John Banville: “Els irlandesos hem anat sobrevivint, poc més que això”

Aquest cop ha tocat Banville, pur i renovat. Amb Benjamin Black reposant —tot i que no per gaire temps, aviat arribarà Even the Dead—, l’autor irlandès ha tornat a la novel·la nuclear amb la publicació de La guitarra blava (Bromera).

Aquest cop ha tocat Banville, pur i renovat. Amb Benjamin Black reposant —tot i que no per gaire temps, aviat arribarà Even the Dead—, l’autor irlandès ha tornat a la novel·la nuclear amb la publicació de La guitarra blava (Bromera). Un últim Banville que, decidit a fer-nos respirar entretalladament, ha combinat amor i art —ja en un títol que remet a Wallace Stevens— en una mixtura perfectament mesclada d’enganys, secrets i mals. L’autor d’El mar i Impostures ha lliurat un retorn a mig camí entre el qui era i el que ha decidit ser en aquest llibre. Això és: un inconfusible estil barroc, ara més depurat i pròxim a la poesia, i l’agraïda introducció de senyals càustics. És la història de l’Olly Orme, pintor perdut i lladre mesquí, que s’apropia capriciosament de la Polly. Per entendre millor les raons de l’Olly i l’escriptura de John Banville, a Núvol ens hem citat amb l’autor durant una recent visita a Barcelona. Era un dia fred, amb el cel encapotat, com el clima de casa: el Dublín color de plom.

 

John Banville | Foto Gerard E. Mur

 

Diu que odia els llibres cada cop que els acaba, amb La guitarra blava també ha tingut aquesta sensació?

Com a John Banville em passa sempre, no m’agraden gens. Els que escric com a Benjamin Black, encara els tolero, perquè els considero com una obra d’artesania. Mentre que com a Banville em considero un artista i, aleshores, sóc més conscient dels defectes i els errors que hi ha en el llibre. Els veig immediatament i ho valoro com un fracàs.

I com podria explicar aquest desdoblament entre l’artista Banville i l’artesà Black?

De fet, no sé explicar que és ser artista. Sé el que sento quan escric com a Banville però no t’ho sabria descriure. Dic que sóc com un artesà quan escric com a Benjamin Black perquè no pretenc posar poesia en el que estic fent. Són novel·les amb una prosa el més néta possible, honesta, amb un argument, uns diàlegs i uns personatges més senzills. Sé què faig quan sóc Benjamin Black en canvi quan sóc Banville em trobo molt més desconcertat.

A la novel·la el Marcus li etziba a l’Olly: “La feina és l’únic que tinc per distreure’m de l’angoixa”. Ho ha sentit així alguna vegada? L’escriptura li ha estat útil per oblidar tot allò que el turmenta?

Sóc com un romàntic del segle XIX i, per tant, segueixo pensant que l’art sorgeix del mal, en certa manera. Neix de l’angoixa. De l’angoixa de l’ànima, més específicament. Potser escriure no és ben bé una escapada de la vida però sí que és una fugida cap a altres vides. Vides inventades, en aquest cas.

I per a vostè, què és més real? La vida que distorsiona l’art o la vida real que vivim cada dia.

El que fa l’art és intensificar la vida. En aquest sentit, l’artista el que mira de fer és representar el món amb lluminositat. La concentració de l’artista amb l’objecte fa que l’objecte brilli. Crec que aquesta és la tasca de tots els artistes: fer que el món s’il·lumini, que s’autorebel·li. Així és com em prenc la meva feina. No creus que se’m dóna molt bé no respondre al que em pregunten? Hauria de ser polític. Ho tinc claríssim…

Diu que no sé se sent un escriptor emocional. Com influeix això en el seu treball? Té alguna rutina fixada?

Naturalment que tinc una rutina. Tampoc vull pensar que no sóc un escriptor emocional. Una mica, sí; però espero no ser fred. El que sempre procuro és ser impersonal. En aquesta impersonalitat, que la busco expressament, és on trobo la inspiració i la creativitat.

En aquesta darrera novel·la, narra una relació a tres bandes poc convencional. Consentida, viciada i angoixant. D’alguna manera, la relació entre l’Olly, la Polly i la Gloria transgredeix la moral de l’església catòlica. És una manera de veure com Irlanda ha abandonat el puritanisme social dels últims cinquanta anys?

Gràcies a Déu ja no som un país catòlic. L’església va quedar destruïda durant la dècada dels noranta. Bé, va quedar destruït el seu poder. I tampoc seria ben bé així. Va ser llavors quan vam assabentar-nos-en. Vam descobrir aleshores que ja feia anys que tot estava podrit. Neil Jordan, un amic meu, sempre m’ho explica així: quan sorgien escàndols sobre tot el que vulguis imaginar-te sobre bisbes i cardenals, em deia: “Fixa’t. En un altre país, una revelació com aquesta hagués causat un trauma, com un període de dol i de crisi. Mira si estem malament aquí, tan pervertits moralment, que no ens causa la més mínima recança, fins i tot, ens sentim alleugerits”. L’ambigüitat de l’amor, la infidelitat, això són coses que han passat des de sempre. Estic segur que l’home de les cavernes ja era infidel a les seves parelles. És una cosa que succeeix diàriament.

John Banville

La conclusió, doncs, és que l’amor és egoista?

