Josep Ferrer: “La figura de Coromines és irrepetible”

31.08.2016

“Coromines era un home excepcional, per la gran quantitat de coneixements lingüístics que ell sol va assegurar: és una figura irrepetible. Jo admiro la seva obra i el seu contingut, i penso que un dels seus grans atractius és que sap explicar matèries molt complicades amb una gran senzillesa”, destaca el filòleg Josep Ferrer, que acaba d’editar el Diccionari etimològic manual de la llengua catalana (Fundació Pere Coromines / Ara Llibres), una versió sintetitzada del gran DECat.

Josep Ferrer | Ester Roig ©

Josep Ferrer | Ester Roig ©

La publicació d’aquest diccionari tanca un cercle que es va obrir el 1965, “quan Max Cahner va trametre una carta a Joan Coromines, per sondejar-lo sobre la possibilitat de fer un diccionari etimològic manual, similar al que havia fet feia poc en castellà”, explica el filòleg Josep Ferrer, editor d’aquest diccionari manual. Des de fa uns anys, treballa a la Fundació Pere Coromines, creada pel mateix Coromines amb seu a Sant Pol de Mar, població propera a Pineda de Mar, on el lingüista va passar els últims anys de la seva vida. “L’objectiu de la fundació és preservar, difondre i continuar la tasca de Joan Coromines”, explica Ferrer. Hem parlat amb ell del diccionari i la tasca de continuació de l’obra del lingüista.

Per què Coromines va decidir emprendre la tasca d’elaborar el gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana?

En el moment en què Coromines es va posar a treballar per publicar els deu volums del DECat, cap als anys seixanta, Max Cahner va plantejar-li la idea de fer-ne un volum. Coromines, però, considerava que, abans de fer un diccionari abreujat, se n’havia de fer un de complet. Aleshores Cahner, des de Curial, va tornar a proposar-li, durant la dècada dels setanta, de fer aquest gran diccionari i Coromines va acceptar-ho: el primer volum va sortir el Sant Jordi del 1980. Va ser una gran sort que decidís fer primer el DECat perquè, si s’hagués fet el diccionari abreujat, segurament no s’hauria fet el gran Diccionari etimològic i complementari.

Així, doncs, havia de ser Coromines qui fes el diccionari abreujat?

Sí, però quan va acabar els deu volums del DECat, Coromines es va bolcar de ple en l’Onomasticon Cataloniae, de topònims, que va començar a redactar als anys setanta i hi va dedicar intensament els últims anys de la seva vida ―encara que ell només els va redactar, no els va veure publicats―, a casa seva, a Pineda de Mar. Des de la Fundació Pere Coromines, vam elaborar els índexs del DECat i, el 2013, a través d’una iniciativa amb Ara Llibres, vam decidir fer un diccionari en tres volums. I, finalment, vam decidir fer un diccionari abreujat en un sol volum, i que s’ha publicat aquest any.

Quina experiència us va aportar editar el diccionari essencial en tres volums?

Juntament amb la que vam agafar quan vam elaborar els índexs del DECat, ens va servir per prevenir problemes en el procés d’edició. D’altra banda, en aquest diccionari manual, hem regularitzat les abreviatures i hem simplificat algunes entrades per donar la informació bàsica, si l’original era massa extensa. La idea és, bàsicament, que la persona que obri el diccionari llegeixi Coromines i pugui apreciar-ne l’estil d’escriptura tan poderós, així com endinsar-se en els continguts brutals d’aquesta obra. No és, doncs, un diccionari especialitzat com ho és el DECat, i per aquest motiu no el vol substituir, sinó que vol convidar els lectors que hi estiguin interessats a ampliar els coneixements.

De quins textos va partir Coromines per elaborar el DECat?

Va fer un buidatge dels diccionaris en llengua catalana i de textos literaris en llengua catalana, així com de fonts no literàries, com, per exemple, documentació notarial. De cada llibre, en subratllava les paraules que li cridaven l’atenció i les apuntava referenciades en unes fitxetes, que ell anomenava cèdules. D’aquests cedularis n’hi deu haver un milió, i els tenim guardats a la Fundació, juntament amb les llibretes de camp on anotava les observacions a les enquestes que va fer al llarg de tots els territoris de parla catalana per elaborar l’Onomasticon cataloniae. Amb aquesta documentació tenim una foto d’un moment de la llengua irrepetible, perquè en aquells moments ―un temps que era industrial però que hi havia molta gent que vivia al camp― encara hi havia zones completament monolingües.

Josep Ferrer | Ester Roig ©

Josep Ferrer | Ester Roig ©

Quan va començar a recopilar tota aquesta informació?

Durant la seva època universitària, als anys vint. Quan va esclatar la Guerra Civil, es va exiliar a l’Argentina i després als Estats Units, a Chicago, on impartia docència. A partir dels cinquanta, passava mig any a Chicago i mig any a Catalunya, on es dedicava bàsicament a fer enquestes. Tenia una manera molt curiosa de treballar: ordenava les fitxes de manera alfabètica i a cada fitxa n’hi havia d’altres de relacionades. Quan es posava a redactar, agafava aquestes cèdules i les escampava per sobre de la taula, i així construïa el seu discurs. Així m’ho ha explicat el meu germà, Joan Ferrer, que va ser l’últim secretari de Joan Coromines i el va ajudar a elaborar l’Onomasticon.

Com es va dur a terme el procés d’elaboració d’aquest diccionari manual?

A diferència dels diccionaris etimològics convencionals, en què els termes s’agrupen en famílies de paraules alfabèticament (mantenir estaria dins de tenir, per exemple), per a aquest diccionari hem seguit una metodologia diferent, ja que hem decidit que la massa lèxica estigui ordenada de manera alfabetitzada. Ens va semblar interessant fer servir aquesta metodologia, perquè, si es tracta d’un terme força productiu (com tenir), és més fàcil de consultar.

Quines característiques té cada entrada?

Tota la informació l’hem extreta de Coromines, si bé en algun cas he redactat altre cop l’entrada per simplificar-la o reduir-la, si era gaire extensa. L’estructura de les entrades s’ha mantingut, ja que la intenció era que respirés el tarannà de Coromines, i que fos una eina divulgativa, de consulta puntual, rigorosa i objectiva. Per tant, qui utilitzi aquest diccionari hi trobarà, en primer lloc, un petit resum de la paraula, amb la informació etimològica i la primera documentació, si hi consta al DECat. Pel que fa a les convencions, hem decidit mantenir el sistema de transcripció fonètica que feia servir Coromines, en lloc d’adaptar-ho a l’AFI, i també hem mantingut les grafies gregues i el sistema de transcripció àrab que ell feia servir al DECat.

De quantes entradetes consta el Manual?

Hem imaginat un diccionari que fos pràctic per a qualsevol parlant de llengua. Hi ha, per tant, unes 20.000-25.000 entrades, que representa que és el cabal lèxic d’una persona culta normal.

Com s’ha dut a terme el procés de selecció de termes inclosos?

El Coromines conté 10.000 pàgines a doble columna, així que les paraules obsoletes o en desús no les hi hem inclòs. La idea és que en aquest diccionari hi hagi les paraules que qualsevol persona a la seva vida quotidiana fa servir, i em sembla que ho hem aconseguit. Per escollir la massa lèxica, vam tenir en compte diversos diccionaris bàsics de la llengua.

Quina informació ens dóna l’etimologia?

L’etimologia ens permet fer un viatge apassionant no només per Europa, sinó per tot el món, i ens dóna les claus per poder entendre quin era el funcionament d’aquells pobles, dels quals amb prou feines tenim documentació escrita, sinó epigràfica o de textos indirectes. El català és una llengua romànica i molts dels termes que s’apleguen al diccionari provenen del llatí, però també hi ha un percentatge important de termes provinents del grec (molts, a través del llatí), de l’àrab o d’altres llengües prellatines, així com de l’anglès, o el francès, etc. Tanmateix, sense documentació hi ha termes dels quals no es pot saber l’etimologia.

Però sí que es pot reconstruir a partir del mètode comparatiu, com s’ha fet amb l’indoeuropeu, oi?

Sí, d’aquesta manera es poden reconstruir estadis intermedis. En alguns termes, Coromines hi afegeix un terme en asterisc, que vol dir que aquesta paraula, si bé no en tenim documentació escrita, hauria d’haver existit per donar el terme final. I això ho pot saber a partir de l’evolució d’altres llengües i els testimonis escrits que ens poden haver arribat.

Quant de temps heu dedicat a editar aquest diccionari?

Jo hi he treballant durant un any i mig, deu hores diàries cada dia, pels terminis que ens havíem fixat. Tanmateix, l’experiència de fer els índexs i el diccionari essencial, que també vaig editar, em va ser útil per encarar el projecte. He fet, sobretot, feina d’editor, ja que el mèrit és de Coromines, pel que fa als continguts: jo sóc el seu manobre i ell és l’arquitecte.

Quins projectes duu a terme la Fundació Pere Coromines?

Abans de morir el mateix Joan Coromines va decidir crear la fundació i va posar-li el nom del seu pare, per a qui tenia una especial veneració. La fundació té com a objectiu preservar, difondre i continuar l’obra de Coromines i, entre d’altres coses, hem publicat fins ara set volums dels epistolaris del lingüista, però també hem editat altres obres de la literatura universal, com els Pensaments de Pascal o el Venus i Adonis de Shakespeare, en traducció de Salvador Oliva, gràcies a un acord de col·laboració amb Ara Llibres. Així mateix, també custodiem i publiquem els fons de Curial, editorial fundada per Max Cahner.

Josep Ferrer | Ester Roig ©

Josep Ferrer | Ester Roig ©

I quins són els reptes de futur de la fundació?

Creiem que el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana així com l’Onomasticon Cataloniae, el diccionari de topònims de Coromines, haurien de bolcar-se a la xarxa i poder-se consultar en línia. Aquest és un projecte que fa temps que tenim al cap, però que la fundació tota sola no pot desenvolupar. Necessitem la complicitat i l’ajut d’institucions, tan públiques com privades, i hi estem treballant perquè, a la llarga, si un diccionari no és a la xarxa acaba oblidant-se.

Amb l’edició d’aquest diccionari, de fet, ja heu digitalitzat part del fons de Coromines.

La conservació de l’obra de Coromines passa perquè tard o d’hora aboquem a la xarxa les seves grans obres lexicogràfiques: si no ho fem, és possible que hi hagi persones que no les coneguin. Aquest és un dels nostres objectius i esperem dur-lo a terme, si bé sabem que aquest és un projecte que durarà anys quan el comencem. Ara, però, ja tenim una part digitalitzada, que és la que correspon al contingut del Manual, i que es podria abocar ara mateix a la xarxa. Tanmateix, aquest diccionari està pensat amb una altra finalitat, que no és la de la consulta en línia, sinó que sigui una eina de consulta puntual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Cal també que assenyalem els defectes varis que pugui tenir l’autor. Coromines és un dels mites més sobrevalorats de la història recent de Catalunya. Era un espanyolista atès que filia la llengua catalana a la família de les hiberoromàniques quan en realitat és gal·loromànica i fa passar nombre de castellanismes per italianismes; inventa etimologies delirants sols perquè a ell no li plau que un mot sia castellà; tot el que diu sobre el sistema de tractament és un desastre i a més menteix quan diu que amb Fabra sempre s’havien tractat de vostè; l’epistolari amb Sales és vergonyós: descarta “guarir” per “curar” per l’ultracientífica raó que “guarir” és “carrincló”, etc, etc.

    “Acabar de + infinitiu” és castellà. En català “(tot) just, adés, suara”.
    “Carta” vol dir “document” en general i “mapa”, no pas “lletra” que és el sentit que al text té.

    • Ara hi toques! Diria que bona cosa dels topònims de l’Onomasticon s’haurien de revisar de cap i de nou. Consulteu, si us plau, l’entrada de “Cassinos” i us fareu un fart de riure amb les bajanades que es va empescar l’eximi filòleg. D’altra banda caldria esclarir si el sorotàptic va existir de debò i si el mossàrab influí o no en el català de València. A vegades els mestres fan catúfols.

  2. Crec que hauria estat bé que Ferrer hagués explicat les diferències entre el «Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana» -publicat en 3 vols. per la Fundació Pere Coromines i Ara Llibres en 2013- i el diccionari etimològic «manual» que publiquen ara aquestes mateixes institucions.