Jordi Pàmias: “La poesia no pot ser sentiment”

13.05.2018

Jordi Pàmias (Guissona, 1938) té vuitanta anys i acaba de guanyar el Premi Nacional de Cultura, el darrer d’una trajectòria poètica constant i reconeguda des del començament, a la darreria de la dècada dels seixanta. Aquesta setmana el poeta lleidatà ha participat al Barcelona Poesia, en un acte de celebració dels 40 anys de l’AELC. Mònica Boixader ha conversat amb el poeta a Lleida i Ester Roig li ha fet les fotografies.

Jordi Pàmies. Foto: Ester Roig

La primavera vacil·la, avui, quan ens trobem a la cafeteria envidriada de davant de la Catedral de Lleida. “Fa un típic dia d’hivern lleidatà”, dirà. Pàmias endreça constantment el cafè, la cullereta, un llibre. I, mentre parla, de tant en tant passa la mà pels petits solcs que fa la taula, com si pogués fer-los desaparèixer. Sabré, d’aquí una estona, que aquest afany d’ordenació i pulcritud es transvasa, també, en la manera de llegir-se i reescriure’s, en la netedat i en la precisió del record, en la pronúncia perfecta de les geminades… L’entrevista, que havia de començar a casa seva, comença ara. Quan, no sé ben bé com, ens trobem parlant de tots els poetes catalans que han mort joves. És llavors quan diu Joan Barceló (Menàrguens, 1955 – Barcelona, 1980) i, en fer-ho, s’obre una gran porta.

Jordi Pàmias: Era molt, molt bo, i molt jove. Un dia que jo tornava cap a casa em vaig trobar un jove repenjat en un cotxe, a davant de la porta. Jo acabava de guanyar el Riba. Va atansar-se i em va preguntar: “Ets en Jordi Pàmias?”, llavors em va dir que publicava un llibre i que si li podia escriure el pròleg. Li vaig dir que pugés. I va ser així com ens vam conèixer. Era una persona molt espontània, amb un domini de la llengua fascinant. I només tenia vint-i-quatre anys quan va morir. Un altre dia va venir a veure’m a casa, però només hi havia la Maria, la meva dona, que havia d’anar a comprar. Llavors en Joan es va quedar sol a casa i va sonar el telèfon. El va agafar com si fos a casa seva. Era una senyora gran, mare d’una amiga de la Maria. La conversa va anar així: “Que no ets el Jordi?”, “No ho sóc.”, “Doncs… qui ets?”, “Sóc el majordom de la casa!” En Joan era així, obert, tenia gràcia, sortides molt imaginatives. Aquest tipus de cosa era molt típica d’ell.

Mònica Boixader: Com es va viure la seva mort al món literari català?

L’any 1980 el vaig anar a veure a Menàrguens, portava la cama enguixada perquè una moto l’havia atropellat a Barcelona. Recordo que vaig fer allò de signar-li el guix. Això passava un mes abans de la seva mort, tan estranya. El van trobar mort a terra, a la cuina del seu pis, a Gràcia. Diuen que va ser el cor, tot i que alguns diuen que potser va ser un suïcidi… Estic segur que no. La seva mort va ser una gran llàstima. Era la gran promesa. No de Lleida, sinó de la literatura catalana; i era d’aquí, de Menàrguens. Un dia truquen a casa, era en Jaume Cabré: “Han trobat mort en Joan Barceló.” Semblava impossible. I vam anar a la cerimònia, que va ser horrorosa… El capellà no va fer cap referència a la seva obra. Però en Damià, el seu germà, em va donar un paperet amb uns versos que havia trobat a la seva butxaca. I quan s’acaba, li demano permís al capellà, pujo, i llegeixo aquests quatre versos. Recordo que hi havia en Joaquim Carbó, també. Sí, era el juliol del 80, faltaven quatre mesos perquè fes vint-i-cinc anys.

Anem a casa seva. Camina de pressa, amb les mans a les butxaques. Més que un home de vuitanta anys, sembla un adolescent despertíssim que vol passar desapercebut entre la multitud. I, tot d’una, quan som a tocar de la porta de casa seva, em demanarà si he baixat al riu.

Jo miro d’anar-hi cada tarda. M’agrada molt caminar. I a més em va molt bé perquè, com que no hi ha ningú, puc dir la poesia en veu alta. Camino pel Segre i vaig dient versos. Perquè la poesia, quan la dius en veu alta, és quan veus si funciona, si està acabada. I vaig caminant i dient poesia. (S’enriola.)

El teu lloc preferit per a dir-la, doncs, és a la vora del Segre. Però, i per a escriure-la?

El lloc idoni és la meva casa de Guissona. Perquè és plena de records. A l’estiu sempre hi anem. I aprofito el silenci, la pau. És al peu del campanar, és on vaig néixer i on vaig viure fins als vint-i-un anys. I això és significatiu.

I, on es couen els poemes, a dintre?

(Pensa.) Jo diria més aviat al cervell, a la ment, perquè la poesia no ha de ser una explosió del cor, sentimental, ha d’obeir a la creació de la ment. Cal trobar les paraules justes, no els sentiments.

Jordi Pàmies. Foto: Ester Roig

És diferent escriure a Ponent que a la capital?

Hi ha diferències, entre els poetes de Ponent i els de Barcelona. A mi la terra m’ofereix imatges que la ciutat no em dóna. La ciutat em fa anar enfora. Però la pau, el silenci que m’ofereix la Segarra, em fa anar endins. Convida a la poesia. Vaig viure, com et deia, fins als vint-i-un anys a Guissona. I això m’ofereix molt, és l’origen, la base de la meva poesia. Vaig ser un nen de poble, molt reclòs en mi, fins que vaig anar-me’n. Guissona era un món molt incomunicat. Ningú no hi anava si no era expressament. I aquest aïllament em va fer ser potser més tímid, més reflexiu. I vaig notar un gran contrast quan vaig arribar a Barcelona, per a estudiar Filologia Romànica.

La llengua dels teus versos és un estàndard amb esquitxos ponentins…

L’exemple de Màrius Torres és molt bo. A la poesia de Torres hi ha molt pocs dialectalismes. En els meus poemes hi ha paraules com xiquet, panís o oliver, més que no pas olivera. De tant en tant m’agrada, fer servir alguna paraula del meu dialecte. “Xiquet bru d’ulls foscos”, em descric així. En un poema meu no podria dir, per exemple, “nano”, no seria jo. I és una paraula que no suporto gens.

L’altre dia, a l’homenatge que et van fer a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, remarcaves la importància de conèixer els poetes del país…

Encara era un nen quan vaig llegir el Canigó i L’Atlàntida de Verdaguer. A 17 anys Maragall em va sorprendre, era la paraula viva. Carner, més endavant… M’hi vaig sentir molt a prop. I a principis dels seixanta ja entrava al realisme històric. Jo sentia una admiració profunda per Espriu i Quart. Salvador Espriu va venir a la universitat perquè sentíssim una obra inèdita d’ell, va dir: “Això serà una primícia per als estudiants de Romànica.” Hi havia una gran expectació. Tant de bo ara també hi fos, l’expectació general que hi havia aleshores, per a la poesia. Va venir i ens va llegir, abans que a ningú altre, La pell de brau. De cap a cap. Una lectura que per a mi també va ser important va ser La poesia catalana del segle XX, d’en Castellet i d’en Molas. Aquest llibre va influir-me per a perfilar el concepte de poesia. I vaig tenir una idea més de conjunt de què havia estat la poesia catalana. I llavors, jo, vaig voler integrar-me en una tradició.

L’any 1986 deies, a Quadern de tres estius: “En la meva opinió, hi ha un factor amagat que contribueix a la llunyania entre Carner i la nostra joventut lletraferida: és una mena de gelosia davant el seu meravellós domini de la llengua, la riquesa incomparable del seu lèxic”. Per a tu, però, Carner va ser un guia…

Em sento a prop de Carner, que amb versos molt musicals troba elements simbòlics de seguida. Em sento més a prop de Carner que no pas, per exemple, de Bartra. M’agrada molt, Carner és un Mestre. I quan vaig escriure el poema Mestre Carner, ell encara era viu. Era l’any 69, i Carner va morir el 70. Jo acabava de guanyar el Papasseit… Però no el vaig conèixer.

I a qui vas conèixer?

Quan vaig publicar El foc a la teulada, vaig anar a donar-n’hi un exemplar a Foix. El recordo indignadíssim. Recordo que va dir-me: “Baixo a Sarrià, a la plaça, i només sento parlar castellà”. Estava preocupat. També vaig conèixer a Pere Quart, quan vaig guanyar el Papasseit, l’any 69. El premi es donava a Ripoll. I ell hi era, perquè presidia la festa. Tenia 70 anys. Em va felicitar i em va dir, ho recordo molt clarament: “Ja va bé, que puguem tenir relleus”. Jo, que no em coneixia ningú, jo, que no havia publicat res… em va colpir molt, em va fer un gran efecte. I encara recordo una altra cosa que em va dir. Quan em van donar la Flor Natural, l’any 84, pel sonet “Ronda dels dies”, ell treballava a Proa, i jo l’anava a veure perquè s’havia de publicar Lluna d’estiu. I un dia em va dir, parlant dels meus sonets: “Sembla una poesia floralesca, però dóna llebre per gat”. En lloc de gat per llebre. La llebre era la poesia floralesca i el gat, els meus poemes. I això, és clar, era una bona cosa.

Quan tenies 48 anys vas escriure: “Encara sóc un aprenent de poeta”. Ho diries, a 80 anys?

Ara tinc una consciència plena, d’exigència total. M’he tornat cada vegada més rigorós i cada vegada he anat assumint més la consciència de ser poeta. Ara estic preparant una antologia de la meva poesia, feta per mi… Hi estic treballant. Es dirà La paraula i el cant. (S’aixeca, va a cercar-la). La rellegeixo cada dia. I cada dia anoto canvis, veus? I escric la data del canvi que he fet al marge. Mira, això ho vaig canviar ahir.

I quina és la recepta secreta del bon poema?

El domini de la llengua, la coneixença dels que et precedeixen, l’eufonia és molt important, saber lligar les imatges i evitar l’anècdota personal; s’han d’evitar els detalls que només interpel·len al poeta. Tot això ho he tingut en compte cada vegada més. D’una manera progressiva m’he anat adonant de les meves possibilitats, de què és escriure poesia. Abans parlava de mi mateix, però he vist que això ha de quedar amagat, l’emoció ha de ser molt continguda. La poesia no pot ser sentiment, és evident.

També has escrit poemes on el cristianisme és el tema central, en altres, és només un eco. Com s’emmarca la religió, en el poema, per a no entrebancar-se amb la moral?

S’ha de vigilar molt que el poema no sigui una apologia directa al cristianisme. Sinó que més aviat cal parlar-ne d’una manera obliqua. Hi ha un neguit davant del mal i de la mort, i sóc cristià igualment. La meva condició de cristià no m’impedeix veure l’existència del mal al món. No és fàcil escriure poemes directament cristians. Això ja ho fa Carner. Gran obra de cristianisme… A més, no hi ha només dogmes estrictes. Tot i que a la meva obra hi ha referències a la cosa fonamental: la Trinitat. El pare creador, el fill que ve al món i l’esperit. Sembla irracional, però no ho és. Això és fonamental, pensar en aquest Déu que es va manifestar d’aquestes tres maneres: en Déu, com a home que coneix la mort i com l’esperit que es fa present en els apòstols en forma de ventada i de foc. Però no ha de ser una poesia dogmàtica. Més aviat es tracta d’agafar l’essència del cristianisme i escriure reconeixent la dificultat d’entendre els misteris. I t’hi pots sentir rebel·lat, racionalment, contra els misteris. Però si Déu ho ha creat tot, també pot haver creat, per exemple, un fill d’aquesta manera… Déu que es fa home, home que neix en un lloc humil, que mor despullat en el dolor… Això diu molt a favor de Déu, que sigui capaç de sentir-se home. Si no fos així, Déu seria una cosa molt llunyana.

Jordi Pàmias. Foto: Ester Roig

Alguns dels teus poemes semblen una descripció paisatgística breu, molt clara, pacífica. Què hi ha, rere la descripció inofensiva?

Moltes vegades quan escric poesia ho faig amb la tristesa d’acceptar que passa el temps i que hem de morir. Però no és, en aquest cas, una poesia religiosa, qualsevol lector s’ha de poder sentir en el poema. Sigui ateu, agnòstic… La natura reneix, però l’home va en línia recta cap a la mort. (Dibuixa, amb una mà, una línia recta que esqueixa l’aire). No reneix. Això hi és molt, a la meva poesia. Encara que admiro la bellesa del món, sempre hi ha aquest contrapunt, atenuat o explícit, de la finitud de l’home.

En molts poemes teus hi apareix el concepte de la salvació. De què ens hem de salvar?

Suposo que vull dir salvar-nos d’un pessimisme total. Sí, del nihilisme. Hi ha alguna cosa que ens salva de la visió fatalista de la vida.

Al llarg de tota la teva obra el lector hi troba sonets d’arquitectura robusta i perfecta i, també, poesies ínfimes, juganeres, de rima consonant…

Una de les grans experiències de la meva vida és intentar provar formes poètiques molt diverses. M’agrada variar molt. Podria dir que la varietat formal compensa una relativa monotonia temàtica… La forma és importantíssima. Quan faig un poema tinc molt present la seva estructura. Han de confluir forma i fons. I la cançó sempre m’ha atret molt, per exemple.

Per a acabar, Espriu. Un dia de l’any 1980, Lluís Busquets va demanar al poeta: “Com veu el moment polític actual?”. Espriu va respondre: “Profús, confús i difús.” El subscriuries, avui?

Jo diria confús, contradictori i imprevisible. El perquè seria llarg de dir. Hi havia esperança i, de cop, arriba el 155 i l’actitud no democràtica. No s’entén… Vergonya! (Alça lleument la veu). L’1 d’octubre era una mostra de barbaritat irracional per part d’Espanya. Com els pitjors moments de la dictadura. Com els pitjors. Va ser una autèntica vergonya. I tot canviaria si encara existís, a Espanya, la pietat cristiana… Si Espanya es considerés, de debò, un país catòlic.

Quan sóc a l’ascensor encara no sé que, quan surti, hi trobaré la metàfora. Entro a la catedral pel goig d’entrar-hi, i és tota buida. Algú, al fons, fa sonar l’orgue. Assaja, amb notes equívoques i melodies canviants. I em dic que la poesia de Pàmias és això. Una estructura robusta, límpida, sacra, meticulosament estudiada. I, entre les columnes i murs de pedra, ell, l’home, el poeta, que prova la música una vegada i una altra, sempre amb la incògnita del ressò imminent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris