Kathrin Golda-Pongratz: “La commemoració fa la ciutat més forta”

14.11.2018

El passat no és una càrrega de què deslliurar-se ni una llosa que hem de carregar a l’espatlla per continuar fent camí cap al futur. Més que fer-nos retrocedir, la commemoració dels fets succeïts ens impulsa cap endavant. Però quines són les maneres contemporànies d’enfocar, transmetre i materialitzar la memòria a les ciutats? La reflexió arriba de nou a El Born CCM amb les jornades “Triàlegs, Ciutat i Memòria”, una proposta comissariada per l’arquitecta i urbanista alemanya Kathrin Golda-Pongratz que generarà debat al voltant de la relació entre poder, monument i comunitat.

Kathrin Golda-Pongratz © Cristina Capdevila

El reclam per part de la CUP de retirar l’estàtua de Cristòfol Colom, l’escultura de l’empresari Antonio López y López de la plaça de Via Laietana, o la col·locació i posterior supressió del Franco decapitat exposat davant del Born van generar força crispació entre els ciutadans. Consideres que hi ha manca de debat quant al tractament de la memòria històrica?

Totalment. La memòria no s’ha treballat suficientment en aquest país i quan succeeixen fets com els que esmentes hi ha xocs, però no es discuteix suficientment al respecte. De fet, la retirada d’alguna d’aquestes figures s’ha fet de manera clandestina. Pero més important que la decisió de posar o treure una escultura és el debat que es genera. A Alemanya, per exemple, un tema molt controvertit fou què s’havia de fer amb l’anomenada Topografia del Terror, seu de la temuda GESTAPO. Com s’hauria de commemorar un lloc no commemorable? Les idees i opinions que es van generar van ser més importants i interessants que el projecte en si mateix. Cal tractar amb els que no són del teu bàndol, cosa que en aquest país resulta molt complicada, perquè la memòria no és dels uns o dels altres, és col·lectiva.

El fet que sigui col·lectiva significa que s’han de tenir en compte els emigrants que viuen al territori, també?

Barcelona és una ciutat dels barcelonesos, però també és multiètnica i plural, on conviuen catalans nascuts aquí amb refugiats, segones generacions d’emigrants del sud o d’altres persones arribades d’arreu d’Europa. Aquests habitants tenen dret a la ciutat i a la seva pròpia memòria, també. Al principi, un vol desfer-se de la seva antiga identitat per tal d’integrar-se, però cadascú té unes idees culturals que formen part del seu ADN. És el que el sociòleg alemany Ulrich Beck anomena poligàmia del lloc. Jo m’identifico molt amb Barcelona, m’hi sento com a casa i la conec bé perquè, quan vens de fora, fas més esforços per entendre-la. Els andalusos de El Carmel, per exemple, se senten catalans però no han nascut aquí. Tenen igualment relació amb el seu lloc d’origen en una altra part d’Espanya, comparteixen memòries i relacions afectives en tots dos llocs i aquesta ambivalència s’ha aprofitat per part d’alguns polítics amb el tema de la independència i, així, captar vots.

 

Barcelona és una ciutat que promou aquest model de ciutat diversa i que, a la vegada, s’inclou en el discurs “som Europa”. És necessària una commemoració transnacional?

L’atac terrorista de Les Rambles, per exemple, va ocórrer a Barcelona però va afectar persones provinents de molts països. Hi ha esdeveniments positius i negatius que s’han de commemorar en un lloc concret però que no pertanyen solament a una ciutat sinó que són universals, d’àmbit europeu en aquest cas. Com commemorem aquest tipus de successos per tal de crear lligams? Aquesta serà una de les qüestions sobre les que debatrem en els triàlegs.

La commemoració, per tant, uneix les persones?

Preguntar-se d’on sóc o on pertanyo provoca molta inseguretat. La commemoració ajuda a entendre, et fa sentir unit a alguna cosa. Això genera una proximitat entre les persones i fa la ciutat més forta. Les qüestions sobre aquests memorials produeixen debats molt interessants que ajuden que la gent s’entengui millor. El més important és la convivència i que la ciutat esdevingui un lloc d’intercanvi d’idees.

Té lloc aquest bescanvi dialectal aquí?

Barcelona té una cosa molt bona que és la concepció de barri, un valor que no totes les ciutats tenen i que aquí es cuida molt. Això s’explica per la potent lluita obrera durant la industrialització, la importància que sempre han tingut els sindicats, o la força de la lluita veïnal durant la repressió franquista. Ara bé, hi ha barris que no es coneixen entre si. La ciutat és molt accessible i permet internar-se en totes les zones i passar d’una a l’altra sense problema però, a la vegada, hi ha molt contrast entre Sarrià i Torre Baró, per exemple. Semblen dues ciutats diferents. Això no és dolent necessàriament. Però considero que els ciutadans haurien de tenir més coneixement de les realitats dels diferents barris.

Aquesta força veïnal de barri que esmentes ha aconseguit fites molt preades com la paralització d’obres d’especulació immobiliària.

Hi ha hagut iniciatives molt bones, com l’anomenat Forat de la Vergonya, al barri de La Ribera. Alguns noms, per sort, estan tornant a la superfície, com és el cas també del Camp de la Bota. El projecte de l’artista Francesc Abad, juntament amb la insistència dels afectats per les morts dels oponents al règim, han aconseguit empènyer un ineludible procés de recuperar la memòria històrica d’aquest lloc, tan oblidada i tan necessària.

En d’altres ocasions, en canvi, no s’ha pogut fer res. Parlo de l’espantós hotel construït per Núñez i Navarro al Carrer Comtal. Finalment, els veïns de Ciutat Vella hem hagut de rendir-nos. És un muntatge que sobrepassa tots els límits de construcció. S’hauria hagut de fer d’una manera més respectuosa, integrant el Rec Comtal i, simplement, l’han tapat. El mateix succeí amb el Fòrum, un projecte d’urbanisme fracassat que es va erigir al seu moment com un espai totalment amnèsic.

Quin seria un bon urbanisme de memòria?

Quan fas una intervenció urbanística has de veure què hi ha hagut i què hi ha. Els carrers més importants d’una ciutat han estat sempre els mateixos perquè el territori mateix et dona unes pautes que ja va donar als romans, als ibèrics… i un bon urbanisme de memòria –que no nostàlgic– respecta les lògiques anteriors per a oferir un espai millor. Vindria a ser com un palimpsest, aquells documents antics reutilitzats en què sempre quedaven restes del text anterior que es podien llegir. La història dels llocs no es borra, però tampoc està sempre a la vista. Hi ha moltes capes que, per decisions polítiques, arquitectòniques, es deixen veure en un determinat moment o no. A mi m’interessen els espais urbans que tracten de visibilitzar els fets passats i fan el lloc molt més ric. Com el Turó de la Rovira, que permet explicar la Guerra Civil a les noves generacions tot i ser un hotspot del turisme que ara deixarà els seus propis rastres en el lloc.

La pràctica recurrent, en canvi, és la d’una construcció ràpida i irrespectuosa, que dóna lloc a molts dels desastres contemporanis.

La tònica actual és que no es respecti la lògica del territori. Els desastres sempre succeeixen quan s’ha mal construït, com en el cas de l’enderrocament del pont de Gènova. Per què els vells pobles han sobreviscut 500 anys o més i les nostres urbanitzacions fracassen? Per la qualitat dels materials, perquè construïm rapidíssim i perquè no respectem la idiosincràsia del lloc. Ens regim pel capitalisme i el diner i això, a la llarga, passa factura. Actualment, hi ha poca arquitectura bona. I em preocupa francament. És per aquest motiu que les ciutats antigues estan tan cotitzades: per la bona qualitat de vida i dels materials, que repercuteixen en una idònia aclimatació i ventilació del lloc en qüestió, en comptes d’usar aires condicionats i calefacció a tot gas, com fem nosaltres.

És la cultura de l’expansió sense miraments.

I no podem seguir així. Barcelona, almenys, té dues fronteres naturals com són el mar i la muntanya. Ara mateix, a Lima, on imparteixo classes d’urbanisme i on acabo de fer un documental, hi ha molt moviment de diners de procedència incerta i estan construint com bojos sense respectar la qüestió sísmica o les infraestructures d’aigua. Al nord de la ciutat hi ha un barri auto construït, El Ermitaño, que sofreix l’especulació dels traficants de terreny i on estan acabant amb els últims espais verds a passos agegantats. Tot i l’oposició dels veïns, no hi ha voluntat política. Es parla de la resiliència de les ciutats, un concepte que està molt de moda, però més que resistir i adaptar-se es tracta de canviar les maneres de producció i consumició, perquè les ciutats són les grans màquines que causen el canvi climàtic. Els grans assoliments de la civilització produeixen, també, el desequilibri en què vivim.

Com pot trobar Barcelona aquest equilibri?

La ciutat és atractiva, moderna, compta amb un clima agradable, i això atreu capitals. Ara s’està celebrant l’Smart City Week, una iniciativa de l’Ajuntament que es revesteix com un esdeveniment per reflexionar sobre la relació entre les persones i parlar de sostenibilitat. Peró a fi de comptes, és tracta d’una arribada de grans capitals en massa. Les infraestructures de la ciutat s’està convertint en un Big Brother. Les empreses arriben i controlen fins i tot les estructures locals com l’aigua. Tot serà manipulable i estarà en mans estrangeres i això és un conflicte quan l’Ajuntament parla de municipalització de l’aigua i de tornar a agafar els regnes. S’ha de veure i replantejar cap on ha d’anar Barcelona.

Quina direcció li donaries?

El seu fort esperit de lliure pensament em fa pensar que Barcelona podria ser precursora en moltes coses i que el Born CCM podria esdevenir un think tank de memòria. Cal obrir pas a commemoracions a petita escala, en els barris, reivindicar el que és local, com les lluites veïnals, però sempre amb el seu significat més universal. La ciutat no ha de ser un lloc de transaccions comercials solament, sinó que s’han de negociar, també, les idees i afavorir-ne l’intercanvi.