Julio Manrique: “Jugant, com fent teatre, expliquem alguna cosa de nosaltres mateixos”

Després de posar-se en la pell d’en John, el xofer de Senyoreta Júlia, Julio Manrique torna a submergir-se en el món de Patrick Marber. Un univers fosc i alhora irònic que, com el joc, és capaç d’ensenyar-nos les veritats més ocultes. Aquest divendres s’estrena 'La partida' al Romea.

Després de posar-se en la pell d’en John, el xofer de Senyoreta Júlia, Julio Manrique torna a submergir-se en el món de Patrick Marber. Un univers fosc i alhora irònic que, com el joc, és capaç d’ensenyar-nos les veritats més ocultes. Aquest divendres s’estrena La partida, la seva òpera prima, al Teatre Romea on s’estarà fins a principis d’agost. N’hem parlat amb el seu director, Julio Manrique.

Aída Pallarès: Què et va atraure de Dealer’s Choice?

Julio Manrique: Moltes coses! La vaig descobrir quan vaig interpretar Senyoreta Júlia, dirigida per Josep Maria Mestres, ja que de Patrick Marber només coneixia Closer. Em va atraure que té un tipus d’escriptura molt semblant a la de David Mamet, que és un autor que m’agrada molt, perquè escriu acció i no fa literatura. Tot i que també m’agraden autors més poètics i literaris com Bernard Marie Koltès, en general m’atrauen molt les obres on cada rèplica és acció.

Per què?

Perquè són un tipus d’obres que guanyen quan et poses a muntar-les, les treballes i les aixeques. I crec que això Marber ho fa molt bé. De Dealer’s Choice també em va agradar el sentit de l’humor, i aquest món d’homes similar a l’American Buffalo, de David Mamet. Són uns homes sols, sense dones, molt necessitats i una mica solitaris que s’han acabat creant una mena de família amb uns vincles molt forts. A més, em venia molt de gust treballar sobre la masculinitat. I també com utilitza el joc per parlar de la vida.

De fet, els personatges s’expressen i es defineixen a través del joc.

Absolutament. El joc no forma part del meu catàleg de vicis, però ràpidament t’adones que a la que et descuides, et retrates jugant. Hi ha jugadors molt controladors i freds, altres d’impulsius i arriscats… Jugant, com fent teatre, expliquem alguna cosa de nosaltres mateixos. I en el cas de La partida, Marber sap molt bé de què parla perquè va tenir problemes molt seriosos amb el joc. A més, és una òpera prima i com succeeix a vegades amb les bones primeres obres apareix visceralment el món interior de l’autor i aquesta sinceritat li dóna una frescor molt bona.

Has dit que no ets gaire aficionat al joc, com et vas preparar per poder encarar l’obra? El tercer acte és una partida íntegra de pòquer.

Cap de nosaltres (l’equip de La partida) en sabia gaire. Els més jugadors, per dir-ho d’alguna manera, són en Joan Carreras, que fa timbes amb alguns amics, i l’Andrew Tarbet que fa poc ha après a jugar a pòquer per una pel·lícula i s’ha començat a enamorar d’aquest joc. Per preparar-nos, vam fer una visita al casino de Barcelona on vam poder parlar amb els crupiers que ens van explicar quin tipus de clientela tenien i les tipologies de jugadors. També ens van deixar passejar entre les taules, tot i que als jugadors professionals no els agrada gens. De sobte, quan ho mires de prop, t’adones que tot el glamur amb el que es tracta el món del joc a la literatura i al cinema havia desaparegut. Per alguna gent aquest és el seu dia a dia i pot ser més avorrit i sòrdid del que ens pensem. El més interessant, però, va ser parlar amb un home que fa quatre anys que és jugador professional i, per tant, viu del pòquer.

A la roda de premsa vas dir que La partida és una magnífica partitura plena de subtext. Com es dirigeix un text de Patrick Marber?

És un treball de “xinos”. Cada rèplica és acció i a sota de cada rèplica n’hi ha una altra d’amagada, un desig ocult. Tota l’obra en realitat és com si fos una enorme partida de pòquer on la gent diu coses per amagar, per provocar, i per tant has de tenir molta paciència perquè hi ha molts detalls i també, és clar, necessites comptar amb la generositat dels actors. La partida és una obra complexa, no és una simple comèdia, té molts tons.

També és una obra de personatges i, per tant, d’actors. T’hauria agradat interpretar algun dels protagonistes?

Sí, m’hauria agradat. Però com que vaig decidir muntar-la, mai em plantejo actuar si dirigeixo perquè crec que no ho sabria fer. A més, perdria l’oportunitat de veure l’obra acabada, tot i que mai s’acaben del tot, ja ho saps. Però és veritat que d’alguna manera, en totes les obres que dirigeixo, influeix el fet que jo sigui actor. M’agraden els textos que permeten viure als personatges, que no són una putada pels actors.

Dóna la sensació que a l’hora de triar els projectes et mous per la passió i la intuïció.

Doncs sí, és veritat. Si sento que alguna cosa m’entusiasma o serà interessant i divertit treballar-ho, m’hi fico. També si veig que sabré fer-ne alguna cosa, perquè llegeixo obres que no sabria per on començar però m’agradaria que algú les muntés.

Principalment has dirigit autors contemporanis (Mamet, LaBute, Ravenhill…), per què t’atrau més la seva mirada que la dels clàssics?

Perquè són els meus contemporanis, és la gent amb la qual comparteixo les mateixes coordenades temporals.

Però en un clàssic els conflictes són els mateixos.

Sí, però la forma no. Per poder dirigir la majoria de clàssics, crec que hi hauria de fotre molta mà, i acabo arribant a la conclusió que per fer això millor escullo un text contemporani. Tot i que és evident que molts contemporanis beuen de Txèkhov o Shakespeare, perquè ningú inventa res i tothom forma part d’una tradició. Però la veritat és que algun dia m’agradaria dirigir un Shakespeare, per què no?

David Mamet, Neil LaBute i Mark Ravenhill tenen en comú, -i perdona el vocabulari-, un punt de mala llet en els seus textos, és un dels elements que t’atrauen?

Sí, algunes de les obres que he dirigit, tot i que no són comèdies al 100%, tenen una mirada irònica del món. I l’humor sense una certa mala llet no m’interessa gaire. A més, crec que és una bona medecina. Com diu Neil LaBute, el teatre ha de donar-nos un parell de bufetades.

Per tant, dirigeixes el teatre que t’agrada veure com a espectador?

Exacte. Ho intento, com a mínim. No sempre surt allò que somiaves quan començaves a fabular com ho portaries a escena, però l’objectiu sempre és fer el teatre que m’agradaria anar a veure.

Parlem del Romea. Quan vas començar vas dir que en part ho acceptaves perquè era una oportunitat d’aprendre coses noves. Què n’has après, com valores l’experiència?

Moltes coses. Com per exemple a negociar, a pactar, a trobar un punt intermedi entre el que voldries fer, el que es pot fer i el que et deixen fer. I ho dic sense cap mena de subtext, eh? També m’ha ajudat a ampliar la mirada i veure el teatre des del punt de vista de la producció.

Un dels teus objectius crec que era modernitzar el públic del Romea, que, com a molts teatres de Barcelona, té una mitjana d’edat força elevada. Com es connecta amb el públic jove?

Crec que aquest és un dels problemes generals del teatre en aquest país. Durant la primera temporada crec que vaig aconseguir atraure un públic més jove. No tinc la recepta, però crec que cal parlar a la teva generació, i a la que va darrere, mirant-los als ulls. I això té repercussions ètiques, estètiques i fins i tot de contingut. No crec que la solució sigui fer el teatre que la gent gran acostuma a veure només perquè són els que més van al teatre. Ens hem d’atrevir a apropar-nos als que tenen menys de 40 anys. Aquest, però, és un problema empresarial, ja que els productors no es volen arriscar.

Com a actor has treballat molt amb l’Àlex Rigola i l’Oriol Broggi, dos directors molt oposats. Què n’has après de cada un?

Dels dos he après el mateix. Crec que són dos directors molt valents que han insistit i s’han creat un llenguatge propi, “contra viento y marea”. A vegades han caigut de peu, altres de cul, però s’han configurat el seu món. Com a director, intento seguir aquest camí. No trair-me a mi mateix pel que passarà quan vingui la gent a veure-ho i assumir el risc que pot agradar o no. I continuar fent l’espectacle que t’agradaria veure.

La temporada que ve del Teatre Lliure dirigiràs El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon.

Sí, tinc moltes ganes de fer aquesta obra. Em va enamorar, em va fer plorar i em va emocionar molt. Tot i ser l’adaptació d’un best-seller, és una història que em commou i tinc moltes ganes d’explicar-la i parlar del món vist des del punt de vista d’aquest nen amb la síndrome d’Asperger.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació