Jordi Molist: ‘M’agrada dosificar entreteniment, coneixement i reflexió’

27.03.2013

Vaig quedar amb en Jordi Molist per entrevistar-lo al Cafè Silenus, prop de la seu de Grup 62, per la publicació del seu nou llibre, Temps de cendres, una novel·la històrica basada en el Papat de l’Alexandre VI, el Papa Borgia. Tot i que actualment viu a Madrid, l’ambient del Raval li era molt familiar i, inconscientment, el transportava a la seva infantesa: davant del bar hi havia l’escola Mila i Fontanals, on ell havia estudiat de petit.

Jordi Molist | Foto © SílviaTérmens

Com veu, essent català, Catalunya des de Madrid?

Bé, Catalunya es veu d’una manera o d’una altra depenent de quin punt de vista polític es tingui. Jo, com a català, ho veig molt bé. Entenc perfectament aquesta situació, però no tothom té el mateix punt de vista i a alguns, fins i tot, els costa comprendre-ho. Tanmateix, jo he passat a Madrid vint anys com a català i com a Jordi i no he tingut mai cap problema.

Jo considero que a Catalunya s’ha desenvolupat un concepte d’identitat molt fort que no és homogeni arreu d’Espanya. Per això, encara que no es condemni, la gent ho viu amb una certa preocupació.

Com autor de novel·la històrica, quins són els seus referents literaris i les seves influències?

El meu referent principal és, sens cap mena de dubte, El nom de la rosa d’Umberto Eco. Per a mi, és la novel·la històrica més rodona. Ara bé, considero que al llarg del temps hi ha hagut grans novel·les històriques, com Guerra i pau, Anna Karenina o Ivanhoe.

Però una novel·la ha de ser, abans que res, una novel·la. M’explico: l’important no és l’etiqueta sinó el contingut. Una bona obra ha de tenir emoció, passió, fluïdesa i uns personatges que permetin que el lector s’identifiqui dins la narració. Ha de tenir la capacitat d’enganxar el lector des de la primera pàgina fins a l’última a través de l’acció, i que la història sigui un mer acompanyant, perquè el lector en pugui gaudir, no per donar-li càstig.

Com ha compaginat la vocació d’escriptor amb la seva feina?

Al carrer Egipcíaques, a prop d’on ara s’alça la Biblioteca de Catalunya, abans hi havia hagut la Biblioteca Popular. A través d’aquesta porta vaig entrar al món de la lectura. Per mi fou tot un descobriment i em va seduir.

Quan li vaig explicar al meu pare que de gran volia ser escriptor, es va posar a riure. Després de combinar feina i estudis, vaig decidir estudiar enginyeria. Realment, d’enginyer, no n’he exercit mai, perquè un cop acabada la carrera, vaig fer un màster en ciències empresarials, i em vaig dedicar a això durant força temps.

Després d’uns anys treballant en una multinacional, vaig començar a plantejar-me la meva vida: jo sempre havia volgut ser escriptor. Em vaig posar mans a l’obra: el 1996 escrivia la primera línia del que seria la meva primera novel·la, Els murs de Jericó. Que la publiquessin fou una gran cosa, perquè al principi les editorials no volien saber-ne res de la meva obra, però després de canviar noms, títols, etc., va acabar entrant.

Després, de cop, va sortir l’Anell i, sense que jo ho esperés, es convertí en un gran èxit. Llavors escrivia per les nits i treballava en una multinacional durant els dies, fins que el 2008 vaig decidir deixar l’empresa per entrar de ple en aquest món. Fixa’t tu, quina volta per tornar al mateix lloc!

Si passem a parlar del seu últim llibre, no em puc estar de preguntar-li: què pensa del nou Papa?

Els Papes es poden dividir en dos tipus: els de transició -que es col·loquen perquè no facin res-, i els Papes. El primer pensament que em ve al cap quan penso en el nou Papa és que, a banda de ser argentí, és italià -fet que demostra que a Roma els italians continuen manant- i d’edat avançada.

L’elecció d’aquest Papa em fa pensar irremediablement amb el Papa Borgia. A diferència de la resta de Papes que el Vaticà havia anat imposant, Alexandre VI ni era italià ni tan vell. A més fou un Papa que va voler imposar la seva llei amb mà de ferro, i no es deixava dominar per les famílies italianes. Per aquest motiu va ser un personatge controvertit, però alhora un dels més rellevants i un dels més internacionals, per la llegenda negra que s’ha creat al seu voltant. No va ser un papa de transició, sinó que de seguida es va saber rodejar dels seus: valencians, catalans, espanyols.

Aquest és l’ambient que es respira dins la novel·la…

Exacte. Realment les famílies romanes volien tombar el papa, però no podien. Llavors el van emplenar de tot tipus de murmuracions. Està clar que Alexandre VI va ser un Sant Pare que de sant en tenia poc i de pare en tenia molt: per tenir set fills, era molt pare! Però és que no era ni més pare ni menys sant que els altres de la seva època, perquè el seu antecessor en va tenir setze, de fills!

Continuem amb el Papa actual.

Bergoglio ha tingut molt gestos de pobresa, però crec que el que fa falta per part de l’Església és un gest d’energia, perquè s’hauria de fer neteja. Així ho va fer Alexandre VI: envoltat de catalani, tal com se’ls anomenava, va saber-se imposar. De la mateixa manera hauria d’actuar el nou Papa: rodejar-se dels seus i imposar-se com a tal.

D’altra banda, una cosa que el Papa Borgia mai va fer i que aquest sí que hauria de fer és cuidar la seva imatge: va ser un personatge molt tolerant -no només amb la seva vida privada, sinó a l’esfera pública- i per això mateix fou atacat.

 

Jordi Molist | © SílviaTérmens

 

Creu que es va malparlar massa del Papa Alexandre VI?

Sí. És clar que hi ha històries que sí són certes, que existien i es feien en aquella època, però tot i així, Alexandre VI fou fidel amb les seves amants: si havia de tenir fills, les tenia amb elles, i, a més, els reconeixia com oficials. Poques coses han variat a l’Església: el sexe, els diners i el poder sempre han estat dins del recinte del Vaticà.

Per què va decidir escollir ambientar el relat durant l’època dels Borgia?

No només considero que és una època apassionant, per ser el moment de la última gesta a la Mediterrània del regne de València i del Principat de Catalunya, sinó també és, per a mi, una època que sempre m’ha intrigat molt.

D’aquest període es poden destacar importants personatges, com l’almirall Vilamarí o Ramon de Cardona. Tan reconeguts van acabar essent els partidaris del Papa que els anomenaren catalani, encara que sota aquest nom s’hi reunia un conglomerat d’espanyols, valencians i catalans.

D’altra banda, és fascinant perquè és el moment d’eclosió del Renaixement. Es va inventar la impremta, i això va permetre divulgar el coneixement de manera més ràpida i, en definitiva, va ser vist com un signe de llibertat -i alhora de repressió-. De la llibertat, dels llibreters com un factor d’aquesta, dels llibres com una expressió d’aquesta i de la repressió posterior en parla la meva novel·la, sobretot a la part dedicada a Barcelona i a la Inquisició.

Per què els anomenaven catalani?

Tot i que Catalunya en aquells moments no era un regne fort per culpa de la pesta i d’una guerra civil, el record històric dels catalans com enemics històrics i com a conqueridors de Sicília encara era vigent per Itàlia. Aleshores, tot el que provenia de la península ibèrica era anomenat amb el mateix nom genèric: catalani. No era positiu, però tampoc desdenyós: se’ls tenia molt respecte, perquè tenien fama de terribles.

Com es va documentar per fugir dels tòpics i per muntar la història dels personatges?

Vaig passar sis anys documentant-me. Tanmateix, vaig tenir la sort de topar-me amb un llibre publicat a l’editorial de l’Abadia de Montserrat sobre els llibreteres de Barcelona i Catalunya. Però això no va ser tot: vaig estudiar molt, i tot allò que no trobava, ho cercava. Per exemple, en alguns casos, he hagut de reconstruir els personatges a través dels diferents textos històrics en què apareixia. Malauradament, pots trobar-te amb visions molt contraposades sobre la vida d’alguns personatges i has de decidir-te i fer la teva pròpia avaluació històrica.

De les llibreries de l’època de Barcelona ja n’hem parlat, però i les de Roma, què me’n pot dir?

De les llibreries romanes he trobat poca informació, no he tingut la sort de trobar suficient bibliografia. He situat l’acció de la novel·la al costat de la Chiesa de Santa Barbara dei Librai -al costat del Campo dei Fiori-, perquè era el lloc de reunió dels llibreters.

Què creu que busca o què troba el lector a les seves novel·les?

Crec que és imprescindible, en primer lloc, entretenir, en segon lloc, aportar saber, i, en tercer lloc, provocar una reflexió. Darrere de la trama principal, s’hi amaga una investigació seriosa, i que el lector pugui dir, «carai, sí que he après coses!». Entre les fulles hi ha pensament, un discurs continu sobre la llibertat i la no llibertat i un contingut històric. Però no vull obligar a ningú ni a llegir història ni a pensar.

D’altra banda, vull que el lector es posi a llegir sense adonar-se’n, sense cap tipus d’esforç: que arribin de treballar, es capbussin al segle XV i s’oblidin dels seus problemes.

Com planifica les seves novel·les?

Les meves novel·les sempre arrenquen d’una xispa. Però aquesta xispa l’he d’acabar organitzant: necessito saber com comença una novel·la i com acaba. Si canvio l’inici, és molt probable que el final sigui també diferent. Crec que tot ha de ser harmònic: la narració s’ha d’adaptar al que jo vull explicar i el final ha de permetre tancar un cercle -invisible, però que jo veig- i tenir coherència amb el començament.

Quines semblances o diferències creu que té respecte la nostra època?

Jo diria que la tecnologia ha suposat un gran canvi per al progrés. Pel que fa a l’ètica i a la moral, a l’essència humana, els canvis han estat mínims. Hi ha coses que avui en dia ens repugnen i que en aquells moments eren normals. Encara que hi hagi un nivell de consciència més elevat, les vicissituds de l’ésser humà romanen inalterables: ambició, desig, sexe i diners continuen movent l’ésser humà.

Continuem essent esclaus sense ser-ho.

Continuem essent esclaus dels nostres desitjos i d’un entorn on la llibertat perfecte no existeix, aquest és un dels temes clau de la novel·la: què és llibertat i en quin moment ets lliure? I com més lliure ets, més llibertat necessites.

En Joan la busca incessantment, la llibertat.

Exacte, però no deixa de ser una utopia. Ell, en el fons, sap que té les seves pròpies limitacions. És l’equilibri que sempre hi ha entre el poderós que defensa el seu poder, i el que no ho és que aspira a tenir-lo: un és la limitació de la llibertat de l’altra i viceversa.