Josep M. Massip: “Hem associat el llop al dimoni”

6.07.2015

El Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí acaba d’inaugurar l’exposició ‘El llop’, comissariada pel naturalista Josep Maria Massip i Gibert. ‘El llop’, que es podrà veure al museu fins el dia 20 de setembre, tracta des de vessants científics i socials la incidència històrica que ha tingut la presència del llop a les nostres terres, i les causes i conseqüències que es deriven del seu progressiu retorn, des de l’any 2004, a les nostres contrades. Josep M. Grau conversa amb J.M. Massip.

Josep M. Massip

Josep M. Massip

Josep Maria Massip i Gibert, neix a Banyoles (Pla de l’Estany) l’any 1948. Després de la seva etapa formativa, ja de jove, es vinculà als mitjans de comunicació, si bé professionalment exerciria com a directiu en empreses de serveis. Paral·lelament, ha estat un estudiós de la fauna i la natura. És autor o coautor d’una dotzena de llibres, la majoria sobre aquestes temàtiques i especialment d’animals vertebrats. A la dècada dels setanta va començar a estudiar el llop, fins a publicar El llop i els humans. Passat i present a Catalunya (Arola editors 2011), on el seu àmbit abasta tot l’espai català, on dedica atenció no només al propi coneixement de l’espècie, sinó de manera particular a l’etnografia que ha generat el llop en la seva relació amb les persones.

J.M. Grau: L’any 2011 vàreu publicar el llibre El llop i els humans. Passat i present a Catalunya, d’on sorgí el vostre interès per historiar la seva presència al nostre país?

J.M. Massip: Va ser als anys setanta, arran de la recerca per Els mamífers. Banyoles, fauna comarcal (1983), un dels meus llibres, les referències orals d’alguns ancians em van entusiasmar, però serien només una part molt petita del que aniria recollint a partir d’aquell moment. Ho feia a poc a poc i amb aturades, atesa la meva activitat professional. A més, aquelles primeres informacions eren força anecdòtiques i calia aprofundir en dades més reals. Per sort, vaig arribar a aplegar-ne moltes de pròpies i també a partir del fons que em cedí l’il·lustre Albert Manent i d’un historiador que m’hi va ajudar molt i alguns bons amics que mouen cel i terra per a qui els hi demana.

Quin ressò i repercussió ha tingut l’obra entre la comunitat científica?

Que diversos científics i experts col·laboressin a l’hora d’escriure el llibre no ho agrairé mai prou. Però l’obra no té una intenció d’estudi científic, sinó divulgar aspectes desconeguts del llop. Més aviat és una antologia prou extensa que provoca reflexió. Els catalans havíem estat capdavanters en exterminar el llop a la Península Ibèrica i aquesta història ens ha de fer reflexionar, vist amb els coneixements actuals. Però potser la part tècnica que inclou el volum, és la que ha tingut més ressò: les previsions per als nous llops italofrancesos que ara arriben pel Pirineu, i les incògnites sobre quins llops hi havia hagut a Catalunya abans de l’extinció; això ha provocat molt d’interès. Eren dels ibèrics els que teníem? O potser eren diferents els que travessaven els Pirineus per França, abans que també els fessin extingir? Tots són llops, però he rebut sol·licituds d’estudiosos per aquests motius i em van convidant a intervenir en jornades o em demanen articles. La història del bruixot i llobater de la Garrotxa, que la Inquisició feu executar al segle XVII, també suscita consultes. En vaig haver de fer un article ampliat a la revista Mètode, que es troba també al seu web de la Universitat de València. 

Amb la vostra monografia, Catalunya és capdavantera a la Península Ibèrica en l’estudi del passat i present del llop? Per què a França ja fa anys que s’investiga el llop i aquí no tant?

Curiosament, a Catalunya fins i tot anem endarrerits respecte al conjunt de la península i encara no ens podem ni comparar amb d’altres països europeus. Cal que es publiquin moltes més obres amb el llop com a objectiu d’estudi al nostre país. Jo hi confio, i qui va obrir aquesta possibilitat va ser el malaguanyat Albert Manent, amb El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història (2005). En un altre àmbit ben apreciable hi ha l’interès que hi han mostrat les entitats proteccionistes; fan una tasca de divulgació que aquí algun dia reconeixerem. I és fonamental el paper que les administracions catalanes hi estan jugant actualment, amb la responsabilitat afegida de gestionar la nova presència del llop i pensar en el seu futur. Segurament que a partir que el Canis lupus torni a trescar en més nombre per les nostres comarques, tot això es revifarà i es faran més tesis, més estudis, es formularan més hipòtesis…

Al llarg de la vostra vida heu recollit una important col·lecció de peces relacionades amb el llop, no us heu plantejat de fer-ne una exposició permanent en un museu?

