Jordi Raventós: “M’interessa el lector que llegeix tot l’any”

9.04.2016

Amb només nou anys de feina, Adesiara Editorial s’ha fet un forat al panorama editorial i amb les seves col·leccions ha aconseguit captar un públic malalt de tota l’editorial, i que compra els seus llibres perquè sap que li agradaran. Així ha reeditat llibres del seu catàleg com Carta a la posteritat de Petrarca, les Sàtires d’Horaci o Eduqueu els infants ben aviat en les lletres d’Erasme de Rotterdam. Ara acaba de publicar el seu llibre número 100, L’enemic de la barba, de Julià l’Apòstata: “Si es pot parlar d’èxit, arribar als cent títols ja ho és”, diu l’editor, que precisa que l’èxit és, al capdavall, mantenir-se fidels a la seva idea principal: “Treballar lentament, fent-ho el màxim de bé que sabem i anant omplint buits”.

Jordi Raventós, editor d'Adesiara Editorial |Foto: © Laia Serch

Jordi Raventós, editor d’Adesiara Editorial |Foto: © Laia Serch

Els llibres més venuts fins ara d’Adesaria són l’Art d’enamorar, d’Ovidi, la Saviesa grega arcaica, de Sergi Grau i Jaume Pòrtulas, el Cançoner de Ripoll, les Converses de meuques, de Llucià de Samòsata i Quartetes d’Omar Khayyam. I entre els menys venuts hi ha Berenice, de Racine, L’heretge de Soana, de Gerhart Hauptmann, Vides seques de Graciliano Ramos i Escrits o Mitologia personal d’Andreas Embirikos. Per a Raventós, però, publicar sabent que vendrà poc no és cap fracàs.

Griselda Oliver: Acabeu de publicar el llibre número 100 a la vostra editorial. Com va néixer l’editorial? Molts dels que formeu part d’Adesiara havíeu treballat abans a Quaderns Crema.

Jordi Raventós: Tots hi hem passat, però quan es va començar a parlar de l’editorial jo ja no hi era, tot i que continuava corregint-hi. Portava temps pensant en el projecte, havia estalviat diners, però no ens hi vam posar fins al 2005, quan els quatre fundadors de l’editorial ja no treballàvem a Quaderns Crema, però teníem d’altres feines. Els vaig dir d’anar a dinar i els ho vaig explicar: vaig reunir l’Anna Porta, de premsa, en Joachim de Nys, de drets i administració, i la Cruz Artidiello, de producció, per saber què els semblava la idea i si hi tenien interès. I vaig adonar-me que ells hi agafaven molt més interès del que jo havia pensat i vam decidir tirar-ho endavant. Ara ja portem nou anys de títols, però vam començar a treballar en el projecte el 2005 i vam estar dos anys preparant títols: ho vam fer amb antelació perquè vam dedicar força temps a mirar el disseny, el paper, la tipografia, etc.

Al principi, la meva idea era que l’empreseta de correccions aguantés econòmicament l’editorial: no vaig voler deixar volar coloms i que després les coses no anessin bé, perquè les veus eren bastant atziagues. Ara ja funciona sola.

Hi ha algun vincle entre el plantejament editorial de Quaderns Crema i el d’Adesiara?

No sé si la línia editorial és semblant o no, però el cert és que tots venim d’allà. Hi vam començar, potser no tots, però la majoria, sí.

Quina és la vostra línia editorial, doncs?

Al nostre Manifest ens definim com “una editorial petita independent, formada per persones que volen aprofitar la seva experiència en el món editorial per publicar llibres en català”. També hi diem que volem “facilitar al públic lector l’accés a títols, tant antics com moderns, que per diversos motius […] no han estat mai traduïts en llengua catalana i, si ho van ser fa molts anys, ara com ara són introbables o bé estan fora de catàleg”. Els “autors que no es venen”, però, resulta que són els més venuts de la nostra editorial!

Jordi Raventós, editor d'Adesiara Editorial |Foto: © Laia Serch

Jordi Raventós, editor d’Adesiara Editorial |Foto: © Laia Serch

Quants títols de cada col·lecció heu publicat fins ara?

Adesiara té quatre col·leccions, tres fundacionals i una sobre clàssics catalans que vam començar a final del 2011: “Aetas” té 27 llibres; “Summa Aetatis”, que depèn de la primera, en té 1; “D’ací i d’allà”, 48; “Vagueries”, 15 i “De cor a pensa”, 9. En el cas dels clàssics grecs i llatins, està més enfocat perquè els estudiants d’universitat no hagin d’anar a buscar les edicions a les quimbambes, amb un preu abastable per als mortals; a més són sense aparat crític, perquè penso que no té sentit: si ho necessites, pots consultar les edicions canòniques. Ara bé, totes les nostres col·leccions s’adrecen a un mateix públic: potser les de català es vendran més a un públic general, però a qualsevol persona culta, amb inquietuds i un cert nivell intel·lectual li pot interessar qualsevol dels nostres llibres.

