Jordi Masó. Ensarrona que fa fort

27.02.2018

Hi ha un conte brevíssim de Quim Monzó –un microrelat– que em fascina. Està inclòs a Mil cretins, el que fins ara és el seu últim recull (i potser tancament definitiu). Porta el títol de La sang del mes que ve i en ell el contista narra com la Verge Maria es nega a tenir descendència. Jesús no naixerà (almenys, de moment). La història ocupa una sola pàgina. Cada paraula és justa. La idea, sublim. El conte em satisfà –i potser exagero– com qualsevol novel·la (de Monzó mateix o de qualsevol altre autor). Aprecio el còctel de brevetat i joc; la idea hipercondensada. Potser perquè de microrelat en llengua catalana amb prou feines se n’escriu i publica. La tradició del gènere a Catalunya és escassíssima. Pere Calders i… Pere Calders. Fa un temps, però, que el músic, professor de piano i escriptor Jordi Masó fa créixer la lleixa microrelatista. Però no només: a Masó li interessa tot el camp del conte. Tant li fa la mida. Acaba de publicar un cinquè recull: La biblioteca fantasma (Males Herbes). Són quaranta relats hilarants.

Jordi Masó a l’entrada de l’Ateneu Barcelonès. | Foto: Gerard E. Mur

Masó va començar a escriure adolescent –com dicta la norma– però la formalitat no va arribar fins fa set anys quan va guanyar la primera edició del Concurs de Microrelats de La Microbiblioteca, és a dir la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, atenta amb el gènere. A banda del primer any, Masó també guanyà la segona i tercera edició. En la quarta convocatòria ja formava part del jurat. “El concurs està molt ben organitzat. El nivell és molt alt”, assenyala. Està convocat tant en català com en castellà. El pianista publica, el 2010, el primer recull: El reptes de Vladimir (també a Males Herbes).

La manca de temps porta Masó a una lògica expressió. Una manifestació literària concisa però no pas més senzilla. “És un gènere complicat. Sense una idea molt potent, no funciona. En un conte llarg, de qualsevol banalitat en pots fer un bon text. En un microrelat, si el nucli no és prou interessant, res resisteix. Com més llarg és el text, menys important és l’anècdota; com més curt, més importància té”, explica. La llargària de la història no condiciona la feina de Masó: “La idea et dóna per un microrelat, per un conte breu, un relat més llarg o una novel·la. El nucli de la història et dicta la seva extensió. Personalment, el treball no canvia. El que varia és el temps que hi has de dedicar. De vegades, però, els relats són tan curts que els has de revisar una bona estona. Potser encara sóc més exhaustiu en aquests casos”.

El truc, com s’endevina, està en el pinyol. “La potència de l’anècdota”, diu Masó. “Ho he anat reflexionant amb els anys i em sembla que és això. He escrit contes en què la història és absolutament banal, sense cap suc, dels quals potser no se’n podria fer cap microrelat perquè no tindria prou impacte. El conte breu pot quedar molt bé si està ben redactat i té una certa gràcia. El microrelat, en canvi, exigeix una ocurrència molt atractiva”. A La biblioteca fantasma topem amb lampistes que volen esdevenir cantants melòdics, l’enterrament del mòbil (i l’arribada de la carta) o les memòries d’un explorador completades per un narrador amb una imaginació desbordant (un joc extraordinari). El lector consumeix en tot moment un humor vívid i plaent, gens violent o tens, tampoc pueril. En aquesta jocositat hi ha alguna cosa de la rialla txeca de Kafka (“gran humorista”) o Čapek. Aquell humor absurd, urbà i domèstic. No fa gaire va publicar-se una breu antologia d’històries satíriques txeques: Humor en serio (La Fuga Ediciones). Masó recomana La guerra de les salamandres de Čapek, en el que, per cert, tot es fantasia sense un mos de comicitat.

Però a banda d’humor, el que regna sobretot a La biblioteca fantasma és la confusió. Una confusió deliciosa. Aquest fantasma del títol al·ludeix a la gran quantitat de llibres que Masó inventa al llarg del recull. Concep obres i artistes imaginaris. Els contes van farcits de ficció ben alimentada. Però Masó, que vol dur la confusió al límit, obre amb una anècdota real (Tot és veritat). Real fins a un cert punt, és clar. “Un lector em va dir que havia trobat un personatge meu d’un llibre anterior”, explica. “Que les fronteres entre realitat i ficció quedin difuminades és una cosa divertida”. Masó difumina tots els racons. La broma és gairebé permanent. Agraïments, bibliografia, índex onomàstic: “És una mica de burla a tot aquest academicisme clàssic dels llibres seriosos”. Masó ja jugava força en aquest sentit a Polpa, l’anterior compendi, novament a Males Herbes.

El lector, en principi, ja sap on s’endinsa però sobrevenen les ganes de creure-s’ho. “De moment, anem bé”, diu sobre sorpreses crèdules. “Si poses força dades i alguna cosa que sembli que és veritat, és fàcil fer creure falsedats. Això ja ho feia Borges, però. No estic descobrint res. De Borges t’ho creies tot perquè ho deia amb aquella saviesa i amb tota aquella bibliografia inventada”, continua. Pur joc metaliterari. És això: jugar artísticament. El fora paper és una altra cosa: “No sóc bromista. És una cosa purament artística”.

Els referents que Masó dona pel que fa a relat breu són “més llibres que no pas autors”. El panteó l’ocupen Teatro de ceniza de Manuel Moyano, Un koala en el armario de Ginés Cutillas (“un llibre molt rodó”) i Los males menores de Luis Mateo Díez. (Cap d’ells disponible en una de les llibreries amb més distinció de Barcelona). “A Sud-Amèrica hi ha molta tradició de microrelat. És incomparable amb el que es fa a Espanya i encara menys a Catalunya, on gairebé no hi ha res”. De casa no en surt cap altre nom que el de Calders i els seus Contes breus inserits al final de reculls com ara De teves a meves o Invasió subtil i altres contes. “No feia específicament microrelats però és el gran referent aquí”. Ampliant enfora, els últims anys han arribat amb força, des dels Estats Units, els somnis i els contes de Flaubert de Lydia Davis: “És molt peculiar; m’agrada i em desagrada alhora”. Tot i així, “no sóc un expert”, diu.

“Probablement, tampoc és el que més llegeixo”, apunta referint-se al relat succint. “Segur que no”. “El que llegeixo amb més freqüència és novel·la”. Ara dedica el temps de lectura a Los políglotas de William Gerhardie (Impedimenta). La novel·la, consumida en paper; a la xarxa regna la brevetat. “El medi del microrelat sempre ha sigut internet. És el gènere literari més idoni. Un conte de mida tradicional ja es fa llarg. Llegir en pantalla incomoda. Per tant, un conte que es pot llegir ràpid en una pantalla és perfecte. Internet és el seu hàbitat”, assenyala Masó. L’autor, a més, comanda el blog ‘La bona confitura’, on publica microrelats seus i d’altres aficionats que li envien històries sumàries. “Cada vegada em van arribant coses sense que ho demani”.

La concisió, segons Masó, compta com un valor. “Poder ser auster evitant tot el que és innecessari”. Aplica la brevetat quirúrgica al relat però també la valora en una pel·lícula o una novel·la. “Hi ha pel·lícules que han de durar dues perquè el material ho demana. No et pots imaginar un Proust de trenta pàgines”. De fet, els límits de llargada són difusos: “No està estipulat que és un microrelat quant a mida. Ha de ser breu, però què és la brevetat? Hi ha teòrics que defensen que un microrelat s’ha de poder veure d’un cop d’ull. Però després et trobes grans microrelats que duren dues o tres pàgines”.

“El relat també és important com a escola d’escriptura”, apunta. “Saber dir en poques paraules una història és molt sa. I difícil. Exigeix fer treballar el cervell. Posar-se un límit de paraules sempre és un bon exercici. És un bon començament i una bona formació. Començar per aquí ens estalviaria moltes novel·les innecessàriament llargues”. Justament, considera absurda la dèria de fer-li parir una novel·la a un contista: “Als que escrivim contes ens pregunten quan farem una novel·la i en canvi als novel·listes no els demanen mai quan publicaran un recull de contes. Pel lector no té cap prestigi escriure contes. La novel·la és el gran gènere”.