Sí, totalment, i, en aquest sentit, estic molt d’acord amb una frase que diu l’Olly: “Tot amor és amor a un mateix”. Sempre m’imagino a una parella d’enamorats com dos miralls que estan un davant de l’altre. Quan tu mires als ulls de l’altre et veus a tu mateix. Tots ens convertim en deus o deesses. Jo, quan m’enamoro d’una dona, la converteixo en una deessa i com que la miro directament als ulls resulta que jo també sóc un déu. Em sembla un procés meravellós, que no dura gaire, però que és fantàstic i sí, terriblement recelós.

La conducta de l’Olly es torna gradualment més despietada i antipàtica. És el pitjor monstre que ha creat?

Evidentment que és el més monstruós. No em puc imaginar algú més egoista i egocèntric. L’únic que el salva és que és divertit, que té sentit de l’humor.

En aquest sentit, i a pesar de l’atmosfera irrespirable que cobreix la trama, ha volgut introduir-hi porcions de comicitat. Fins i tot, juga amb els antropònims. Olly i Polly, per exemple. Sembla que s’ha donat alguna llicència per fer baixar la tibantor.

He volgut jugar amb el to burlesc, shakespearià. Em va semblar graciós Olly i Polly. Em sap greu no haver trobat un nom millor per a en Marcus. Ara penso que s’hagués pogut dir… Orlando? M’ho he passat molt bé, la veritat. Pensa que són moltes hores d’escriptura i també has de buscar la manera de divertir-te. Intencionadament, vaig voler donar-li un to de comèdia.

Destacaria de La guitarra blava la poesia subjacent que hi ha sota la prosa. En part, hi ajuda la professió del protagonista, que dóna molt de joc amb els recursos pictòrics i cromàtics. La poesia s’escola per tota la novel·la. Ho veu així? És un gènere que l’ha temptat alguna vegada?

Escric poesia constantment. Un amic meu fa una distinció molt clara. Diu que existeix el verb i existeix la prosa; i existeix, també, la poesia. I la poesia es pot manifestar de les dues maneres. Esclar que ell és novel·lista i, per tant, considera que sol haver-hi més poesia en la prosa que en el verb, escombrant cap a casa. La poesia el que fa és intensificar el llenguatge. Intensificar el món, com l’absorbim. Jo procuro destil·lar això en la meva prosa, donar-hi un toc de poesia, el més transparent i perfecte possible, com si fos una goteta que hi vesso. Com a l’hora de fer un bon brandi, que has de barrejar molt bé tota una sèrie de matèries primeres perquè cada gota sigui perfecta.

La llengua és un aspecte molt important de la història i la cultura irlandeses. Si no hagués nascut a Irlanda, creu que seria escriptor o potser hauria escollit una altra professió?

Suposo que no seria la mena d’escriptor que sóc. Com a irlandès, tinc un altíssim interès per la llengua anglesa, tot i que la reconec com una llengua estranya. Irlanda va deixar de banda la llengua irlandesa a mitjans del segle XIX, per tant, a mi em van criar directament en anglès. Tot i així, em sembla una llengua exòtica. I això és bo per al meu procés perquè examino el llenguatge, l’exploro des de fora. Crec que això és aplicable a tots els aspectes dels irlandesos perquè alguns estem molt obsessionats amb el llenguatge i d’altres estan més capficats en explicar sempre la nostra història, que potser ens repetim massa. Seria escriptor si hagués nascut a Catalunya? No ho sé, potser seria pintor, com l’Olly.

El nacionalisme irlandès ha tingut conseqüències terribles per al país. Vostè mateix ha dit que se sent tant irlandès com europeu. Quina opinió en té de les aspiracions independentistes d’algunes nacions d’Europa com Catalunya o Escòcia?

Sé que he de mesurar les meves paraules quan em pregunten per aquesta qüestió a Catalunya, però tingués en compte que no sóc polític ni en sé res de política. El que sí que puc dir és que, observant els últims quaranta d’anys Irlanda, aneu amb compte. Compte amb el procés perquè nosaltres hem tingut trenta-cinc anys de guerra. Una guerra molt cruel, on es van cometre crims atroços per res. Els petits triomfs que es van aconseguir a Irlanda del Nord probablement s’haurien pogut aconseguir per vies parlamentàries. Per tant, compte amb el nacionalisme i compte amb això de separar-se perquè la divisió va ser un desastre per a Irlanda. Jo, almenys, ho considero així. Penso que ens va fer perdre l’energia que teníem amb el protestantisme a Irlanda del Nord i que això ens va tornar més complaents amb nosaltres mateixos. El resultat va ser que ens vam deixar governar per la gent tova de l’església, que ens ha portat fins on som ara. Els irlandesos hem anat sobrevivint, poc més que això. Personalment, no tinc cap sentit del nacionalisme. Em sento exactament igual quan sóc als Estats Units, a Austràlia o a Irlanda.

Va admetre durant el pregó de Sant Jordi de 2015 que “a 13 anys em creia Joyce i segueixo practicant”. Sent la tradició literària irlandesa com un pes comprometedor o la viu com una grata influència?

De fet, sento les dues coses. És una càrrega i una inspiració. Tenir aquests gegants darrere… Que et pesen a sobre, que et miren constantment però que també t’il·luminen. Per a mi són avantpassats gloriosos, és un privilegi tenir-los. Homes i dones. Hi ha hagut grans escriptores a Irlanda. Escriptores que no s’han donat a conèixer probablement perquè eren dones. Elizabeth Bowen, si hagués estat un home, hauria gaudit d’una fama increïble.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació