Joel Bagur: “La identitat balear ve construïda des del Govern balear i els seus mitjans”

21.03.2014

Va ser buidant els articles que el músic militar Joan Timoner Petrus publicà entre 1930 i 1932 a “La voz de Menorca”, que firmava com a “Menorquit” i on mantenia una posició pancatalanista, com el llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona Joel Bagur i Mellinas s’interessà pel debat estatutari que es produí a Menorca en temps de la II República espanyola, un intens debat en què a Menorca s’hi entrecreuen diverses posicions però totes amb el comú denominador de desmarcar-se de la proposta mallorquina d’anar cap a un estatut específic per a les Illes Balears. La investigació de Joel Bagur, que va néixer a Barcelona l’any 1975 però que arribà a Maó quan just tenia 15 dies d’edat i que actualment exerceix de professor de Secundària a l’Institut Mediterrània de Castelldefels (Barcelona), va convertir-se en la tesina que li ha valgut per obtenir el Diploma d’Estudis Avançats en Història, i ara fa unes setmanes, una síntesi d’aquella tesina ha estat publicada per l’Institut Menorquí d’Estudis com a nombre 23 de la seua col·lecció Petit Format (“Menorca endins: el debat estatutari en la segona República espanyola”). Ens hi aproximam amb una conversa amb Joel Bagur i Mellinas.

   Joel Bagur | © Mireia Tort

L’any 1931, a l’inici de la II República espanyola, es produeix un intent, que al final no passà d’avantprojecte, de fer el primer estatut específic per a les Illes Balears. En aquest debat, però, Menorca s’absentà. No interessava tenir un estatut propi?

S’hauria de contextualitzar molt… En realitat, no hi ha una posició menorquina, sinó que són diverses i plurals, i, a més a més, pel que es veu al debat en premsa, des de Menorca no hi ha cap aposta per tal que Balears sigui una entitat autonòmica. N’hi ha que defensen que Menorca sigui una província i d’altres que s’ajunti amb Catalunya, però no hi ha adhesions entusiastes cap a un projecte comú amb Mallorca i les Pitiüses.

Un moment donat veniu a dir que des de Menorca es manté una posició diguem-ne anticentralista de Mallorca i que fins i tot hi ha una mena de reivindicació antiprovíncia de Balears, i que aquesta idea ve de més enfora en el temps, que aquest debat no neix i mor al període republicà sinó que té més recorregut històric.

Sí, és anterior. Podríem dir que des de 1833, que és quan amb Javier de Burgos hi ha el disseny provincial d’Espanya, a Menorca ja hi ha una posició contrària al centralisme mallorquí i de fer província junts. Al llarg del segle XIX, el federalisme, a Menorca té bastant acceptació, i durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) hi ha propostes en aquest sentit. Bé, i després, la gran proposta que hi ha, anterior a la República, és la del doctor Llansó.

Què diu aquesta proposta que data de 1912?

Fixant-se en l’ordenament de Canàries i els seus cabildos insulars, Frederic Llansó va proposar una mena de cabildo insular per a Menorca, en el sentit que Menorca, on llavors hi havia un conjunt d’ajuntaments i com a illa no tenia cap institució que la representés, tingués un ens de representativitat política. Aquesta proposta, que no es va arribar a aprovar i es va quedar pel camí, va tenir moltes adhesions a Menorca, tant de la dreta com de l’esquerra política, cosa que diu que aquí es tracta d’un debat transversal. Amb el canvi de règim, de la dictadura de Primo de Rivera a la II República, aquest debat va tornar a sortir, que és el que he estudiat a la meua tesina.

La idea de fons majoritària en aquell moment (1931) a Menorca és que l’illa formi un ens politicoadministratiu propi?

Durant la II República i davant la proposta d’estatut que ve de Mallorca, aquí, a Menorca, es genera un debat entorn al model d’ordenació territorial que tindrà l’Espanya republicana, perquè, de fet, quan es proclama la República no es sap si serà federal o no (cosa que finalment no ho és), i, esclar, el debat que s’origina és en cas que sigui o no federal, com quedarà Menorca en un o altre cas: si federat amb Mallorca, o tota sola, o federada amb altres entitats com Catalunya o País Valencià. Açò davant la posició mallorquina d’iniciativa d’estatut autonòmica per a totes les Illes.

Hi havia una posició unitària a Menorca?