Són centenars d’objectes que m’han ajudat molt per estudiar-ne la seva història i la relació complicada que hem tingut els humans amb aquest animal. Ho he aplegat constituïnt el meu fons etnogràfic, ben conscient que és un patrimoni que es perdia. Molts cops per desconeixement de la utilitat, real o suposada, que tenien algunes peces per atraure o defensar-se de la nostra fera més llegendària. Quanta gent sap que als ràfecs de les teulades pot haver-hi “rajoles de dents de llop”? Es creia que protegien d’ell i de les adversitats. I qui recorda que algunes dones portaven uns enagos vermells per fer-lo fugir si hi ensopegaven? I que per localitzar-los hi havia pastors que udolaven valent-se d’un esclop? I de detalls sobre els amulets, els fanals, els verins, les armes, els paranys o els documents històrics sobre aquest animal llegendari…? Igualment de com es representava i es representa el carnívor. Una temàtica que no s’acaba mai, però on també hi figuren diversos diorames petits per allò que costa més d’imaginar-se. Sense oblidar les mostres biològiques, indumentària, etc. La col·lecció sencera no s’ha exposat mai i la tinc catalogada i emmagatzemada, en espera d’alguna proposta engrescadora, digna i sòlida… així de clar.

Josep Maria Massip (esquerra), a la Sierra de la Culebra (Zamora, Espanya), en clarejar durant una observació de llops, amb d'altres estudiosos locals.

Josep Maria Massip (esquerra), a la Sierra de la Culebra (Zamora, Espanya), en clarejar durant una observació de llops, amb d’altres estudiosos locals.

Quins factors confluïren en l’extinció del llop a Catalunya?

Els llops en tenen prou sobrevivint, però nosaltres no. Anàvem arrabassant cada cop més territoris i els sistemes ramaders, inclosa la transhumància, també arribarien a envair els darrers espais on el llop podia haver viscut. Havíem reduït molt les preses salvatges de les que s’alimentava i llavors pujàvem el bestiar cap als seus darrers refugis…. els hi quedava alguna altra opció que menjar-ne? Donàvem per descomptat que el llop s’havia d’extingir, i en això tothom hi estava d’acord, després d’una etapa molt llarga de propaganda anti llop sense cap oposició. Tampoc ningú no coneixia, encara, quin era el paper fonamental que exerceixen tots els carnívors en els ecosistemes. Afortunadament això fa anys que ha canviat. Però a determinats sectors de la opinió pública encara hi ha recels, perquè és una espècie oportunista que s’ha de gestionar molt bé si es volen evitar els conflictes.

La literatura ha influenciat en aquesta visió negativa del Canis lupus?

Certament, i sobretot els contes o les creences manipulades que l’han fet veure com a diabòlic… Deien que no podia ésser un animal creat per Déu, i, per tant, durant molt temps hem associat el llop al mateix dimoni, i fins i tot el dibuixaven amb banyes! Més endavant, la premsa magnificava qualsevol incident, i puc acreditar-ho amb premsa dels segles XIX i XX.

I quan es va exterminar i de quina manera ho van fer?

La persecució havia estat obsessiva i constant, però els anys més fatídics per al llop serien els del segle XIX, si bé l’extermini pràcticament total, hauria de xifrar-se als inicis del XX. Es va provar de tot, per horrorosos que poguessin ésser els procediments, i no és estrany, perquè molts d’aquests s’havien fet servir per liquidar persones. Normalment atreien els llops amb carn, que posaven a pous especials on queien. Els paranys metàl·lics, llaços, hams, ganxos, xarxes i un llarg etcètera eren freqüents. Però els definitius van ser els verins, sobretot l’estricnina, i més quan es pogué sintetitzar i fabricar el sulfat d’estricnina, en líquid, pols o granulat. Una autèntica bogeria que va provocar una situació desastrosa al medi natural. On es posava, i de vegades clandestinament, l’acció deletèria del preparat eliminava bona part de la resta de la fauna, després del llop. Fins i tot havia afectat alguna persona.

Sou partidari de la reintroducció del llop?

No ens caldrà, ja que a partir de la protecció que va fer el govern italià els anys setanta, les seves minses poblacions van créixer, arribant a França pels Apenins i cap els Alps marítims. Als anys noranta ja ens en començaven a arribar alguns a Catalunya. De moment són pocs i encara no s’han reproduït, però si res no canvia, quan s’estableixin alguns nuclis reproductors a territoris occitans, aquesta presència serà més sovintejada i retornarà a Catalunya.

Aquí, el llop pot tenir els seus espais, per viure-hi sense que hi hagi problemes importants, però insisteixo que cal gestionar-ho bé. Qui ho faci ha de comptar amb coneixements, mitjans i suport suficients. És primordial dedicar atenció a la gent que viu als territoris on n’hi hagi, i amb pressupost per pagar de seguida els possibles danys. Cal recordar que el llop és un animal actualment protegit per les lleis europees, amb particularitats i disposicions diverses segons els països.

Quins projectes de futur teniu entre mans?

Faig moltes col·laboracions per temes naturalístics, però també de culturals i històrics. La col·lecció també em porta feina, perquè trobar peces adequades cada cop és més difícil, i cal localitzar-les i fer gestions. Però ara que estic lliure de compromisos laborals, continuo estudiant sobre el que tota la vida m’ha apassionat i no descarto res. Sempre dic que amb la informació que vaig aplegar sobre el llop, hauria pogut escriure uns quants llibres més, però de moment publico articles en revistes, participo en jornades, o gaudeixo i observo aquesta natura privilegiada que tenim.