Joan Todó: “La funció més digna de l’escriptura és incomodar”

15.11.2013

Joan Todó (La Sénia, 1977) desplega una veu intimista, propera, d’un lirisme embolcallador, fosc i personal. Autor dels poemaris Los fossils (al ras) i El fàstic que us cega publicats a LaBreu Edicions, igualment com el recull de contes A butxacades, Todó acaba de publicar L’horitzó primer (L’Avenç, 2013), un llibre que aprofundeix en els paisatges que van veure néixer a l’autor. Viatgem cap a La Sénia, a mesura que ens amarem de l’estat anímic del narrador: algú que fa un viatge invers, abandonant la Barcelona de l’atur i la crisi, cap a les seves arrels. El narrador es capbussa en la identitat d’un poble –el seu- i reflexiona sobre el món d’avui i el d’ahir. ¿Com vivim? ¿Què ens espera? Són molts els temes que L’horitzó primer desgrana: el viatge cap a la maduresa, el neguit cap a un futur que es presenta difícil, la solitud, i també, la dualitat escriptor-ésser. L’escriptor sempre és allà, demanant que li permetin escriure el proper poema, conte o novel·la, malgrat tots els entrebancs.

Joan Todó | Foto d'Ester Andorrà

Retrates una manera de pensar i de viure, i les descripcions del paisatge són anímiques: el territori com a receptacle o contenidor de sensacions, d’emocions i de l’estat anímic del protagonista. ¿El paisatge fa l’escriptor, o l’escriptor beu del paisatge?

És ben difícil de dir, això! De fet, per a mi era una de les preguntes bàsiques, però no crec haver-ne trobat la resposta. Si anéssim al principi de tot, quan Josep Maria Muñoz va dir-me de fer una sèrie de relats per a L’Avenç i va demanar-me sobre què volia fer-la, van sorgir dues alternatives immediates, la que he triat finalment i una altra que es definia per ser, diguem-ne, “barcelonina”. Vull dir que és com si allò bàsic per a mi fos saber on passaran els fets, abans i tot de saber què hi passarà (o bé com si allò que hi passarà hagués de ser una emanació del lloc). En el resultat definitiu, el llibre, el protagonista és l’espai, i el personatge humà és només una perspectiva, un focus, un mecanisme de transmissió d’un seguit de fets i esdeveniments en els quals ell amb prou feines participa activament.

El cas és que jo no crec que avui dia una personalitat pugui correspondre al disseny tancat, coherent, que implicava la lectura clàssica del mite odisseic, aquella visió del personatge astut (un burgès, fet i fet) que marxa del seu país i hi torna anys després carregat d’un bagatge d’experiències que formen part d’ell. Que es tira tot el que es mou mentre la seva senyora va cosint. No crec que avui dia siguem així: som tots plurals, creuats per l’alteritat, per una suma de vivències que no formen un relat coherent, i això mateix significa que, com en aquella pel·lícula de Nicholas Ray, ja no podem tornar a casa. Que és el que li passa al virrei Bonet del llibre. En aquestes condicions, allò que a mi m’interessa és ben bé allò de J. V. Foix: veure què hi ha d’impersonal, de col·lectiu, en una personalitat individual, què hi ha en la vida d’algú que ell no ha triat (i jo no he triat el lloc on vaig néixer, ni l’època, ni l’idioma en què penso).

La gestió i l’anàlisi d’aquesta alteritat és el motor, doncs.

El primer moment de la trobada amb aquesta alteritat és la natura, vull dir tot allò que no és humà ni artificial, allò que no té llenguatge: les pedres, l’aigua, les herbes i les bestioles. Hi ha, a banda del que seria el paisatge estricte, un tema que ocupa prou lloc al llibre, que és la relació amb els animals (i encara sort que vaig decidir no estendre’m sobre la famosa lleona!); hi ha molta incomprensió mútua entre la gent del camp i la gent de ciutat, en això, una incomprensió que habitualment es manifesta en forma de prohibicions (per la banda urbanita, que són els que manen) o de ressentiment (per la banda rural). I tot és més complex: des del camp, on la relació amb els animals és contínua, quotidiana, pràcticament de dependència mútua, resulta molt difícil d’entendre que hom projecti sentiments humans sobre gats i gossos, que se’ls disfressi, que s’exhibeixi la seva intimitat per les xarxes sense haver-los demanat permís, que se’ls tanquin en pisos minúsculs de l’Eixample, que se’ls tracti com un element decoratiu, o com un succedani per alleugerir la solitud o fins i tot com un pretext per construïr-se una superioritat moral imaginària. I suposo que des de la ciutat costa d’entendre segons què, perquè la perspectiva és molt diferent. La urbana és més abstracta, més deslligada de concrecions materials; aquí al poble la presència d’allò no humà és més evident, t’adones que l’espècie humana és només una entre moltes, que estem de pas, que el nostre domini és transitori. Que una ventada, i una ventada és simple aire, és més forta que tu, i que les bestioles no ens necessiten a nosaltres per salvar-les. O que si injectes gas en un lloc on hi havia aigua se’n va tot a pastar fang, clar.

Reflexiones sobre el fet de sentir-se foraster, els exilis forçats i com ens canvia la pell cada viatge. L’anar-hi o tornar-hi. Les dues cares d’un mateix acte.

Hi ha un diàleg implícit, esclar, amb la Ítaca de Kavafis, el lloc aquell on no cal tenir pressa a tornar perquè el retorn és la fi del periple vital. Ítaca és, de fet, la mort, i per a aquest personatge de 36 anys tornar-hi és inevitablement un gest prematur.

Alhora: tinc la sospita, que no sé si sabré formular amb precisió, que actualment les distàncies estan canviant, a conseqüència de la mundialització. L’asimetria entre “anar” i “tornar” neix d’això: del sorgiment d’unes distàncies que no obeeixen a la geografia física (diguem-ne euclidiana) sinó a les xarxes de poder, de tal manera que Barcelona és més a prop de Madrid que de la Sénia (i Madrid, per cert, és més a prop de Berlín que de Barcelona), i els espais perifèrics són cada cop més distants, més desèrtics. Per això mateix els habitants d’aquests llocs perifèrics cada cop hem de viatjar més (i ja no cal dir què passa amb les perifèries reals, aquelles d’on procedien, per exemple, els nàufrags de Lampedusa), justament al mateix temps que les distàncies, presumptament, s’evaporen, es tornen flexibles, riemannianes. És com si el territori desaparegués, és ben curiós.

L’horitzó primer és un homenatge i alhora una crítica de la cosmovisió senienca.

Aquesta equidistància entre l’homenatge i la crítica que indiques m’ha donat molts maldecaps. No sé si t’has fixat que, en aquest país, quan algú comença a parlar del seu poble, el descriu sempre, invariablement, com el lloc més bonic del món habitat per la gent més menyspreable del planeta. És sempre així, no falla. Però si, tot parlant amb aquella persona, passes tu a parlar com si, efectivament, al seu poble hi visqués la gent més menyspreable del planeta, se’t llença a la jugular, els defensa. Perquè són els seus. És com si només un mateix pogués criticar la gent del propi poble. Jo, a aquest fenomen, no en sóc cap excepció (tampoc conec ningú que ho sigui); però era molt conscient que aquest llibre no només circularia pel poble, sinó també per Barcelona. I que si allà feia amb els seniencs quelcom semblant al que Bernhard fa amb els austríacs, em trobaria en una situació injusta d’avantatge respecte als meus veïns. Volia evitar, vaja, la situació que es produeix quan tota Espanya llegeix un article del Cercas a El País dient alguna barbaritat sobre el tema català, però no llegeix la resposta de, per exemple, Joan Ramon Resina a l’Ara posant el Cercas al lloc que es mereix. O sigui: he suavitzat molt la crítica, encara que pugui no semblar-ho. L’he suavitzat prou per no acabar fent un homenatge (perquè, alhora, fer un llibre explicant que La Sénia és el millor lloc del món, amb la millor gent, etcètera, etcètera, és o bé tenir ganes de fer el ridícul o bé tenir ganes de fotre-li els quartos a algú). O, per dir-ho més exactament, jo el que he fet ha estat un homenatge a uns determinats seniencs, gent que admiro i no coneix ningú, més que no pas al poble en si, que no deixa de ser una comunitat imaginada.

La idea parteix de la descoberta d’un seguit de llibres sobre pobles fets per escriptors diversos: el d’Artur Bladé sobre Benissanet, el de Gaziel sobre Sant Feliu de Guíxols, els de Josep Pla sobre Girona o Cadaqués (de fet, jo crec que Pla en té un, de llibre d’aquests, que oficialment no ho és però en realitat sí, que és El carrer estret). Va ser trobar aquests llibres i pensar que jo en podria fer un sobre el meu poble, i de fet aquest era el projecte inicial de L’horitzó primer: una mena de llibre de viatges invers, com el Bécon-les-Bruyères d’Emmanuel Bove. Passa, però, que un llibre així ja es va publicar el 2009 a Onada Edicions, una editorial de Vinaròs, i no crec que calgués repetir-lo, no tan aviat. Per altra banda, no sóc historiador ni periodista, i vaig acabar topant-me amb l’evidència que jo el que havia de fer era una altra cosa.

Com vas enfocar l’estructura del relat i què va diferir en la teva manera de treballar, respecte a la creació de contes o al part dels poemes?

Vaig decidir que treballaria d’una manera molt oberta, sense tancar-me dins de cap esquema preconcebut, deixant-me dur pel propi procés d’escriptura. És a dir, sense prendre per referència cap gènere literari. I el cas és que, primer que res, hi va haver la sèrie de relats que es va anar publicant a L’Avenç al llarg del 2012. Fer-los no va ser gaire diferent de fer relats per a Paper de Vidre, honestament; alhora, al principi corresponen més a la idea inicial del llibre, i a mesura que progressa l’any van derivant cap al resultat final (tot i que el desenllaç és alternatiu, perquè relats i novel·la acaben d’una manera diferent). Va ser durant una estada a Croàcia que, sobre el material previ (els relats de la revista en la seva versió llarga, és a dir, la que no estava adequada al nombre d’espais que corresponen a dues pàgines de la publicació), vaig efectuar una reordenació i una reescriptura de tot plegat. Hi vaig acabar de perfilar el narrador, vaig crear una seqüència d’esdeveniments que va del principi fins al final; vaig anar enllaçant uns textos amb els altres. Vaig agafar determinats detalls (els fantasmes, per exemple, ja apareixien al quart relat, el del número d’abril del 2012) i els vaig dur més enllà, vaig donar-los més consistència (però no ben bé un sentit tancat). I vaig decidir que tot tingués lloc entre l’estiu i la tardor del 2012. Ara bé: aquest és exactament el sistema emprat per escriure El fàstic que us cega. Exactament el mateix.

De L’horitzó primer n’hem dit “novel·la” per un motiu molt concret (que és que dins “novel·la” hi cap tot), però la seva concepció deu més a la noció postestructuralista de “text”, a la idea de l’escriure com un verb intransitiu (o reflexiu, “escriure’s”) que no pas a una noció diguem-ne convencional de “novel·la”, a un model narratiu molt esquematitzat i prefixat, amb marqueses que surten a les cinc, que a mi personalment no m’interessa per a res. O també, si t’hi fixes, hi ha allà dins un grapat de relats incrustats sobre una base argumental poc densa; és a dir, el mateix que va fer Jesús Moncada a Calaveres atònites.

Per altra banda, jo crec que seria un exercici molt interessant rellegir els llibres de poemes després de llegir aquesta novel·la.

De quina manera vas abordar el fet de ficcionar aspectes reals de la teva vida?

Philippe Lejeune observava, per alguna banda, que no hi ha diferències estructurals entre una novel·la i una autobiografia, només el pacte de lectura que instauren; i que és en virtut d’aquest pacte que, quan el públic llegeix una autobiografia, tendeix a buscar-hi les mentides, i quan llegeix una novel·la amb elements autobiogràfics tendeix a buscar-hi les coincidències amb la vida de l’autor, o sigui, les veritats. Aleshores: el Protagonista i jo ens pareixem en la mesura que m’ha convingut. Per exemple: em convenia que visqués al mateix carrer que jo, però no em convenia que tingués parella (jo en tinc, ell no) ni que escrigués poemes (ell no n’escriu, i això ho diu ben clar). L’he anat creant a partir d’elements autobiogràfics, alterant-los a conveniència, partint d’allò que et deia al principi, que tots som plurals (en realitat jo, jo mateix, Joan, faig un parell d’aparicions al llibre, estil Hitchcock; i hi ha lectors que les han trobat!), i m’he divertit força posant paranys, bastint una vacil·lació constant entre el que és real i el que és fictici. Un mecanisme que, de fet, és el mateix dels relats de fantasmes: un escreix de versemblança per tal que et creguis el detall sobrenatural (qui millor ho ha fet, això, per altra banda, va ser Dreyer a Vampyr).

