José Menor, protagonista del Nits de Clàssica de Girona

14.07.2016

Aquest dijous 14 de juliol s’estrena a Girona Cinq Études D’Art (estrena absoluta del cicle complet) i la integral de les Goyescas (Granados), coincidint amb la commemoració dels 100 anys del seu esmorteïment. L’esdeveniment té lloc a les 21h al Claustre de la Catedral de Girona.

José Menor. Fotografia: © Ricard Alonso. Palau de la Música Catalana,  9/9/2015

José Menor. Fotografia: © Ricard Alonso. Palau de la Música Catalana, 9/9/2015

Nascut a Sabadell, José Menor va realitzar els seus estudis de piano, composició i direcció a Barcelona. Posteriorment completà el Màster de Música a Londres, el Diploma d’Artista a la Universitat de Yale, a l’Aspen Music Festival. Actualment és doctorat a la Universitat Estatal de Nova York, a Stony Brook. Ha rebut classes magistrals de gran a càrrec d’Stephen Hough, Cristina Ortiz, Emanuel Ax, Richard Goode, Claude Frank o Joaquín Achúcarro. Ha estat Professor del Conservatori Superior de música del Liceu i actualment és un artista Leverhulme amb Trinity Laban al Conservatori de música i dansa de Londres.

Els seus programes inclouen des del gran repertori pianístic de totes les èpoques, Albéniz i Granados fins als compositors més contemporanis com Michael Finnissy, Hèctor Parra, Gabriel Erkoreka o Benet Casablancas, així com composicions pròpies.

 

Parra + Granados = dos catalans d’èxit

Amb aquest recital tanquen un projecte que començava l’any 2012: un nou àlbum per a piano d’Hèctor Parra amb una entrega anual; un recull que naixia de l’encàrrec del Festival Nits de Clàssica de Girona 2016, a partir de les poderoses imatges que generen alguns artistes plàstics.

Marta Díez: Explica’ns la teva trajectòria: la teva vocació es va iniciar a partir d’algun compositor particular o de petit ja escrivies?

José Menor: Sempre he compost, de petit també. De fet, jo sempre volia ser un músic complet, no només pianista. Recordo que de petit havia escrit una simfonia amb cor, crec que més de deu sonates per a piano, etcètera.

Quin és el concert del qual tens més bon record i per què?

Hi ha diversos concerts dels quals tinc molt bona memòria. Molt recentment, el recital al Carnegie Hall interpretant Goyescas a la data del Centenari de Granados fou molt emotiu.

Com gaudeixes més, component o interpretant? Quins sentiments afloren en ambdós casos?

Actualment la interpretació m’ocupa quasi tot el temps però estic intentant cada vegada compondre més. Són maneres diferents de gaudir, molt diferents, però totes dues m’omplen i de fet poden ser complementàries.

Justament, observant el programa d’avui dijous, he observat una barreja de pors, autoestima elevada, experiències difícils de creure… Què hi ha de cert?

El programa d’avui dijous combina dos dels autors amb qui em sento més proper: Parra i Granados. Ambdós són extremadament diferents però, alhora, molt interessants. Per a mi és un repte, pel fet que no és gens fàcil canviar el xip un amb l’altre.

Alguna vegada t’has provocat la inspiració? En quin moment del dia escrius?

Actualment molt poc, però quan puc he d’aprofitar el moment, sigui quin sigui.

Creus en la peces musicals reivindicatives? Ens en podries donar algun exemple?

Sí que hi crec, tot i que no seria la meva línia com a compositor. Hauria de pensar bé en quines peces. Pensant ràpidament, diria ExPatria, de Gabriela Montero, que és més una denúncia i una reivindicació humanitària.

Ja som a l’equador de 2016 i crec que, a aquestes alçades, podríem reflexionar sobre l’existència –o no– d’una nova composició postcontemporània. Què en penses?

No entenc el qualificatiu postcontemporani, si nosaltres som contemporanis de nosaltres mateixos, no li veig gaire sentit. Però entenc el que vols dir. La música de l’avantguarda de la segona meitat del segle XX s’ha titllat de contemporània (penso molt específicament en l’Escola de Darmstadt i evolucions), de manera que el fet d’estar superats per aquests llenguatges, mai s’han consolidat com a “nova música” definitiva. Estic d’acord amb tu sobre els llenguatges que utilitzen els compositors actuals, que es podrien definir com a postcontemporanis en aquest sentit.

Sobre aquesta ruptura en les dicotomies de la música del segle XXI, fins a quin punt aquesta idea és compartida per altres escriptors de la teva promoció? Coincideixes amb algú o creus que més aviat ets un pianista i/o un compositor inclassificable?

M’agrada pensar que sóc inclassificable, no sóc gaire entusiasta de les etiquetes.

Finalment, què has après des que vas compondre per primera vegada?

Moltíssimes coses! Cada vegada tinc més inquietuds, idees que crec més personals, etcètera. És un procés continu.