Josep M. Escoda i la taula rodona

5.09.2014

Quantes vegades hem agraït, a dalt d’un cim o en una terrassa amb vistes poder disposar d’una taula d’orientació per resseguir i localitzar els contorns de l’orografia amb nom i cognom! Poques vegades ens aturem a pensar en la feina que hi ha al darrere una obra com aquesta. Josep M. Escoda, projectista matrisser, és l’autor de la taula d’orientació situada al cim del Montcau (1.054 m.) al Massís de Sant Llorenç del Munt. Hem parlat amb ell del procés de construcció d’una taula.

 

Josep M. Escoda, davant la taula d'orientació del Montcau

 

Bernat Puigtobella: D’on va sortir la iniciativa de fer aquesta taula?

Josep M. Escoda: Quan es preparaven els actes per celebrar el Centenari del Centre Excursionista de Terrassa, em va semblar que una cosa que podia estar al meu abast i que poc o molt forma part del meu ofici, seria la reforma de la taula de pedra d’orientació del Montcau. Fa 50 anys que els germans Ros, vinculats al mateix centre excursionista, la varen construir amb pedra, però el pas del temps i la erosió l’havia malmès.

B.P: El temps, aquest gran escultor…

J.M.E: Vaig decidir que la faria metàl·lica, que es el que domino. Ho vaig proposar a la junta que aleshores presidia l’Àngel Casanovas i la idea va semblar bona. La taula es compon de 111 peces d’acer inoxidable i bronze ajustades de tal manera que formin una sola peça de quasi 1 metre de diàmetre.

B.P: Per què tantes peces?

J.M.E: El dibuix es va fer lletra per lletra i peça per peça, amb programes de disseny (Robo-Cat i Auto-Cat). A les màquines no els pots donar una forma o una lletra escanejada, per petita que sigui, perquè ha de tenir en tot el seu contorn interior i exterior unes mides de longitud de graus de radis. És el llenguatge entre la programació de l’ordinador i les màquines.

B.P: I els matrissers amb quines màquines treballeu?

J.M.E: Principalment vam fer servir una màquina de electroerosió per fil i un centre de mecanitzat. El fil d’electroerosió es d’un llautó amb un tractament especial que té un diàmetre de 0’2 dècimes de mil·límetre. Això fa que hagis de fer un foradet en cada peça perquè hi passi el fil, que programant el gruix i el tipus de material a treballar, actua d’elèctrode fonent amb una tolerància de 0’001 mil·lèsima de mil·límetre sense que el fil es fongui i es recuperi, encara que inservible, per la part posterior de la màquina. En cada peça, en cada forma es necessita convertir el dibuix efectuat amb el programa de disseny al llenguatge de la màquina, dir-li de quin tipus de material es tracta, si és acer inoxidable, acer normal, bronze, coure, ferro, si fa 3 mil·límetres de gruix 30 o 300. Totes aquestes dades s’han d’introduir en el programa perquè les peces s’ajustin amb precisió. No és el mateix posar els paràmetres per tallar una peça d’un gruix de 28 mil·límetres d’acer inoxidable, que el mateix gruix de bronze.

B.P: Què és exactament un centre de mecanitzat?

J.M.E: El centre de mecanitzat és una màquina que pot treballar en 3D. La vam fer servir per als gravats de les muntanyes i les línies d’orientació i per gravar les lletres de la toponímia.

B.P: I per elaborar la part cartogràfica, quines eines vas fer servir?

J.M.E: Per fer la topografia vaig agafar el mateix plànol que havia servit per fer la taula de pedra, però quan ja teníem el projecte embastat ens vam adonar que, en alguns punts, els graus d’orientació des de el cim del Montcau no coincidien. Aleshores, amb un programa digital topogràfic modern vam poder refer totes les orientacions, perquè en moure els graus d’algun cim, roca o població s’encavallava sobres altres punts que podien estar correctes.

B.P: Hem avançat molt?

J.M.E: Hem de tenir molt en compte que fa cinquanta anys no es disposava de la tecnologia actual, per tant no hi teníem res a dir. Però d’aquí cinquanta anys, sí que ens podrien passar comptes a nosaltres per no haver fet les coses d’acord amb les capacitats i eines de què disposem avui.

B.P: Ara disculpa que et faci una pregunta de filòleg: la toponímia la vau verificar d’alguna manera?

J.M.E: Sí, vam posar la toponímia correcta seguint el nomenclàtor de la Generalitat de Catalunya. Molts noms amb el pas del temps degeneren o s’acomoden, les Costes del Garraf ara és el Massís del Garraf, la Roca Falconera és solament la Falconera, i de la Serra del Corredor ara se’n diu només el Corredor. Per acabar de verificar les orientacions, un dia vàrem pujar amb el Francesc Muntada i el Cèsar Fontanes al cim del Montcau i amb un plànol a escala el vam posar sobre la taula de pedra per fer les últimes comprovacions. I encara hi vam fer alguna correcció abans de donar el vist-i-plau definitiu per començar la fabricació de la taula.

B.P: I quant pesa aquesta taula?

J.M.E: Uns 230 quilos. No vam poder aprofitar el peu de pedra de l’antiga taula, que estava esquerdat. Ara fa dos anys, el 15 de setembre hi vam construir un nou peu de formigó. Vam comptar amb voluntaris per pujar fins al cim eines, aigua, sacs de ciment, un compressor de gasolina per fer funcionar l’aparell de foradar i el disc per tallar les barnilles, que havien de sostenir la columna. L’equip de voluntaris no va fallar, eren gent de totes les seccions del Centre Excursionista de Terrassa.

La taula d'orientació fabricada per Josep M. Escoda, al cim del Montcau (1.054m.)

B.P: I la taula, si pesava tant, com la vau pujar fins al Montcau?

J.M.E: El dia 20 de setembre vam tornar a pujar dalt del turó i un helicòpter ens va portar des de l’era de la Mata la taula d’orientació, que vaig embolicar amb una manta per evitar cops o ratllades. Un cop col·locada sobre el peu de suport no ens va ser pas senzill orientar-la al nord. Com que era tot metàl·lic, les brúixoles anaven de bòlit, n’hi havia que apuntaven el nord en direcció a La Mola! El 23 de setembre de 2012 va ser el dia de la inauguració. A part de ser un dels últims actes del centenari del Centre Excursionista de Terrassa, també va coincidir amb el 40è aniversari de la proclamació del Massís de Sant Llorenç i Serra de l’Obac en Parc Natural.

B.P: Una doble satisfacció.

J.M.E: I un honor, haver pogut fer una feina d’aquesta transcendència al segon cim més alt de Sant Llorenç del Munt, la muntanya de la meva joventut.

B.P: Has fet de matrisser des de ben jove.

J.M: Des dels 14 anys. Es pot dir que no he fet altra cosa a la vida.

B.P: I ara quants en tens?

J.M.E: Avui en faig 75.

B.P: Doncs per molts anys!  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bona feina i esperem que duri més que la de la Mola, que ja no hi és perquè uns brètols la van destrossar.