A L’horitzó primer fas el retrat d’un territori, però també d’una generació que espera el seu moment i que lluita, sent portadora de sentiments contradictoris amb els quals conviu diàriament: la tristesa, l’abatiment, la resignació o la incredulitat.

Protesto! L’altre dia un periodista va parlar, respecte a mi, de la “generació de la crisi”. El cas és que jo sentia una determinada incomoditat, però sóc lent de reflexos, i vaig trigar força estona a descobrir que em sento més còmode amb “generació del desengany”. Perquè no hi ha hagut cap “crisi”, o potser aquest mot ja no té cap sentit. Jo, aquí al poble mateix, he vist botiguers que acomiadaven una dependenta “per culpa de la crisi”, i al cap d’un mes en contractaven una altra de més jove, amb tot el morro del món. O sigui que la “crisi” ara mateix és només una excusa barata dels empresaris. I més que una crisi, el que hi ha és el capitalisme rutllant a tota màquina: un procés de concentració de capitals, un mecanisme nihilista d’acumulació de beneficis dins el qual un grapat de gent som prescindibles. L’única diferència és que ara ho sabem, i vet aquí el desengany. I inevitablement mires enrere, revises la història: les complicitats del falangisme amb el sistema nazi, la continuïtat del pensament neoliberal amb el franquisme, la manera com els convergents van acceptar la unitat d’Espanya i la reducció de la identitat catalana, si tal cosa existeix, a folklore “requional”, tota la gran estafa que ha estat la promesa de la democràcia en aquest país. És com una mirada enrere melancòlica, per certificar que ens han pres el pèl. Clar, això, aquest moment en el qual t’adones que t’han fotut la cartera, i revises què t’ha dut fins aquí, és bàsic a l’hora de decidir parlar de fets històrics en el meu llibre.

Cada dia, quan baixes a dinar, la mare et demana si has trobat alguna cosa, i encongeixes les espatlles, incòmode amb la pregunta, amb la sensació que et ronda que hauries de fer alguna cosa que no fas, alguna cosa més enllà d’enviar el curriculum a tot arreu. Una tasca que tampoc t’ocupa gaire temps. Surts a passejar, llegeixes: els dies se te’n van, es perden com si no haguessin passat. Truques a l’Enric, un dels amics d’aquí, però no l’agafa; li envies un SMS, esperes”.

Jo no sóc qui per parlar de tota la gent de la meva edat (o en nom seu). He fet servir l’autobiografia, però sense cap ànim exemplificador. No tinc res a veure amb el costumisme. Al cap i a la fi, m’angunien força les profecies autocomplertes, m’angunia força que em generacionin, aquesta mena de diagnòstics pseudosociològics amb què alguns gasetillers es guanyen les garrofes però que no tinc gaire clar quina utilitat tenen més enllà d’això. Perquè després, quan es demostra que s’han equivocat, mai ho revisen. En aquest país, per exemple, fa dècades que parlem de la generació literària dels setanta. I han anat apareixent escriptors com Enric Casasses o Daniel Busquets (que acaba de publicar un llibre extraordinari, El clímax) que, teòricament, pertanyen a aquella generació mentre que a la pràctica són millors que la major part dels seus representants oficials, i que per tant obligarien a revisar el discurs sobre ella; però no ho fa ningú, això. Per exemple, es parla molt de la generació del maig del 68 com una gent inconformista, i el fet és que, allà, hi van anar ben pocs, i en general han acabat sent tot el contrari.

Aleshores: si hi ha alguna cosa generacional en el llibre, serà una mica malgré lui, i serà perceptible d’aquí vint anys. No crec que ara mateix ningú sàpiga com és la meva generació. Entre altres coses perquè encara no ha accedit a llocs de responsabilitat, i perquè la gent que controlava el discurs fins fa quatre dies, les patums que ara ronden la cinquantena, s’ha dedicat a encimbellar-ne els exemplars més mediocres (és a dir, els que més els feien la gara-gara; no hi ha res més fàcil de satisfer que una patum catalana de mitjana edat, són commovedorament fàcils de seduir, commovedorament necessitats d’amor) i convertir-los en paradigma d’un grapat de coses que es diuen sobre la gent de la meva edat: que són passius, hedonistes, etcètera. Afirmacions que després la gent es creu, segons les quals ens jutja. Profecies autocomplertes, vaja. I clar, després toca fer tota la feinada que han fet el Casasses o el Busquets per sortir d’aquests reixats de llenguatge. Per això odio parlar de generacions. Prefereixo dir el que hagi de dir, i que la resta de gent de la meva edat diguin el que hagin de dir, i que algun dia arribi algun estudiós que, amb tot el rigor i l’atenció possibles, ens observi i en tregui alguna conclusió. A banda que, naturalment, molt poca gent de la meva edat ha nascut a La Sénia i es dedica a escriure. No sóc especialment representatiu, jo!

Parlem una mica de l’estilística: la teva veu. Una veu intimista, propera, de sinceritat lírica, que no amaga la cara fosca en les descripcions i que, al mateix temps, captura la tristesa, la bellesa i la solitud amb mots precisos. Guies la història a través de confessions, consells i relats i utilitzes la segona persona del singular, per endinsar-nos en aquesta dualitat de diferents jos. ¿Et passa quan escrius allò de quan t’enregistres la veu amb un magnetòfon, que al primer moment no t’agrada la teva veu i reescrius fins que dónes el text per acabat?

Jo sempre arrenco d’una mena d’escriptura automàtica, racionalitzada a posteriori.  O, per dir-ho així, escric per saber què vull dir. I en aquest cas concret, a més, hi ha una frase concreta, la primera del text tot i que finalment no és la primera del llibre, que és “Anar-hi, dius”. Se’m va imposar gairebé com un vers donat: d’allà surt la segona persona, el to general del llibre, el desdoblament de la veu narrativa. En realitat, m’agraden els textos escrits en segona persona (a A butxacades ja n’hi havia un, als poemes sovintegen), trobo que corresponen prou fidedignament a allò que és el procés d’escriptura: una mena de diàleg interior. Això, esclar, ja implica un esquinçament, una multiplicació de subjectivitats que, si a més publiques el text, es complica. Perquè el “Joan Todó” que la gent coneix com a escriptor no sóc necessàriament jo (jo no duc barba!), ni el que apareix als poemes. En aquestes condicions, no sé si “sinceritat” és la paraula; en aquesta matèria, tinc poc a afegir al que deia Carles Riba sobre Maragall: jo també escric primer, i després m’ho crec, és després que em reconec en allò que he escrit. Jo, per exemple, penso que el Protagonista del llibre és un sòmines, un talòs; possiblement jo sóc així en la realitat, qui sap. I que el Narrador té trets feixistoides (de fet, tot plegat té força a veure amb el poema “Escriptura”, de Xavier Lloveras). Però potser escrivint-ho me n’allibero, igual que Goethe va alliberar-se d’una part de si mateix suïcidant Werther. És complicat. És com un procés que, alhora que m’implica, sembla tenir lloc fora de mi, perquè la reescriptura posterior opera en termes força racionalitzables, objectius, gairebé de sentit comú: el ritme de la prosa, la versemblança dels personatges, la coherència de les situacions…

Què vol dir ser un bon escriptor, per a Joan Todó?

Sospito que aquesta professió, aquest ofici, no és diferent de la resta. L’única particularitat és que treballem amb paraules, i les paraules tenen un significat, i alguns d’aquests significats impliquen actes, fets, universos sencers de sentit i activitat pràctica. És un material que no té una funció tan clara, tan delimitada, com una barana o un armari, i per tant és més perillós. Tanmateix, sospito que molts estem d’acord que la funció més digna d’aquesta activitat és incomodar, remoure els prejudicis. M’horroritza una cosa que vaig llegir ahir, que certes empreses fan servir la cultura per tenir els treballadors feliços, per endolcir l’explotació, vaja. Per alienar. Es tractaria del contrari. Jo, per exemple, a través de Pla i Gaziel he descobert que hi ha vida intel·ligent entre la gent de dretes, cosa que no passa tots els dies.

Com es conjuguen els elements futur i escriptura? Per què és tan difícil viure de l’art d’escriure?

El fet és que es conjuguen prou bé! Aquesta entrevista, per exemple, l’hem fet per escrit. I fa quinze anys això era imprevisible; a mi, que la comunicació oral em resulta incòmoda, massa veloç, massa incontrolable, que no vaig tenir telèfon fins als divuit anys i no m’hi aclareixo, m’ha anat molt bé que ara tothom es comuniqui per escrit. Alguna cosa es perd, naturalment; jo, per exemple, començo a no tenir clar què és el català col·loquial. Començo a enyorar les narracions orals, l’art de la conversa (en el qual excel·leixen tots els que han arribat a ser amics meus). I alhora, el fet que tothom escrigui provoca una devaluació inevitable de l’ofici, exactament igual que passaria amb la fabricació de cotxes si tothom sabés construir-los; exactament igual que ha passat, de fet, amb l’agricultura. Jo sé que fa cent anys, algú com jo no hauria arribat aquí; per això mateix, arribar aquí ja no és el que era. Hi ha un fenomen molt curiós, i que de fet he intentat recollir-lo al llibre, que és la progressiva invasió de la realitat per la ficció, la manera com tot va esdevenint una representació, com cada cosa és substituïda per un doble fantasmagòric mentre la vida va esdevenint cada cop més miserable. Em refereixo a que la gent ja no es limita a viure la seva vida i gaudir-la, a tenir nens i gaudir-los, a fer l’amor i tocar el cel, sinó que ho posa en una pantalla, necessita posar-ho en una pantalla, ho explica (i alhora intenten ocultar allò que no els convé). Redueixen la seva vida a una ficció, i la ficció (ho sabem tots els que escrivim) és la mort, és una reducció de la realitat, una vida congelada, dissecada, espectral. Em sobta que la gent s’entregui a això, a fer-li això a la seva vida, amb tanta innocència, de manera tan incauta. Que es cossifiquin per voluntat pròpia. Per això el llibre acaba al cine, a la discoteca, a les xarxes socials. Hi ha cada cop més gent que no aspira a llegir sinó a ser escriptor, a explicar-se, a fer de la seva vida una ficció. Jo no acabo d’entendre aquest deler, trobo que la gent anònima és més feliç, viu una vida més plena; vull dir que no estic segur que fer passar la realitat cap a l’altra banda del mirall, projectar-se en ficcions (que és el que la gent fa a Facebook) sigui quelcom saludable. Però sigui com sigui, tota aquesta aspiració massiva de ser un escriptor com aquells d’abans (de no fa gaire temps, no et pensis) devalua necessàriament les condicions de l’ofici; hi ha una generació concreta d’escriptors, ara ancians, que han tingut l’oportunitat de viure molt bé de la literatura, en el moment històric que va de la Segona Guerra Mundial fins no fa gaire. I sospito que són una excepció històrica, més que una regla, que això no es repetirà (per això hi ha tant d’escriptor fent el ploramiques). Però a mi tampoc acaba de saber-me greu. Un amic meu va anar a casa Mario Vargas Llosa, i es veu que l’home té un despatx enorme (amb un retrat gegantesc de la Balcells, i el Nobel en un prestatge), i dues o tres secretàries. I, aviam: en aquestes condicions, ¿com ha d’escriure aquell bon home alguna cosa interessant? ¿A qui li pot estranyar que Javier Cercas ja no recordi què fa la gent davant d’un semàfor?

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel·lent conversa literària. Per les preguntes, per les respostes. Todó s’hi expressa en la línia de l’anterior text a Núvol (“La doctrina Parot”), aquella magnífica i inusualment ben articulada defensa davant d’una crítica obtusa del seu llibre, aquest “L’horitzor primer” que aviat llegiré. Aixeca el sostre, sí, es respira millor.
    L’enhorabona a l’entrevistadora.