“Josep Pla fumava per rumiar adjectius. Jo, quan tinc un dubte seriós, vaig a pixar”

L’ascensor del pis on viu Jordi Cussà aterra sense preàmbuls al menjador de casa seva. La velocitat d’arribada fa honor al ritme d’escriptura. L’escriptor acaba de posar punt i final a una altra novel·la i ja fa dies que s’ha enfundat el vestit de traduir. Comencem parlant de l’article publicat a Núvol sobre la reedició de Cavalls salvatges, però ben aviat ens perdem per altres viaranys. Cussà és acollidor i desinhibit. La superació de l’estigma i el gruix de la seva obra més enllà de les drogues li han donat seguretat. Ara voldria que els mitjans de comunicació se l’escoltessin més. I que abans d’escoltar-lo, és clar, el llegissin.

Laura G. Ortensi: Per què sorgeix la reedició de Cavalls salvatges? Tenies la necessitat de fer-hi retocs o l’aparició de Formentera Lady t’hi va empènyer?

Jordi Cussà: Ho vam fer perquè estava descatalogada de fa molts anys. El contracte amb Columna havia expirat i l’edició era meva. Com que Formentera Lady va agafar un cert impuls vam dir: “Reeditem-la!”. Ja la tenia corregida de feia temps.

Respecte de la novel·la del 2000 tu mateix devies notar una gran evolució.

I tant. No m’agrada gens fer-me el xulo, però entremig hi ha hagut 60 traduccions i 10 novel·les més. Alguna cosa has d’aprendre, per burro que siguis.

Va ser llarg, el procés de correcció?

Està fet en diferents etapes. Venero Cavalls salvatges perquè és l’obra de la meva vida, el primer fill. Tot i això, peca d’un cert infantilisme. Tots els escriptors, amb la primera novel·la, volem fer la novel·la absoluta, com si no haguéssim de fer la segona. Ho volem abocar tot, allà. I de vegades, parlo per Cavalls salvatges, surten una mica excessives.

Però tu abans de Cavalls salvatges ja havies escrit.

Havia escrit moltes coses, però una novel·la coherent, no. En vaig cremar dues, abans.

Has insistit a marcar les diferències entre les dues novel·les. Quan feies Formentera Lady tenies por de repetir-te?

Vaig fer una ullada a Cavalls salvatges i algunes coses les vaig repetir voluntàriament, com si l’autor de Formentera fes un homenatge al de Cavalls. Però hi havia idees noves. Sobretot el to i la perspectiva dels personatges. Els personatges de Formentera són tan optimistes com nosaltres, que hem sobreviscut fins al dia d’avui. Els de Cavalls salvatges, no. Són més durs. Si se’m permet la redundància, són més ionquis, més desesperats. Els de Formentera Lady han trobat l’espai posterior a les drogues. Després d’obrir la porta, han trobat una feina, uns amics… Han reconstruït el fil vital. Els de Cavalls salvatges no hi arriben.

De fet, Formentera Lady havia de dir-se Cavalls reciclats.

Aquest era el meu títol de batalla. El que passa és que, evidentment, sona fatal.

Parlem del procés d’escriptura. Com s’arriba a aquesta sensació de fluïdesa? Hi ha gaires relectures i reescriptures al darrere?

És fruit de les dues coses. Sí que hi ha una certa fluïdesa: poso la màquina i la cosa flueix. Però llavors hi ha el poliment, el maquillatge, l’arrodoniment. El treball per a mi és molt important, m’ho passo molt bé fent-lo i corregint. Una de les feines que més m’agrada com a escriptor és quan em donen un joc de galerades. Et posen els papers allà sobre i agafes un boli o dos i comences a corregir. Jo m’ho passo teta: aquest complement ha d’anar aquí, aquesta frase sobra…

Ets molt perfeccionista?

Ho sóc bastant. Quan estàvem a punt de publicar La serp, amb la qual jo creia que m’hi jugava gairebé més coses que amb Cavalls salvatges, el Toni Vallès, que era el cap de producció de Columna, em va dir: “Jordi, està molt bé ser perfeccionista, però quan una feina s’ha acabat, s’ha acabat. Has de fer-ne una altra.” I tenia raó. Està bé ser perfeccionista, és necessari si vols ser un artista una mica coherent. Però no cal abusar-ne. La meva mare sense xerrar tant diria: “Totes les masses piquen”.

Has repetit moltíssimes vegades que ets un escriptor que un dia va ser ionqui i no pas un ionqui que un dia va escriure una novel·la. Creus que has aconseguit que la gent et vegi només com a escriptor?

Suposo que hi ha tants per cent, però sí. A Berga, que és on la gent tenia més present el meu passat, em consideren un escriptor que va ser ionqui.

Tot i això, Cavalls salvatges i Formentera Lady són les dues obres que han cridat més l’atenció.

Sí, i m’agradaria que s’atenués. Suposo que el temps ho acabarà de fer. Això és com quan estan fent una simfonia, sents el gong i en aquell moment sembla que la resta de l’orquestra hagi desaparegut. Jo no m’esperava que la reedició de Cavalls salvatges tingués tant de ressò i eclipsés El trobador Cuadeferro. No hi entenc res, de màrqueting.

Fins ara ens hem referit a novel·les, però t’agrada passejar-te per tots els gèneres.

Això és una broma que fa anys que dura. Jo sempre m’he sentit un home de teatre, però no he fet mai teatre professional. A Berga n’hem fet molt amb Anònim, això sí. Tinc amics que diuen que destaco de debò en la poesia. On em sento més còmode? Amb el teatre, quan som allà. Simplement perquè treballes amb gent i la cosa té un altre caliu. La veritat és que escrivint novel·les i contes també m’hi trobo bé. Ara he acabat d’escriure una altra novel·la.

Els inicis a l’Institut del Teatre van ser breus… No hi vas trobar el lloc?

No, vaig durar sis mesos. L’Institut del Teatre era un institut de col·locació perquè coneguessis gent i, si tenies sort, et cridessin al Lliure, al Centre d’Estudis Teatrals d’Horta o a la companyia Adrià Gual. Si anava bé, ja arrencaves professionalment. Però l’escola tendia molt a la baixa. Al cap de tres mesos d’estar estudiant, ens van portar llibres de Stanlislavsky que nosaltres ja feia tres anys que havíem llegit. Ens avorríem de mala manera.

Un dels aspectes que destaquen els crítics de les teves novel·les és el lirisme.

En Jordi Estrada, crític i periodista de Manresa, en una presentació em va fer el regal de dir: “Formentera Lady no és una novel·la, és un llibre de poesia”.

No et planteges publicar-ne més, de poesia, després de SensAles?

En tinc més. Podríem fer un segon llibre tranquil·lament.

I el farem?

Algun dia potser sí. Estem amb el mateix problema. Com que vaig fent obra narrativa, sembla més important treure la narrativa, a veure si la venem i guanyem alguna pela. Alguna vegada m’he presentat a premis, però amb els premis no tinc sort.

Vas guanyar el premi El Lector de l’Odissea per El noi de Sarajevo.

Aquest sí. Però aquest és democràtic.

Veig que hem de parlar de la teva relació amb els premis literaris.

[Calla i fa cara de circumstàncies] M’he presentat a moltíssims premis. I des del de l’Odissea no n’he guanyat cap més.

Més enllà de Cavalls salvatges i Formentera Lady, moltes de les teves obres estan descatalogades.

De deu que n’hi ha al mercat, en trobaràs dues o tres. Les altres estan totes descatalogades.

Tot i les dificultats, L’Albí t’ha aixoplugat.

En Jaume Huch [editor de L’Albí] és el meu germà. També tenia molt bon rotllo amb en Felip Ortega de La Magrana. Ell tenia la màxima que al català li convenia que es publiquessin obres de tota mena. Vam publicar un thriller, Apocalipsis de butxaca. I després vam treure la novel·la Les ànimes, que és una cosa encara més rara. Més tard, va sortir Clara i les ombres amb Empúries. Això era abans de la crisi. Fins a Clara i les ombres, encara podies treure un avançament decent de les editorials de Barcelona. Un avançament que L’Albí de Berga difícilment em podria pagar. Després de la crisi és al revés. Tret d’El noi de Sarajevo, que rep el premi, les editorials de Barcelona no s’interessen a publicar-me. Canvia molt, la cosa.

L’última obra que has publicat amb L’Albí és El trobador Cuadeferro. Parlem de la gènesi de l’obra. Gairebé coincideix en el temps amb la novel·la d’en Titot, L’assassinat de Guillem de Berguedà.

Que coincideixi amb la novel·la del Titot és una pura casualitat, encara que no ho sembli. El 1980 el Daniel Tristany em va regalar els dos volums de l’Abadia de Montserrat amb les traduccions de Martí de Riquer de l’obra del Guillem. Llavors vaig escriure Les tragèdies del trobador Guillem, que no es va arribar a representar mai. Al cap d’uns anys, al Titot se li va ocórrer de musicar els temes del Guillem i em va demanar que l’ajudés amb l’adaptació del text. Llavors ell va començar a treballar en la seva novel·la. Un dia estàvem amb uns amics a la llibreria Quatre Cantons i la llibretera em va proposar escriure una novel·la sobre el Guillem. Jo no ho veia clar, perquè en Titot estava a punt de treure la seva. Una nit, dormint, vaig somiar la primera escena. Era un tio que estava fent una sodomia amb una noia. El més sorprenent és que em vaig adonar que no era jo, sinó el Guillem. Ho tenia claríssim. Llavors em vaig dir: “Aquesta escena l’has d’escriure”. Ho vaig fer perquè escriure una primera escena no em comprometia a res, però ja vaig arrencar. Alguns amics em diuen que, més que escriptor, semblo mèdium.

Però hi ha planificació en l’estructura de les teves novel·les?

No. No planifico mai res. Normalment, no ho faig fins a la meitat de la novel·la. Després hi ha un moment en què has d’apamar-la una mica per poder-la controlar. Llavors fas un índex del que has escrit i et planteges cap a on vols anar i com s’acabarà. Sóc molt caòtic. El caos sembla que sigui una cosa dolenta, però del caos ve tot: és el gran pare creador.

A la ficció també fas aquest joc. Hi ha moments en què els personatges de Formentera Lady necessiten ordenar la novel·la i no saben com continuar.

El Cuadeferro és gairebé cronològic. En canvi, a Cavalls salvatges i a Formentera hi ha moltes veus. Si fossin sempre les mateixes persones, se’ns farien molt feixucs. M’agrada aquesta sensació de dubte de la memòria, de contradicció. Això forma part de la història. Quan parlem amb la família i diem: “Te’n recordes, del dia que vam anar a dinar a aquell restaurant?” tothom explica versions diferents. Som un grup de persones, estem parlant d’un record que vam compartir i no ens posem d’acord. Per acabar-ho d’adobar, les drogues trenquen molt la memòria. Tu mateix estableixes barreres. Algun cop vaig tornar a barris de Vic on anava a comprar drogues i no em recordava de res. No hi havia pebrots ni de trobar el barri.

La memòria selectiva.

Sí, jo crec que és un mecanisme de defensa. Si oblides on ho has anat a comprar, no hi pots tornar.

Parlem de traducció. Has explicat en més d’una ocasió que el teu anglès és totalment autodidacte. La música va ser el primer esperó per aprendre’n?

No ho sé. Suposo que tot surt de moltes coses. La primera, i la més important, és que la meva germana, quan jo tenia nou anys, es va casar amb un angloindi i es va quedar a viure als afores de Londres. La cultura anglòfila em va venir sola, perquè als set o vuit anys ja sentia parlar en anglès la meva germana i el seu nòvio. Quan va néixer la meva neboda, hi vam anar tres setmanes i allà vaig començar a aprendre anglès. Tenia deu anys. La meva sort va ser començar molt d’hora, però és veritat que no en vaig acabar d’aprendre fins que no em vaig posar a traduir seriosament. També em va ajudar molt agafar una hepatitis quan tenia 19 anys. Vaig estar un mes sense sortir de casa. Llavors vaig agafar les obres completes de Shakespeare, un diccionari i un bloc i em vaig fotre a llegir. Van ser unes classes intensives d’un mes. Cada matí m’hi posava dues o tres hores.

Però de llegir a traduir hi ha un pas important.

No es tracta tant de tenir capacitat per a l’anglès, sinó de tenir capacitat per a la llengua. Tot i això, he de reconèixer que les primeres novel·les no les hauria acabat si no m’hi hagués ajudat l’Anna Camps. Em va ajudar a trobar una professió, perquè al final sort n’he tingut, de la traducció.

És clar, t’has guanyat més la vida traduint que no pas amb la teva obra de creació.

No guanyo res més que les traduccions. A banda d’algun premi, com el de l’Odissea, el que guanyes escrivint fa riure. O plorar.

Com conviuen els tics de l’escriptor traductor amb l’estil de l’escriptor traduït?  

S’ha d’estar alerta. Si estic traduint un text complicat, procuro no escriure res de meu. Si és un text més lleuger, puc treballar igualment. Tot i això, sempre hi ha influències. Si tu em dius que has trobat un trèvol de quatre fulles, és possible que escrivint em surti un trèvol de quatre fulles. Això és així, almenys en el meu cas. Treballa tant l’inconscient com el conscient. Quan m’encallo amb una novel·la, me’n vaig a dormir i, mentre dormo, hi penso. Altres cops em passa anant a pixar. Sovint s’ha explicat que Josep Pla fumava per rumiar l’adjectiu que tocava. Jo, quan tinc un dubte seriós amb una novel·la, vaig a pixar. I mentre pixo, paf! Faig un stop al raonament i surt el subconscient. Quan buscàvem el títol de Contes d’onada i de tornada es va donar el cas. Érem amb en Jaume Huch al sofà, pensant-hi, i quan vaig tornar de pixar li vaig dir: “Jaume, em sembla que ja el tinc!”.

La Mary Ann Newman explica que la gran diferència entre llegir i traduir és que un lector pot passar per alt un passatge que se li ennuega. En canvi, un traductor no ho pot fer mai. Això t’ajuda a pensar més en el lector, quan escrius?

Quan escric no em sento gens traductor, em sento molt lliure. Com a escriptor, la traducció m’ajuda sobretot a nivell tècnic. Quan tradueixes, sempre tens una sensació de dubte: dubto més de les traduccions que de les meves obres.

Traduir és la teva manera de guanyar-te la vida, però també és una tasca més invisible que la creació. Si pensem en Jordi Cussà, potser ens vindran al cap Cavalls salvatges o Formentera Lady, però trigarem més a recordar un títol que hagis traduït.

Tothom pensa en El noi del pijama de ratlles. No és la més bona, possiblement és la novel·la més senzilla que he traduït. Sí, la traducció és invisible, però, en el meu cas, l’escriptura també ho és. D’El trobador Cuadeferro n’han sortit ben pocs articles. A banda de la del Regió7, no ha sortit cap crítica de la novel·la. Si escrius a Berga o a Lleida, ho tens més difícil per obrir la porta d’un mercat que si ets de Badalona o de Barcelona. A les editorials els passa el mateix. Quan feia una roda de premsa per presentar un llibre amb Columna o amb Empúries, venien set o vuit mitjans de comunicació. Quan la faig amb L’Albí, en venen tres. Hi ha una certa discriminació quan els mitjans veuen Berga. I Berga per escriure és fantàstic, millor que Barcelona. Per vendre i publicar, potser no; per escriure, sí.

És centrisme barceloní?

Sí, i és una cosa que has de dir amb peus de plom. Hi ha més mala praxi que mala fe, en aquest sentit. A un periodista li és molt més fàcil entrevistar un escriptor de Sant Adrià que un de Berga.

Cavalls salvatges i Formentera Lady, però, han tingut bona rebuda. És la curiositat que també s’escrigui sobre ionquis en català i que, a més, no es faci de manera moralista?

La literatura catalana ja s’ha tret una mica la son de les orelles, però fins als anys 60 o 70 té la teoria que els llibres, a més d’estar ben escrits, han de ser morals i exemplars. Novelas ejemplares. Perquè es consideri alta literatura, una novel·la ha de parlar de gent normal i maca. Si parla de ionquis, no pot ser bona literatura. Això és mentida, és clar. El tema és absolutament gratuït. Jo em queixo dels prejudicis d’anar a contracorrent, però la veritat és que anar a contracorrent m’encanta.

“Sort de Berga”, has dit sovint.

Si L’Albí no m’hagués fet cas, no sé què hauria passat. En Jaume Huch ha estat molt receptiu i no ha tingut mai en compte que, mentre vaig poder, vaig fer carrera a Barcelona.

Abans has deixat caure que tens una novel·la acabada de sortir del forn. Què en podem avançar?

Serà una novel·la històrica. De moment, no vull fer volar coloms, encara que ja tingui més d’un colom a la prestatgeria.