El que es treu a través del debat en premsa és que no hi ha una posició única respecte al tema. Bàsicament n’hi ha tres: una de pancatalanista (que defensa l’opció que Menorca es federi amb la resta de tota la nació catalana: País Valencià i Principat de Catalunya), una de provincialista (que proposa que Menorca sigui província: no Balears sinó Menorca, deslligant-se de Mallorca) i una altra que seria la “provincianista”, en el sentit de provincià, que el que fa és recórrer a la demagògia i al populisme per no lligar-se ni amb Mallorca ni  amb la posició de província única ni amb res: no té una posició definida i empra el recurs fàcil dient que tots som menorquins i que, per tant, Menorca, Menorca i Menorca, i que el que vagi bé a Menorca anirà bé a Espanya i el que vagi bé a Espanya anirà bé a Menorca.

I ara, actualment, què hi ha quedat d’aquell debat?

(Riu) No ho sé… Bé, crec que una cosa que sí que ha quedat i que és evident, tot i que ho haurien de dir més els antropòlegs o els sociòlegs, és que a Menorca hi ha poc sentiment de balearitat. De fet, hi ha arguments que s’empren als anys 30 que ara valdrien sobre aquest centralisme de Mallorca o aquesta dependència de les illes menors respecte a Mallorca.

Ho podríeu desenvolupar un poc més a açò que deis?

Un argument que s’empra molt als anys 30 és que Menorca té amb Barcelona la seua ciutat de referència, no amb Palma. Segurament, aquest argument avui en dia també persisteix, com per exemple si ens fixam a nivell d’estudiants menorquins que surten fora de l’illa a estudiar o a nivell de sortir a l’exterior i de connexió amb Europa. Per mi que va lligat a un tema d’identitat: una identitat balear està per veure, trobant que no ve donada des de baix sinó que és una identitat construïda des del Govern balear i els seus mitjans.

Així, idò, creis que hi ha un sentiment més proper a Barcelona que no a Mallorca?

Culturalment i lingüísticament, Menorca és catalana, i des d’aquesta premisa és lògica certa connexió de Menorca amb Catalunya: aquesta connexió és directa i no fa falta passar per Mallorca. Des d’aquest punt de vista, la identitat balear trontolla (no conec cap menorquí que es defineixi com a balear a l’exterior: potser digui que és menorquí o espanyol, per exemple, però no balear), perquè la gent no se’n sent: es sent mallorquí, menorquí, eivissenc, … , i a partir d’açò hi ha una altra identitat, que segons cadascú pot ser catalana o espanyola, però no hi ha un sentiment de balearitat.

Hi ha cap mena de reivindicació en aquest sentit amb el llibre “Menorca endins”?

No, no, cap ni una… De reivindicació no en faig cap, d’explicacions històriques sí. El que passa és que alguns dels motius dels debats que hi ha hagut abans podrien ser ben actuals, però açò no em pertoca a jo. Hi ha gent que m’ha comentat que llegint els articles que hi ha al final del llibre els ha semblat que podrien ser articles ben actuals, la qual cosa vol dir que en certa manera, el debat, o els motius del debat són vigents.

Al llibre incorporau un apèndix amb els 33 articles que heu considerat més interessants d’aquell debat dels anys 30 a Menorca. Uns quants d’aquests articles són de Joan Timoner Petrus, que firmava com a “Menorquit”, sobre qui crec que esteis fent un recull més ample, no? Qui era aquest “Menorquit”?

Sí, de fet, el meu interès en aquest tema va començar quan vaig buidar tots els articles que Joan Timoner Petrus “Menorquit” publicà a “La voz de Menorca” entre els anys 1930 i 1932. Fou a partir d’aquí que em vaig interessar pel debat en sí, que va ser el meu projecte de recerca universitària. Timoner Petrus era músic militar i també un dels poetes més importants del segle XX a Menorca, autor del llibre de poemes “L’illa argentada”, així com també va ser el màxim representant de la posició pancatalanista, qui més clarament va aportar arguments a favor d’una Menorca catalana i a favor d’una anexió de Menorca al procés català. La seua posició de pancatalanitat també és antibaleàrica, posant al mateix nivell una i altra cosa: negar Balears com a entitat política és un dels arguments que ell defensa per proposar la construcció del que anomena Catalunya integral.

 

(Entrevista apareguda al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seua edició del divendres 21 de febrer de 2014)