Kim Ae-ran: “Vull trencar el model de família ideal”

L’escriptora sud-coreana Kim Ae-ran ha aterrat a Barcelona per presentar el llibre Corre, pare, corre!, un recull de relats que l’ha catapultada com una de les joves autores de més prestigi de la península. Fa deu anys va rebre el Daesan, un dels reconeixements més importants del seu país. Godall Edicions va publicar el llibre en català l’any passat i ara acaba de llançar l’edició en castellà. Està format per nou contes que tenen com a fil conductor l’absència de la figura paterna i la sensació de solitud en les grans ciutats.

A Barcelona també has vist la solitud de les grans ciutats de Corea?

És la meva primera visita a Barcelona. Tenia ganes de conèixer les coses petites de la ciutat. M’han impressionat les cares dels barcelonins, i també que al metro he vist una mare amb un xandall del Barça. A sobre, el primer dia que vaig venir hi havia Marató. La imatge que tinc dels barcelonins és molt sana i hi ha similituds amb la societat coreana. Els catalans deveu tenir els mateixos problemes. Els joves entren en la societat cada cop més tard. Els conflictes per l’habitatge i la família són universals, suposo. És molt similar a la societat coreana.

Com pot ser que en les grans ciutats, on és fàcil tenir moltes relacions, s’agreugi el sentiment de soledat?

En el cas de Corea, els recursos estan concentrats a Seül. Molts joves arriben a la gran ciutat. Els meus relats expliquen aquest sentiment de ruptura, però no crec que sigui una qüestió de la densitat de població. És més aviat, en el cas de Corea, perquè estem massa connectats per Internet.

Aquesta ruptura afecta la identitat? El protagonista d’una de les històries assegura allunyar-se cada cop més de la identitat i que ha d’imaginar-se la seva personalitat.

En la història de la literatura coreana, la situació de la persona ha canviat. Per exemple, la generació anterior tenia l’obligació de resoldre les ferides i problemes dels grans esdeveniments que van afectar el país. Necessitaven un gran pretext social i dir com a col·lectiu l’objectiu pel qual redactaven. Aquella generació tenia vergonya de dir que eren persones. Mai havien sigut un individu. Després, els escriptors dels 90 es van concentrar en el punt de vista individualista, però en la meva generació els grans valors socials ja no existeixen. Han caigut. Per això, entre els autors tornen a sortir aquests grans col·lectius. Suposo que jo també estic dins d’aquesta generació.

Per quins valors escrius?

Els autors també som membres de la societat. No crec que hagi d’estar donant un missatge a la societat, però hi ha una olor de la societat que s’impregna a la meva roba. M’afecta. Per què no escric columnes als diaris en lloc de novel·les? És una qüestió que m’ho pregunto sovint… I no tinc resposta.

Contra què vols reaccionar?

Durant aquesta darrera dècada de govern de tendència social, s’ha experimentat que s’estaven fent malbé aquests valors i hi ha hagut una mena de reacció dels escriptors. Però no és ideològic, reivindiquem un llenguatge per sentir-nos junts i mostrar compassió amb els altres.

Això demana qüestionar la figura paterna?

Era un element necessari per fer el relat, però el que té més importància és com l’interpreto. L’actitud davant de la mancança del pare és el que més importa. El que vull dir és que en els mitjans de comunicació i en la societat en general es transmet el model de família ideal. Jo no hi estic d’acord i estic disposada a descriure-ho. Vull trencar aquesta idea de família que hi havia fins ara a Corea. El pare és una cosa accessòria.

I això ho expliques al llibre amb humor…

Perquè no em lamento per la família. Si no hagués utilitzat aquests recursos, li hauria donat un sentiment massa transcendent. És natural que ho tracti amb sentit de l’humor.

Murakami parla molt sobre la solitud. És un sentiment compartit arreu de l’Àsia?

Entre Murakami i jo hi ha 30 anys. És una altra generació. Murakami pertanyia a una generació que es va revoltar contra una societat molt jeràrquica al Japó. En el cas de Corea, l’estructura familiar i l’habitatge impedeixen sentir-se sola. En la majoria de persones hi ha dos sentiments que coexisteixen i que poden ser contradictoris: entre el que desitges com a col·lectiu i el que tu vols com a persona individual.

Has triomfat a Corea i ara comences a ser coneguda aquí. Escriure en coreà ha sigut una barrera per arribar a nous públics?

La traducció al català va tardar nou mesos i la vam estar revisant periòdicament. De fet, les frases coreanes són molt curtes i sovint les hem hagut d’ajuntar. L’interès per la cultura coreana s’ha activat fa poc i ara s’ha institucionalitzat un sistema de traducció al meu país. Independentment del temps i espai, trobar nous lectors és fantàstic. El llibre està fent el viatge sol.

Pots comprar aquest títol de Kim Ae-ran al portal llibreter Libelista