.

Miquel Serra a l'Apolo

El disc La Felicitat dels Animals

Folk de terra endins, pop de ciutat, les influències actuals del nou segle, la poesia vital i la introspecció illenca d’allò d’anar donant voltes a un mateix eix. El disc sona com un hivern infinit, protegit del fred per l’aïllament del mar, surant en soledat. Les 11 cançons dibuixen un mapa de sentiments, un passat i un recorregut, unes idees clares que han anat madurant. Parlen de secrets, de tardes perdudes, d’un coneixement previ de la terra i dels seus fruits. Parlen d’ella, de nosaltres, del que hem fet, en una salmòdia que s’escolta incansable mentre la música eleva els nostres peus del ferm. Introspecció i festa mesclen i donen l’esperit del disc. Veus blanques, guitarres suaus, melodies repetides i mil sorolls que omplen les peces. Les cançons demanen que se les descobreixi. És música d’homes amb caps d’animals. La felicitat de la granja.

L’entrevista

Tuli Márquez: Per què el títol de La felicitat dels animals?

Miquel Serra: No hi ha un motiu concret… Acabava de llegir un llibre de poemes de Leonard Cohen que es diu La energía de los esclavos, i aquest títol em va agradar molt i em vaig proposar de cercar una cosa molt semblant. Llavors va sorgir aquest títol, sense segones intencions d’origen animalista ni fent apologia de res.

¿Camp o ciutat?

Sa banda és més de ciutat, a mi me tira més es camp. Es meu ofici és enginyer tècnic agrícola.

¿Quines són les teves influències?

(No dubta) Animal Collective… i Panda Bear, si vols. Però ses meves influencies, cap a on jo vull dirigir ses coses és cap aquí, Animal Collective.

(En Miquel fa referència a la banda de Baltimore Maryland (EUA) que va revolucionar l’escena pop de principis dels 2000 amb una proposta musical que barrejava folk, electrònica i rock psicodèlic i un directe molt suggeridor.)

Però d’on véns?

De mil i una influències, Talking Heads, Beatles, de tot el que he sentit des de menut. A vegades, d’una cançó, dic, ara això me recorda a una cançó, no sé, de Queen, o un boci fosc des Rolling Stones o des Pixies. Jo no sóc molt fan des Pixies, però no ha de menester de ser molt fan d’un grup perquè m’arribi una influència i la vulgui plasmar.

Sona molt a Animal Collective. La flaire de divertiment, la poesia, el gust per la psicodèlia, aquella ombra final dels Beach Boys més espectacular, malgrat en Miquel diu, que no ho sap veure.

¡Sí, jo vull que hi soni!

Un lloc de ses illes per compondre?

No en tinc cap. No és que me dirigeixi a un lloc per fer-ho.

¿Quina incidència té llavors l’illa?

Perquè és el lloc on visc i particularment perquè me sent molt ben arrelat. A s’hora de fer música, no, en absolut. A s’hora de fer lletres, sí, perquè jo me decant cap a imatges externes i també intent explicar pensaments interns fent servir una abstracció del que veig.

Quina és la història de la banda?

Comença que sóc jo, que vaig gravant maquetes, que me penso que són discos vertaders. Fins que arribo a fer un disc dins d’un estudi que se diu Opilions, on vaig conèixer en Miquel Perelló que és es bateria que toca amb nosaltres. Amb col·laboracions vàrem muntar un petit grup, i aquest grup va anar mutant al llarg des següent disco: Música útil, Roses Místiques. Aquí, a mig camí, compareix en Marc de Foehn que és qui ens obre un poc ses portes per sortir de sa illa. Sa banda se romp, quedem en Miquel i jo sols. Amb s’experiència d’haver gravat amb en Michael (Mesquida) i amb en Pep (Toni Ferrer), d’Oliva Trencada, formem sa banda que ara som. I gràcies a ells podem dur cap en es directe tota aquesta ambientació de textures i d’ambientacions que jo tant cerc en ses cançons”.

Parla’m d’algunes cançons que integren el disc.

“Secrets” és la cançó que obre el disc i és una cançó que va costar molt tirar-la endavant perquè té un ritme tant d’un per un (es refereix a un ritme de bateria molt ràpid). Va ser una cançó que la va salvar en Pep (Ferrer), jo no hauria sabut què fer i ell va ser capaç de donar-li aquest interès, de crear aquesta expectativa que pugui crear sa cançó. Al final de sa cançó queda aquest sampler, obert, i em va servir per allargar-la dos minuts més i crear aquella petita melodia.

“Dissabte de Bous” és una cançó que va canviar molt. Perquè l’havíem de fer el Miquel, el bateria, i jo, bàsicament, però un antic integrant des grup, en Jorra Santiago, va venir a posar unes guitarres, i a partir d’aquí sa cançó va millorar i créixer molt.

“Son és com dos ulls”, la que tanca el disc, és una cançó que no fem mai… Això ve de que vaig sentir unes obres per a piano de Ravel… Té un parell de peces… que en tres o quatre minuts reuneix molts motius interessants que podrien donar per a una cançó i n’hi ha una que comença (i canta una melodia semblant a “Son és com dos ulls”) i jo vaig dir: “quin bocí més xulo”, i la vaig treure i la vaig posar en aquest.

Miquel Serra | Foto: Foehn Records

El concert

Dijous, 15, Apolo 2. La banda compareix a l’escenari, poc abans de les 22:00, amb la sala mig plena. Miquel Serra, veu i guitarra, Pep Toni Ferrer, guitarra, cors i samplers, Michael Mesquida, baix, cors i samplers, Miquel Perelló, bateria, cors i samplers, i Alan Himar, saxo. A tall de presentació, en Miquel xerra del disc, La felicitat dels animals. Serà el segon concert que facin després del primer que varen fer a Manacor, i ho diu amb una veu que fuig i cau entre les primeres files de gent. Un silenci i engeguen sota un blau negre. Del repertori destaquen “Secret”, “Dissabte de Bous”, “Deu Minuts”, “No arriben mai”, “Dents” (cantada a mitges amb la gent de Beach, Beach): caramels que es desemboliquen sense presses i es desfan al cervell. La veu d’en Miquel és un plany, la banda el segueix amb ulls tancats, el públic hi va al darrere amb cara gebrada de felicitat (alguns, uns pocs, però, s’estimen més la xerrera torracollons que perjudica l’escolta). La banda sona i camina; l’únic, però, és la manca de rodatge del directe que es percep en un so que hauria de ser més rotund i no tan fràgil. El repertori recorre la sala com una ventada, inclou cançons del delicat El perfum dels vegetals, de tall acústic, (CD que duu la versió vinil de La felicitat dels animals). L’audiència premia amb ovacions i les cançons, més que acabar, s’apaguen. Els músics canvien d’instruments, fan sonar percussions, disparen efectes de so, l’actiu Pep Ferrer puja i baixa de l’escenari, en Miquel Serra somriu, agraït, per la resposta espontània. No és un dissabte de bous, és un dijous i “Dins la mar mir cap amunt, sa capa dels estels que hi ha, tant de bo fos ja de nit”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació