Jordi Ginebra: “Fabra representa unes conquestes que no són del passat”

25.03.2018

Jordi Ginebra i Serrabou (Barcelona, 1961), comissari de l’Any Fabra, és catedràtic de Filologia catalana de la Universitat Rovira i Virgili i historiador del llegat fabrià. Ha publicat, amb Joan Solà, Pompeu Fabra: vida i obra i és l’impulsor del col·loqui “La lingüística de Pompeu Fabra” a Tarragona, del qual aquest novembre se celebrarà la cinquena edició. Parlem amb ell del que significa que el 2018 estigui dedicat a commemorar el 150è aniversari del naixement del “seny ordenador de la llengua catalana”, una personalitat clau de la Catalunya del segle XX.

Jordi Ginebra. Foto: Carme Badia

Recordar Fabra sembla més oportú que mai.
Sí, i sense els esdeveniments polítics dels últims mesos l’enfocament de l’Any Fabra seria diferent. Ara hi ha coses de la vida de Fabra que ja no semblen antigues i fan que hi posem una atenció que no hi hauríem posat. Els paral·lelismes amb l’actualitat són espectaculars!

Començant per l’exili.
És el més conegut, però n’hi ha més, com la pèrdua gratuïta de drets. Amb la dictadura de Primo de Rivera, Fabra és destituït de la càtedra de català per donar suport a un professor belga, el director del Laboratori de Psicologia Experimental de la Mancomunitat, a qui un polític havia insultat. El càrrec el perden ell i 150 professors més, per solidaritzar-s’hi.

Les conviccions li costen el sou.
Sí, perquè la càtedra no era decorativa, s’hi guanyava la vida, juntament amb la feina a les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC. Fins al cap de set anys no recupera la càtedra i de fet passa tota la vida amb penúries econòmiques, excepte els deu anys que viu a Bilbao i és funcionari de l’Escola d’Enginyers.

Què més connecta Fabra a l’actualitat?
Amb la República fa costat a Companys durant els Fets d’octubre del 1934, i el tornen a destituir i l’empresonen. Fabra a la presó!

Amb quin objectiu s’institueix l’Any Fabra?
Fer una commemoració de país però no com a record, que ja seria legítim, sinó aprofitant-ho per impulsar el català com a llengua i eina de cohesió social. I també, i això és més meu, com a excusa per reflexionar sobre la qualitat lingüística en les nostres interactuacions quotidianes.

Fabra encara és una figura popular.
Per què encara ens resulta tan proper? Perquè sentim que pertany a un cicle que encara no s’ha acabat. La gran resposta que ha tingut l’Any Fabra entre entitats i particulars és per això: pensen que han de fer alguna cosa. És bonic i característic d’aquesta celebració. Perviu la idea del que representa: uns objectius i unes conquestes que no són del passat.

Com el 1968, amb el primer Any Fabra, d’on va sortir la campanya Català a l’escola…
Fabra es fa oportú també per això. Llavors no hi havia escola en català i ara està amenaçada: es tracta de reivindicar-la igualment. Fabra va ser gran defensor de l’escola catalana, tot i que la República va durar poc i no va viure un període llarg de normalitat de l’ensenyament del català.

Hem parlat del Fabra polític; parlem del lingüista?
Convé dir dues coses: que és un científic eminent i que posa el coneixement científic al servei de la codificació lingüística. Fabra és un gramàtic de primera fila, una personalitat en la Catalunya i l’Espanya del moment, per no dir d’Europa. A la dècada dels anys 90 del segle XIX ja publica en revistes europees de romanística.

L’altre aspecte que destacaves és la vessant aplicada.
Fabra és un científic descriptivista i la descripció del català li deu molt, però ell ho aplica al que ara en diríem la “planificació lingüística”. Diem que és “el seny ordenador de la llengua catalana” perquè és qui codifica una modalitat de llengua per a àmbits d’ús formals, l’estàndard. Joan Coromines, deixeble seu, deia que va perdre el possible èxit com a lingüista per aquesta activitat més pràctica. Li sabia greu que el seu mestre esdevingués “només” un gramàtic, que és qui fa normativa.

Però fer gramàtica normativa és el que volia Fabra, no?
En tot cas s’hi va dedicar en cos i ànima, i per això el valorem. Si preguntéssim a Fabra si hauria preferit una vida més plàcida segur que hauria dit que no. Era molt conscient de la seva aportació. Però crec que li hauria agradat treballar no només en lingüística normativa, sinó, més del que ho va fer, en lingüística descriptiva.

Què t’ho fa pensar?
Amb la República, a l’octubre del 1932, el nomenen catedràtic de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. A ell l’il·lusiona crear un seminari de filologia romànica, una escola de filologia descriptiva. Però no té temps: l’estiu següent és president del patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona, que és un òrgan de govern, o sigui que es converteix en el màxim responsable de la universitat.

Per si li faltava feina!
A més, dins aquest patronat no tothom entén que les classes han de ser en català. Era un tema de debat a l’època si la llengua catalana havia de ser hegemònica en la vida pública. No hi havia un quintacolumnisme però sí l’herència del lerrouxisme.

Fabra també ha de lluitar contra la diglòssia.
Ell fabrica unes normes per a una llengua pensada per a les funcions més altes de la societat. Generacions d’intel·lectuals anteriors o coetanis no ho veuen clar. Tots els escriptors de la Renaixença, des d’Antoni de Bofarull i Milà i Fontanals fins a Oller i Verdaguer, fan molt per la recuperació del català literari, però no tenen una visió del que és una llengua estàndard moderna.

Fabra sí.
No per casualitat: Fabra es troba un moviment polític i sociocultural procliu i té la formació adequada. Entra al grup de L’Avenç. Ell, que ve de la classe mitjana mitjana i que no participava dels circuits de la cultura, allà troba capacitat econòmica i la idea del que és un país modern. Li donen ales. Hi ha gent com Massó i Torrents, Alexandre Cortada, Casas-Carbó, i quan saben que ha escrit una gramàtica l’hi publiquen entusiasmats.

Jordi Ginebra. Foto: Carme Badia

Com s’ho fa per tenir, com dius, “la formació adequada”?
És un misteri. La lingüística romànica neix al segle XIX i a finals de segle Fabra ja hi treballa. No té cap mestre, estudia enginyeria perquè era el típic noi llestot que havia de fer una carrera de debò, però al cap de pocs anys ja s’ha convertit en un gran filòleg. Pel seu compte, llegint, anant a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès… És interessant perquè fa una cosa poc normal en els anys 90 del segle XIX.

Quina?
Ha tret bones notes, tocaria que es posés a treballar d’enginyer, però fa classes en acadèmies… Ben bé com si volgués guanyar el mínim per tenir el màxim temps. De 1890 a 1902, que són els anys en què irromp, què fa? Estudiar i participar en la vida cultural barcelonina. Vist amb mentalitat de la seva mare segur que no s’entén. Fabra ho allarga tant com pot, i quan ja té 34 anys i va per camí de ser un conco, es casa i busca feina fixa, que troba a Bilbao.

Antoni Rovira i Virgili, que dona nom a la teva universitat, va ser un fabrià militant.
Sí, per això és el moment que la universitat li editi els textos que va dedicar a Fabra. Rovira i Virgili és un gran defensor de Fabra, i a més entén què vol dir una llengua estàndard i moderna. És un home molt influent i escriu molts articles a favor del fabrisme a La Publicitat i L’Esquella de la Torratxa, i també a l’exili. Són textos bonics, no de gramàtica, sinó del significat polític i cultural de l’obra de Fabra, que ara la URV fa bé de recollir i publicar.

L’Any Fabra et deixarà escriure sobre Fabra?
Si no en fos el comissari ja hauria fet un llibre amb el títol “100 coses que has de saber de Pompeu Fabra”. N’he parlat amb l’editorial Cossetània, perquè escauria molt publicar-lo a la seva col·lecció “De 100 en 100”. Només que tingués una setmana lliure el podria enllestir, perquè la feina grossa ja està feta a Pompeu Fabra: vida i obra, un llibre sobre Fabra escrit amb… Joan Solà! Ens hi vam esforçar molt, i és important perquè és dels últims treballs de Solà i és un cert testament.