Jordi Sellas: “La cultura és el carburant de la revolució digital”

29.06.2013

Jordi Sellas és Director General de Creació i Empreses Culturals, un càrrec de nova creació que s’ha encunyat així amb la voluntat de reunir sota un mateix paraigües tres àmbits d’actuació que fins ara estaven separats: La cooperació i la coordinació cultural,  l’ICEC, i els equipaments culturals que depenen de la Generalitat, com podria ser la Institució de les Lletres Catalanes. Dijous Jordi Sellas ens va rebre al seu despatx de la Conselleria de Cultura i vam poder conversar amb ell, com ja us avançàvem ahir en el making of d’aquesta entrevista.

 

 

Jordi Sellas. © Ariana Nalda

P: Podem dir sense exagerar que ara mateix vostè és un dels directors generals amb més atribucions del govern. Dubto que ni el mateix Bru de Sala hagués somniar mai en concentrar a les seves mans tot aquest poder. I vostè és molt jove…

R: L’objectiu d’unificar en una sola direcció general tots aquests àmbits és poder treballar en funció de la cadena de valor. I això ens ha permès de fer treballar plegades àrees de gestió  que fins ara estaven allunyades.

P: El seu predecessor era només Director General de Promoció i Cooperació Cultural… en canvi vostè…

R: Aquesta direcció general abraça cinc grans àrees.

En primer lloc ens ocupem dels creadors, que tenen projectes en fase embrionària i necessiten el nostre suport per tirar-los endavant. En segon lloc, hi ha l’àrea d’equipaments i xarxes de difusió cultural, tot l’espai públic de la cultura que es fa sense ànim del lucre des d’associacions i col·lectius que treballen per la cultura. En tercer lloc, hi ha l’àrea d’empresa. Aquí tractem amb aquell sector de la cultura que treballa amb ànim empresarial, i la nostra missió és ajudar-los a establir un model de negoci, obrint allà on calgui línies de crèdit. En quart lloc tenim tota la part de mercats. Per mercats entenem les relacions que estableixen agents professionals de la cultura entre ells, sigui productors amb productors i/o exhibidors, o simplement professionals que busquen complicitats per crear coses. Seria el model B to B, buisness to business. I finalment, en cinquè lloc, i no per això menys important, tenim els públics, l’àrea més innovadora, amb la qual ens proposem d’incidir en els públics culturals. No es tracta de centrar-ho tot únicament en la producció i exhibició. Ara mateix ens proposem d’harmonitzar les polítiques de públics que ja existeixen en els equipaments.

P: Això dels públics em sembla interessant, però posi’m un exemple concret perquè me’n faci una idea…

R: Doncs mira, ara mateix hi ha en marxa un projecte de carnet cultural, molt lligat a la xarxa de Biblioteques de Catalunya, que ja tenen 3,5 milions d’usuaris registrats.  Dotar a tota aquesta gent d’un carnet que els doni accés a fer altres coses seria una manera d’acostar el públic a la cultura. Lluís Pasqual ho ha dit molt bé: cada cèntim que entra a la caixa del teatre ha d’anar directament a la butxaca de l’espectador.

 

Jordi Sellas | © Ariana Nalda

P: No correm el perill de convertir la rendabilitat en l’únic criteri?

R: No, no és una qüestió quantitativa. Cada projecte artístic té el seu públic. i aquest públic tindrà la dimensió que tingui. Al final el públic es redueix al ciutadà. Hi ha d’haver oferta de tota mena per a tots els ciutadans.

R: D’acord, però quina és el manat del conseller Mascarell? En el seu cas concret, quina missió té encomanada?

Doncs hi ha dos grans objectius que marca el conseller i que repercuteixen en totes les decisions. En primer lloc, feina. Crear més ocupació en el sector cultural. O com a mínim procurar evitar la destrucció del teixit cultural. Ni un pas enrere.

P: I el segon?

L’altre objectiu és arribar a més públic. Atendre les necessitats culturals del país que estan en risc de patir problemes d’abastiment, com ara la dansa o el circ. Poder treballar en polítiques que permetin que les diverses disciplines culturals arribin als públics que els pertoca, o al revés, que centre o equipaments que ara estan infraprogaramats puguin oferir allò que els demana el seu públic. Hi hem de posar remei assajant noves fòrmules perquè el teixit cultural sigui cada vegada més autònom.

 

Jordi Sellas | © Ariana Nalda

P: Si es tracta de casar demanda i oferta, aleshores la clau és una bona comunicació. Vostè s’hi ha dedicat.  Ha fet ràdio i ha presentat el programa Generació digital de TV3. Creu que és per això que el Conseller Mascarell el va contractar?

R: Amb el conseller ens vam conèixer ja fa uns quants anys, quan ell era conseller delegat de RBA i jo hi treballava. Abans de fer tele havia estat  gestor en l’àmbit audiovisual i havia treballat també en l’àrea de nous negocis del sector editorial. I abans de RBA jo havia treballat com a director de màrqueting de Focus i havia fundat el Club TR3SC. També vaig tenir la sort de treballar al Teatro Piccolo de Milano, un teatre modèlic pel que fa a la gestió de públics, perquè tan bon punt enceten la temporada ja tenen venuts més de la meitat dels abonaments.

Vull dir amb tot això que la meva vessant comunicativa és un valor afegit. Ha estat una de les grans sorts de la meva vida poder dedicar-me a la ràdio o a la tele en paral·lel a una feina dedicada a la gestió dins empreses culturals.

P: Com creus que ha de ser la comunicació cultural en l’era digital?

R: Els grans gegants digitals, com poden ser Google o Amazon, per posicionarse on són, s’han basat essencialment en continguts de caràcter cutural. La cultura ha estat fonamental, és a l’arrel de la revolució digital. De fet, la cultura és el carburant de la revolució digital.

És a dir, no es tracta tant que la cultura utilitzi els canals digitals per explicar-se, sinó que són aquestes grans empreses de social media que utilitzen continguts culturals per arribar a al seu públic, com faria un mitjà de comunició normal. I aquest públic, atenció, ja és potencialment tan influent com els mitjans. ¿Per què, a veure, com és que els usuaris fem més cas d’una votacié de mil persones en una enquesta d’un diari digital que no pas de l’opinió del crític de torn d’aquest mateix diari? Això suposa un canvi de paradigma.

Avui els mitjans han de tenir ben present que l’usuari mana més que mai. L’efecte web en un mitja de comunicació escrit ha acabat tenint un efecte semblant al del zàping quan vam començar a tenir comandament a distància amb els nostres televisors.

Parlant dels capricis del públic, no fa gaire vam tenir un debat a Núvol propiciat per un article de Joan M. Minguet, que es titulva ‘Bibiana Ballbé com a símptoma o la cultura de la riota’. Minguet es lamentava que es confiés un càrrec de gran responsabilitat a una persona que tenia com a credencial el fet de ser famosa i carismàtica. N’hi ha prou amb això? No és perillós?

Conec l’article que esmentes. Recordo que arran d’aquest debat en Borja Sitjà va fer un tuit en què deia que ‘la cultura no es pot definir perquè és un concepte dinàmic’. Perquè un cop ‘has definida ja és antiga, perquè ja n’ha sorgit una altra de nova.

Jo diria que els que ens dediquem a la cultura, en l’àmbit que sigui, tots els que treballem en la cadena de valor de la cultura, hem d’estar avui més oberts de ment que mai de cara a les coses que passen a nivell de tendència, i també oberts a tots els interlocutors possibles. Posar barreres a certs interlocutors al·legant que vénen d’un altre món l’únic que fa és empobrir-nos. M’agradaria proposar una visió que pugui abraçar el màxim nombre de propostes i projectes. Ara obrirem noves línies de crèdit per tal que creadors, i empreses culturals puguin demanar ajuts a un interès molt baix, i en alguns casos nul.

 

Jordi Sellas | © Ariana Nalda

Ara que parla de crèdit i d’inversors… si tingués al davant un posible inversor, imaginem-nos algun capitalista de la dimensió d’un Adelson, i vostè disposés d’un minut de temps per vendre-li Catalunya o la cultura catalana, en un elevator pitch, què li diria?

Li diria, sense ànim de ser excessivament presumit, que al nostre país ens pertoca un dels percentatges de genis creatius per càpita més elevats del món. Som un país de creadors, amb unes possibiliats d’internacionalització molt gran, que encara no hem acabat d’explotar de debò.

P: I què en faria després dels diners si l’elevator pitch funcionés i el capitalista es decidís a invertir…

R: Doncs claríssim, el convidaria a participar en qualsevol fons d’inversió que estem preparant.

P: El conseller Mascarell sempre diu que el mecenatge serà clau per la supervivència del teixit cultural del país…

R: És així, i per això estem buscant fòrmules que mai s’han provat aquí per poder finançar les diverses activitats culturals que tenim al nostre pais. Hi ha un àmbit públic que té una finalitat social, per la qual hem de vetllar i que demana ajuts i inversions, però hi ha altres projectes d’orientació més empresarial que poden participar d’eines financeres, com ara les línies reintegrables, que els poden permetre tenir una liquiditat més elevada de la que tenen ara. Hi estem treballant i ho farem públic aviat.