Joanjo Garcia: “En termes sociològics, encara vivim en el franquisme”

20.12.2013

Hi ha la Història i la història. Aquella que va en majúscula i aquella altra que escrivim humilment en minúscula. La col·lectiva i les individuals. Ignotes, increïbles, inversemblants. I sostenint els fils del temps, la madeixa de la memòria: el salt enrere, el rebobinat, la reconstrucció i la interpretació del passat per a entendre el present i gronxar els futurs. Des d’aquesta cruïlla on la boira ens impedeix una visió límpida, el jove valencià Joanjo Garcia ens estreny les temples amb Quan caminàrem la nit (Bromera, 2013), XVIII Premi Enric Valor de Novel·la, un exercici instintivament resolutiu per on regalima en altes dosis el regust del (des)engany. No és debades que l’eix des d’on pivota tota la trama gire entorn del <<¡Quieto todo el mundo!>> que Tejero va cridar el 23-F. Un colp d’estat fallit que l’autor reverteix en forma de colp a la psique. I encara més: una clara tirada d’orelles a les diferents legions conscienciades políticament que van tindre un paper protagonista en les lluites contra la dictadura durant els anys del tardofranquisme.

Joanjo Garcia | Fotografia de Clara Berenguer.

Un llibre que, no precisament com un conte de fades, s’adreça a la generació ni-ni potser en clau d’advertiment, potser com a encomi de les lluites d’un temps perdut, potser com una pista per sobreposar-se a les renúncies de tota una època. Què és el capítol de la Transició sinó un interludi, una esceneta simpàtica al vestíbul per destensar el guió que ja està escrit en aquesta obra? Doncs això. Una farsa, tot plegat.

Hèctor Serra: Per totes les pàgines de la novel·la es respira una certa sentor d’enganyifa, de farsa, d’hipocresia…

Joanjo Garcia: Sí, de fet un dels protagonistes de la novel·la diu «la mentida és el camí més curt entre dos punts». La revolta contra la mentida, i contra la memòria falsificada, és un dels eixos vertebradors del llibre. Però sense eludir com de complicat és ser-nos fidels a nosaltres mateixos i com de còmode resulta escapar a la cruesa de la veritat.

A tu et va tocar viure aquesta Transició sent molt menut. Com recordes aquell capítol?

Si parlem en termes històrics la Transició s’acaba abans que jo nasquera. Si parlem en termes sociològics podríem dir que encara vivim en el franquisme. No faltaria algú que corregués a corregir-nos dient que les coses han canviat molt, que abans mataven la gent a les comissaries i als carrers i no passava res. Bé, i ara…? I ara menys, però també.

La generació dels anys setanta. Com la descriuries? Què la diferencia de l’anterior?

Les persones nascudes entre el 1975, quan naix el protagonista, fins el 1980 compartim encara l’empremta cendrosa de la dictadura. Hem heretat el record de la por de la guerra, i en molts aspectes les misèries de la postguerra: la despolitització generalitzada, la falta de vertebració nacional… Tanmateix sobre el tel del record hem acumulat una important aposta per la revolta. Ens hem educat en una dècada que bullia de novetat, amb un antiautoritatisme que ho ha impregnat tot. La família, la religió i l’estat han deixat de ser els continents ordenadors de les nostres vides. Cal buscar nous motlles.               

Precisament, els fruits d’aquesta generació no han passat desapercebuts. Pertanys a eixa família dels Obrint Pas, el Racó de la Corbella, l’independentisme modern… que ha dinamitzat lentament però constructivament el País Valencià d’avui.

Sí, un dels grans mèrits de la nostra generació ha sigut la consolidació d’estructures. Som els qui hem tret l’independentisme de la marginalitat al País Valencià. Hem creat ateneus, organitzat concerts, fomentat aplecs… Però no podem confondre el mèrit amb l’èxit. Ara toca construir referents potents, acarar debats ajornats, eixamplar els horitzons i donar pas a la gent jove que s’incorpora amb ganes. I tenir ben present que som experiències, no l’experiència.

Joanjo Garcia | Foto: Clara Berenguer

El llibre també s’endinsa en la lluita contra el franquisme a través de la insurrecció, la lluita armada, els moviments d’alliberament nacional i social… Quin paper creus que van jugar aquests agents socials?

Al País Valencià van jugar un paper anecdòtic, quan no purament retòric. Eren els setanta i la lluita armada tenia un atractiu indiscutible. Pensem que Blasco, imputat per corrupció i conseller amb el PSOE i el PP, va pertànyer al mateix FRAP dels Sánchez Bravo, Humberto Baena o García Sanz, o que Mario Onaindia va militar en ETA, en un escenari infinitament més complicat que el valencià. Amb l’aproximació que faig a la lluita armada volia plantejar un debat sobre el tema de les formes de lluita i les desercions. Però al final, per raons argumentals, vaig avortar la idea i només queda com un apunt. De fet, la novel·la és plena de xicotetes referències a temes que m’apassionen: el militarisme al llarg de la història contemporània del País Valencià, les relacions familiars o les distintes formes d’amor. Potser per això algunes de les històries que conté queden com esfilagarsades, però preferia jugar a suggerir i a confondre que a imposar una relat.

Per què has aterrat al colp d’estat del 23-F?

Crec que el 23-F representa la fi del miratge de llibertat que s’obri a les acaballes de la dictadura. L’episodi se’ns ha venut com el triomf de la democràcia amb el rei en el paper estel·lar. Amb una mica de perspectiva veiem que tot fou molt menys heroic. Després s’ha generat un mite al voltant d’aquella nit amb el qual he volgut embolcallar la història d’una mentida, d’una herència de falsedats. Al cap i a la fi, el que pretenia al llibre era construir un judici generacional que trencara aquesta faula. Un judici, però, en el qual no volia fer només de fiscal. Jutjar significa també posar en valor, comprendre les limitacions, aspiracions, i els vertígens d’una generació distinta amb unes coordenades vitals bastant diferents a les nostres. Un judici, a més, sense sentència en ferm, amb un tancament que interroga, que convida a la reflexió.

L'escriptor valencià Joanjo Garcia | Foto: Clara Berenguer

 

Del 23-F s’ha escrit tant que a hores d’ara sembla impossible esbrinar res que no s’haja dit. Amb tot, a la teua novel·la descobrim coses sorprenents. Ens ha sobtat molt el paper que va jugar la periodista María Consuelo Reyna a València.

La veritat és que, pel que fa al 23-F en concret, no em vaig voler perdre en la fase documental. Com en molts altres temes, estem mancats d’una lectura valenciana d’aquella nit. Seria interessant tenir-la perquè delata de quina manera les coses venien podrides.

Les referències a la Reyna, qui mereixeria un capítol a part, parteixen del testimoni del periodista J.J. Pérez Benlloch. María Consuelo Reyna és una barreja entre Goebbels i Napoleó dins el periodisme valencià, si algú s’atreveix serà un excel·lent personatge de ficció.

Vas guanyar l’Enric Valor amb aquesta novel·la que en un primer moment vas titular Després del Guaret. Què et va portar a canviar el títol finalment?

El canvi ve motivat per una recomanació editorial. Tanmateix, el nou títol manté l’esperit metafòric de l’original. Si en el primer la dictadura era representada com un erm, en el segon apareix com la nit. L’acte de guarir la terra, entesa com el futur, està metamorfosada en l’acció de caminar.