Joaquim Franch: “Assistim a un espectacle de ressentiment organitzat”

10.09.2017

Aquest dilluns 11 de setembre a les 12h, Joaquim Franch i Sabrià presenta Abans de fer polítca. Condició humana i poder a La Setmana del Llibre en Català. En aquest assaig polític, Franch analitza la inconsistència de la política de partits i posa les bases per a la regeneració de la vida política, que ha de basar-se en la participació. Hem conversat amb ell.

Quim Franch i Sabrià. | Foto de Bernat Puigtobella

B.P: Llevar-se cada matí és un acte polític?

J.F: Tot és política. Jo parteixo de la idea d’Aristòtil, que deia que l’home és un animal polític; perquè som una espècie essencialment social. En molt poques ocasions trobaríem en la història persones que hagin viscut absolutament aïllades.

B.P: Hi ha qui es declara apolític. Què seria per a tu un individu apolític?

J.F: No existeix l’individu apolític; aquesta afirmació només es refereix a la política “dels polítics”. La nostra natura és la cultura (entesa antropològicament): som animals simbòlics.

B.P: Els partits polítics estan podrits?

J.F: Els partits son maquinàries de poder que han perdut la vitalitat necessària per ser agents transformadors; per això abans de parlar de partits polítics, hauríem d’abordar el concepte de poder. Què és el poder? Som animals jeràrquics, inevitablement? Qui pren les decisions? La nostra condició humana ens fa individus (amb autonsciència), però també ens sentim membres d’una societat (amb vincles profunds). I és en aquesta tensió existencial entre l’individu i la col·lectivitat que podem evolucionar creativament. La realitat política emergeix quan d’aquesta tensió en surt alguna cosa innovadora. Una tensió que no anul·li l’individu ni tampoc la societat.

B.P: I la maquinària actual més aviat tendeix a supeditar el polític a la disciplina de partit.

J.F: Els partits polítics clàssics són un fruit històric que en aquest moment no ajuden a resoldre els reptes de la humanitat. Cada etapa històrica ha de plantejar les solucions més adequades; en som responsables. La clau del present és la participació. Una democràcia sense participació esdevé tan pobra que gairebé no en podem dir democràcia.

B.P: Molta gent ha renunciat a participar i no va mai a votar perquè ha interioritzat, de manera conscient o inconscient, que els polítics no detenen realment el poder que ostenten.

J.F: Efectivament, vivim en una mediocràcia, en què la realitat es construeix des d’uns mitjans de comunicació que treballen al servei de l’oligarquia. I aquesta oligarquia ha trobat maneres per dissimular (i simular) la democràcia. La política representativa està sota control.

B.P: Assistim doncs a una perversió del concepte de representació. La representació que el polític feia dels interessos dels seus electors ha estat suplantada per la representació que els mitjans fan d’una determinada realitat.

J.F: Cada matí, quan ens llevem, els mitjans ens creen la nostra realitat a base de presentar (i representar) una determinada imatge del que passa. La narrativa que ens venen (allò que molts anomenen el relat) està fonamentada en grans mentides. Això s’ha vist de manera descarnada en la crisi financera del 2008. Aquest any el Banco de España ja ha reconegut oficialment que no espera recuperar ni el 25% del rescat bancari. Com es menja això? La patologia política de la societat occidental és el cinisme. Molts conflictes bèl·lics que hi ha avui al món són causats pel cinisme d´Occident, que ha traït els seus principis; el control dels recursos i la venda d´armaments es tradueix sovint en guerres llunyanes que contemplem per TV amb una irresponsabilitat esfereïdora.

B.P: També hi ha molt ressentiment entre els ciutadans europeus, i aquest és el pitjor caldo de cultiu del populisme.

J.F: No es pot fer política responsable sense conèixer a fons les emocions humanes. Avui dia els polítics s’estan aprofitant del ressentiment d’uns i altres, perquè els dona vots. El ressentiment és un refregit d’emocions negatives que porta una càrrega d’odi altíssima. Per desgràcia connecta molt bé amb les frustracions individuals i fa que els polítics més indignes l’utilitzin per captar vots. Ho veiem a molts països (a Catalunya també).

B.P: No podem ser gaire optimistes amb la condició humana. La primera part del teu llibre fas un retrat no gaire falaguer de la nostra espècie.

J.F: Efectivament, no tenim motius per ser gaire optimistes, l’arsenal nuclear és un alt risc permanent. Això sí… ens autoetiquetem com a Homo sapiens!. Al llibre miro d’endreçar l’aportació de tot un seguit d’autors que, des de les neurociències fins a la filosofia política passant per l’antropologia, mostren com els humans, contra el que es la visió tradicional, tenim una innata capacitat per cooperar. És possible superar l’etapa de la Realpolitik.

B.P: Al final del llibre proposes una Re-evolució Política.

J.F: A Europa l’esperit crític de la nostra cultura ens ha portat a utilitzar profusament el prefix re-. Sempre estem disposats a re-plantejar, re-dissenyar, re-pensar.. El llibre vol insisitir en el fet que som una espècie en envolució; no partim d’una condició humana prefixada. Jo sóc optimista en la mesura que, com a espècie, només existim en la dinàmica del dia a dia. El paleontòleg Eudald Carbonell té aquell assaig titulat Encara no som humans; és una expressió, però, que no m´acaba de convèncer perquè afirmar que encara no som humans equival a presumir que ja saps què vol dir ésser humà i això no ho pots saber perquè estem en constant evolució. En tot cas, sí que queda clar que hauríem de ser capaços d’evolucionar en una altra direcció; és en aquest sentit que introdueixo la idea de re-evolució.

B.P: També dius que ara estem atrapats en una bogeria anomenada MAD, acrònim de mutual assured destruction. Hem de fer un pas de consciència com a espècie per agafar un camí diferent. En què consisteix aquest pas?

J.F: Hem de promoure valors generadors transformadors: jo en proposo cinc. El primer és el respecte, que genera fraternitat. El segon la responsabilitat, que genera fluïdesa. El tercer la solidaritat, que genera seguretat. El quart l’honradesa, que genera confiança i, finalment, la llibertat que genera creativitat. Necessitem una massa crítica de gent amb consciència d’espècie per avançar en aquest salt qualitatiu.

B.P: A Catalunya vivim un moment col·lectiu decisiu i arriscat. El veus compatible amb aquesta exigència de regeneració?

J.F: Més que mai. Els moments de ruptura radical són punts d’inflexió que ens donen l’oportunitat de començar un canvi social sobre unes bases netes. Els quatre pilars de la política clàssica que rebutjo d’arrel són la mentida, la hipocresia, el cinisme i la violència. I els tres vectors indispensables per regenerar la política han d’atacar la cultura assumida de la corrupció, l’estructura viciada de l’administració pública i el poder de l’oligarquia. Amb tot, també penso que la solució no passa únicament per crear un nou estat. Crec que el moment històric de l’estat-nació ja ha passat i que ara és el moment de pensar en clau d’espècie.

B.P: Fa la sensació, en canvi, que més aviat és el moment del populisme…

J.F: El populisme és fruit de la ignorància. L’oligarquia (els “pocs” que realment prenen les decisions importants) aprofita la ignorància de la gent, ja que això li estalvia d’exercir coaccions i violències. La ignorància política és cabdal perquè va lligada a les nostres rèmores, als orígens de la nostra espècie, a la nostra motxilla vital. La ignorància permet tenir la gent atemorida. I l’arma de la por està basada en un mecanisme biològic, que portem incorporat des de fa milions d’anys i que permet als poderosos el control social (directament o indirecta).

B.P: La gent ha cridat ‘No tinc por’ després dels atempats gihadistes.

J.F: Sí, però jo aquest ‘No tinc por’, no me’l crec, no és real. La por és una emoció natural i necessària per sobreviure, però el nostre comportament no pot ser esclau d’aquesta por. Aquest llibre només té sentit si pot moure la consciència dels lectors perquè facin un treball personal. El coneixement només és rellevant quan ens transforma.

Podeu comprar l’assaig ‘Abans de fer política’ al portal llibreter Libelista fent clic aquí.