La Barcelona de Josep M. Benet i Jornet, avui al CCCB

3.02.2014

Avui dilluns 3 de febrer el director teatral Toni Casares conversarà amb el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet en la segona sessió del cicle de conferències Ciutat oberta que organitza el CCCB. Aquest diàleg sobre ‘Ciutat i drama’ permetrà conèixer com ha influït en el dramaturg haver crescut al barri del Raval, i ens descobrirà que la ciutat, com a espai de conflicte i de xoc, és ideal per imaginar històries de tota mena. En aquesta conversa amb Albert Forns, el director Toni Casares avança el paper de l’espai públic en l’obra de Benet i Jornet.

 

Josep M. Benet i Jornet és el convidat del cicle 'Ciutat oberta' avui dilluns 3 de febrer al CCCB

 

Què podem esperar, de la conversa que tindreu amb el Josep Maria Benet i Jornet al CCCB?

En  Benet és un home radicalment modern en els seus plantejaments, i és un exemple molt clar que escriure teatre és un mecanisme personal per ordenar-se el món i entendre’l. Per ell ser “teatrero” és una manera d’entendre la vida. A banda, el Benet és un personatge passional, grandiloqüent en les seves expressions, i sempre és divertit sentir-lo parlar.

El més interessant de la tertúlia pot ser conèixer el seu punt de vista respecte la ciutat: Com pensa la ciutat un dramaturg, què hi troba, què li dóna la ciutat tant a nivell personal com a l’hora d’escriure. Veure com cada ciutat i cada zona de la ciutat té la seva pròpia teatralitat. En Benet es considera un escriptor molt de barri, del Raval i Sant Antoni, i sovint contraposa la ciutat del soroll amb la ciutat del silenci: als barris populars tot és soroll, mentre que els barris rics són silenciosos, per tant hi ha una teatralitat més intimista.

Serà interessant veure com la vida a la ciutat li ha influït en l’escriptura, i per altra banda, com el teatre afecta la ciutat. Això últim potser ens permetrà parlar l’evolució que ha tingut el paper del teatre en les dinàmiques urbanes, des dels  anys 70 fins ara. Amb el teatre independent dels 70 vam viure una explosió de la creativitat i una politització del l’escena, i la funció social que va tenir això ha estat molt reconeixible. Durant els 80 hi va haver un recolliment, un teatre més críptic, i ara segurament el teatre torna a ser sol·licitat per la ciutat, no només institucionalment, sinó d’una manera vital.

Per què hi ha tanta ciutat a les obres del Benet?

Perquè la ciutat és el territori dels conflictes i els amagatalls, és l’espai de xoc, on aquest soroll i la manera de tractar els problemes i els conflictes esdevé de teatral. A la ciutat les relacions es basen en les puntes de conflicte que veiem, però amb molt subtext amagat a sota, com al teatre. Això també passa als pobles, però a la ciutat es multiplica i diversifica el ventall temàtic. El carrer és l’espai de trobada entre persones, i això el fa teatral. Pel teatre del Benet, el barri és l’espai on és possible el contacte entre perdedors i vencedors, entre víctimes i botxins, d’una manera horitzontal i transversal, i això li permet imaginar infinitat d’històries.

Ell situa les seves obres tant en interiors com a exteriors, tant a l’esfera privada com a l’espai públic.

Tant Una vella, coneguda olor com Olors, que de fet és una mena de represa de la primera al cap d’uns anys, són dues obres especialment urbanes, situades directament al Raval. I de fet Una vella, coneguda olor no es pensa ni a l’interior ni a l’exterior: el Benet la situa als balcons del barri, que és l’exterior de l’interior que amagues. Al balcó pots espiar el veí, pots conversar, i l’obra reflecteix un món de balcons i persianes del que la protagonista vol escapar. Aquestes dues obres també reflecteixen com ha evolucionat el Raval, com ha deixat de ser un espai de la Catalunya menestral, de les classes populars, i com ha canviat amb la immigració, espanyola i més tard d’arreu del món. De fet a Olors, quan reprèn la història de la primera, ja hi introdueix el tema de la immigració dels països àrabs i la diversitat que viu el barri a l’actualitat.

Si avui en dia el Benet i Jornet és important a Catalunya, per què és

Perquè en Benet ha estat una mena de pont que ha permès el relleu generacional en l’escriptura teatral en català. Durant l’esclat creatiu dels anys setanta, la figura de l’autor dramàtic no participa d’aquella explosió col·lectiva, perquè el seu és un treball individual i en solitari, i per tant l’autor queda relegat a un paper molt secundari en els espais d’assaig i els escenaris… En Benet s’ha mantingut tossut en l’escriptura, gairebé navegant a contracorrent, fins que ha trobat algú a qui passar-li el relleu. En aquest sentit, el contacte que es produeix en els anys 80 entre un joveníssim Sergi Belbel i els seus dos mestres, José Sanchis Sinisterra i Benet i Jornet, es pot considerar l’inici de la revifalla de l’escriptura teatral a Catalunya. A través del mestratge de Benet i Jornet, Belbel descobreix Guimerà, per exemple, i s’interessa per la tradició.

 I com s’explica, aquest afany pel realisme, per connectar temàticament amb el públic?

En Benet beu molt del realisme de l’època, Buero Vallejo, Bertolt Brecht perquè li permet parlar de la gent i les situacions que ell coneix directament, però el seu interès permanent perquè l’escriptura sigui també expressió de les seves obsessions personals fa que s’interessi per la renovació del llenguatge. Aquí s’interessa per Beckett, per Pinter, etcètera. L’escriptura de Benet i Jornet  sempre té la voluntat de connectar, de trobar espectadors amb qui compartir de tu a tu una visió personal sobre el món.

Toni Casares | Foto de Teresa Miró/TNC

En Benet i Jornet ho explica en el seu llibre Material d’enderroc (Edicions 62, 2010). L’espurna que va motivar-lo a escriure la primera història, Una vella, coneguda olor, és sortir del cine de veure West Side Story i adonar-se que podia escriure sobre personatges del barri, escriure sobre personatges que coneixia i conflictes propers sense caure en una cosa frívola o una estructura simplista. En tota la seva obra sempre hi ha aquesta preocupació pels antiherois, per les víctimes, i és des de l’empatia per aquests personatges que ell escriu: s’hi identifica.

Aquest gener ha fet 20 anys de l’emissió del primer capítol de Poblenou. Què han suposat els culebrots en català pel país?

En Benet i Jornet comença a adaptar obres de teatre pel canal català de Televisió Espanyola, i quan TV3 es planteja fer dramàtics el van a buscar. La sèrie Poblenou és un altre exemple clàssic de treball d’un escriptor urbà, que busca la seva inspiració en la ciutat, explicant el que passa als barris. A banda, en Benet és molt crític amb determinades operacions urbanístiques de la ciutat, com per exemple l’esponjament del Raval. També normalitza moltes coses: Poblenou és la primera sèrie de televisió al país on hi apareix un personatge homosexual, però no se’n fa tema, es tracta amb naturalitat. En aquest aspecte, les sèries tenen una clara funció social, però sense voluntat d’educar ni d’alliçonar.

En què s’ha diferenciat la seva escriptura teatral de la televisiva?

Ell sempre ha dit que és autor de teatre, que gaudeix i pateix escrivint teatre. Fent televisió sembla que no pateix tant, que no s’hi implica tant. Però això no vol dir, ni molt menys, que malparli dels gèneres ni de la televisió. Fins i tot dins el seu teatre hi ha de tot: és capaç de fer teatre contemporani, amb formes modernes i innovadores, i que l’obra següent  tingui una aparença convencional, de gènere, sense que li caiguin els anells. A més en aquesta escriptura convencional, és capaç de colar-hi coses ideològicament pertorbadores. No et sabria dir si m’interessa més el Benet d’aparença moderna o el Benet d’aparença tradicional carregat d’ideologia.

La preocupació per la llengua i la identitat és una altra de les seves constants.

Aquest tema no es pot obviar: en Benet ha sabut ensenyar a molta gent que el compromís nacional no està renyit amb l’ambició d’universalitat, ni amb la qualitat, ni amb  el compromís ideològic i social. Per ell, el seu compromís nacional –amb la llengua, per exemple- és una manera més d’incidir en el cosmos, en la totalitat.