“Els programadors pensen que el públic no està preparat per la dansa”

1.07.2015

“Cada persona, cada cos, és especial, únic, genuí, té una entitat psicofísica única, amb els seus trets anatòmics, fisiològics, psicològics, emocionals, i per tant tenen una manera única-original d’expressar-se a través de la dansa” explica Jordi Cortés, director artístic de la companyia Alta Realitat i director d’Associació Kiakahart. Després de triomar amb l’espectacle Fòssil, Cortés pujarà damunt de l’escenari a vuit performers, amb i sense discapacitats, per reflexionar sobre la relació amb els nostres cossos i el sexe. Un espectacle que alguns ja han definit com un barreja entre El jardí de les delícies i un Pollock. Fuck-in-progress es podrà veure del 3 al 5 al Mercat de les Flors en el marc del Festival Grec. Jordi Sora i Aída Pallarès han parlat amb ell.

El coreògraf Jordi Cortés

El coreògraf Jordi Cortés

Jordi Sora i Aída Pallarès: Què et va impulsar a crear Fuck in progress?

Jordi Cortés: Ho va impulsar el fet d’estar treballant tots aquests anys amb persones que tenen uns cossos diferents amb els quals estava acostumat a treballar, ja que vinc del món de la dansa. I de sobte vaig començar a treballar amb persones amb cadira de rodes, invidents, etc…I un tema que sempre sortia quan parlàvem era el del contacte físic. Ells et deien que durant molt de temps només havien estat tocats pel seu entorn familiar i quan venien als meus tallers s’emocionaven perquè treballo molt des del contacte i la improvisació. Per a mi és molt important el coneixement del teu propi cos i el del cos de l’altre. Ens toquem molt, per trobar els equilibris, els desequilibris, les complicitats,etc… Llavors vam començar a parlar dels cossos, de les necessitats, de la sexualitat, la sensualitat, l’erotisme…I ara hem volgut aprofundir-ne més. De fet, tinc clar que Fuck in progress és la primera pedra, l’embrió. I hi haurà més Fuck in progress perquè sento que alguna cosa que s’ha destapat, que s’ha de desenvolupar més. Fer més petites peces, fins i tot performàtiques, sense que hi hagi dansa o moviment.

Quant de temps has trigat a crear el muntatge?

L’any passat  vam fer un laboratori presentat a l’Estruch. Era una vomitada, un brainstorming. O sigui que ja portem com un any que ens anem trobant esporàdicament i ara per muntar la peça hem estat aproximadament uns dos mesos.

Aquest concepte de dansa integrada amb el que sovint definim els teus espectacles encara és útil?

A mi m’agradaria dir que som uns artistes que ens reunim per crear un espectacle. No m’agrada posar etiquetes i, de fet, al meu equip els hi dic que no diguin que fem dansa integrada. Jo, al meu taller, poso que és de dansa integrada perquè la gent que vol fer dansa o moviment sapiguen que poden venir tinguin el que tinguin. Però d’aquí un temps m’agradaria que ja s’identifiqués el taller amb el meu nom o amb el de qualsevol altre que porta anys treballant amb mi, sense necessitat de dir-ne ‘taller de dansa integrada’. Perquè això és posar una etiqueta, tot i que és cert que ha estat necessari perquè no es feia enlloc més.

La dansa troba una de les seves justificacions des de la mirada de l’altre. Hi pot haver qui balli, però sense algú que l’observa no pren consistència. Crec que un dels intèrprets és cec o amb visió limitada. Com ho experimenta això de la mirada aliena?

És molt interessant. Vaig començar fa 15 anys treballant amb l’Adolfo Colmenares, un ballarí que va perdre la visió. I ara fa dos anys que treballo amb el Joan Casaoliva, que no és ballarí, i és al·lucinant la seva ductilitat i la manera que té de percebre ràpidament el cos. Ell coneix molt bé el seu cos i es nota. També com moure’s en els espais. Jo el que he fet per ell és venir amb ell al Mercat de les Flors, o al lloc on assegem, i recòrrer junts l’espai durant gairebé una hora i mitja. D’aquesta manera es crea una arquitectura espaial al cap. És el seu sónar per reconèixer sons, obstacles, textures. Jo crec que se sap molt més l’espai que nosaltres. I a l’escenari ho hem treballat de manera que ell noti els límits. Hem posat una cinta de cautxo que no es veu a simple vista perquè noti els límits de l’espai.

La ceguesa exagera altres sentits, no?

Sí, el que més l’ajuda a ubicar-se és el so. També estem treballant molt és el fet que sempre està alerta. Pensa que per a ell el carrer, per exemple, és territori hostil. I hem intentat que es deixi anar perquè és clar, el seu acte reflex és posar una barrera, protegir-se. Una cosa que vam fer, és que vaig passar tot un dia amb ell, al seu barri i a casa seva, cec. Em va posar uns parxes als ulls, em va donar un bastó i unes ulleres negres i vaig passar tot un dia sense veure-hi. Les primeres dues o tres hores vaig caure molt, però després et vas acostumant. Però quan vaig tornar a casa em vaig posar a plorar. És clar, per a mi era una experiència meravellosa poder compartir això amb ell però al tornar a casa jo ja veia. I ell no. Aquesta experiència m’ha ajudat a entendre’l i integrar-lo dins del grup. Has de crear una confiança perquè se senti bé i s’obri. Que s’atreveixi a saltar al buit amb la seguretat que no es farà mal.

Una escena de Fuck-in-progress de Jordi Cortés © Toni Payan

Una escena de Fuck-in-progress de Jordi Cortés © Toni Payan

Tot i que en aquest espectacle no, també treballes amb persones amb problemes mentals. Com heu treballat el control emocional?

Jo, potser perquè no tinc molta informació sobre el tema i em guio més per l’instint, m’he trobat moltes coses. T’ho has de prendre de forma natural. La sensació és que si t’ho prens amb naturalitat, ells també ho faran. Si veig que la cosa s’excedeix els hi dic un “ara no”. És prendre-s’ho com un joc, com si estiguéssis fent un taller de teatre. Però no fer-los sentir que estan fent algo malament i crear-li por al seu propi cos. És jugar a un joc sense que molesti als demés, treure-li l’escàndol. Ells són molt sensibles i perceben l’energia negativa.

Com creus que ha evolucionat el teu discurs des dels teus primers muntatges?

Doncs no ho sé. Quan tingui vuitanta anys rebobinaré, però ara estic massa capficat per fer-ho. Jo noto que tinc més confiança i més eines per treballar amb persones amb diversitat. Ens coneixem més i treballem millor.

En una entrevista un jove coreògraf deia que ets l’únic coreògraf “singular” del país. Singular en el sentit que la seva és una feina impossible de relacionar amb els corrents i estils de la resta de creadors de la seva generació en actiu. Què en penses?

Jo crec que tots som singulars si fem el treball que volem fer i som honestos i genuins. La Sol Picó és genüina, La Veronal també…Però crec que jo no ho puc dir, si sóc singular. Puc dir, per exemple, que Marcos Morau té una merna de fer i un llenguatge de moviment que és molt seu i singular. El Damián Muñoz té una poètica amb la que m’identifico molt també, que és molt genuïna i singular.

Com definiries llavors el teu estil?

No em vull etiquetar. Això us ho deixo a vosaltres.

Sovint tinc la sensació que etiquetem massa i ens hem de deixar anar i gaudir més…

Exacte! Sembla que tenim la necessitat de posar etiquetes a tot.  Això és dansa performance, això és no dansa, això es dansa contemproània…I no. Jo sempre dic que faig poemes visuals. A vegades fins i tot penso que no faig dansa. Evidentment el meu background és de dansa però m’identifico molt amb el concepte de performance de Maria Abramovic i aquesta gent. M’agradaria molt anar intengrant els espectadors a l’escenari. Estic molt cansat d’aquesta relació clàssica entre públic i escena.

I com a espectador quin tipus de dansa t’interessa?

M’agrada el que és honest, el que em transmet i m’arriba, el que em diu alguna cosa. I pot ser la cosa més conceptual del món, però si és honest, m’agrada. Sobretot crec que tinc bon radar i detecto quan m’estan enganyant. John de DV8 em va agradar molt, també m’agraden Peeping Tom, Sidi Larbi Cherkaoui…I d’aquí, La Veronal té coses que m’agraden molt, el Damián Muñoz també m’agrada i m’entenc molt bé amb ell, la Sónia Gómez també m’agrada… És una persona i una artista molt honesta amb la seva feina. De fet, tots aquests són artistes que m’agrada la persona que hi ha al darrere i amb els quals tinc la sensació que podriem treballar junts. Ens entendriem encara que fem coses molt diferents.

I per acabar, com veus la situació de la dansa contemporània en aquest país?

Complicat. Va avançant, molt a poc a poc, però complicat. Les mancances per la majoria segueixen sent les mateixes, uns pocs poden subsistir i anar tirant. Crec que el que està canviant és que s’està començant a mirar a llarg termini, perquè fins ara només es mirava a curt termini. Això és important. És per això que a altres països s’ha anat creant un mercat, un circuit i un públic. I aquí fa 30 anys que s’està intentant crear i sembla que sempre comencem de nou. El públic és més intel·ligent del que sovint pensen i la dansa podria circular més i si no ho fa és per culpa dels programadors. Pensen que el públic no està preparat. Es pensa a curt termini i en canvi, a França, Anglaterra o Holanda fas una peça amb una companyia i ja tens 20 bolos programats. Quan vam començar fa anys els taller de dansa integrada érem quatre gats i ara ja som més de 50 i hi ha llista d’espera. Comences a veure el resultat quan passen cinc o sis anys, que és quan comences a crear un públic. Però si només programes dansa per complir, perquè has de programar 2 o 3 espectacles de dansa a l’any mai creixarà. I, a més, sempre seran els mateixos!