Jordi Borràs: “Ha faltat un full de ruta clar i realista”

14.05.2018

Dies que duraran anys és el nou llibre del fotoperiodista Jordi Borràs. La quarta edició arriba a les llibreries després d’haver-se’n exhaurit tots els exemplars durant el dia de Sant Jordi, en què va ser el segon llibre més venut de no-ficció. Aquest èxit extraordinari en el gènere fotogràfic ve donat per una actualitat policial i social ben viva. De fet, en el llibre es narren, mitjançant les fotografies, els fets de la tardor de l’any passat, posant el focus en el dia del referèndum de l’1 d’octubre, però també en les jornades anteriors i posteriors.

El fotoperiodista Jordi Borràs. | © Roger Aran

La publicació vindria a ser un relat visual sobre una etapa històrica de Catalunya. Les fotografies que hi trobem van acompanyades d’uns relats, a càrrec de diversos escriptors, que ajuden a situar-nos en aquells dies plens de llum i foscor. Aquesta setmana, l’eurodiputat Ramon Tremosa ha regalat al Dalai Lama un exemplar d’aquesta publicació. Amb Jordi Borràs parlem d’on venim, on som i cap a on anem.

No t’has perdut cap esdeveniment important de la tardor del 2017. Quina quantitat de fotografies vas arribar a fer?

Moltes més que les que surten al llibre. Durant la tardor vaig fer 60.000 fotos, que és el que faig durant un any normal. I, en tot el 2017, me’n van sortir 140.000. Va ser una bogeria absoluta. La feina més feixuga de fer un llibre és la tria, perquè les fotos han de passar diversos filtres. I com que al final veus totes les fotografies iguals, les envies als amics i familiars perquè opinin. És una feina bastant pesada.

Aquests filtres responen a un criteri de selecció concret?

En fotoperiodisme el criteri ha de ser informatiu. Sempre. Als meus alumnes els ho dic. Entre una foto que explica però està desenfocada o té deficiències tècniques i una que és molt bonica però no diu res, s’ha de triar la lletja. És la que explica. Si, a més, està ben feta, és ideal, però el més important és el valor informatiu de la imatge.

També has incorporat fotografies d’altres fotògrafs. Era necessari per arribar a tot?

El dia 1 d’octubre, per exemple, van haver-hi molts llocs on no vaig poder ser, tant de Barcelona com d’altres poblacions. Amb els editors vam creure important mostrar la diversitat del referèndum a tot arreu.

Les càrregues policials de l’1-O es veuen en algunes fotografies que has publicat al llibre. Va ser difícil deixar de banda el punt emocional?

Com a totes les fotos. Jo sempre he estat independentista, i viure el moment d’una cosa per la qual has lluitat, li dona un plus. Intentes interioritzar allò que estàs fent, sempre procurant tenir el cap fred. Jo m’he menjat totes les manifestacions del procés d’aquests últims anys, però ho he fet des de l’òptica d’algú que està treballant. Calia posar les coses al seu lloc.

T’hauria agradat anar-hi com un ciutadà més?

A totes. Bé, per desgràcia, ho passo malament quan hi ha molta gent. Fujo de les massificacions, el que passa és que per la meva feina hi haig d’anar. Assistir a un concert o a una manifestació, no ho faria si no fos per un motiu molt important.

També has seguit moltes manifestacions de moviments ultranacionalistes espanyols. Veus gaires similituds entre les reivindicacions d’aquests col·lectius i l’actitud actual del govern espanyol?

Sí, tot respon al relat de l’«A por ellos». Amb la violència d’aquesta tardor o amb les manifestacions en les quals hi ha hagut centenars d’agressions, coaccions i fets radicalment violents, hi ha una concepció imperialista i irrespectuosa amb les opinions dels altres. Jo ho he vist. L’ambient que es respira en una manifestació del 12 d’octubre és molt diferent del de l’11 de setembre. No té res a veure. En un lloc, en general, es respira il·lusió, tolerància, constructivisme. En l’espanyolista, es respira un mal rotllo brutal i una agressivitat molt explícita que acabes patint en la pròpia pell.

Jordi Borràs amb un exemplar del llibre. | ©  Roger Aran

El nacionalisme espanyol és diferent que el català?

Per començar, no em considero nacionalista. Sóc independentista. El dia que Catalunya sigui un estat, no li veuré sentit a passejar-me amb una bandera pels llocs. No li trobo lògica. S’ha d’entendre que la major part de l’independentisme català no és nacionalista ni identitari. De fet, aquesta és la gràcia del nacionalisme català: que algú nascut a Granada o a Sierra Leone pot ser tan independentista o tan català que algú nascut a Manlleu. En el cas espanyol, segons el CIS, el percentatge de motius identitaris és molt superior al de l’independentisme català. El nacionalisme espanyol és d’arrel excloent, sense cap mena de dubte. L’independentisme català és un moviment inclusiu, i això ho veus amb els diputats que hi ha al Parlament de Catalunya i amb les declaracions dels seus líders. Part de la dreta espanyola ha atacat l’independentisme dient que és un cau d’àrabs que abracen l’estelada. Desprèn un racisme i una xenofòbia brutal.

Dius que no ets nacionalista, però ser-ho no implica, també, defensar una llengua, una cultura, una història i uns costums?

Qui no defensa la cultura del seu país? A mi em fa gràcia quan l’Albert Rivera es declara no nacionalista, però jo l’he vist firmant banderes espanyoles un 12 d’octubre. En el Dia de la Hispanitat, fins fa poc el Dia de la Raça. Aquest senyor no és nacionalista? Quan des de posicions esquerranoses, com ICV, acusen l’independentisme de nacionalista i xenòfob, ells quina nació defensen? L’espanyola? Ells no són nacionalistes? Amb el nacionalisme passa que tothom veu la mida de l’ull de l’altre.

Veig que el nacionalisme és un concepte una mica complex.

Aquí s’ha abusat del concepte de nacionalista, sobretot per part de CiU. És una paraula que, si la dius a Catalunya, tothom t’entén, però si la dius a qualsevol altre país d’Europa, s’entén una altra cosa. A Alemanya el nacionalisme és una altra cosa. Allà no té aquesta matriu i significat. Si vas per Europa dient que ets nacionalista es pensaran que ets un dirigent d’extrema dreta.

T’agradaria seure amb un dirigent polític espanyol i passar-li les pàgines del llibre per comentar les fotos?

Seria divertit. No crec que es deixés. Seria un exercici interessant, però no serviria de res. Saben perfectament el que ha passat aquí, ells formen part de la creació del relat fals sobre què ha passat aquí. L’Albert Rivera és català, aquesta és la seva terra i té amics independentistes. Enganya el públic d’allà, el d’aquí no.

La gent que ha comprat el llibre té la mateixa visió que tu?

El llibre té moltes visions, tant de meves com dels altres fotògrafs que hi participen, i també dels deu escriptors que n’han fet un capítol. De referèndums n’hi van haver més de dos milions; tanta gent com va votar.

Hi ha hagut no independentistes que hagin comprat el llibre?

Sí, i tant. Gent que li agrada la fotografia o persones que, senzillament, sense ser independentistes, no es creuen el relat espanyol. Jo tinc llibres de fotografies de molts temes, com per exemple sobre l’extrema dreta, i no sóc neonazi, evidentment.

I arran del llibre has tingut intercanvi d’opinions amb lectors no independentistes?

Amb aquest llibre no, però amb d’altres sí. En aquesta ocasió, des de l’òptica compartida han sortit matisos, però no ha vingut cap espanyolista a les presentacions que he fet. Amb altres llibres, sí. Per exemple, membres de Societat Civil Catalana o algun ultra.

Quan has anat a fer fotografies en concentracions de simpatitzants d’extrema dreta, sempre has entrat molt a dins. Això ha tingut conseqüències?

Jo sempre ho he fet des de dins, la qual cosa ha fet que avui en dia no pugui fer-ho. Tinc una desena de processos judicials oberts per amenaces, coaccions, agressions… Ja fa quatre anys i mig que rebo amenaces periòdiques de tota mena. No puc anar a aquestes manifestacions aquí, però sí que ho puc fer a Alemanya o Suècia. Ara fa un any, era a Suècia cobrint una manifestació del Moviment Nòrdic de Resistència, que és un grup neonazi. Hi entro com a premsa i faig les fotografies.

Aquestes amenaces que has rebut aquí van dirigides a tots els professionals que cobriu les diverses manifestacions o estan personalitzades en tu?

Primer ho personalitzaven en mi, després en la gent que s’ha dedicat a temes d’extrema dreta, i ara és bastant general. S’ha de dir que tots els periodistes que posen el nas en aquest tema n’acaben sortint esquitxats. La gent nazi d’aquest moviment és altament intolerant.

I creus que la societat sap fins a quin punt ho és?

No, fa uns mesos va sortir un informe espanyol de Reporters Sense Fronteres que està esbiaixat. Parla de persecució de corresponsals estrangers per part de gent afí al govern de la Generalitat de Catalunya o de treballadors de l’administració, però és totalment fals. Tres de les quatre corresponsals van desmentir el que es deia en aquell informe. Contràriament, l’únic periodista amenaçat de mort durant el procés, que sóc jo, no apareix a l’informe.

Hi ha manipulació?

Hi ha un control polític sobre aquesta associació que ha fet un informe fals. És un fet gravíssim.

Què s’hauria de fer per revertir aquesta situació i donar a conèixer, encara més, el que passa?

Falta valentia per part de la premsa. Jo he estat picant pedra sol sobre aquests temes. Ara la gent comença a despertar-se, però hi ha por de parlar d’aquestes coses. Hi ha por de les conseqüències que hi puguin haver si en parles. Falta valentia i sobren els complexos. Hi ha gent que està acomplexada per molts anys de repressió. És normal.

Aprofitant el procés, la gent s’ha adonat de coses que ja feia anys que passaven?

Sí, afortunadament. I que el llibre que he fet sigui el segon de no-ficció més venut de Sant Jordi, és un èxit brutal. És el reconeixement a molts anys d’haver picat pedra.

Imagino que no t’esperaves el que va passar per Sant Jordi, tant d’èxit amb un llibre de fotografia.

Estic molt satisfet, molt content. Primer deien que érem el tercer, perquè es fa amb una mostra del 5%, i quan van sortir les dades definitives deien que érem el segon més venut. És el cinquè llibre que faig, però no m’havia passat mai que la gent el compri i em doni les gràcies. Dius: “Gràcies a tu”. Això sorprèn molt. La gent se’l sent molt seu; apel·la molt als sentiments. Una persona em va dir que l’havia guardat a casa amb els àlbums de fotos familiars. Fa il·lusió.

Quants llibres has venut?

Uns 15.000 llibres en tres edicions.

I després d’unes setmanes exhaurit, la quarta edició ja és a les llibreries. Ha estat més fàcil fer les fotografies del procés que les d’ultradreta?

A nivell logístic, sí. No m’haig de vigilar l’esquena. Però depèn de la situació, perquè a mi també m’han pegat en manifestacions d’aquest context. La policia, precisament. I no fa gaire. Va ser a les càrregues de fa un mes a la delegació del govern espanyol. Vaig acabar posant una denúncia al jutjat de guàrdia per agressions.

I, en realitat, tu estaves fent la teva feina, però les agressions policials generalitzades van començar l’1 d’octubre. Aquell dia per on et vas moure?

Vaig estar a Barcelona, principalment, i vaig passar la nit a l’Escola Industrial, també a Barcelona. Aquest era el districte electoral més gran i hi havia més risc de desallotjament.

Al llibre fas referència a l’octubre com uns dies en què tot era possible. Ho continues veient possible?

Jo crec que sí. Evidentment, els terminis no són els que es platejaven en el moment del referèndum. L’estat espanyol no té cap proposta atractiva per a Catalunya, a banda de la repressió, que no és gens atractiva. Si mirem empíricament què ha passat durant tots aquests anys, en els quals l’estat espanyol s’ha mostrat especialment bel·ligerant amb les llibertats individuals i col·lectives del país, l’independentisme ha crescut. De fet, a les eleccions del 21-D, a districtes que no són especialment independentistes, com Nou Barris, l’independentisme va créixer un 5%. A Santa Coloma de Gramenet, també un 5%. Ja fa molts anys que diuen que això del procés s’ha acabat. Si busques a Internet «se ha acabado el ‘procés’», et sortiran centenars de milers de resultats.

I en quin punt estem ara?

Els partidaris de la unitat d’Espanya han estat incapaços de guanyar el govern de la Generalitat. Ciutadans ha guanyat les eleccions perquè el vot està altament dividit. Els partits independentistes s’han endut pràcticament el mateix resultat. Si haguessin anat junts, segurament el partit més votat hauria estat independentista i el govern també. No ho podem saber, però sembla que sí. Crec que tot serà possible.

Però ara estem en un moment d’aturada?

Sí, com tants altres hi ha hagut durant aquests anys. La gent ara ja no recorda la travessa pel desert des del 9-N fins a les eleccions del 2015. Ningú sap com fer una independència. No hi ha un manual per a fer un país independent.

Creus que ha faltat que els dirigents independentistes ho diguessin?

Jo crec que han faltat coses, com un full de ruta clar i realista. No es podia dir que hi havia coses a punt quan no ho estaven. Segurament ha faltat valentia o confiança envers la gent. Tampoc crec que sigui una solució retreure res a ningú, perquè aquests dirigents ho estan pagant amb el preu més alt: la seva llibertat. Des de l’independentisme, cal prendre nota i buscar la manera de sortir de l’Estat espanyol.

I, de moment, les posicions dels partits van per aquí?

Estem sortint d’un caos generat de la decapitació de líders de l’independentisme i del govern. Ens trobem en una situació altament delicada. Hi ha hagut una decapitació de tota una generació de líders independentistes que costarà de substituir. Crec que estem començant a sortir d’aquest pou. El primer pas serà la formació de govern. No es repetiran eleccions, ho tenia clar l’endemà de les eleccions del 21-D. A ningú l’interessa repetir-les en un moment en què no hi ha lideratges polítics. S’han de començar a fer coses, caminar a poc a poc, a un altre ritme.

Detall del llibre 'Die que duraran anys', de Jordi Borràs. | © Roger Aran

Detall del llibre ‘Die que duraran anys’, de Jordi Borràs. | © Roger Aran

T’has plantejat mai entrar en política?

No, ni de broma. Entrar en política de partit, no, de cap manera. I més havent fet fotos al parlament de Catalunya. Trobo que s’ha de ser molt valent. Prefereixo estar a una manifestació de neonazis.

Creus que l’esperit il·lusionant del procés, per alguns, ha acabat en frustració?

Hi ha un nou independentisme que es pensava que això seria bufar i fer ampolles. Jo vinc d’una família de tradició independentista. Fa vint anys, els independentistes érem una cosa estranya i minoritària. L’any 1992 hi va haver una ràtzia de 50 independentistes que van ser empresonats i torturats. Tot això que està passant ja va passar en el seu moment. Molta gent no s’ho creia o no ho coneixia perquè l’independentisme no era mainstream. Ha passat sempre. A Espanya mai han deixat d’haver-hi presos polítics. Xavier Vinader, especialitzat en extrema dreta, va destapar la trama dels GAL a l’Estat espanyol fent periodisme d’investigació, i va ser empresonat durant el govern de Felipe González. La gent no té memòria. No podrem dir que a Espanya hi ha democràcia fins que no se superi la ferida del 78, és a dir, fins que els responsables amnistiats el 1977 de la dictadura feixista més llarga del món paguin els seus comptes, perquè en queden molts de vius. Policies inclosos.

Ets optimista de cara al futur pel que fa a aquesta repressió?

Sí, soc optimista. I el llibre també ho és. La independència no serà un camí fàcil. Optimista a mitjà i llarg termini, sí, però a curt termini hi haurà una repressió brutal. Ja hi és. A llarg termini només veig la independència com a única solució. La gent dirà que és molt difícil, però Felip V no ens va poder eliminar el 1714. I llavors, a la gent que portava un llaç groc, que eren els partidaris dels austriacistes, se’ls enviava a la forca. No ens van poder eliminar llavors, tampoc durant la dictadura de Primo de Rivera ni amb el franquisme. I ens eliminarà, ara, el Naranjito? Vinga…

Dius que a curt termini tornarem a tenir més càrregues policials. Això sembla més aviat realisme que optimisme.

Sí, ja es van repetir fa poc a la delegació del govern espanyol. En dos dies van haver-hi més de 150 ferits. Ha passat sempre, això. El meu primer llibre, que es diu Barcelona, una història de violència, és foc i fum. Tot el llibre és de càrregues policials. Els antiavalots no estan per ajudar les iaies a creuar el carrer, la seva feina és atonyinar la gent. El que hi ha d’haver és un control democràtic molt més gran sobre la policia, i això els governs independentistes ho estaven aconseguint.

Però la policia també va actuar, per exemple, contra els indignats del 15-M que estaven acampats a la plaça de Catalunya.

Sí, digue-m’ho a mi, que vaig estar vint dies de baixa, però hi va haver un viratge, sobretot a partir del 2014, que va comportar que es prohibissin les bales de goma a Catalunya. Va ser l’únic lloc de l’estat espanyol on es van prohibir, gràcies a tota la gent que va lluitar per aconseguir-ho, com la plataforma Stop Bales de Goma o els periodistes que vam posar el crit al cel quan hi havia intervencions policials contra nosaltres. Hi va haver un canvi destacable en la forma d’actuar dels antiavalots. I això se n’ha anat a la merda en dos dies. Evidentment, en una Catalunya independent també hi haurà antiavalots que pegaran. Una cosa no treu l’altra, però la gràcia de l’independentisme és ser un país millor. Jo no vull una Espanya petita, vull un país millor, corregint els defectes d’on venim. Millor no vol dir superior, vol dir més just.

Abans ho mencionaves. Diversos escriptors han participat fent un petit relat en el llibre, com Jenn Díaz, Natza Farré, Jordi Lara i Gemma Ruiz, entre d’altres. Va ser idea teva?

Va ser una proposta de l’editorial, i a mi em va semblar ideal. Molts d’ells ja els coneixia; són escriptors molt potents. És un llibre que vam fer in extremis, ja que me’l van proposar el 4 d’octubre. Abans de les eleccions del desembre, el llibre ja era la impremta. L’hem fet amb la llengua a fora perquè, a més, d’octubre a novembre la feina va ser desbordant; hi havia coses cada dia.