Per tant, no s’adrecen a un públic específic.

Si estàs acostumat a llegir molt i llegeixes un clàssic veus que realment és bo i vols repetir. M’he trobat més d’una persona que ha tornat a buscar-me llibres perquè han estat contents amb la meva recomanació. Tu pots anar per la carretera amb un Sis-cents o amb un Audi; si vas amb l’Audi també notes diferència. Això és el que vaig dir un dia al distribuïdor, que em va preguntar perquè no feia més títols. I no en fem més perquè, com diem al manifest fundacional, “l’experiència ens ha ensenyat que editar un bon llibre requereix molt de temps i força cura”. Els títols es van venent, però en publiquem pocs a l’any per rigor.

Us desmarqueu de la política d’editorials més grans i que publiquen massivament.

Segurament els editors d’aquestes grans editorials no es deuen llegir els llibres que es publiquen. Jo, però, sóc incapaç de creure que els grans editors renaixentistes no es llegissin els llibres que publicaven. No crec que Manuzio edités Petrarca sense llegir-se’n el text. Quants editors actualment es llegeixen els llibres que publiquen? Per a mi és inconcebible aquesta altra manera de treballar, que té com a objectiu obtenir un guany econòmic, si bé em sembla lícit que altres ho facin. Sé que no em faré ric però a mi ja em va bé.

També m’han preguntat per què no edito en castellà. No em seria difícil, perquè tinc la meitat de la feina feta, però així com sé a qui puc encarregar una traducció en català, els traductors en castellà no els conec tant. A més, també ho voldria llegir i no tinc prou temps per mirar-m’ho en castellà, ni tampoc vaig tan ràpid.

Jordi Raventós, editor d'Adesiara Editorial |Foto: © Laia Serch

Jordi Raventós, editor d’Adesiara Editorial |Foto: © Laia Serch

Tot i que heu publicat ja diversos clàssics grecs i llatins, no heu publicat ni la Ilíada ni l’Odissea ni l’Eneida, per exemple. Per què? Són textos que ja estan prou a l’abast del lector?

Per a mi és fonamental tenir el traductor adequat per al text, així que encarrego el llibre un cop tinc el traductor, perquè no tots els traductors de grec ho poden traduir tot. Ni tots els traductors d’anglès poden traduir tots els textos anglesos: no és el mateix traduir una novel·la del XVIII que una del XX. Això val tant per a la Ilíada com per a qualsevol altre text.

Una vegada vaig sentir un traductor en un acte públic que deia que preferia que hi hagués un llibre mal traduït en català que no pas que no hi fos. Jo no. Prefereixo que hi sigui bé en català. Per això, tinc clar que els traductors, els dissenyadors i els maquetadors han de treballar tranquil·lament, i jo mateix em miro els textos diversos cops. Si fas les coses ben fetes, el valor final és més alt. Ara bé, també poden sortir errors. No sé si te’n recordes que vaig retirar aquella edició famosa de l’Art d’enamorar d’Ovidi, perquè em va semblar que no podia ser: a final d’una línia i al principi de la següent apareixia repetida la preposició entre. És un dels bestsellers de l’editorial, i això que no va ser cap estratègia de publicitat!

Al mateix temps que vosaltres van sorgir altres editorials independents amb línies similars a la vostra.

Sí, al mateix mes va aparèixer la col·lecció del “Cercle de Viena” (Viena Edicions) i una mica abans o després va sortir Edicions de la Ela Geminada, que abans es deia Accent, i Fragmenta Editorial, també, que està més dedicada a l’assaig. L’altre dia Ricard Ruiz Garzón ens va definir a la tele com una editorial de clàssics: ho dediquem tot als clàssics. I es nota perquè es mouen tots els títols tot l’any, perquè són llibres de fons. Jo sempre dic que prefereixo fer campanya al maig més que per Sant Jordi, perquè m’interessa el lector que llegeix tot l’any.

Un dels més venuts de l’any passat per sant Jordi va ser, precisament, Un film (3.000 metres) de Víctor Català, publicat per Club Editor.

Això demostra que hi ha un públic que s’interessa per aquest tipus de llibres. De fet, la nostra col·lecció de català neix per la situació catastròfica en què es trobaven els nostres clàssics catalans. El problema dels clàssics catalans és si estan o no als ensenyaments, universitaris o d’institut. Per això ens dediquem a editar coses que ens semblen de justícia: com Sempre han tingut bec les oques de Joquim Miret, una obra que durant cent anys ningú no va llegir, o la tragèdia La monja enterrada en vida, de Jaume Piquet, que va ser l’obra més representada del segle XIX i era totalment introbable des del 1900. Tenim un problema de país i no són els hereus, perquè quan els vas a veure i els ho demanes, estan totalment agraïts que ho vulguis publicar: això vol dir que han passat cinquanta anys d’oblit.

Jordi Raventós, editor d'Adesiara Editorial |Foto: © Laia Serch

Jordi Raventós, editor d’Adesiara Editorial |Foto: © Laia Serch

És una manera de recuperar-los, doncs.

Sí. De Pous i Pagès, per exemple, es deu anar editant el La vida i la mort d’en Jordi Fraginals perquè es llegeix a l’institut, però Revolta, no, i és una obra magnífica. Ara, després de Sant Jordi, sortirà De la pau i del combat, també de Pous i Pagès, unes proses poètiques sensacionals que va publicar a l’exili. És un llibre que no es publica des de 48, quan ell ho va publicar a Mèxic en català, però a Catalunya no havia arribat.

I a final d’any, si tot va bé, sortiran dos relats inèdits de Cèlia Suñol, El bar, que és una nouvelle, i El Nadal de Pablo Nogales. Són uns relats que escriu durant un temps en què va regentar un bar al Raval. És una Cèlia Suñol diferent de la de Primera part, pel que fa a la temàtica, però no a l’escriptura.

El número cent és un llibre de Julià l’Apòstata. Va ser una casualitat?

Sí. Però ja forma part de la línia de l’editorial, que és més gamberra. La col·lecció de clàssics m’agrada especialment, perquè els col·legues que no són de clàssiques es van quedar sorpresos amb les Sàtires d’Horaci, per exemple: recordo que em van trucar i em van dir que aquests romans era l’hòstia. Suposo que es tendeix a associar la literatura grega i llatina amb una cosa més aviat avorrida, perquè a l’institut estudiaves Cèsar, que té un llatí molt fàcil però és avorridot. Els romans, però, s’ho passaven molt bé: volem transmetre això al país, i la prova és que es venen. El primer bestseller de l’editorial van ser les Converses de meuques de Llucià. També ho fem amb les altres col·leccions, com Fanny Hill o La dama de les Camèlies, o La tomba del fanatisme, els discursos més anticatòlics de Voltaire. Publiquem tant la literatura seriosa com la que se’n fot, si està ben feta.

Quin autor et queda per publicar?

Si vull publicar-lo, el publicaré. Bé, si tinc el traductor, i si no m’espero. Ara aviat traurem els Cantos pisans d’Ezra Pound, un llibre molt revolucionari, que ha traduït Francesc Parcerisas i que porta notes, perquè hi ha moltes referències bibliogràfiques. Si pensem que ho va escriure dins d’una gàbia en un lloc d’internament sense cap material, déu n’hi do.

Tant a les edicions clàssiques en llatí i grec com en poesia, opteu per fer-ho en bilingüe. Per què?

Vam decidir que la poesia sempre la faríem en bilingüe, fos en anglès i fes mil pàgines, o fos en persa o en sànscrit, perquè a la gent que li interessi pugui anar a l’original i també perquè el traductor és més fidel al text així, tot i que en el cas de la poesia sempre és més complicat, però no es poden fer passar versions per traduccions. De fet, gràcies a publicar amb les dues llengües, vam obrir la part cultural del noticiari a Teheran, que ens van presentar com una “editorial d’un país petit del sud d’Andorra”. Ja ens van fer independents, tu!

Jordi Raventós i Griselda Oliver conversen sobre Adesiara Editorial | Foto: © Laia Serch

Jordi Raventós i Griselda Oliver conversen sobre Adesiara Editorial | Foto: © Laia Serch

Com busques els textos que vols publicar?

Quan corregeixes coses sempre acabes descobrint-ne de noves. Hi ha alguns llibres de l’editorial que són fruit d’aquestes descobertes, com el El viatge a sota terra de Niels Klim de Holberg, un tiu que escriu al segle XVIII en llatí per evitar la censura. I això ho vaig descobrir quan feia la correcció d’un compositor noruec, que li va dedicar una suite o una sonata.

O el poema èpic Barcelona atacada pels francesos.

Sí, el vaig trobar en una biblioteca. És una poesia amb un llatí molt bo. No sabem qui és l’autor però jo no crec que sigui d’aquí perquè el llatí d’aquí era més clerical. Ha de ser una persona del seguici de l’arxiduc, però això no ho podem saber.

Quins perspectives de futur té l’editorial?

De moment, fins al 2019 ja tenim programades totes les obres de totes les col·leccions. Tenim previst publicar el Iugurta de Sal·lusti, una altra obra de Llucià de Samòsata, així com les catalanes que ja t’he dit abans. I alguna sorpresa més que de moment no desvelarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris