Kiko Amat: “Escric perquè les meves ferides no es curen”

9.02.2013

Kiko Amat acaba de publicar el seu quart llibre, Eres el mejor, Cienfuegos. Ens trobem amb ell per parlar de la crisi dels quaranta, tema que vertebra la seva última novel·la, sobre el rerefons social i polític de fa un parells anys, el 15M, el desallotjament de Plaça Catalunya o les manifestacions davant de la Generalitat. La conversa és llarga i són molts els temes que al llarg de dues hores apareixen durant un diàleg que, tot tenint com a punt de partida el seu darrer llibre, inclou temes diversos: des de la política, la crítica als mitjans de comunicació, l’elitització de la cultura del carrer dels anys 50 i 60 i la irrefutable dignitat de la cultura obrera. Manu Manzano ha fotografiat l’autor.

 

Kiko Amat | Foto de Manu Manzano

 

 

Si, en relació al teu últim llibre, Eres el mejor, Cienfuegos, gairebé sempre et pregunten sobre la crisi dels quaranta,  en relació a la teva obra anterior, sempre se’t pregunta sobre els personatges de les teves novel·les, sobre l’ambient de l’extraradi o la cultura musical. Tens por que t’encasellin? Estàs cansat d’aquestes preguntes?

El que passa és que al llarg de les entrevistes no només em pregunten això, però al final aquestes són les que surten publicades, són aquestes les qüestions que interessen. En realitat, aquestes preguntes plantegen els temes que vertebren els llibres i, per tant, és lògic que els periodistes incideixin sobre aquests temes. Em cansaria si la gent em preguntés coses estúpides que no tenen res a veure amb els meus llibres. Fa uns anys m’alarmava i em sorprenia que em preguntessin sobre la Generación Nocilla, que representa el meu oposat. Ara ja no ho pregunta ningú, però fa un temps els periodistes més despistats sí que em preguntaven sobre el tema.

Què t’agradaria que et preguntessin i no t’han preguntat mai?

Jo sóc un autor vivencial, parlo de la meva pròpia tragicomèdia i extrec moltes coses de la meva vida, del meu entorn, de les experiències viscudes, dels amics que m’han rodejat durant tots aquests anys… Sorprèn que, en general, una de les preguntes clixé que per defecte fan els periodistes als autors és: Quant hi ha de la teva vida en el llibre? A mi no m’han fet gaire aquesta pregunta tot i que sempre parlo de mi.

Potser perquè es considera a priori que tot el que expliques és veritat.

Potser sí, però no seria del tot cert. No tot el que explico és veritat, però en el que explico hi ha sempre una mirada que busca la veritat, la veritat emocional. El que jo faig és el mateix que fan els meus autors predilectes. John Fante, per exemple, deia que el que ell feia era una autobiogràfica ficcionalitzada, una ficció biogràfica. En Harry Crews descrivia el seu treball, i per extensió el meu, com agafar una veritat emocional i rodejar-la d’una sèrie de mentides. Això és exactament el que faig jo.

Com a creador, tu beus de la teva vida i de les teves experiències, però resultaria reductiu definir una novel·la com un relat precís de la vida de l’autor perquè eliminaria la part de creació inherent a la literatura.

Aquí hi ha dues coses a dir: primer, crec que està bé explicar els mecanismes amb els quals funciona la meva narrativa. El mecanisme principal és l’intent de fer una ficció vivencial que no deixa de ser ficció, hi ha una finalitat narrativa, hi ha un component d’imaginació, però està basada en experiències reals o en veritats emocionals viscudes. En segon lloc, crec que és erroni el que fan molts autors de presumir que tot el que ells escriuen és ficció perquè consideren que si en una obra no hi ha res de la pròpia experiència vol dir que és una obra molt més treballada. És impossible que un llibre sigui 100% imaginació, hi ha sempre una traça de melangies antigues, de pèrdues…

Potser aquesta posició que comentes és el reflex de la voluntat, per part de l’escriptor, d’estar d’acord amb una determinada crítica acadèmica on es posa en dubte el jo biogràfic i la figura de l’autor com a presència dins del text.

Jo crec que és una posició de pretensiositat, això s’explica únicament per la voluntat de fer-te l’artista, entre moltíssimes cometes, i no és el que a mi m’interessa fer.

 

Kiko Amat | Foto de Manu Manzano

Parlant de Eres el mejor, Cienfuegos i la crisi dels quaranta com a tema principal, crec que la crisi del protagonista és perfectament traslladable a altres generacions. El fet d’obrir als ulls a la decadència social i a la pròpia decadència no és exclusiva dels quaranta.

La crisi general, la del paisatge, és la crisi nacional, però la crisi que vertebra el llibre és una crisi personal. Crec que la crisi del protagonista pot ser traslladable a edats més joves, però no del tot. Ho diu molt bé Louis CK, un humorista que m’agrada molt: la diferència entre les cuites i penes d’un adolescent, dels joves o, fins i tot, d’un de trenta anys, amb les penes d’una persona de quaranta anys amb dos fills són senzillament quantitatives. Els nostres problemes són molt més grans, és una qüestió de volum. Louis CK sempre diu que un tio de vint anys que està destrossat perquè s’acaba de barallar amb la nòvia ho té tan fàcil com trucar-la per telèfon i dir-li “que et donin pel cul” o “ho arreglem”. Però jo, com a pare de dos fills i casat des de fa vint anys, les úniques formes que tinc de sortir d’aquesta situació és amb una escopeta, un bitllet d’avió i tint per al cabell.

Arribat a la crisi dels 40, com a creador, és possible tornar enrere?

És perfectament possible. El substrat, una gran part de la meva melangia i de les coses que m’inspiren, que em desperten pena o goig, vénen directament de la meva adolescència. La meva adolescència va ser molt peculiar, molt extravagant i molt frenètica, tinc una gran acumulació d’anècdotes, situacions i persones amb què vaig estar en contacte. No vull dir que escriuré sobre això, però si volgués tornar a connectar-me al riu d’emocions de l’adolescència no em costaria gens. Ho tinc molt viu, per a mi és com si l’adolescència fos molt recent, han passat molts anys i em trenca el cor veure les coses que ja no existeixen, però alhora, no sé si perquè tinc una cultura molt èpica, de relatar la pròpia història amb els amics, ho tinc molt present.

Amb els anys, la perspectiva va canviant, i en mirar enrere, cap a l’adolescència, per després escriure sobre aquesta, les situacions i les experiències són percebudes i considerades de manera diferent respecte de quan es van viure.

Per un costat, i això ho explica molt bé Richart Price quan a The Wanderers recorda la seva infantesa al Bronx, les colles, els temes de què parlava amb els seus amics, tot allò que els agradava. La seva perspectiva [de Price i dels amics], tot i els anys transcorreguts, és la mateixa: com si es trobessin quatre amics en un bar i, en començar-se a emborratxar, recuperessin el que els va passar i ho tornessin a explicar. Aquesta èpica barrejada amb melangia és en gran part mentida, hi ha una mentida que tu afegeixes, una part de melodrama que jo mateix afegeixo, i per tant no tot el que s’explica és veritat. D’altra banda, l’explicació de perquè la meva adolescència està encara a carn viva me la va donar un dia la meva dona, quan en preguntar-me si sabia per a quina raó escrivia, em va dir que jo escrivia perquè no cicatritzo. Escric perquè les meves ferides no es curen. He après a articular i verbalitzar tot allò que em va passar, he après a entendre moltes de les coses que vaig fer i que em van succeir, però no estic curat.

En llegir Eres el mejor, Cienfuegos, el lector, indepentment de l’edat, és troba en un escenari social molt familiar: el 15-M, les manifestacions davant del parlament… Ara que la situació social ha anat a pitjor, la figura de Cienfuegos, que fins al final no obre els ulls davant del que passa, seria la mateixa? Canviaries alguna cosa de la narració?

Una de les coses que caracteritzen el pensament burgès de la classe mitjana, que defineix molt bé la classe mitjana, és la por, una por que porta a posar panys i forrellats a les portes. Jo crec que aquí una part de la perspectiva de la gent estava basada en la por i, malgrat que la situació i les coses no han millorat, la gent està perdent la por, és fonamental com t’enfrontes a les coses.

Ara Cienfuegos encara podria tenir els ulls tancats?

Estem fent What If, però jo crec que la prerrogativa de Cienfuegos és precisament ser completament aliè respecte allò que passa al carrer. Ell no seria diferent ara com no ho era fa cinc anys. Si plantegem l’evolució del personatge, a l’inici ell és un cuc autocompassiu i aquest tipus de personatge, que has d’utilitzar per millorar-ho i donar una evolució a la trama, seria igual avui, no té una relació directa amb la catàstrofe del carrer.

Quan llegim el llibre i fem un cop d’ull al present, es veu el terrible procés de degradació d’aquest últim any i com les coses, aleshores ja tràgiques, ara són terriblement pitjors.

Kiko Amat | Foto de Manu Manzano

Jo no vull fer una crítica del 15M, que ja ha estat criticat prou des de l’esquerra i des de la dreta, però avui sí que veig unes determinades mancances del moviment, veig coses que no són tan òbvies com abans semblava que eren i coses que són evidentment millorables. Eres el mejor, Cienfuegos no es planteja com una oda a aquest moviment o a les diferents respostes que hi van haver a la situació que es vivia. De fet, tots els personatges tenen posicions diferents respecte, per exemple, el tema de l’autodefensa i la violència urbana. Jo no dic que subscrigui en tot moment el que he escrit, però sí que crec que hi ha un punt de dubte –com dir això sense que sigui punible per la llei– respecte l’efectivitat real de la resistència pacífica. Com a mínim, hi ha un punt de dubte, encara que en aquell moment em semblava un dels punts més interessants del moviment. Ara ja no ho veig així de clar…

Amb compte, després del cas del programa del Canal 33, Bestiari il·lustrat, cal anar en compte amb el que diem, no fos cas…

Sense haver de recórrer als meus advocats, poso en dubte que aquella fos una perspectiva com a mínim indiscutible.

La crítica sempre és necessària, sigui dirigida als moviments socials o als partits polítics. Al llarg de la novel·la et mostres molt crític amb les actuacions, per altra banda injustificables, de la policia, i també amb els mitjans de comunicació.

Jo no he conegut al llarg de la meva vida, fins i tot quan he estat en contacte amb gent que venia de classes socials diferents de la meva, ningú que confiés en els mitjans, al contrari. Tots partíem d’una desconfiança instintiva cap a les forces d’ordre públic, no se les considerava com una institució que era allà per ajudar-te. D’on vinc, es considerava les forces d’ordre públic com a algú que posava traves a la teva vida, que la complicava. I el mateix amb els mitjans de comunicació, o amb una gran part d’ells.

Mentre que en el teu últim llibre fas un retrat del temps actual i de les circumstàncies conegudes, a les altres novel·les tu tornes a aquell món, més restringit i menys conegut, on vas créixer, i dónes veu a la subcultura que conforma el teu bagatge, la teva formació.

Juan Marsé va crear el pijoaparte perquè havia viscut rodejat de pijoapartes tota la vida. Casavella escriu El triunfo perquè els amics del seu barri eren els “rumberos” que surten en el llibre. Hi ha autors que fan un bon estudi de camp, una bona investigació, i sembla que la seva novel·la  sigui veritablement la narració de la seva vivència, però no és el meu cas.

En els autors que menciones, com en el teu propi cas, hi ha una mirada des de dins, encara que després la trajectòria vital hagi pres direccions diferents. Es tracta de  la mirada d’una persona que ha viscut i  té un coneixement en primera persona.

Hi ha una visió que no és de voyeur, sinó d’insider: tu vas ser allà i els teus amic també. Saps de què va el tema, no estàs teoritzant sobre cultures que no coneixes i tampoc et cal investigar el tema perquè el coneixes de primera mà. Dit això, hi ha autors que aconsegueixen immergir-se en un món al qual no pertanyen, com Richard Price que, després d’escriure molts anys una narrativa vivencial, va convertir la seva obra en un exemple de periodisme ficcionalitzat. Per escriure els seus últims llibres, Price va pujar a cotxes de policia, va parlar amb camells… per fer això has de tenir una gran capacitat per ficcionalitzar coses que has après.

 

Kiko Amat | Foto de Manu Manzano

El periodisme Gonzo de Hunter S. Thompson planteja justament això, introduir-se en els fets i convertir-se en el protagonista. És a dir, viure per un mateix les experiències després narrades.

Això és el que va fer Richard Price sense ser tan autodestructiu com Hunter S. Thompson. És una manera brutal d’introduir-te en una realitat a la qual no pertanyes per viure el mateix que viuen els altres. A mi, un llibre sobre delinqüència juvenil que neix de consultes a  hemeroteques, em sembla una gran farsa. Si vols fer un llibre sobre un tema d’aquest tipus, has de conèixer la gent, has de viure el que ells viuen i entendre la seva manera de pensar, la seva cultura.

En una entrevista, comentaves la importància de contextualitzar les obres, de no buscar ambients estranys. Deies que no era necessari traslladar l’acció a  Nova York per escriure una novel·la.

