“Quan la bèstia es desperta mai se sap quan es tornarà a adormir”

28.03.2018

Joan Lluís-Lluís ha guanyat el premi Sant Jordi amb la novel·la ‘Jo sóc aquell que va matar Franco’ (Proa), una obra en la qual s’imagina què hauria passat si Franco hagués mort durant la guerra civil. Bernat Puigtobella ha conversat amb ell. Lucía Ramírez ha col.laborat amb la transcripció i Ester Roig l’ha retratat i gravat.

Joan Lluís-Lluís © Ester Roig

Bernat Puigtobella: La literatura és un espai de catarsi on un escriptor pot esplaiar-se en fantasies, però el que fa sostenible una obra literària és la imaginació, no la fantasia. Com has negociat aquesta tensió entre imaginació i fantasia?

Joan-Lluís Lluís: Han estat dos rius paral·lels que han acabat confluint. Quan vaig pensar a fer una ucronia, vaig haver de rumiar com es podia construir i on començava aquesta ucronia. Primer vaig pensar a assessorar-me per un historiador de la Catalunya dels anys trenta i quaranta, però vaig creure que potser em limitaria. Volia que fos una novel·la, no un assaig de política ni d’actualitat. Vaig anar construint un personatge que sabia d’entrada que seria el protagonista, però d’inici no sabia com toparia amb Franco, el nus de la qüestió. Vaig anar vestint un protagonista, més o menys, versemblant amb una història que em semblés creïble. De mica en mica vaig entrellaçar la part ucrònica i la novel·lística, tornant enrere o fent proves perquè no sempre tot estava ben alineat.

P: Per què situes l’inici a Solsona?

 J-L.L: És una ciutat que m’enamora. La primera vegada que hi vaig anar era hivern, de nit i em vaig sentir feliçment presoner de la part antiga. Va ser una impressió molt forta que no m’ha passat amb gaires ciutats. És un petit homenatge personal.

P: El personatge d’Agustí, hi ha algun motiu perquè es digui així?

J-L.L: En realitat sí, és la inicial, la lletra ‘a’. És la mateixa inicial d’un personatge d’una novel·la precedent, que es diu Assiscle, perquè tenen un punt de partida comú i l’a és la primera lletra de l’alfabet. És l’inici d’una història d’algú que es construeix. Tampoc no sé si es una raó exacta, però l’explicació vindria a posteriori. A vegades aquests tipus d’explicacions també són vàlides.

P: Maldem per sostreure’ns del malson de la història, però l’Agustí viu aquest malson amb un dolor filològic, un reuma lingüístic. Corrector com és, sent a través del llenguatge i li fan mal les paraules quan algú parla malament.

J-L.L: Que el personatge tingués una relació íntima i carnal amb la llengua no vaig pensar-ho en un principi, es va anar construint. En cert moment necessitava que el personatge tingués una raó de vida, més enllà de la inèrcia dels dies que passen. Immediatament vaig pensar que la seva raó de viure seria la llengua (potser vol dir que és la meva raó de vida també). La llengua és allò que el protegeix i comença un dia en una morera, on descobreix una revista infantil i s’adona que allò que l’apassiona no són les històries en si mateixes, sinó la llengua en què estan escrites. No les havia vist escrites fins llavors, ja que això passa als anys vint en la dictadura de Primo de Rivera, i les revistes en català estaven prohibides. Descobreix un tresor.

B.P: És un homo fabra.

J-L.L: En un primer temps, per a ell la llengua és un embolcall. També llegeix el diccionari de Pompeu Fabra, les rondalles de Verdaguer, el comte Arnau. Una literatura idealista que toca de poc de peus a terra perquè té un contacte llunyà amb la realitat. El personatge viu protegit per la llengua i la literatura ideal. En un cert moment de la novel·la hi ha un trencament violent i descobreix que la llengua no el protegeix. Ha d’abandonar físicament el diccionari (portava el Fabra a sobre per protegir-se) i ha de trobar una altra cosa: les armes. A partir d’aquell moment la llengua li serveix de motor, d’energia interior per anar tirant resistint i sobrevivint quan entra en la clandestinitat de la resistència armada. Les paraules i el llenguatge que va descobrint del català de Rosselló i Vallespir l’alimenten i li permeten aguantar. És un esser humà fet de paraules.

Joan Lluís-Lluís © Ester Roig

P: Ara estem vivint un moment traumàtic del Procés. Tu, que ho mires des de fora perquè en certa manera no ets un ciutadà espanyol, sinó francès i que durant anys has anat seguint allò que s’ha escrit a Catalunya, creus que hem tingut una educació sentimental que després no ens ha servit per fer front a la realitat?

J-L.L: No seria ni tan dur ni tan cru. He pensat que sense violència es podia parlar de tot, cosa que crec raonable. No és, a priori, ingenu. En una societat de tipus occidental del segle XXI hauria de ser, fins i tot, una base mínima. La realitat ha demostrat que era fals. Més que ingenuïtat dels catalans parlaria d’una barbàrie dels unionistes, del franquisme que s’ha despertat i d’aquells que fan veure que no s’ha despertat, però saben que sí. I posen la unitat d’Espanya per damunt de la justícia, la democràcia i dels drets humans. Aquests em semblen d’una ingenuïtat terriblement perillosa, ja que estan acceptant que es desperti i es mogui la bèstia, pensant que després no passarà res. La història demostra que quan la bèstia es desperta mai se sap quan es tornarà a adormir.

P: Ara mateix estem assistint a un cas dramàtic, el del Jordi Galves, que ha estat acusat de delicte d’odi per un article. Una esmena a la llibertat d’expressió.

J-L.L: Em sembla que la llibertat d’expressió a Catalunya ja no és llibertat d’expressió. A Espanya globalment, però a Catalunya particularment. És una evidència i hi ha una sèrie de casos que ho demostren. Amb aquesta novel·la no m’ha passat res, però sé que em pot passar alguna cosa, i això no és normal. No visc amb por, però sí amb una mena de temor difús i confús de poder tenir problemes per haver escrit una novel·la. Simplement perquè en un moment donat hi ha un dictador i unes accions violentes envoltant aquest dictador. Aquesta temença no l’hauria de tenir, com també la té Albert Villaró, que acaba de publicar El sindicat de l’oblit, una novel·la que posa en escena la mort de Franco. Vam parlar tots dos i ell també pensa que pot tenir algun problema. Villaró té passaport andorrà i jo francès, no és que ens protegeixi jurídicament, però és curiós que, nosaltres que no tenim passaport espanyol, hàgim matat el dictador. Potser a Catalunya hi ha un temor superior que el que nosaltres puguem sentir, ja que nosaltres podem sentir-nos protegits pels papers administratius.

P: Per què aquesta necessitat de matar un personatge històric?

J-L.L: Perquè no s’ha mort, va morir biològicament però es va escampar en petites partícules. El franquisme no ha mort, va entrar en hibernació i ha despertat. Quan vaig començar la novel·la no tenia consciència d’això. Vèiem que a Espanya podia haver-hi un involució democràtica, però no s’havia ben bé produït. No es parlava del franquisme com es parla ara. Hi ha una coincidència i una oportunitat entre aquesta novel·la i l’actualitat, perquè el franquisme no ha mort i hi ha una necessitat de matar-lo i fer-lo desaparèixer. La realitat és molt complicada, Catalunya no té les eines per fer-ho i la ficció és un pal·liatiu, una manera d’intentar d’exorcitzar les pors col·lectives. A mi m’ha caigut aquesta responsabilitat.