Josep M. Almeda: “Castella no sap pactar, o domina o perd”

2.12.2017

Josep M. Almeda ha estat empresari i activista, socialista i fill de bona família. D’aquestes confluències estranyes devia sorgir-li la necessitat d’escriure un llibre, tot i que ell assegura que això d’escriure “ho vaig començar a fer quan em vaig jubilar deu o dotze anys enrere, als setanta-un anys, per distreure’m”. Em pregunta si m’he llegit Les arrels i els seus dies, publicat per l’editorial Gregal. “Sencer? I no s’ha avorrit?”. Li responc que no, que no m’he avorrit. Ningú m’havia explicat la història de Catalunya amb tant d’amaniment familiar: el pare assassinat pels rojos, la mare plorosa, les converses de les tietes beates i riques, els estius a un Lloret encara paradisíac, les descripcions acurades sobre la personalitat de Lerroux o Jordi Pujol, l’activisme antifranquista, la lluita armada d’ETA. Engabiada als llibres de text escolars o als manuals universitaris, la realitat de l’últim segle i escaig a Espanya no se m’havia fet mai tan clara, com tampoc se m’havia fet tan clara la comparació entre la caiguda de la segona República espanyola i els darrers fets viscuts a casa nostra, amb polítics i líders civils empresonats i el president a l’exili.

Josep M. Almeda | Foto: Ester Roig

Júlia Bacardit: El seu llibre està ple de grans noms familiars liberals que van créixer al segle XIX i que encara ressonen avui dia: els Roca, els Marcet, els Rusiñol. Com a contrapartida, també parla de la persistència del carlisme.

Josep M. Almeda: Molts dels industrials importants venien de Manlleu, una petita població que va ser punta de llança de la Revolució Industrial a Catalunya. Els Serra, els Roca, els Rusiñol, nosaltres els Almeda, tota una colla de gent. A Catalunya els pagesos propietaris eren carlistes, perquè el carlisme defensava la propietat i es movia per un sentiment molt conservador i catòlic. El carlisme ja els anava bé, perquè el que volien era que el liberalisme no triomfés. El liberalisme anava en contra de la seva mentalitat conservadora i benestant: els industrials eren molt més progressistes que no pas els pagesos propietaris. Durant la Primera Guerra carlina, entre el 1839 i el 1840, a Manlleu va haver-hi una batalla molt dura en què els carlins van envoltar la ciutat i esperaven entrar-hi. A Manlleu aleshores hi havia una majoria liberal, i els ciutadans no van permetre que els carlins traspassessin la muralla.

Després de la Segona Guerra Mundial els exiliats republicans esperaven que Europa salvés Espanya, però els aliats temien afavorir el comunisme a la península. Ara que Catalunya està intervinguda, Europa opta per no ficar-s’hi: és per por que el nacionalisme al marge dels estats faci trontollar la Unió?

Per mi Europa ha estat un focus immens de cultura i de civilització, començant per Grècia i seguint per Roma, el Renaixement, el segle de les Llums. I ara Europa ha perdut aquest sentit que tenia de “llum del món”: ha caigut en una mentalitat capitalista neoliberal conservadora. Europa està en un moment de retrocés dels seus valors morals, hauria de ser la gran defensora d’una autèntica democràcia, llibertat i justícia. I ara, per no buscar-se problemes, recolzen el govern de Madrid per por a la fragmentació. Els interessos econòmics moltes vegades traeixen al progrés.

Durant la Guerra Civil, quan vostè encara era un nen, el seu pare liberal i catalanista va ser assassinat pels milicians descontolats de la FAI. Ell encarna els dos eixos polítics eterns a Catalunya, l’eix social, més a la dreta o a l’esquerra, i l’eix nacional.

A Catalunya ens trobem davant d’un cas especial que no sé si es troba a altres llocs : és la lluita constant entre el sentiment burgès de benestar i el sentiment nacional de poble oprimit. La Revolució Industrial a final del 700 i principis del 800 crea tota una burgesia rica que viu gràcies al mercat d’Espanya. Acceptar la bonança econòmica en detriment de l’autonomia política va ser una error de la burgesia catalana. Van preferir l’ordre a la justícia. De sempre a Espanya ha guanyat la dreta; el govern de Madrid reprimia qualsevol moviment revolucionari que posés en perill el benestar de la burgesia catalana i l’aristocràcia espanyola, perquè Espanya no ha tingut burgesia fins als últims temps. Hi havia ell poble espanyol dominat per la minoria de sempre: aristocràcia, església i exèrcit. El poder revolucionari feia trontollar tot això, i els nostres burgesos es deien “estem molt bé, guanyem molts quartos, gràcies a Espanya”, però en el fons eren catalanistes. Hi ha un gran joc de sentiments i de complexos.

Un joc que encara arrosseguem i que em sembla fantàsticament il·lustrat per la descripció que vostè fa del polític espanyolista Lerroux, que viatjava en primera classe i quan s’apropava a Barcelona es posava la disfressa d’obrer.

Oi tant! Aquest home va ser un provocador que va venir a trencar el pacte entre el proletariat català i la burgesia. Va ser a finals del XIX començaments del XX. Hi havia la Solidaritat Catalana, el primer moviment unitari catalanista, i el govern de Madrid l’envia aquí per trencar-lo. Lerroux té frases cèlebres com Levantad el velo de las monjas y elevadlas a la categoría de madres, i aquest senyor, que semblava d’extrema esquerra, fundà després un partit de dretes i es posicionà a favor de Franco. Va morir tranquil·lament a Madrid l’any 48. Lerroux és una prova més de la malignitat clàssica del govern de Madrid, que sempre ha tingut la determinació de carregar-se la unitat del poble de Catalunya.

Foto: Ester Roig

Creu que la industrialització catalana hagués pogut ser un model productiu per a la resta d’Espanya del segle XIX, si haguessin consultat i integrat al poder els burgesos catalans?

La classe dirigent, aquesta aristocràcia castellana i madrilenya, tenia por que la burgesia, que a partir del segle XIX va florir per tot Europa, els prengués el poder. No volien ser substituïts i no els interessava que els catalans els ensenyessin a ser burgesos: tenien por que se’ls mengessin, en el fons. A l’Anglaterra del mil vuit-cents els industrials ja eren ministres, i tots els grans industrials francesos i alemanys van arribar al poder. Aquí a Espanya aquest no va ser el cas. L’any 1870 el general Prim va intentar modernitzar la monarquia espanyola des d’un punt de vista conservador però renovador, va portar la monarquia italiana dels Savoia. Però a Prim no el van acceptar mai, i se’l van carregar en quatre dies.

Espanya ha vist uns quants cops d’estat, com el de Primo de Rivera i el de Franco. Què sent, quan el discurs unionista espanyol es refereix a Puigdemont com a golpista?

Demostra la falta d’honestedat intel·lectual de la gent i dels governants de Madrid, que falsifiquen el que està passant aquí. Tenen tots els mitjans de comunicació a les seves mans, però inventen que els catalans han muntat un cop d’estat. Pobres catalans! No tenen poder en absolut, per muntar un cop d’estat! És una falsedat total per desprestigiar els catalans. El govern de Madrid, que són els de sempre, no vol que el poble espanyol, que és un poble amb moltes qualitats, sàpiga la realitat del que passa a Catalunya. Llavors inventen una colla de mentides, entre elles la del cop d’estat. El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras no anaven a fer un cop d’estat! No podien fer un cop d’estat, i a més aquesta tampoc no és la seva mentalitat. La història es repeteix, ja hi ha alguns historiadors que ho diuen. I això nostre va passar el 36, va passar el 1714. No es pot negar que hi ha una pugna entre el poble de Castella, hegemònic, i el poble de Catalunya. Castella va passar un segle fantàstic, el segle XVI: aleshores dominava Europa, però des d’aleshores no ha aixecat cap. Va ser el primer gran imperi que va perdre les colònies per no saber pactar, que és el que l’estat espanyol no ha sabut fer mai. Castella no sap pactar: o domina o perd.

Tot i que m’acaba de dir que la història es repeteix, al llibre vostè fa explícita la seva condició de progressista. Creu que la humanitat avança cap a la justícia i la llibertat, cap al progrés?

Sí, ho crec. Malgrat tot. I no és gràcies al país, sinó gràcies al món, que avança. La història de la humanitat és l’aventura més fantàstica que hi ha. Gràcies a petits grups de gent, el món va millorant des del temps de l’esclavitud, de l’època feudal, de la revolució contra el feudalisme, la democràcia, el socialisme. Jo crec que el socialisme tard o d’hora s’imposarà, i crec i voldria que fos amb llibertat. Això sí, ha de ser un socialisme que respecti la llibertat.

La primera revolta contra el govern Franco va ser l’any 1951 a Barcelona. I tot va començar pel tramvia.

Sí! Va ser per un augment de 10 cèntims del preu del tramvia de Barcelona. El tramvia de Madrid costava 40 cèntims i el d’aquí va passar a costar-ne de 50 a 60. Amb l’augment de preu els obrers van sortir a protestar, i aleshores els estudiants van sumar-se a la lluita, però bàsicament va ser una revolta obrera, la primera que hi havia des dels inicis de la dictadura. Això d'”Espanya ens roba” ve de llarg. Després, a partir dels 50, van començar a venir els primers turistes; als seixanta en van venir molts, i als setanta eren una immensitat. Als 50 la Costa Brava era fantàstica! Lloret, Tossa: no calia anar fins a Cadaqués. Però el turisme va ser la tendència d’Europa, i l’Opus Dei, que eren una gent de pensament conservador total però tenien coneixements econòmics i tècnics, van saber aprofitar l’onada i van complir amb el que volia Franco: que revifessin l’economia.

L’església es va aliar amb el franquisme, però a mesura que la dictadura avança Montserrat acaba per convertir-se en un refugi de reunió pels antifeixistes, fins i tot pels comunistes.

La jerarquia de l’església sempre ha estat de dretes, i a Espanya ha estat franquista. La monarquia espanyola sempre ha estat en bona sintonia amb la santa seu, és un fet històric, i la santa seu va donar suport a l’aixecament de Franco. Ara bé, als cinquanta hi havia una colla de capellans joves que seguien l’exemple dels capellans obrers de França i que van ficar-se al món proletari. Va ser el començament de les C.C.O.O. Així es va fer sentir la gran injustícia social d’aquells moments, que era total. Hi va haver poquíssims jerarques de l’església que es van posicionar en contra del franquisme. Un exemple és l’abat Aureli Escarré de Montserrat que, amb totes les seves contradiccions, va acollir socialistes i comunistes de tot tipus i va intentar crear moviments en defensa de Catalunya i del progrés social. Malgrat tot, la jerarquia de l’església seguia i segueix sent massa conservadora.

Foto: Ester Roig

El Quico Sabater, el Caracremada. Eren maquis, guerrillers insurreccionalistes que es van amagar a les muntanyes per seguir en lluita solitària en contra del règim fins als anys seixanta. La mort de Caracremada és especialment tràgica.

Eren una colla d’elements romàntics que no es van acontentar amb la derrota total de l’esquerranisme. Van fer una lluita personal; sent derrotats a la guerra civil van passar a ser maquis i a la resistència francesa. Al 46-47 tornen a Espanya pensant que potser el proletariat els ajudaria: això no va passar, però ells van continuar lluitant. Alguns van fer-ho individualment, empesos per pur romanticisme. L’últim d’ells, el Caracremada, va morir l’any seixanta perseguit per dos-cents o tres-cents guàrdia civils. Ell anava sol. Al final es mor i, per cert, s’atrinxera sota un pont de no sé on i els guàrdia civils l’encerclen. Va morir a mitjanit, però fins al cap de set o vuit hores els guàrdia civils no es van atrevir a recollir-ne el cadàver, perquè mentre encara era viu anava disparant als agents.

Què deia sobre els maquis, la premsa espanyola de l’època?

No deia res, els ignorava perquè no els convenia. Tot se sabia de sota veu, o per la ràdio pirenaica, o per alguns fulletons clandestins. Però la premsa oficial els tractava d’atracadors de banc normals i corrents, res de maquis. Aquesta gent eren llibertaris i no convenia estendre els seus pensaments. Crec que els catalans han estat més aviat guerrers des del temps dels almogàvers i d’abans també. Ara bé, el triomf de la burgesia ha fet que el benestar ens convertís en uns panxacontents, una mica. Però encara de tant en tant surt gent que reobre aquesta tradició llibertària i lluitadora.

Al llibre vostè es refereix sovint a la “barbàrie de la Meseta”. Des del bàndol unionista s’acusa els catalanistes d’un cert supremacisme cultural envers Espanya i el govern central.

Els sap greu que nosaltres no els tinguem admiració i simpatia, i que els plantem cara. I prescindim bastant d’ells. Els espanyols admiren els bascos i ignoren els catalans, i per això nosaltres sempre hem estat encarats a Europa. Creuen, i no van errats, que no sentim la gran Espanya conquistadora i imperial que ells somnien encara. El somni polític de Franco encara era el imperio español. En una entrevista amb Hitler, Franco va demanar-li l’imperi colonial francès per tornar a fundar l’imperi espanyol. No hi ha proves, d’això, però s’ha dit molt. Les classes dirigents espanyoles tenen el somni de la gran Espanya, i els únics de la península que els planten cara som els catalans i els nostres moviments independentistes. Ho diuen intel·lectuals espanyols com Suso del Toro o Ramón Cotarelo, que reconeixen que Catalunya és l’única comunitat que planta cara a la idea de la fundació FAES de l’Aznar i la Cospedal, que volien crear el gran Madrid com a símbol de la gran Espanya, una potència econòmica on hi ha tot el poder administratiu, polític, militar. Las idea és que la resta d’espanyols obeeixin les directrius d’aquest centre, i els únics que hi estem en contra de manera més o menys organitzada és Catalunya. Això el govern espanyol no ens ho perdona.

El partit clandestí més nombrós a Espanya va ser el Partido Comunista Español (i el PSUC en la seva versió catalana). En la Transició, creus que el PSOE va voler canalitzar i neutralitzar aquest vot esquerranós?

Un dels mals d’Espanya ha estat la traïció del PSOE al socialisme. Han deixat de ser un partit d’esquerres per recolzar a cegues al PP. Fins a quin punt Felipe González, Guerra i els antics dirigents han estat beneficiats per aquest govern de Madrid. Pero no s’entén perquè el PSOE ha deixat de ser un partit d’esquerres i progressista: no ho és ja, ara és un partit conservador. I això ha sigut un gran mal.

Vostè va militar al PSC. Què sent, ara?

Em sap molt greu. Jo era de pensament maragallià, que apostava per la cultura per damunt de tot, per l’autèntica democràcia i per, si és possible, mirar d’entendre’ns amb el poble espanyol. Això últim és molt difícil, però Maragall ho va intentar amb l’estatut. Els del PSC d’ara… Com poden dir que anem contra els proletaris castellans, si amb ells i elles, tots junts estem fent la Catalunya nova? Els grans càrrecs de funcionaris no, que no s’han catalanitzat, perquè formen part de la casta. Però bona part del proletariat d’origen espanyola s’ha catalanitzat, sense perdre les seves arrels, i l’altra part globalment no està en contra nostra; estaria bé que tots ells es convertissin en independentistes.

Fèlix Millet és el nom del primer president d’Òmnium cultural el 1961, i també és parent del Fèlix Millet que va dilapidar els diners del Palau de la Música. Després em ve al cap Pujol, a qui descrius molt de prop. Grans personalitats catalanistes han estat vinculades a la corrupció. Fins a quin punt això ha fet mal?

La figura del Pujol és tràgica. Podria haver sortit de Sòfocles, d’Eurípides o de Shakespeare. Amb la lluita antifranquista dels seixanta era honest, era valent, era un gran lluitador i va fer força per Catalunya. Pels motius que sigui, va perdre el sentit de la mida i l’honestedat. Amb la seva caiguda íntima, Pujol ha fet molt mal al país. Un home poderós i que era valorat es va deixar portar pels fills, per la dona… no crec que ho fes per l’ambició de diners, en absolut, però sí que es va fer malbé moralment. Com va permetre que passés tot allò? És llàstima, perquè Convergència hagués pogut ser un partit molt transversal i favorable a Catalunya. Tinc alguns amics i companys de feina espanyols que treballaven per mi i que ara em diuen “señor Almeda, usted que era amigo de Pujol, ¿Qué ha pasado con Pujol? ¡Yo le votaba!”. Ha estat una llàstima grandiosa. Un home que ha sigut honest i que va passar-se quasi tres anys a la presó per les seves creences… és una figura tràgica.

Parli’m de la seva relació amb el trotskisme.

Ah, sí! Jo estava al partit del Pujol, al CC, que va canviar i es va convertir en un partit socialista i va perdre la seva lluita catalanista. Vam acabar en la línia del marxisme d’extrema esquerra, i jo me’n vaig anar. Un amic meu va fer contactes amb la Lliga Comunista, i realment aquesta gent feien coses. Jo crec que s’havien de fer coses, aliant-se amb qui fos. El gran enemic de Catalunya no és el poble espanyol sinó la dreta espanyola, que també és la gran enemiga del socialisme i del benestar de tota la ciutadania. S’havia d’anar contra aquesta gent. Sempre he estat un petit soldat ras de la clandestinitat. Al matí tenia el meu despatx i la meva empresa i discutia amb els treballadors, però moltes tardes feia de clandestí. És una contradicció total i en soc conscient, però s’havia de lluitar contra Franco, contra la dreta autoritària, despòtica, antihistòrica. Sobretot antihistòrica, en un sentit tant sociològic com moral i econòmic: aquesta dreta espanyola només pensa en si mateixa.

Foto: Ester Roig

Què queda, avui, d’aquesta dreta espanyola que vostè va combatre amb pacificsme i en clandestinitat durant el franquisme?

En un sentit estrictament econòmic s’ha millorat molt. L’Espanya dels anys cinquanta era misèria total, i ara ha millorat gràcies a Europa. Culturalment Espanya també ha avançat molt, fins als anys seixanta hi havia molt d’analfabetisme i ara pràcticament no n’hi ha. En cultura política, en canvi, diria que el poble espanyol ha avançat molt poc: el poder està en mans dels de sempre, i el sentit de democràcia ni el tenen ni els el deixen tenir. El Pablo Iglesias em desperta totes les simpaties, tot i que la qüestió catalana li costa d’entendre. Jo respecto del tot els espanyols que no volen que Catalunya sigui independent. A mi em sabria molt greu que l’Empordà es volgués separar de Catalunya, però si el 90% d’empordanesos ho decidissin ho hauríem d’admetre, igual que si passés a la Vall d’Aran. Pablo Iglesias no vol la independència de Catalunya, però admet que “son ellos los que tienen que decidir”, i a mi això em sembla molt correcte.

Creu que la defensa a ultrança de la unitat d’Espanya a qualsevol preu a la llarga serà perjudicial per l’estat espanyol?

Segur, perquè és viure en una mentalitat antiga. Encara vivim en un país governat per milionaris. A Espanya la diferència entre el sou d’un proletari mig i el sou d’un ric augmenta, i això no passa a Anglaterra ni a França, només passa a Espanya i als EUA. Els rics cada vegada són més rics i els pobres cada vegada estan pitjor. Diuen que hem sortit de la crisi, però això és cert només en part, perquè el deute espanyol és fabulós; a més, la millora ha estat possible gràcies a les retallades que ha sofert el poble espanyol.

Se’ns acaba el temps. He après molt amb el seu llibre, senyor Almeda.

Escriure el que realment penses és fàcil; admiro els novel·listes que inventen, perquè jo no invento res. Tot el que hi ha en aquest llibre és la ‘meva’ veritat.

Podeu comprar ‘Les arrels i els dies’ de Josep M. Almeda a Libelista, portal llibreter.