Joaquim Carbó: “La vida s’ha de viure i no ens podem entestar amb res”

3.01.2018

En Joaquim Carbó ha publicat més d’un centenar d’obres, i va cofundar la revista juvenil Cavall Fort l’any 1961. Tot això va fer-ho sense deixar de treballar mai a La Caixa, com el protagonista de la seva última obra publicada, Els orangutans (Les Males Herbes, 2017). Al llarg de la seva carrera prolífica, Joaquim Carbó ha creat personatges com el jove barceloní Pere Vidal o el detectiu Felip Merlot, de qui aviat publicarà una obra nova. Té dos llibres a mitges i un altre a punt de sortir d’impremta. Parlem de la incorrecció política d’Els orangutans, de la vegada que va haver de refugiar-se sota pseudònim, del dia en què va rebutjar l’editor Joan Sales (per penedir-se’n anys més tard). Mentre conversem em fa l’efecte que és un home feliçment acompanyat pels seus personatges. Als seus vuitanta-cinc anys, encara va al teatre i a l’auditori amb la seva dona, i de vegades fan totes dues coses una mateixa tarda. Està content que no parlem de política. Sense voler, el tutejo.

Joaquim Carbó | Foto: Júlia Bacardit

La portada és la imatge en blanc i negre d’un noi que assetja una noia. D’on surt, aquesta fotografia?

La van escollir els editors però els va costar, perquè em van oferir un parell de coses i no ens acabàvem de posar d’acord. És una foto d’en Xavier Miserachs, que diria que ja és mort; va sortir publicada en un llibre que es deia Barcelona en blanc i negre, un volum que inclou imatges de la Barcelona dels anys seixanta, que més o menys és l’època d’Els orangutans. Aquesta novel·la té cinquanta anys.

Es nota, per la llengua i expressions que utilitza el protagonista.

He publicat el Va com va a Males Herbes i pràcticament és el mateix personatge i la mateixa manera d’explicar-ho. De la família no he heredat ni cases, ni calés, però un cert llenguatge, sí. El meu pare, que era un empleat de banca com vaig ser-ho jo, tenia un gust per la llengua; durant un època escrivia al Xut!, una revista de futbol i de boxa  amb acudits lingüístics. El pseudònim del meu pare era Pinyol de relleno. Ell no era bilingüe, però les conyes eren molt bilingües, a l’època.

Has canviat alguna cosa, d’Els orangutans?

No he canviat res. Ho vam parlar amb els editors i ho vam decidir així, perquè si començava a canviar coses calia canviar-ho tot. A les noves edicions de L’illa del tresor que fan ara no fan que la goleta La Española sigui un creuer, no es pot. Aquí canviar les pessetes per euros era desvirtuar-ho.

M’ha xocat el políticament incorrecte de la novel·la, que cinquanta anys enrere potser no es veia tant com ara. Crec que avui ningú s’atreveix a escriure com el protagonista tocar “el tortell” d’una passavolant.

Potser ho tocaria d’una altra manera, però si ho hagués de fer ara ho faria igual. Bé, no ho faria igual, perquè ara estic revisant uns contes inèdits que vaig escriure a la mateixa època i ho estic canviant. Al ser inèdits, els he de reescriure, adaptar.

Què són, Els orangutans?

No se sap què són. És una cançó que cantaven uns americans que ara no recordo com es diuen, però ho vaig buscar. La cançó deia així: Estaba el orangután meciéndose en una rama y pasó la orangutana [Joaquim Carbó cantusseja en un dels sofàs solemnes de l’Ateneu Barcelonès]. No tenia el disc, però és una cançó que estava molt de moda als seixanta. És per representar el tipus salvatge, en el fons una mica primitiu que és el protagonista: un empaitador de femelles. Busca per internet, que hi és; és un escàndol, això d’internet: hi surt tot!

M’ha sorprès molt la pobresa material d’ell: els calçotets i els mitjons foradats, la mare deixada que fa un caldo reciclat. 

Això de la mare em va portar problemes: ella era una dona neta, polida, impecable. La mare no llegia, i no va llegir la novel·la; però una veïna sí que va llegir-la, i va dir-li “Senyora, el seu fill és un pocavergonya”. Com que està escrit en primera persona, la veïna es va pensar que feia una descripció de la meva mare, i la meva mare va estar quinze dies ben bons sense parlar-ne. Al final un dia la vaig sacsejar i vaig saber què li passava. Li vaig dir: “Pensa que els llibres, encara que digui JO, no soc jo!”.

Tan pobres eren, els treballadors de la banca, als anys seixanta?

