Josep Maria Miró i Coromina: “Vull que l’espectador es posicioni”

Aída Pallarès entrevista a Josep Maria Miró, dramaturg que presenta 'El principi d’Arquimedes', obra que es podrà veure des del 3 de juliol fins al 29 d'aquest mes a la Sala Beckett dins de la programació del al Festival Grec.

12 del migdia. Plaça de la Santa Madrona. En Josep Maria arriba cansat. Seiem a la terrassa d’un bar i conversem. D’ell, destaca el seu caràcter proper i l’actitud afable.  És d’aquelles persones que et fan somriure, que et motiven a veure el got mig ple. Reivindica que no ens podem deixar contagiar per la negativitat que domina el país. Encara que, com diu ell mateix, hi ha dies no vols ni despertar-te.  35 anys, autor de més d’11 obres teatrals i director d’una dotzena d’espectacles. Guanyador per duplicat del Premi Born amb La dona que perdia tots els avions i El Principi d’Arquimedes.  Conegut per molts gràcies al Gang Bang, ara estrena obra al Festival Grec però ja n’està preparant la següent. Demana un bitter kas. Descobreixo que allò que fa tan proper en Miró és que per sobre de ser autor és espectador. De teatre, cinema i sèries de televisió. En Josep Maria forma part d’aquesta nova fornada de dramaturgs catalans. Autors i directors que per sobre de tot són consumidors i espectadors del món que els envolta. David Lynch, A dos metros bajo tierra, Harold Pinter o Twitter. Inputs diversos i variats que influeixen en les seves obres. Abans de ser dramaturg en Josep Maria va ser periodista i tot i que és crític amb l’ofici, crec que encara en conserva la manera de veure el món.

Com va sorgir El Principi d’Arquimedes?

M’agrada estar sempre actiu escrivint. I a mig març de l’any passat, quan faltava poc per estrenar Gang Bang vaig començar a escriure. Quan acabo un projecte tinc la necessitat vital d’estar construint alguna cosa nova. Em venia molt de gust parlar sobre la por i els prejudicis  i també del tema dels pares, els educadors i els nens.

Quin és el rerefons de l’obra?

Un monitor de natació fa un petó a un nen i això desencadena el malestar dels pares i dels altres responsables. Sobretot perquè cal esbrinar quina és la naturalesa del petó i si és un gest net o comporta una cosa bruta. És una obra que planteja un dilema molt clar: Preferim un món on encara sigui possible un gest de tendresa amb un nen encara que això deixi escletxes a possibles abusos o bé preferim un món on activem tots els mecanismes de seguretat.

I l’espai ideal era una piscina.

Exacte. Una piscina on els nens aprenen a nedar sense bombolla, sense cap mecanisme que els salvés i que exigeix un acte de confiança dels nens amb l’aigua i amb els seus educadors.

Un dilema molt actual, ara que els professors són observats amb lupa pels pares.

Sí, de fet després d’escriure el text m’he trobat amb educadors que han tingut problemes d’aquest tipus i això m’ha cridat molt l’atenció perquè vol dir que alguna cosa ha canviat. Fa 15 anys aquest problema no hi era.  Ara ens hem americanitzat i hi ha un nou feixisme de proximitat en que un pot jutjar a un altre per un gest que no li agradi. Tothom pot acusar als altres.

Quin és l’objectiu d’El Principi d’Arquimedes?

Vull que l’espectador es posicioni moralment sobre què en pensa i quin model social i educatiu vol. És una obra que parla de la por, no de la pederàstia.

Com et definiries com a autor?

No ho sé. Però crec que la meva obra té molt a veure amb el gust que tinc com a espectador. M’agrada el teatre i cinema que m’inquieta, aquell amb el que surts de la sala o del cine dient “no sé què pensar” i te’n vas a casa amb deures per fer.

T’agrada ser un espectador actiu…

Sí. Crec que l’art en general no és una qüestió de sí o no, sinó de què et provoca. És interessant saber per què hi ha coses que t’agraden o no. Per mi l’art ha d’activar una sèrie de mecanismes individuals i col·lectius.

Amb Gang Bang et van titllar de dramaturg irreverent. T’hi consideres?

Em van titllar de tantes coses! A més, les etiquetes sempre venen de fora. En tot cas, em considero un dramaturg que intenta ser honest, que escriu del que coneix i el que li interessa. I m’interessa parlar sobre el món que m’ha tocat viure.

Quines són les teves influències?

Ara les influències ja no vénen només del món teatral. Hem d’estar a prop de tot i oberts a tot el món. Vivim en una societat amb tants inputs, -literatura, teatre, cinema, televisió, xarxes socials-, que tots deixen petjada en la nostra forma de fer. El director de Canino, Giorgos Lanthimos, em té fascinat, o David Lynch té obres com Twin Peaks que m’han trasbalsat.

La televisió ja no és de segona categoria.

Doncs sí. Però no només ara. El Twin Peaks té més de vint anys i és una sèrie d’una qualitat de guió i factura inqüestionable. De la mateixa manera que hi ha sèries per un consum més ampli com A dos metros bajo tierra que em va agradar molt en el seu moment.

I teatralment quins autors t’han influenciat més?

Harold Pinter és un dels més importants per mi. També em sento a prop de la teatralitat d’en Xavier Albertí i la Lluïsa Cunillé amb qui he tingut la sort de treballar. La Lluïsa és una autora molt militant amb la seva forma d’escriure.

Gang Bang va crear molta polèmica. Què n’has après ara que ha passat un any?

Quan et diuen tantes coses i algunes de dures, se’t fa l’esquena molt ampla. Com un nedador. Però segueixo intentant ser honest i fer el que m’agrada. Això sí, ara potser encaixo les coses amb una certa tranquil·litat.

Canviaries alguna cosa per evitar la polèmica?

No, però el  que sí que m’ha passat pel cap és que potser l’hauria d’haver fet més perversa del que era. Almenys és el que reclamava una certa part de la gent.

Quin tipus de director et consideres?

M’agrada fer un treball actoral, que els actors tinguin clar on estan emocionalment. Perquè passa allò, per què no es diuen algunes coses, per què algunes frases acaben amb punts suspensius…I al mateix temps m’agrada crear un vincle amb tot l’equip, controlar fins l’últim moment moltes coses.

Hi ha alguna obra de la que et sentis més orgullós?

Cada una m’ha servit per anar creixent com a autor i és part del procés. Hi ha textos del principi que potser ara no escriuria de la mateixa manera, però escriure és una carrera de fons i tot serveix per alguna cosa.

Com veus el teatre que s’està fent avui en dia?

És un moment molt difícil en moltes coses. A vegades faig esforços per no contaminar-me de la negativitat general. Hem creat un sistema pervers que se’ns està menjant però ara és un moment per demostrar que les coses es poden fer d’una altra manera i millor.  També crec que és un moment perillós perquè pot semblar que només és bon teatre aquell on els números quadren. Hem de tenir clar el paper del teatre públic,- un teatre comercial ben fet-, i, d’altra banda, un teatre privat- que experimenta i que busca-. Però sobretot que la rendibilitat no sigui una excusa per marginar un tipus de teatralitat.

Si poguessis ser una obra o un llibre qui series?

Em quedaria amb una obra de Harold Pinter. És un mestre amb el seu compromís ideològic, en el món que li va tocar viure. En totes les obres hi ha un compromís polític i, a més, era un mestre amb el domini de les estructures del llenguatge per saber canalitzar i explicar aquest món. Em quedaria amb moltes obres, des de Traïció, Tornar a casa…però sens dubte, seria un Pinter.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació