Jordi Masó: “Volia fer un protagonista amb qui no m’identifiqués gens”

Jordi Masó, escriptor i pianista, no és autor d’entrevista fàcil. Sol respondre amb un somriure modest i un ‘ho han d’explicar els personatges’. Al recull de contes La Biblioteca fantasma esmenta els crítics i els fa la feina, posa els seus referents damunt la taula. Us els enumero: Borges, Cortázar, Calvino, Echenoz, Barth. I etcètera, és clar. Acaba de publicar la seva primera novel·la L’hivern a Corfú (Males Herbes, 2019), en la qual el protagonista Bertran Bartra es veu empès a fer un creuer en solitari. 

És intencionat, que el narrador de L’hivern a Corfú sigui un intel·lectual i el protagonista no?

No ho sé. El narrador és culte, i no soc jo. Jo aparec en forma de  pianista, no puc ser totes dues coses! La gràcia és presentar un heroi que és una persona que no té cap interès: ni a nivell cultural, ni artístic. És una persona vulgar, és el que volia per L’hivern a Corfú. I el narrador va a la seva però té un problema: la història paral·lela dels personatges secundaris que van desapareixent. Aquesta és la situació volia reflectir, i la reacció del protagonista és antiheroica perquè en lloc de resoldre el misteri pren una actitud passiva. Com que sap que cada dia res del que faci tindrà cap conseqüència fa el que li rota.

El protagonista de L’hivern a Corfú parla a tothom del creuer de la seva avorridíssima feina. És molt versemblant.

En Bertran Barta parla d’hèlices de motors, sí. Tinc un cunyat que treballa d’això. I  no, el meu cunyat no llegirà la novel·la ni l’entrevista perquè no entén el català. Però sí que li vaig demanar informació, em vaig documentar; al final per a la novel·la només en vaig aprofitar cinc línies, del que em va dir, però la feina que fa ell és aquesta.

Bertran Bartra no és un home contemplatiu; per no fer ni tan sols baixa del vaixell. Però això després canvia.  

Pessoa diu que assegut en una cadira ja pots veure tot el món. Sí que tenia intenció de fer evolucionar el personatge. D’entrada no surt a passejar pels llocs que visiten perquè no té cap interès en veure res, tant li fot. Volia fer un protagonista amb qui no m’identifiqués gens, perquè un dels tòpics és buscar un personatge amb qui el lector s’identifiqui i així s’interessi per la trama. Jo volia que ningú es pogués identificar amb ell. Bé, potser algú s’hi identificarà.

Ho dubto: no llegiran el llibre.

Clar, perquè els que s’hi podrien identificar no llegeixen. És un personatge amb qui no aniria a fer un cafè. Potser hi faria un cafè i prou.

Parlaves de l’evolució de Bartra. Que el protagonista evolucioni és l’ingredient número u per fer una bona novel·la.

Intento trencar amb tots aquests ingredients per fer bones novel·les. Si ho arribo a saber faig que no evolucioni (ja ho faré a la propera). En última instància, l’estructura d’aquesta novel·la és bastant típica, amb plantejament, nus i desenllaç. Però quan escric un conte intento no explicar-lo de la manera més habitual.

La dita de Txèkhov que ‘si un clau apareix al principi d’una història al final el protagonista ha de penjar-se’ no era una recomanació?

Hi ha molta polèmica, amb això, perquè ningú l’ha trobada, aquesta cita famosa. No se sap ben bé d’on surt, però hi ha una teoria que diu que Txèkhov ho va dir com a queixa: per què sempre que surt un clau ha de tenir una conseqüència? Pot haver-hi un clau i ja està. De fet, penjar-se d’un clau és bastant absurd.

Quin és el teu procés de re-escriptura?

Començo reescrivint. Vaig molt a poc a poc i cuidant molt cada frase. En aquest cas no sabia on anava, tenia una situació i anava escrivint les frases que creia que feien avançar la història. Acabada L’hivern a Corfú vaig rellegir-la i hi havia qüestions de ritme que no funcionaven, sobretot a la primera part. La novel·la va començar com un conte que es va anar allargant per la pròpia naturalesa de la història, i després vaig veure que el principi no funcionava. Vaig haver d’eixamplar-lo i fer que el ritme fos menys trepidant del que era com a conte. Hi ha autors que escriuen a raig, però jo no puc: sempre busco un sinònim, no puc passar una paraula sense que em funcioni. D’una banda això és agradable, però de l’altra no saps mai si la feina rigorosa que estàs fent arribarà enlloc, perquè potser la història no val res i llences tres o quatre pàgines que t’han quedat bé però que no serveixen. El principi del que ara és la novel·la va quedar penjat un parell o tres d’anys fins que vaig reprendre la història. No em vaig asseure a escriure una novel·la perquè no tinc la sensació que toqui fer novel·la mai. Per què no els demanen als autors de novel·la, que escriguin contes? Sembla que la novel·la té més prestigi i és una evolució lògica del conte, però no té res a veure. Són gèneres diferents.

Què exigeix escriure una novel·la que en canvi no exigeixi l’escriptura de contes?

Una novel·la permet més reflexió, més entretenir-te. Tampoc estic d’acord amb allò de que el conte ha d’explicar coses concretes. Últimament m’agrada fer contes encara que no vagin enlloc. Mentre el que expliques sigui divertit o interessant (o superficial, és igual). A la novel·la tens més espai i et pots permetre més digressions,  més personatges. Però és reduccionista dir que el conte ha d’explicar només un assumpte i ha de passar en un espai de temps molt concret.

Això que dius del conte és molt d’escola d’escriptura. Com a lector, què t’agrada d’una peça de prosa?

Que no hi hagi tòpics. Que sigui imaginatiu. Que la forma sigui enginyosa. La història no importa que sigui tòpica, es pot explicar una història sobre un trencament de parella. No és tant l’argument sinó com està explicat. Això és el que demano. De vegades amb una pàgina d’un llibre en tinc prou per saber si m’interessa o no.

I en les partitures? Per La biblioteca fantasma s’hi passeja un pianista mandrós i de poc talent acaba per convertir-se en un geni contra tot pronòstic (això sempre dona esperança).

És bastant el mateix: que hi hagi un interès per la construcció harmònica de totes les veus, que hi hagi un sentit. Hi ha molta música del segle XIX que no val res, per exemple. Per què Chopin és tan genial? Perquè feia el que altres no feien, era un compositor atrevit que trencava motlles; ara potser no ens ho sembla, però en aquell moment ningú feia el que ell feia, i ell ha passat a la història i un centenar de compositors de la seva època han quedat en l’oblit —en un just oblit, molt sovint.

A La biblioteca fantasma surt força, la menció a compositors del XIX vulgars. No t’agrada, el Romanticisme?

Sí que m’agrada, pels pianistes és una època molt important. Però hi ha hagut un sedàs gràcies al qual han quedat els compositors que realment van fer una aportació i van innovar. Schumann, per exemple. En canvi n’hi ha molts que es dedicaven a imitar, feien aquest tipus de música menys compromesa amb la innovació i s’han perdut pel camí.

Potser la mediocritat fa els gèneres: qui no innova ha de ser-hi per consolidar un gènere que després algú altre podrà trencar.

Aquí hi ha una idea important per una història, potser. Sí! Un mediocre convençut que ho ha de ser perquè puguin destacar els altres.

Joaquim Carbó es lamentava de no haver publicat El carreró contra Còssima amb Joan Sales, que li volia fer canviar el final i algun plantejament. Va voler anar ràpid i la novel·la va pensar sense pena ni glòria. Creus en la feina conjunta amb l’editorial?

Els meus editors deuen estar contents de com queda i en aquesta novel·la no m’han dit gaire res. A Polpa sí que em van suggerir alguna correcció molt ben vista, una qüestió sobre futbol americà sobre la qual jo no en tenia ni idea i l’havia vessat. El Ramon em va fer un únic suggeriment, a la novel·la: em va dir que havia de sortir la qüestió més metaliterària al principi, però li vaig dir que no. Per mi la qüestió del problema del narrador amb la novel·la surt quan ha de sortir. Volia que el descobriment del protagonista fos una cosa divertida, no com la cosa pedant de ‘jo estic escrivint la novel·la’. La reflexió sobre la pròpia novel·la pot ser pedant. La metaliteratura segons com la plantegis està passada de moda, és dels anys setanta. És molt avorrit, això de les novel·les sobre escriptors que tenen una crisi creativa i escriuen sobre la mateixa novel·la que estan escrivint. Però bé, apunts fets amb una intenció humorística jo els celebro, com a lector.

Per què som tan escatològics, els catalans?

És el nostre tipus d’humor. Tota la vida ha estat així. La Trinca, molts humoristes, escriptors que estimen l’escatologia. El Caganer, el Caga tió. Som així. A mi em fa riure, dec ser molt infantil. La meva dona és gallega i sempre ho diu ‘ets un infantil’. Soc molt català.

La teva dona és la teva lectora ideal?

És la meva primera lectora i és la meva primera lectora ideal, perquè és una persona crítica; quan no li agrada una cosa ho diu. No sempre té raó, a vegades no li agrada una cosa i a mi m’és igual. Altres vegades em sembla que té raó i aleshores reescric, sobretot en el cas dels microrrelats: necessites algú per saber què s’entén, del text, perquè tu hi estàs tan ficat que et costa valorar-ho.

Bertran Bartra estava abatut per la marxa de la seva dona i després va anar veient les avantatges de la solteria.  

Les sabates les deixa a qualsevol lloc, un sol dia a la setmana neteja. Un imagina que si no tingués la dona hi hauria coses que estarien bastant bé. Sempre em diuen que posi la roba i les sabates on toca. Si pogués no les posaria al seu lloc, i en la literatura pots imaginar molt.

El tema de L’hivern a Corfú és la solitud?

Sí. Més a l’última part, que comença amb la cita de Conrad ‘vivim com somiem, sols’. Era el tema del tio que se’n va sol al creuer; podria no anar-hi, però hi va. Està sol perquè coneix gent però no acaba de quallar perquè la gent desapareix. No m’agrada fer reflexions, però aquest era el tema. De fons vaig pensar ‘si algun dia m’ho pregunta un periodista diré que és la solitud’, perquè és el que acaba apareixent. Al final el protagonista desitja està sol i que no el molestin més. També és bastant solitari a la vida ‘normal’, perquè abans de pujar al creuer la dona ja fa temps que l’ha deixat i va tirant.

El final de L’hivern a Corfú l’he trobat èpic, com arribar a Ítaca.

Hi ha gent que voldrà saber el per què del final, suposo. Sovint de les novel·les i pel·lícules del gènere fantàstic m’interessa molt el plantejament però quan hi ha l’explicació lògica em frustren. Buscar la lògica al que ha passat fa malbé moltes obres prometedores. M’atrau més el misteri que no la resolució. Em passa el mateix amb la novel·la policíaca de la vella escola britànica: no m’interessa gaire, qui és l’assassí. M’interessa més el plantejament, els personatges. Vaig llegir molta Agatha Christie, de jovenet, però m’ha passat l’afició perquè els finals no m’atreien. Aquí he evitat la solució lògica, i jo crec que molta gent es frustrarà. Per mi deixar que el lector participi del final és una de les grans virtuts que trobo en els escriptors, no donar-ho tot mastegat sinó que cadascú interpreti, el final pot ser més o menys tancat, però està bé que el lector pugui dir-hi alguna cosa. És una manera de tractar-lo bé, de no tractar-lo com un burro.

Sempre es compara tothom amb Calders, cosa que ha estat molt criticada. Però per mi és un to.

Si em comparen amb Calders jo estic encantadíssim. Jo no m’hi veig en absolut, però si insisteixen tenen raó. Cada autor és conseqüència de tot el que ha anat llegint, i jo vaig llegir Calders amb tretze anys i el vaig llegir tot fins que se’m va acabar. Però alhora que llegia Calders llegia Borges, i Cortázar, i nord-americans minimalistes com Carver. No sé què en queda, de tot això. Si un fa una mica d’humor en català en un llibre ja és Calders? O Monzó? I si fas no sé què ets Rodoreda o…

I si una llengua ja et condiciona a escriure d’unes determinades maneres?

Borja Bagunyà va fer un article espectacular sobre Monzó. Va dir que Monzó no té res a veure amb Calders, que Monzó és Robert Coover i tots aquests americans. Em vaig sentir molt proper al que ell deia perquè sempre ho havia pensat, quan llegia Monzó: el que fa Monzó ja ho havia fet Coover, per més que Monzó ho faci a la seva manera.

Vas sortir publicat al primer número de la revista BRANCA amb el conte ‘Les Pomes’. Et veurem a Carn de Cap, la revista anual dels fundadors de l’Escola Bloom Borja Bagunyà i la Lana Bastasic?

No ho sé. El primer volum de la revista va estar molt bé, sí. A veure si em conviden.

Ets autor de posar les referències sobre la taula: Calvino, Bartelby. La insistència de Bertran Barta a no treure’s el pijama és com aquell mític ‘I’d rather not to’ o ‘preferiria no fer-ho’ característic de Bartelby.

No ho havia pensat, però sí.

Quin és el punt dèbil de la teva novel·la?

Punt dèbil? Jo estic molt content de la segona part, a partir de la insistència de Bertran Bartra a no treure’s el pijama: crec que els personatges d’aquesta segona part són més interessants, n’estic més content. Si d’entrada m’hi hagués posat com a novel·lista el començament seria més lent, però ha anat així. Si pogués aniria reescrivint, però arriba un moment que dius prou, publicar i no pensar-hi més. Hi veig defectes, clar, però no els faré públics. El recull Polpa el vaig tancar amb un capítol que es deia ‘pedres a la teulada’ en què feia autocrítica negativa de cada conte del llibre: l’autocrítica va ser molt ben rebuda.

Subscriu-te a Núvol per un any i emporta’t de franc un exemplar d’aquest llibre. Abans de subscriure’t pots fer la reserva a [email protected].