Ho eren, tothom era pobre. Menys els vencedors, i tot i així: hi havia molts vencedors que ho eren ideològicament però que si feien de manobre o treballador de banca eren molt pobres. Als quaranta jo recordo la meva mare obrint calaixos per trobar-hi unb rosegó de pa. El meu pare era un empleat i havia d’anar encorbatat… els meus últims trenta anys de banquer no en duia, de corbata. Però el meu pare anava planxat, encorbatat, amb la jaqueta una mica ratada, però en la vida privada érem molt pobres. Un diumenge al matí el meu pare i jo passejàvem i vam veure un home que vestia una mica tronat i repartia pastissos. Era el cap de comptabilitat del banc, que els diumenges es feia un sobresou com a repartidor.

Hi ha bastanta autobiografia, a Els orangutans. La infantesa al poble amb l’àvia durant la Guerra Civil és autobiogràfica?

Sí que ho és. Sobretot l’escena del dinar. Un parent que vivia a Riudellots i durant el dinar ens va començar a explicar les seves coses i ens recargolàvem de riure. I això que era l’àpat després de l’enterrament de l’àvia.

En aquest àpat el protagonista acaba plorant quan li recorden l’assassinat del seu pare a mans dels vencedors. L’ambient còmic es trenca i la tensió entre vencedors (els oncles) i vençuts (el protagonista i els seus pares) aflora.

Això en part és verídic, també. Jo tenia un oncle falangista i a finals dels cinquanta em va obrir un dels seus calaixos i em va ensenyar una pistola. Recordo que em va dir: “Si torna a passar el que va passar al 36 no se m’emportaran, però jo me n’emportaré un quants per davant”. Als pobles va ser molt bèstia, el que va passar, tant al 36 com al 39. Al 36, un individu per no tenir durícies a les mans i anar a missa el passejaven, i si no els passejaven els del poble se l’emportaven els del poble del costat. L’any 1936, el meu avi havia aconseguit independitzar-se de l’amo i crear la seva petita constructora: s’havia esmerçat a comprar taulons i material amb les inicials JM, de Josep Masllorens. Però els que havien estat els seus manobres li van destruir les inicials, perquè “allò era de tothom”[…] I al 39 va ser a l’inrevés. Tenia un altre oncle que va ser alcalde de l’Ajuntament durant la monarquia, durant la república i durant la guerra; quan s’estava acabant la guerra es va negar a anar a França, deia que no tenia por. I va seguir sent secretari quan hi havia en Franco: havia ajudat els nacionals i li van recompensar. Tots els altres regidors van haver d’exilar-se. Després hi havia la mare. La meva mare tenia un dilema. Vivia aquí a Barcelona amb la família del meu pare i la titllaven de feixista; i quan anava al seu poble, li deien roja per haver-se casat amb el meu pare. Tot això intento explicar-ho en una novel·la que just he acabat ara, La vorera o el testament. Ara estic esperant les revisions dels editors, i la revisió sempre és tot un procés. Abans, per això, no em deixava tocar ni una coma.

No es deixava i ara sí? Què ha canviat?

Doncs que la vida s’ha de viure i no ens podem entestar amb res, no hi ha realitats definitives i quatre ulls hi veuen més que dos. El carreró contra Còssima la vaig acabar i va anar a parar a Joan Sales, del Club Editor. En Sales ficava mà descaradament als textos: als de la Rodoreda, als de tothom. Ell intentava fer-ho en benefici de l’obra, és clar, i em va citar un dia a casa seva. Em va convidar a una xocolata desfeta que recordo que era salada, i jo no n’havia menjat mai. Llavors en Sales em va proposar tota una sèrie de modificacions. Em recriminava el final, em deia “això acaba com una pel·lícula i no pot ser”. La Còssima tornava de l’exili i s’embolicava amb un noi que era molt bona persona i tot se’ls ficava al damunt, el carreró era contra ells. Acabava que tenien una petita moto, el noi l’engegava i els dos marxaven del carreró.

Una mica estil Grease, la pel·lícula.

Sí, i en Joan Sales deia que això no podia ser. Potser tenia raó, jo estava influenciat pel cinema. Em vaig emportar les seves correccions a casa, m’ho vaig rumiar i li vaig dir a en Sales la veritat, que havia trobat un editor que no em proposava cap modificació. L’editorial es deia Cadí, i quan vaig comentar-li a en Sales em va dir “no hi ha res Cadí“. En aquell moment no me’n vaig penedir, però ara sí. Passada una mica pel sedàs d’ell i amb el presitigi del Club Editor, potser la novel·la no hagués passat sense pena ni glòria. La novel·la va quedar en aquella col·lecció especial d’un senyor que editava llibres tècnics. La seva dona es fa aficionar a la literatura, i l’home va publicar cinc o sis llibres: un Pedrolo, Les paraules d’Opòton el Vell de Tísner i uns quants més. Es va acabar la col·lecció i tot va quedar ben mort.