Escriure sobre el propi context i el propi ambient és molt important, és imprescindible parlar del que saps, la teva perspectiva ha de ser honesta, ha d’importar-te allò que escrius, ha d’emocionar-te. Aquesta és la disjuntiva i contradicció de la narrativa: has de distanciar-te’n per poder escriure sense ser afectat, ridícul o excessivament melodramàtic, però, alhora, el que escrius ha d’emocionar-te. En Neil Gaiman ens diu: “riu-te’n de les teves pròpies bromes”. Tot el que li passa al teu protagonista ha de fer-te somriure, ha de fer-te gràcia o pena, i crec que això només es pot aconseguir si el que escrius té una arrel molt personal, molt profunda.

La música impregna tota la teva obra: a través de la música construeixes els teus personatges, la música és una peça clau dins de la subcultura que retrates. Ara, els autors que menciones a la teva narrativa formen part, cada cop menys, de la cultura underground, han entrat a la cultura general i fins i tot a l’alta cultura. La música, les sèries de televisió o la novel·la gràfica han vist com ha canviat el seu status.

Això és la part tràgica i dramàtica de la cultura d’arrels, la cultura folk, és a dir, la cultura de la gent. Cal que vinguin quatre exuniversitaris que citin Mallarmé i Lyotard per dignificar expressions culturals que ja eren dignes per elles mateixes, que no necessitaven un discurs intel·lectualitzat. Per la seva dialèctica, pels grups que les gestaven i el subtext que tenien, aquestes expressions eren per elles mateixes extraordinàries. A mi no m’importa que es parli d’elles com a baixa cultura, jo estic en clara oposició a tot allò que es denomina alta cultura, m’indigna que calgui un discurs teòric que només ara digui que el pulp o la cultura de carrer dels 50, 60 o 70, cultura de classe obrera i de guetto, durant anys desprestigiada, és una expressió intel·lectualment interessant.

Es tracta d’un problema de definició, de com definim la cultura. Conceptes com alta i baixa cultura són en els seus orígens conceptes classistes.

Sí, són conceptes que responen a un sentiment de classe. Determinades expressions culturals són convertides en manifestacions críptiques, són analitzades per un discurs crític i, a més, es fan cada cop més cares perquè així la prole no pugui accedir-hi: a través d’aquest procés es pretén convertir la baixa cultura en alta cultura. Si et fixes en les arrels de la música clàssica, aquesta té el seu origen en la música sacra i en la música popular. El procés d’elitització de la música clàssica és el mateix que ja fa alguns anys va tenir la música negra. Fins fa pocs anys a les revistes de música els crítics es reien del hip-hop, la consideraven com una expressió tribal, ridícula i esgrimien conceptes al voltant de la originalitat que, en canvi, mai no ha impregnat la cultura musical negra.

Kiko Amat | Foto de Manu Manzano

Fa alguns anys, en una conferència, Juan Marsé deia que, malgrat les possibles crítiques que podia rebre, ell preferia Dickens a James Joyce.

Aquesta és la gran veritat soterrada. El gènere novel·lístic negre, de cara a l’alta cultura, ha estat menyspreat durant anys, fins i tot quan autors de relleu, considerats clàssics contemporanis, deien que Raymond Chandler era clarament superior a molts altres autors. En realitat, tot això és irrellevant. Què importa el que pensi l’alta cultura? El que està clar és que a la gent que li agradava la novel·la negra la va reconèixer com una expressió pura i directa de la realitat i de la sensibilitat del carrer.

Ja per acabar, a Cosas que hacen Bum, el protagonista es deia Pànic, un nom poc comú. Ara, en el teu últim llibre, el protagonista és diu Cienfuegos. On els trobes els noms?

El director del Festival de Cinema de Gijón es deia Cienfuegos, i de seguida vaig pensar que era un gran nom. A més, té un ressò poètic, connotacions molt intenses vinculades a l’acció de cremar. Per a mi és molt important construir personatges memorables, a vegades llegeixo autors que m’agraden i em fa mal veure com els seus personatges tenen noms tan pedestres com David. S’han de posar noms que es recordin, noms com Alexandre el Gran, noms que em permetin recordar sempre el llibre. Els meus llibres preferits tenen personatges amb noms estranys. En Nelson Algren posava als seus personatges noms molt estranys, com també ho fa Thomas Pynchon a totes les seves novel·les. Noms tan normals i tan realistes com Irene o Mercè no, si us plau. Millor Ramira.

Etiquetes: