Josep M. Esquirol: “La franquesa de les paraules ens salva i ens fa resistir”

18.04.2018

El filòsof Josep Maria Esquirol (Mediona, 1963) és un home que fa punta a les paraules. Parla sense pressa, mossega bé les idees i, només quan les té del tot afilades, les comparteix. Ha après de les vaques, uns animals que segons ell no pasturaven pel paradís, però que sobrevolen el seu darrer assaig sobre la vida humana (La penúltima bondat, Quaderns Crema, 2018).

Josep Maria Esquirol |Foto: Luay Albasha

Pensador i professor universitari, Esquirol ens convida a reflexionar en el seu darrer llibre –i ja en té una dotzena a l’esquena– sobre les dimensions més fondes de la vida, com el desig, l’amistat, la revolució o la generositat. Les seves idees continuen el camí que va engegar amb La resistència íntima (Quaderns Crema, 2015), un assaig guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Ensayo, i que l’entusiasme de milers de lectors va convertir en tot un best-seller.

Puntual, ens rep al seu despatx de la universitat, al cor del Raval, uns dies abans de la seva conferència al festival VilaPensa. És una sala petita i banyada de penombra. “Massa llum, enlluerna” diu en el seu darrer llibre; la llum intermèdia, en canvi, “fa aparèixer mots càlids i sentits”. L’espai ens acompanya, doncs. Tot seguit volem entendre per què avui, en temps de desassossec, la filosofia encara pot ser “la cura de l’ànima”, i per què una bona conversa “ens pot abrigar” com ho fa una abraçada.

Alba Gómez Gabriel: “No ens han expulsat del paradís. Sempre n’hem estat fora. Les persones vivim als afores”, expliques a La Penúltima bondat. Com són aquests afores i per què tenim sort d’habitar-hi?

Josep Maria Esquirol: Faig servir la imatge dels afores, uns afores sense cap centre, perquè em va bé per explicar que la situació dels humans no és fàcil ni planera, ja que suposa obstacles i dificultats, i fins i tot pena i sofriment, però també permet l’alegria, el goig i el sentit. Per què és millor aquesta ambivalència que una suposada perfecció? Perquè quan situes l’ésser humà en una hipotètica plenitud i intentes descriure-la, t’adones que aquesta ens duu a un carreró sense sortida. La perfecció acaba sent inhòspita i asfixiant.

A. G. G: Al teu últim assaig compares el desassossec que genera la perfecció amb una tarda inacabable de diumenge. Afirmes que el desassossec genera avorriment i que els avorrits són un tipus de desesperats… Desmitificar la idea de perfecció, avui, és nedar a contracorrent?

J. M. E: Sí. D’una banda, hem heretat poderoses i dees filosòfiques i religioses vinculades amb una suposada plenitud inicial, estat de naturalesa o paradís. D’altra banda, avui vivim un bombardeig constant de la societat consumista, insistint en el fet que la possessió i el consum ens duen a una situació de perfecta immediatesa. “Seràs feliç”, ens diuen. I aquesta immediatesa del consum no s’avé amb la forma de ser de l’humà, que és sempre un anhel, un desig, una mena d’aspiració i, per tant, de mediació.

A. G. G: Parles molt de la importància del desig. A diferència de la necessitat, afirmes, el desig no es pot completar. Per què creus que gaudim menys d’allò que obtenim que d’allò que esperem?

J. M. E: L’anhel fonamental de les persones no pot ser satisfet. No hi ha una situació en què puguem dir: “Vet aquí que estic perfecte”. No hi ha sadollament. El desig humà no és un buit que es pugui omplir. És un moviment que tendeix cap a l’infinit. Amb això no vull dir que les persones no gaudim d’allò que aconseguim… Si a algú li agrada fer alpinisme, per exemple, segur que coronar un pic molt alt el satisfarà, perquè en el moment en què s’assoleix el cim, hi ha una immediatesa que ens alimenta i que és joiosa. La vida humana està feta d’aquestes situacions plaents i joioses. Però el que sostinc és que hi ha una tendència profunda en les persones que no és susceptible de satisfacció. És una tensió, un anhel, una esperança diguem-ne com vulguem que, en si mateixa, ja és valuosa. Les persones que desitgen i vibren amb aquest moviment és com si visquessin la vida amb més intensitat.

A. G. G: De desitjos, però, n’hi ha de molt diferents. Com podem distingir entre els que ens fan bé i els que ens fan mal?

J. M. E: Discernir allò que ens fa bé d’allò que ens fa mal és una temàtica clàssica de la filosofia, que sempre ha intentat aportar-ne criteris. Hi ha criteris plens de sentit comú, com ara que si multipliquem molt les nostres fites, ens dispersarem i no podrem abastar-ho tot. Un altre criteri és fixar-nos en allò que el temps no apaga, sinó que més aviat incrementa. La Rochefoucauld recorda la manera com una ventada apaga l’espelma, però aviva el foc. És una imatge bonica: hi ha coses que són valuoses perquè no desapareixen fàcilment, sinó que maduren i generen més satisfacció. En general, el fet que les coses siguin durables, consistents i fondes és un bon indicador per a la vida. Millor aquestes coses que no pas les evanescents, fugisseres, que de seguida s’esvaeixen i que són les que promou la societat consumista.

A. G. G: L’home modern que dibuixes en els teus assaigs hauria d’aprendre a rumiar i a mossegar millor com les vaques, sense tenir por de les repeticions ni del repòs. Per què reivindiques la repetició?

J. M. E: La repetició és un moviment que no ha de coincidir necessàriament amb la rutina cega. És obvi que hi ha moviments cíclics que poden ser terribles i esclavitzadors. Però no tots els moviments repetitius tenen aquesta connotació. Al contrari: moltes repeticions són enormement fructíferes perquè orienten la nostra vida. Fixem-nos en el moviment quotidià, que vol dir “allò relatiu als dies”. Precisament, la quotidianitat és una repetició molt valuosa perquè ens orienta. Quan les persones emmalalteixen, solen perdre la quotidianitat, i això dóna peu a molta confusió i feblesa. Justament per això, una de les primeres fites d’algú que es recupera és el restabliment d’una certa quotidianitat. A banda d’això, des d’un punt de vista conceptual, repetir no vol dir arribar sempre al mateix lloc. Com deia Deleuze, la repetició incorpora la diferència. Cada vegada que repetim la lectura d’un poema anem a un lloc sensiblement diferent.

A. G. G: A més d’empènyer-nos a consumir, les societats occidentals ens esperonen a convertir la nostra vida en un projecte. Cal viatjar, provar coses noves, viure aventures, reinventar-nos… tenir èxit. Com podem fer front a aquesta tendència?

J. M. E: L’esquema que predomina en el nostre ambient social és el de la fugida endavant. Cercar la novetat per la novetat. Per això la retòrica de la innovació és tan present: teories innovadores, fórmules inèdites, productes nous, viatges increïbles… En aquest sentit, torno a reivindicar la repetició que, paradoxalment, ens pot dur coses veritablement noves mentre que, per contra, moltes fugides cap endavant no ens duen enlloc i acaben sent moviments molt superficials i epidèrmics.

A. G. G: Sovint preferim explicar que hem viscut una experiència en lloc de concentrar-nos en viure-la…

J. M. E: Sí, i precisament el concepte d’experiència és molt important en la filosofia contemporània. Experiència vol dir transformació en un mateix i d’un mateix. Una cosa que ens passa i que, d’alguna manera, a partir d’aleshores ja forma part de nosaltres. Per això es parla de l’experiència de la vida, perquè vivint ens transformem. Walter Benjamin ja deia que un dels problemes de la civilització tecnològica és l’erosió de l’experiència. Tot i que en el nostre entorn es parla molt d’experiències, en realitat es tracta de vivències superficials que no sedimenten ni ens provoquen cap canvi profund. Penso, com Benjamin, que la civilització contemporània està marginant l’experiència de la vida, la que dóna gruix i fondària a les persones.

A. G. G: El teu afany per repensar les paraules et porta a reflexionar sobre els verbs pensar, estimar i viure. Els anomenes ‘verbs greus’ o ‘infinitius infinits’. Explica’ns-ho…

J. M. E: Pensar, estimar o viure són verbs nuclears de la vida humana i no es poden acabar mai, perquè mai no està tot perfectament pensat ni estimat ni viscut. La forma majúscula d’aquests verbs és, doncs, l’infinitiu, i no el passat o, menys encara, el passat perfet. Però aquesta no és una qüestió gramatical, sinó de l’experiència de la vida. De fet, en la història del pensament, els filòsofs han reflexionat molt sobre l’acció de pensar perquè és quelcom singular i molt central en la nostra vida.

A. G. G: “No decidim néixer o morir, però sí ser capaços de vida” escrius. I jo ho subratllo perquè crec que deu ser un concepte important…

J. M. E: L’experiència humana té a veure amb el fet que “ens trobem vivint”. Som subjectes passius en relació amb el fet d’haver vingut a la vida, i també en relació amb la mort: la mort ens ve –a excepció del suïcidi, on el subjecte és actiu i passiu alhora. En canvi, la possibilitat d’intensificar la vida estimant i pensant depèn de nosaltres. Nosaltres podem fer l’esforç de generar i de ser generosos, i jo anomeno  aquesta possibilitat com “ser capaços de vida”. No només ens trobem vivint, que això ja és una meravella, sinó que, alhora, podem intensificar la vida. Perquè l’amor i el pensament, com dèiem, són moviments que fan vibrar més la vida i li donen més sentit.

A. G. G: El que ens diferencia d’altres espècies és la capacitat de sentir, de rebre, de ser ferits, afectats, commoguts. Tu has batejat aquest moviment amb una expressió original: el “replec del sentir”.

J. M. E: Al llibre caracteritzo l’essència de la vida humana com a passivitat. I anomeno aquesta passivitat com el “replec del sentir”, una manera de sentir molt intensa i ampla. Qui és l’humà? El commogut. I per què està commogut? Per l’enorme sensibilitat que tenim. Si l’essència de la vida humana és aquesta capacitat de ser commoguts, tocats i, en definitiva, de rebre, caldrà preguntar-nos quines coses ens afecten més?

A. G. G: I quines són les coses que ens commouen més?

J. M. E: Crec que hi ha tres ferides més fondes que la resta. La primera és l’afectació de la pròpia vida: el fet que ens sentim vivint una vida plaent, però finita i breu. Sentir-nos viure és joiós, tot i que les circumstàncies a vegades poden ser tan dures que les persones puguin arribar a voler posar un punt final. Una segona afectació determinant de la nostra vida és la del tu o de l’altre. És bàsicament l’experiència d’estimació, que pot tenir moltes formes, com la companyia o l’amistat… Alguns filòsofs subratllen que l’home és un animal social, però jo prefereixo dir que el fet d’estimar els altres i de sentir-nos estimats pels altres és una de les experiències que més commocionen la nostra vida. Finalment, hi ha l’experiència del món, de la realitat que habitem, que és desbordant, i això també ens afecta molt. L’experiència paradoxal que som una petitesa enmig del món desbordant, però que alhora nosaltres llegim i interpretem el món.

A. G. G: I aquest món on vivim està assolat per la tristesa, el patiment, la pobresa, la malaltia, la violència… Però tu afirmes que un fil conductor de la nostra vida és la bondat. Com conviu aquesta bondat humana amb la violència estructural del sistema?

 J. M. E: La bondat és generositat, és l’actitud de donar i de donar-se. No és un somni utòpic, sinó que forma part de la vida i tots en som testimonis. Algú pot dir que les experiències de generositat són marginals respecte a allò que predomina, que és la indiferència o l’egoisme, i pot ser cert. Però el predomini de l’egoisme no invalida el fet que la bondat i la generositat formin part de la vida humana i que siguin més radicals. Sense bondat i generositat el món humà no sobreviuria.

 A. G. G: El teu pensament posa el focus en les coses concretes i fuig de l’abstracció. Creus que sovint ens hem oblidat de tocar les coses, de tantes pantalles com toquem?

J.M. E: La meva crítica no va en contra de les noves tecnologies, sinó contra el fet que només predomini aquesta dimensió. Quan una cosa és hegemònica, n’hi ha moltes altres que minven o desapareixen i això és una pèrdua. Es tracta que les persones puguem viure d’una manera menys unidimensional, una paraula que ja utilitzaven alguns filòsofs del segle passat, com Marcuse. El problema, doncs, no és la pantalla, sinó que aquesta arribi a substituir el tacte. Que es manipuli cada cop menys amb les mans és un empobriment de l’experiència. El fuster que treballa la fusta, el manyà que treballa els metalls, el pagès que conrea la terra, o el ramader que ajuda els animals a parir… tenen oficis vinculats amb l’ús de les mans. A la progressiva pantallització l’haurien d’acompanyar usos paral·lels de les mans en l’experiència de món. I amb això no reivindico pas el neoruralisme, que em sembla una tendència més del sistema.

A. G. G: Creus que les pantalles han arrelat tant perquè la gent, d’alguna manera, necessitem evadir-nos davant de tanta complexitat?

J. M. E: L’evasió, que també es pot anomenar distracció, és bona i necessària perquè la realitat sovint és dura o molt dura. Els medievals feien servir l’expressió ora et labora, que en realitat volia dir: qui pensa en coses importants, treballarà millor, i qui treballa bé les coses materials, enriquirà el seu pensament i reflexió. El problema no és pas la distracció, sinó el fet d’estar contínuament distrets. Quan la societat gairebé sempre està evadida, l’evasió perd el sentit i es torna una forma de vida.

A. G. G: Això em fa pensar en l’exposició, cada vegada més massiva, a Internet i a les xarxes socials. I en la imatge que tu esbosses: les xarxes socials són massa transparents, com aquell edifici de vidre de què parlava Walter Benjamin i que era tan transparent que no tenia aura. Són perilloses aquestes xarxes?

J. M. E: El perill no rau en la capitat d’expressar-nos, que és molt adient i oportuna. Fixem-nos en la quantitat de paraules que comencen amb el prefix “ex” i que indiquen el moviment d’exteriorització, com l’expressió, l’excursió o l’existència, una altra paraula que s’ha utilitzat en la filosofia contemporània per caracteritzar l’essència de l’ésser humà. Ara bé, l’expressió no està renyida amb el recolliment, la interioritat, el refugi, la protecció o l’empara. De fet, jo parlo de resistència com un moviment complementari al de l’existència, i crec que haurien de donar-se alhora. Per poder exterioritzar-nos, hi ha d’haver el moviment de retorn. Si l’exteriorització és absoluta, un es dilueix i es perd. I crec que avui vivim en la ideologia de l’exteriorització absoluta, en una mena de transparència que sembla molt lluminosa, però que en realitat és un excés de llum, d’aparador i de vidre que no ens permet recollir-nos ni tenir cura de nosaltres mateixos. Aquesta és la nova ideologia perquè, com deia Marx, la ideologia és allò que ens perd. Avui, l’exposició absoluta, literalment, ens dissol i ens aliena. Ens ocupem en excés de les coses externes, però no ens ocupem ni ens preocupem de nosaltres mateixos.

A. G. G: Tu també defenses que les paraules ens abriguen, que ens ajuden a ser més fraterns. Però les paraules també poden ferir i, fins i tot, crear realitats paral·leles que poc tenen a veure amb els fets. Penso en això que ara s’anomena postveritat, en referència a la mentida o a l’engany, i penso en les conseqüències de paraules com ‘rebel·lió’ o ‘terrorisme’…

J. M. E: Aquest és un tema clàssic, com tots els temes punyents. Efectivament, hi ha paraules que fan molt mal. I què podem fer? Defensar que les paraules que fan mal no són tan paraules com les que ens fan bé perquè la funció originària de la paraula és consolar-nos enmig de la intempèrie. Hi ha molta paraula, però, que fa el contrari: és la paraula violenta. El filòsof francès Éric Weil deia que la violència és muda. De vegades, va acompanyada de paraules, però aquestes paraules són una aparença de llenguatge, perquè allà només hi ha violència. Les paraules a vegades poden degenerar i esdevenir estris per fer mal, com un ganivet o una metralleta. Deia que aquest no és un tema actual perquè quan Sòcrates es defensava davant dels seus acusadors, argumentava: “Intentaré dir les coses que realment penso, intentaré ser franc. Potser no parlaré amb paraules tan embellides com les dels meus acusadors”. I criticava, així, el llenguatge retòric. Aquesta és una altra distinció important: el llenguatge retòric contrasta amb el llenguatge franc perquè la retòrica allunya el llenguatge de l’essència. El llenguatge s’utilitza sovint per enganyar i, com estem veient, l’engany pot ser molt eficaç. És escandalós i inquietant pensar que la paraula genuïna sigui tan valuosa, però que quan degenera, pugui fer tant de mal.

Jo comparteixo el que Foucault defensava els últims anys de la seva vida: la franquesa de les paraules. Segons ell, l’essència del pensament o de la filosofia no és dir la veritat, sinó dir de veritat. I crec que la franquesa de les paraules ens salva i ens fa resistir.

A. G. G: Parlant de resistència, expliques que si tots plegats ens desplacéssim mig pam, seguiríem habitant els afores, però tot seria diferent. Què vol dir això?

J. M. E: De vegades, tenim la necessitat de fer canvis molt radicals, que demanen un desplaçament molt gran. La idea de revolució s’avé amb la idea de canviar de cap a peus una cosa, de capgirar-la 360 graus. I quan les coses van molt malament, s’han de capgirar del tot. Tanmateix, de vegades els canvis procedeixen de desplaçaments petits, i aquí és on proposo la imatge de desplaçar-nos mig pam. Hi ha ocasions en què canviar la manera de mirar i d’entendre les coses ja pot ser determinant. Així ho deia el filòsof txec, Jan Patočka, que afirmava que “la revolució comença per la comprensió”. Quan entens millor les coses, canvies la mirada; fas un canvi minúscul, però que ho determina tot. Si avui hi hagués més persones que entenguessin millor certes situacions, això donaria peu a conseqüències insospitades, a canvis enormes.

A. G. G: Acabem amb la idea de felicitat, que, segons tu, no s’assembla ni a la plenitud ni a la possessió. Què és la felicitat?

J. M. E: Jo entenc la felicitat de manera coherent amb el que he explicat dels afores. Penso que la plenitud i la perfecció tampoc no ens serveixen per pensar en la felicitat i que és millor vincular-la amb l’acció i amb l’itinerari, i no amb l’estadi on hem d’arribar. Podem relacionar la felicitat amb l’acció ben feta, la que va en bona direcció, i parlar d’accions felices que poden comportar també dificultats, esforç o, fins i tot, pena. Aquesta és una forma més sòbria i austera, però també més fonda i humana de pensar la felicitat, que ens allunya d’aquella imatge paradisíaca.

A. G. G: Que genera frustració…

J. M. E: Sí, perquè, evidentment, la perfecció no és d’aquest món, com diu la saviesa popular.

Trobareu més informació sobre el cicle ‘Pensar el mal en el món contemporani’ al web de Caixaforum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. M’agrada això del moure’s mig pam o pam i mig. Fa referència a la persona normal, corrent, res de gestes extraordinàries ni vides exemplars ni triomfadores, si és que n’hi ha. Els qui anem a peu pla pel món. I, no cal dir-ho, la perfecció és sinònim de mort.
    Potser un cert risc de naïvitat en la mirada “bondadosa” cap al que i el qui hi ha.
    Una bona entrevista.