L’Edward Snowden espanyol parla a Catalunya Ràdio

3.10.2014

Luis Gonzalo Segura, el tinent espanyol arrestat per haver denunciat corrupció dins de l’exèrcit, ha fet unes declaracions a Catalunya Ràdio en què diu: ‘Si hagués dit que, als catalans, se’ls ha de fotre canya i que hem d’anar allà amb la cabra de la Legió, ara no estaria arrestat’. El viacrucis de Segura va començar arran de la novel·la Un paso al frente, una obra de ficció en què aquest tinent novel·lava i posava al descobert greus irregularitats fiscals a l’exèrcit. Podeu sentir les seves declaracions a Catalunya Ràdio aquí. També podeu llegir més avall l’entrevista que li vam fer arran de la seva última visita a Catalunya.

El tinent L. Gonzalo Segura, autor de Un paso al frente

 

Bernat Puigtobella: La novel·la Un paso al frente, narra fets que vostè ha viscut en primera persona i que posen al descobert greus irregularitats comptables a l’exèrcit espanyol. El llibre li ha comportat un càstig deisciplinari. Com va tenir accés a aquesta informació tan compromesa?

Luis Gonzalo Segura: El que és terrible de les Forces Armades, com en qualsevol dictadura, és que la informació no és accessible a tothom. El sistema és hermètic i els òrgans de control, submisos, i això fa que existeixi un ambient d’impunitat tan gran que ningú no es veu obligat a amagar el que fa. Tant és així que la major part de militars  contempla amb total normalitat casos evidents de corrupció.

B.P: Tan greus eren, les acusacions?

L.G.S.: Les acusacions són molt greus i afecten la butxaca dels ciutadans terriblement. Cal tenir en compte que la ràtio actual de soldats per militar se situa en el 31%, i això és així perquè no s’ha volgut retallar en nombre de comandaments. Tenim els comandaments que correspondrien a un exèrcit de reclutament, això no obstant, tenim un exèrcit professional petit. La situació és tan insostenible que fa que el 77% del pressupost es destini a pagar el personal. Amb una ràtio com la de la Guàrdia Civil (85%) es reduirien les despeses  destinades a pagar el personal a la meitat, i això sense eliminar cap plaça. Estem parlant de 2.000 milions d’euros anuals. En els darrers deu anys la macrocefàlia o excedent d’oficials ha costat als ciutadans espanyols uns 20.000 milions d’euros.

B.P.: Hi ha hagut cap depuració de responsabilitats?

L.G.S.: No, no n’hi ha hagut cap, per desgràcia. Actualment, aquells qui dirigeixen els nostres destins volen salaris enormes i privilegis incomptables, però no estan disposats a assumir cap responsabilitat. No hi ha hagut dimissions ni cessaments. És terrible. L’estratègia consisteix a aguantar el xàfec, mirar cap  a una altra banda, mantenir el càrrec i anar cobrant.

B.P.: Per què creu que el llibre ha enfurismat tant les elits militars, fins al punt que a vostè l’han engarjolat durant setmanes? Tan greus eren, les acusacions?

L.G.S.: El gran valor del llibre és el contingut periodístic i el fet que la informació és autoritzada, atès que ha estat emesa des de dins de la pròpia institució i ha estat avalada de manera massiva i objectiva amb la venda de més de 20.000 exemplars, la majoria dels quals han estat adquirits per militars. El perill del llibre és un fenomen que hem observat els últims mesos i que és l’“efecte receptacle”. Abans les notícies de corrupció relacionades amb les Forces Armades passaven desapercebudes, eren peces soltes del puzle. Ara disposen d’un receptacle que les sustenta i els ciutadans comencen a unir les peces del puzle, i aquesta imatge s’assembla de manera terrible al que el llibre emet. Aquesta era la por. Fa un any ningú no parlava de corrupció a les Forces Armades, ara el debat social comença a deixar-se sentir.

B.P.: Per què va optar per la novel·la per denunciar el cas? Va preferir convertir els delictes reals en ficció perquè no se’l pogués acusar de mentir? Si tenia proves suficients del delicte, per què no va decidir exposar-lo a través d’un informe o d’un assaig de no-ficció?

L.G.S.: La veritat és que he plantejat denúncies, he elevat escrits oficials, he informat verbalment i he sol·licitat audiència per explicar què està passant. Com en qualsevol dictadura, tot ha estat inútil. El llibre és la culminació d’una batalla en la qual ha estat impossible obtenir resultats lògics. El llibre no va ser l’inici del camí, sinó el resultat d’una recerca desesperada enmig de la foscor.

B.P.: En quina situació l’ha deixat el llibre? Ha pagat un preu molt alt per dir la veritat? Ha hagut de deixar l’exèrcit?

L.G.S.: Des d’aquest punt de vista, la situació és pèssima. Hi tinc els dies comptats, a les Forces Armades, i encara que pogués quedar-m’hi —cas que no me n’expulsessin— la persecució i l’assetjament laboral que patiré no tindran misericòrdia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Crec que hi ha alguna resposta que respon a la pregunta anterior. La 3a i la 4a pregunta tenen respostes canviades?

  2. Penso que la guerra del 1936 va ser perquè la República volia solucionar el problema militar, que s’emportava una part massa gran del pressupost de l’Estat. Es tornaran a revoltar si es vol solucionar?

  3. Compte amb els militars espanyols. Quan vaig fer la mili sabíem tots els soldats amb una mínima preparació que a partir de sergent cap amunt la corrupció era generalitzada. Imagineu ara que l’Estat mima amb fruïció aquesta gent. L’estat espanyol no vol problemes amb la casta militar i els omple de tot tipus de “prebendas”

  4. Si li han de fer la vida impossible i està disposat a aprendre català, persones amb preparació militar honestes i demòcrates ens en faran falta a la República Catalana.

  5. Realmet posa els pèls de punta. Però la corrupció és en tots els nivells. Explicaré el que vaig viure/veure jo en fer la mili, que és un exemple d’unes altres dimensions però que parla pere si sol. Vaig passar pel campament (CIR) a finals del 84, al CIR núm 3 (Santa Ana, Cáceres). Estava prohibit sortir del CIR, però, quina casualitat, en arribar ens vàren repartir a tots un passi amb el qual es podia anar a un xiringuito que s’anomenava La Polleria on feien plats combinats i menjars a preus assequibles. Era a uns 200 metres de cuartel. Només es podia sortir del cuartel per anar a La Polleria, que estava sempre plena a vessar. L’altra part de la casualitat és que el menjar que se servia al cuartel era literalment inmenjable i que La Polleria era propietat del coronel que comandava el CIR.