Joel Joan: “L’èxit és la droga de l’ego, aquest bitxo que tots portem dins”

4.12.2018

Joel Joan, juntament amb Héctor Claramunt, dirigeix la comèdia de terror Escape room, on també hi actua –juntament amb Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. L’obra es pot veure al teatre Goya fins el 3 de febrer.

Joel Joan. © Ester Roig

Quan vas fer Porca Misèria explicaves que buscaves un riure diferent del del teu treball anterior més conegut, Plats Bruts. Amb Plats Bruts buscaves més el ‘ha, ha, ha’; Porca Misèria demanava un riure menys toràcic, més “per dintre”. Després va venir El Crac, que jo crec que era un entremig (mig riure “ha, ha”, mig riure “per dintre”). I ara Escape room. Com hem de riure, a Escape Room?

Ha, ha, ha! Mare de déu, m’has fet una categoria de riures que no m’esperava gens ni mica! Doncs hem de riure amb el cor, hem de riure… Mira, sí: hem de riure una mica com rèiem amb El Crac. Perquè és un tipus d’humor àcid, que busca els límits, molt autòcton, de riure-se’n d’un mateix, de casa nostra, de les nostres misèries. Sí, ja que t’has posat així amb la pregunta, fent classificacions, et contestaré que sí: que segurament ho hem de fer amb aquest riure.

Era una forma de preguntar-te què vols aconseguir amb Escape room. És un mer divertimento?

Sí, sí, ho és. És un mer divertimento.

Però hi ha missatge…

És clar que hi ha missatge! Perquè és impossible obrir la boca sense dir alguna cosa. I perquè m’agrada estar connectat amb el que passa al carrer, el que passa a la gent, el que em passa a mi.

I doncs, què diu Escape room?

El que diu Escape room és que les mentides ens fan mal, en general. Les mentides no serveixen per res. Ens fan dèbils i covards. La veritat sempre ajuda, per dolorosa que sigui. Amb l’avantatge que quan et dius la veritat, doncs et toca madurar. Perquè llavors, facis el que facis, ho fas amb coneixement de causa. Aquesta és una mica la tesi d’Escape room.

A l’obra rieu de tots i de tothom.

Sí: ens en fotem del feminisme, de la radicalitat de la CUP (quan diem que es posen un llistó tan alt que és molt difícil seguir-los), ens en fotem dels del PSC (que van d’assenyats quan més que assenyats tenen por dels tancs per la Diagonal, com tots…). Riem de les nostres mentides, de tot allò que creiem ser i no som. El que fa Escape room és posar els personatges al límit, perquè al límit és on sabem si els discursos que fem quan les coses van bé són veritat. O, si més no, de quina pasta realment estem fets.

Joel Joan. © Ester Roig

Parlàvem fa un moment d’El crac. Vas fer molta teràpia amb aquesta sèrie?

Sí, va ser la culminació d’una teràpia que vaig començar fa catorze anys. Gràcies a fer un nou amic que va aparèixer fa set o vuit anys, l’Héctor Claramunt [codirector d’El crac i d’Escape room], amb el qual començàvem de zero en la relació i, per tant, jo podia intentar ser millor amb ell i amb mi mateix, doncs va sorgir la possibilitat d’enfotre’ns els dos de la meva figura pública. D’aquest ésser que, faci el que faci, fa soroll.

No et feia un cert pudor? T’exposaves molt.

Sí. Però en el fons també era una manera de redimir-me, de demanar perdó, encara que fos d’una manera molt tangencial. De dir: “Ei, tio, sóc bastant desastre”. Però no ho sap, ell, pobre, el Joel Joan d’El Crac, que és un desastre. Ell es pensa que fa les coses com tocaria. Vull dir que, en el fons, també era un perdonar-me a mi mateix, sent exigent amb les trames i amb el que li passava al pobre egocèntric aquest del crac.

Està clar que t’has mirat al mirall. Esperes, tant amb El crac com ara amb Escape room, que nosaltres fem el mateix?

Sí, sí, és clar. O sigui: la meva teràpia, o el meu mea culpa, és també perquè l’espectador digui: “Hòstia, sí, jo també porto un petit crac a dins, un petit ego que a la que badi se’m pot descontrolar”. L’ego és una cosa molt vulnerable: si li dones peixet i el vas alimentant es fa gros. L’èxit és la droga d’aquest bitxo que tots portem aquí dins. I sembla que en el nostre món, si no et validen, si no tens un reconeixement dels altres, el propi que tu tens amb tu mateix té molt poc valor.

Això és molt cert.

Jo penso que els que tenim la gosadia d’explicar històries (i que, per tant, altra gent deixi de fer el que feia per mirar-te a tu –sigui una obra de teatre, o televisió o cinema), el mínim que podem fer és ser el màxim d’honestos amb allò que som i que fem. I si, a més, pots ajudar l’espectador a entendre una mica més el món, o a entendre’s a ell mateix, o a perdonar-se, o a relativitzar-se… Jo he après coses de serials de televisió, o d’obres de teatre. I sí, per exemple, em tranquil·litza veure gent que és tan capulla com jo, o pitjor. Per això adoro l’autoparòdia anglosaxona, digues-li Seinfeld, digues-li Louis C.K. M’ajuden a créixer.

Fa un moment et referies al co-creador d’Escape room i d’El Crac, l’Héctor Claramunt. Sempre has dit que us complementeu bé. Què us aporteu mútuament?

D’entrada, ens respectem molt. Jo considero que és un tio molt brillant en molts sentits i ell deu considerar, potser, una cosa similar de mi, o no. Però noto que hi ha molt de respecte, que és bàsic. I després suposo que els dos entenem això d’explicar històries des del mateix punt de vista. Cal intentar que el que facis, d’entrada, entretingui. És imperdonable no entretenir. És una paraula molt maleïda.

Molt menystinguda, sí.

Sí, no entenc quin problema tenim amb les coses entretingudes. I l’Héctor i jo, tots dos, pensem que has de ser molt poc pretensiós a l’hora de posar-te a fer històries. Estar tan compromesos amb l’entreteniment ens obliga a no posar-nos estupendos, a tocar de peus a terra com a guionistes. I el que ens agrada i en el que som bons és en com trobar el pitjor camí perquè el personatge les passi putes. Nosaltres ens ho passem molt bé transitant junts aquest camí perquè ens compenetrem molt.

Joel Joan. © Ester Roig

Què li queda per fer a Joel Joan?

Quedar-me no em queda res, cada cosa és un regal més que em dóna la vida. Això d’ara és perquè l’Héctor i jo teníem ganes de sortir de la tele, de fer una producció que poguéssim tirar endavant amb un anyet. I aquí la idea de l’escape room de seguida va quallar, perquè és una màquina perfecta per fer teatre, això de tenir gent tancada en un lloc i que aquest lloc els vagi arrabassant la màscara. És meravellós. Que què farem més? Potser alguna altra cosa de teatre perquè això està anant molt bé, estem penjant cartell de complet cada dia. La gent crec que agraeix aquest punt que deia d’entreteniment i de parlar de la nostra realitat de forma desacomplexada i sense demanar perdó per res. Perquè volem riure, i tenim dret a riure de nosaltres mateixos. I del que ens surti dels nassos.

Escape Room forma part del nostre Calendari d’Advent. Podeu aconseguir entrades per a aquest espectacle escrivint a subscriptors@nuvol.com