La família bé, gràcies

7.11.2018

Hem parlat amb Claudio Tolcachir, que dirigeix al Teatre Romea la versió catalana de L’omissió de la família Coleman. El retrat estrambòtic d’aquest clan disfuncional és tot un espectacle emblemàtic del teatre independent de Buenos Aires. Ni el temps, ni el salt cultural ni el jet-lag han pogut rebaixar l’originalitat, la humanitat i la negror que desprèn aquest text estrany i vibrant. L’obra també es va poder veure al Festival Temporada Alta de Girona el passat mes d’octubre.

Retrat de família de ‘L’omissió de la família Coleman’. Foto: Felipe Mena.

A vegades hi ha coses que són miraculoses, i tenen cert aire de justícia”, ens diu l’argentí Claudio Tolcachir de l’èxit llarg i merescudíssim de l’espectacle La omisión de la família Coleman. Representada per primer cop el 2005 al domicili del director i dramaturg en passis “de sala i alcova”, l’obra va mostrar-se  al llarg de mesos a audiències reduïdes fins que el boca-orella la va convertir en tot un fenomen i va saltar al teatre comercial, i d’aquí a festivals i sales de tot el món. De retruc, l’èxit de la peça va motivar l’ampliació i consolidació de l’espai teatral Timbre4, que ara també és escola d’interpretació. Per aquí vam poder veure els Coleman l’any 2007 i el 2011, i ara tornen en català i amb elenc local, seleccionat i dirigit pel mateix Tolcachir. L’espectacle, presentat recentment al Temporada Alta, estarà en cartell al Teatre Romea fins al 9 de desembre, i és del tot recomanable. Mentrestant i en paral·lel l’elenc argentí segueix donant voltes i més voltes, i aquests dies han passat per Saragossa i Madrid.

 

Un procés de creació singular

L’obra té un origen del tot singular i això va originar un text del tot orgànic, del que segueix un espectacle consegüentment autèntic, potent i ben viu. L’obra es va gestar durant nou mesos d’improvisacions, temptejos i reescriptures al fons de l’apartament de Tolcachir, en una antiga fàbrica de vambes al barri de Boedo de Buenos Aires. O sigui: l’espectacle és fruit d’un mètode persistent i apassionat, i ho deu tot a l’entusiasme d’un grup de companys d’escola que es coneixen des dels quinze anys i feien teatre també des de feia temps. Que potser ja eren gairebé com una família. Tolcachir ens ha comentat així aquesta gènesi: “Com que jo mai havia escrit una obra de teatre, no sabia per on començar. Aleshores vaig demanar als companys que comencéssim a improvisar una mica. I vam passar-nos un parell de mesos improvisant sobre les primeres idees que jo tenia, i sobre com estava conformada aquesta família. Els vaig demanar que no provessin de fer coses interessants, perquè el treball consistia més aviat a veure com funcionaven els personatges i els vincles entre ells. Era com anar de visita: ells estaven per tota la casa, fent un treball individual i treballant la lògica dels personatges. Posem que un dels actors estava a la cuina, fent el seu personatge sol i sense que ningú el veiés…  Aquesta va ser la particularitat de tot plegat: al capdavall, jo vaig anar coneixent els personatges gràcies a les veus dels actors, i després els vaig anar escrivint l’obra a aquests personatges”

Façana del Timbre4 original a Buenos Aires. Foto: Timbre4.

 

El text i el muntatge argentí

¿I quina obra va sorgir, de tot aquest procés? Explica Tolcachir: “Honestament, no sé per què l’obra agrada tant. Sé que, com que jo no soc un escriptor professional, les obres em surten com un vòmit, o com un part que necessàriament ha de tenir lloc… Com quelcom intuïtiu que, només després, la raó organitza. Però suposo que l’empatia que generen els personatges, i els actors que els interpreten, és la que basteix aquest pont amb els diferents públics, d’edats i de llocs tan allunyats i diferents on s’ha vist l’obra”. I en efecte, com si la peça hagués sublimat tot l’art acumulat pel teatre independent porteño, la resiliència acumulada quotidianament en un país acostumat als daltabaixos i les crisis, a can Coleman els diàlegs respiren de debò i el realisme i l’empatia s’envernissen d’absurd, d’acidea i d’humor negre. Els membres del clan Coleman viuen constantment en un estat de desequilibri, on pesa més la precarietat que l’alegria, i habitant en una xarxa de microconflictes que els refugia provisionalment dels problemes i les omissions amb majúscules (el pare absent, la mare incapaç, les relacions tòxiques entre els germans). Mala bava, insatisfacció, petites revenges, immadureses i inadaptacions, aquesta desestructura familiar low-cost i hilarant fa miques i recompon amb pega del xino els melodrames de telenovel·la, i els representa en l’espai críticament minso i dens de la llar a una casa chorizo. Com una amalgama porteña de Les Tres germanes i el Fi de partida, rere la quarta paret esquerdada d’aquesta casa va fent xup-xup la malenconia de Txékhov i l’ambient sulfurós de Beckett (dos referents de Tolcachir).

L’obra alimenta i dosifica molt bé la curiositat i el morbo humaníssim d’un espectador interessat per seguir descobrint relacions, tares, errors, pecats i intimitats de la mare infantil i irresponsable, el germà perdut, entotsolat i alcohòlic, l’àvia forta i càlida, somiatruites i juganera, el germà desequilibrat i bufonesc (un fool mentider i sociòpata que diu moltes veritats). I les dues germanes més o menys sensates i esforçades, l’una dintre i l’altra fora de casa, en un joc d’oposats que apunta i dispara sobre les diferències de classes socials… Així que el panorama domèstic, vist aquí gairebé com una constel·lació familiar pobra i malgirbada, però també viva i “real”, es va despullant davant de l’espectador en un acte impúdic que permet entrar de cap a la seva intimitat, primer per veure com funciona, després per veure com es desfà. Finalment, l’espectacle podria funcionar com un mirall o una metàfora… però de què? De la família tradicional com a gàbia grotesca? Dels nostres dimonis interiors? Del teatre com a psicoanàlisi? De l’Argentina? Del nostre país, sigui quin sigui i com sigui?

La nova sala Timbre4 a Buenos Aires. Foto: Laura Mastroscello.

 

Muntant els Coleman catalans

Després de l’”operació Krystian Lupa” del 2016 (que va dur l’espectacle Davant la jubilació de Bernhard en català), ara els de Bitó s’atreveixen a coproduir (amb Timbre4) aquest espectacle emblemàtic sobre els Coleman, per catalanitzar-lo en un transvasament cultural que és molt coherent amb aquest pont aeri que, des de fa alguns anys, el festival gironí ha bastit amb la capital argentina. El projecte és coherent amb un panorama cultural, el nostre, que s’ha empeltat de la cultura sud-americana, especialment l’argentina, amb el teatre de Daulte, Veronese, Spregelburd, Izcovich, i actualment amb Valente i Messiez a la cartellera, i tants altres que han sacsejat amb la seva versatilitat i sensibilitat la dramatúrgia de per aquí, deixant la seva petja per platees i tallers de dramatúrgia. Però, com ha anat aquesta traducció teatral? Tolcachir ens diu: “La omisión de la família Coleman va tenir la particularitat del procés d’escriptura… Després, el muntatge ja és un altre moment diferent. Sempre que dirigeixo una obra treballo amb la mateixa llibertat, i busco l’organicitat, sigui l’obra que sigui i encara que varii el lloc on s’hagi de representar. Amb l’elenc català hem començat llegint textos, movent-nos, fent provatures… i només al final hem començat a muntar l’obra, quan ja estava ‘tot el brou cuinat’. No és que s’hagi vingut a muntar l’obra que jo ja havia fet abans. O sigui que no sento que es produeixi cap mena de desarrelament, sinó que el que sento i veig és que aquests actors entenen perfectament l’obra i els personatges… i els entenen, a més, a la seva pròpia manera”.

 

L’espectacle al Romea

El que hem pogut veure al Romea és un espectacle original i molt interessant, que, amb una traducció correcta però poc arriscada de Jordi Galceran, d’una banda aixeca aquest text magnífic amb encarnacions creïbles, conserva significativament l’estranyesa de la situació, deixa veure la força i la veritat dels personatges, i ho fa respectant la contundència de l’estructura tragicòmica. I d’altra banda perd part de la intensitat frenètica del muntatge original (el de l’elenc argentí), alenteix el ritme dels diàlegs (no sabem si per decisió teatral o per manca de rodatge) i fa menys àgil i menys roent la crispació de les respostes.

Per aquells que vam gaudir dels Coleman argentins, dona la sensació que el conflicte ara es calma i la tensió s’afluixa, la situació s’oxigena i la desesperació latent es dispersa. Això, però, no és cap defecte: aporta una nova capa d’estranyesa al conjunt, cosa que pot arribar a beneficiar la sensació global que desprèn l’espectacle. En lloc de veure’s com un error o una mancança, ens sembla una traducció encertada cap a una versió possible dels Coleman, tamisada per una manera de ser catalana. En aquest cas les decisions de traducció, direcció i adaptació havien de tenir en compte aquest salt cultural, i tot i perdre certa “organicitat” (impossible de conservar) sí que s’ha sabut treure cert bon suc dels intèrprets. Sobretot, dels que més clarament perfilen els seus personatges, el “boig” de Sergi Torrecilla i l’àvia agònica de Francesca Piñón, però també del paper més contingut de Bruna Cusí. Aquesta revisió dels Coleman, feta encara conservant el seny claustrofòbic i la rauxa empastillada, sembla un bon camí per tal d’evitar una versió que, d’una altra manera, probablement hauria caigut en el ridícul, ben al fons de la caricatura. Així que, malgrat l’origen singularíssim del text i del rodatge 100% orgànic de l’obra originals, i més enllà de cert jet-lag diríem que inevitable, el desequilibri realista i absurd dels Coleman continua vibrant davant dels nostres nassos.