Si puguessis fer marxa enrere optaries per treballar d’una altra cosa?
Em sembla que no tindria cap altre remei que repetir-ho. En aquell moment es publicaven quatre llibres en català que tenien certa sortida, però ara en tenen poquíssima. Soc molt conegut pels llibres per infants, però dels que faig se’n venen sis-cents i tururut, una sola edició. De La casa sota la sorra portem 88 edicions, de la La colla dels deu en portem 35. Es veu que llavors en sabia molt i ara he empitjorat de mala manera! Ara és molt difícil. Viure només d’escriure? En Quim Monzó pel periodisme, en Cabré perquè deu estar jubilat i ha tingut una obertura a l’estranger. Hi ha autors que no tinc ni idea que existeixen, no sonen ni en parla ningú.

Publicar un llibre, per què? I després, què?

Un pot publicar un llibre, cantar una cançó o treballar al teatre. Jo hi vaig molt, al teatre, i hi ha obres que no es ressenyen fins al cap de quinze dies. Quan en parlen, ja han plegat.

Alguna vegada, per qüestions de feina al banc vas haver d’escriure sota pseudònim. Com és, això?

Preferiria no parlar-ne gaire. Peròt tot va ser cosa d’un subdirector que hi havia, que era un carca que es picava el pit i esmorzava aigua beneïda. Va llegir un conte meu que li va semblar un atemptat contra l’ordre establert. Era sobre un escriptor de guions de ràdio que els enviava a les emissores i no el passava ningú. Aleshores contractava uns gàngsters, gravava els seus guions en cassette i ell i els gàngsters assaltaven una emissora, reduïen el personal i durant un parell d’hores passaven els seus programes. La policia els enganxava i els tancava a tots, però els guions tenien tant d’èxit que no tenien més remei que contractar-lo. Això al subdirector va semblar-li d’una anarquia extraordinària, i em va frenar les expectatives laborals al banc. Per això el primer conte meu de Cavall Fort no està firmat. El segon està sota el pseudònim Llorens Mas, de Masllorens, el meu segon cognom. Quan el subdirector es va morir ja vaig tornar al meu nom: era un problema personal amb ell, no amb el banc.

Foto: Júlia Bacardit

Sempre has alternat juvenil i adult?

Sí. Jo soc conscient de la mediocritat del que escric. No soc un capdavanter, ni he tingut cap pretensió en aquest aspecte. Em vaig proposar ser una mica útil en un moment en què pràcticament no hi havia res escrit en català. Així vaig començar a fer contes i una novel·la, que es va titular L’esforç i va ser un saldo total perquè la tinc arraconada que no sortirà mai perquè l’esforç que vaig fer per fer-la era superiror al mateix títol. Vaig ballar sardanes, vaig ballar a l’esbart Verdaguer: jo intentava viure en català als anys quaranta, que era una cosa gairebé impossible.

Quin és el teu millor record de Cavall Fort?

L’any 1961 en Joan Tramoleda ens va citar a quatre escriptors més i a mi al Centre Cultural Lleidatà, ens va ensenyar uns papers i ens va dir “això serà Cavall Fort, i vosaltres tindreu la paraula”. Aleshores feia una vintena d’anys que no es publicava ni un punyetero conte en català. Vaig escriure dos conte si me’ls van publicar i al cap d’un any ja era al Consell de Redacció: han passat més de cinquanta anys i encara en formo part.  El meu millor record és la supervivència. El primer número era minso, quatre fulls malgirbats i només per via de subscripció, tant per la censura com per la viabilitat econòmica. Tinc una sensació d’eufòria cada vegada que rebo el Cavall Fort, que ha crescut per la voluntat dels seus lectors.

Els orangutans és una mena de monòleg interior llarguíssim. Què vas llegir abans d’escriure’l?

No havia llegit l’Ulisses, i encara no ho he fet. L’he començat algun estiu, però tinc una caseta a Castellterçol i el bosc que veig des de la finestra m’atreu. Per això em costa molt, treballar allà. Si quan feia la mili m’haguessin dit que tindria pis de propietat, caseta fora i cotxe no m’ho hagués cregut ni borratxo.

El seu protaognista és l’antiprotagonista.

Ell no és insensible del tot, però va a la seva i té molta feina per sobreviure. És el meu protagonista per adults; el de Va com va és una mica el mateix. Jo n’he conegut moltíssims, de perdedors. Em costa posar-me a la pell dels qui la bitllen. Sempre he estat una mica un perdedor amb sort, perquè a casa m’estimaven molt i vaig anar a un bon col·legi que els va costar bastant. He arribat a final de mes, però comprenc els qui no hi arriben.

El protagonista té una obsessió per com el pas del temps i sobretot, les criatures i les tasques de la llar (“anar de genolls per terra”, en paraules teves) deformen les dones.

La mare del protagonista està inspirada en una veïna de la meva escala al carrer Dénia de Barcelona. Era una dona que s’havia deixat completament i feia catipén. També recordo la dona d’un company del meu pare, anava tronadíssima, amb unes sabates a retaló i arrossegant els peus.

Vuitanta-tres, en té la meva dona, i encara s’aguanta! Però aleshores la gent envellia moltíssim. La meva mare també es va corsacar, amb el marit al front i ella entre Caldes de Malavella i Barcelona. Quan els franquistes havien arribat a Girona ella va intentar baixar de Caldes de Malavella a Barcelona a peu per veure com estava el pis. Noranta quilòmetres a peu, perquè no funcionava el tren. Ara hi ha els ocupes, però aleshores la gent que fugia del front s’amagava a qualsevol pis buit. Un camió italià els va parar i els va dir que pugessin. Fins que un altre soldat italià motorista va veure-ho al cap de pocs quilòmetres i va exclamar ¡Gente republicana! I els va fer baixar.

El protagonista sembla que no està bé ni amb dones ni sense dones: solter no “pessiga” mai res, però alhora tots els seus companys casats viuen un calvari. Per això l’home intenta anar amb professionals del sexe.

I tant, perquè les noies de l’època, res… ja n’hi havia alguna, que es deixava anar, però acabava malament. N’hi havia una que surt a la novel·la nova que he fet, (La vorera), es deia Cruz. Era un pendó. Es va casar, va tenir una criatura, el marit era molt poqueta cosa. Va venir el 36 i ella va marxar amb un milicià de la FAI al front. El nen el va deixar amb el marit; el milicià va desaparèixer i ella va passar de mà en mà. Quan el marit la va anar a buscar estava plena de malalties venèries, i aleshores no existia la penicil·lina: es va morir. I com ella n’hi devia haver moltes.

Has rellegit la novel·la? Te la sents teva, encara?

Sí, sí. I en alguns moments vaig riure i tot. La novel·la partia d’un conte que em va fer guanyar un premi. Al conte que precedeix a Els orangutans, el protagonista era un amant de la música i anava al Liceu moments abans per escoltar la música. Llavors un dia hi va i troba un sapastre com ell, i en una llotja hi ha les minyones d’una gent que han anat a la neu. Ells les ataquen, lliguen, i van a parar al pis dels amos, i allà ell es queda amb un pam de nas. I a partir d’aquí comença la novel·la, quan torna a casa després d’una aventura nocturna fallida.

Què estàs llegint?

En aquest moment llegeixo molt poc. Compro molts llibres però llegeixo molt poc; i me n’acuso, eh!, però aquesta novel·la última que he portat a Males Herbes, La vorera o el testament, m’ha ocupat molts anys de rellegir i retocar. Al mateix temps he escrit una novel·la del detectiu Felip Marlot, que és un altre personatge meu: l’acabo de portar a l’editor no fa gaire. També estic preparant un llibre de contes per Comanegra. És clar, em queda molt poc temps per llegir. A més a més, la meva dona i jo anem al cine un cop o dos a la setmana, i al teatre.

Quina és l’última pel·lícula que has vist?

Vam anar a veure l’adaptació d’El sentit d’un final, de Julian Barnes: ens va interessar molt.

Li faig fotografies al Jardí Romàntic de l’Ateneu Barcelonès. Ens acomiadem, i abans de marxar em diu “M’ha agradat molt, m’ho he passat bé”. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Moltes gràcies, Júlia! Ho has transcrit tot amb molta traça i em penso que no t’has deixat res de res. Visca!

  2. He de confessar, d’entrada, que sóc una fan de Joaquim Carbó!
    L’entrevista és com ell: serena, amb un tó clar i col.loquial que arriba no només a l’enteniment, sinò que també arriba al cor.
    Gràcies Joaquim per escriure de manera absolutament comprensible, tan en la manera d’explicar, com pels continguts, que reflexen amb saviesa la societat que hi expliques, tant pel text com per la “intenció”.
    Ara veig que em falten alguns títols teus a la biblioteca!!! Corro a buscar-los.

    • Bon dia, Maria!
      He d’agrair un cop més la teva amabilitat i l’afecte amb què sempre m’has distingit.
      El pas del temps, la falta d’espai a les llibreries i als magatzems de les distribuïdores i editorials, gairebé incapaços d’absorbir una producció incessant de nous títols, han esborrat del mapa la possibilitat de localitzar llibres que en un parell d’anys -o menys!- han passat a ser una relíquia del passat. En podem parlar qualsevol dia que ens trobem al teatre, que és el nostre centre d’atracció.