Joan-Lluís Lluís: “Com a escriptor res no em fa por”

19.08.2017

Va néixer a Perpinyà el 1963, una anyada molt especial que curiosament comparteix en quintada amb altres escriptors com Flàvia Company, Vicenç Pagès Jordà, Ponç Puigdevall, Sebastià Perelló, Manuel Baixauli, o Lluís Calvo, entre d’altres. Sense cap mena de dubte, Joan-Lluís Lluís és un dels narradors fonamentals de l’actual panorama català, amb obres que haurien de ser ja deliberadament obligatòries: El dia de l’ós (Premi Joan Crexells), Aiguafang (Premi de la Crítica Serra d’Or), Xocolata desfeta o Les cròniques del déu coix (Premi Lletra d’Or) són el testimoni d’un autèntic autor amb un món propi que sempre s’expandeix i que sempre sorprèn. Quedem a l’Ateneu Barcelonès per garlar sobre el seu darrer volum, publicat a Proa, El navegant, amb què ha tornat a merèixer nombrosíssims elogis i amb què ha rebut el seu segon Premi Serra d’Or, fet gens banal per cert. Joan-Lluís Lluís parla de forma pausada i clara, amb una delicadesa pròpia del que escull els mots amb meticulositat i els reparteix amb la calma de qui sap que no cal córrer per aconseguir el que realment es desitja si la feina és neta i ben feta. Té un accent dolç que contrasta amb l’agre testimoni d’Assiscle Xatot, el narrador i personatge principal de la seva darrera aventura, més aventurera que mai, un viatge al·lucinat i desencantat per l’Europa del segle XIX, a través dels seus plaers i dels seus horrors. Jo sempre havia volgut quedar amb ell per comentar de viva veu la seva obra sencera: un altre somni acomplert que a més esdevé l’excusa perfecta per conèixer amb profunditat algunes espurnes dels seus inicis i alguns dels fonaments del seu procés creatiu.

Joan-Lluis Lluis | Ester Roig

Jaume C. Pons Alorda: Content amb el segon Premi de la Crítica Serra d’Or?

Joan-Lluís Lluís: Sí, clar! Passar un vespre amb monjos sempre és una gran satisfacció. I no és irònic. Més enllà del premi literari que tenen, els monjos de Montserrat sempre m’han inspirat molt respecte. I a més tinc una història molt especial amb aquest premi, història que ja vaig explicar quan me’l varen lliurar. A Perpinyà, quan jo tenia setze o disset anys, un dia vaig trobar al carrer un paquet de la revista Serra d’Or embolicat amb cordill i llençat a una vorera. Vaig rescatar el paquet. En aquella època a mi em costava molt llegir en català, ja que era una llengua que parlava a l’interior de casa però poc més, i recordo que vaig anar llegint aquelles revistes dels anys setanta a poc a poc, i que en aquelles pàgines es parlava molt dels seus premis. En aquells anys jo ja volia ser escriptor però pensava que seria escriptor en llengua francesa, mai no havia provat de fer res en català, i em vaig dir que si mai feia el pas de començar a escriure en català seria per aconseguir aquell premi, el Serra d’Or. Llavors el fet d’haver-lo obtingut dos cops és per a mi un feliç reconeixement. Sento que el meu jo adolescent, en algun lloc, està cridant “Visca! Ho has aconseguit!”

És un reconeixement molt important, en efecte, un dels pocs premis a obra publicada, i té molt prestigi.

És un premi que val molt la pena.

I com a escriptor et sents recompensat? Ja que a més del Serra d’Or has aconseguit altres guardons com el Lletra d’Or o el Premi Crexells, entre d’altres…

És difícil de dir. Crec que a priori és difícil sentir-se recompensat si el que vols és anar pujant, incrementant el teu públic, disposar de més lectors, escriure cada cop millor i també, potser, aconseguir més diners amb el que escrius, aquesta cosa tan estranya que fan alguns com viure del teu treball, que per altra banda no entenc que no sigui possible com a escriptor. El meu pare era fuster, i tenia els dits escapçats, però vivia gràcies a les seves mans i als seus dits escapçats, i jo no visc del meu tecleig. Crec que això és una mica injust, i ho dic d’una manera general que m’afecta no només a mi sinó a la resta d’escriptors. Per tant, em sento recompensat? Per això que t’explico et respondria que no, no em sento recompensat, però, per altra banda, sí que em sento recompensat perquè tinc gent que em segueix, gent que confia en mi i també és veritat que he aconseguit alguns premis molt importants. M’ho miro des de la vessant d’un adolescent de família pobra que té una relació amb la cultura pràcticament nul·la per qüestions de venir d’orígens obrers. Des d’aquesta perspectiva sí veig un recorregut que em dóna confiança i esperança, ja que no estava gens clar que jo arribés on he arribat. Jo estava programat per ser un petit funcionari francès, en el millor dels casos. Llavors em vaig desviar d’aquest camí i vaig trobar un camí molt més bonic.

Sembla que ho dius amb pena, que t’agradaria viure més del teu tecleig…

Sí, clar! Perquè a mi m’agradaria viure del meu tecleig. Però no puc. Tinc una feina complicada, que em demana moltes hores, i després he de robar hores al temps per escriure. Crec que és legítim tenir una compensació econòmica que estigui a l’alçada de la feina que has fet i del temps que hi has invertit, però en les tasques artístiques, entre elles la literatura, això no és ni tan sols calculable. Només per les hores que hi passes… A mi, en aquest aspecte, m’agradava el sistema soviètic: et feien funcionari, tenies un sou i escrivies. És clar que hi havia un inconvenient, que era que no podies escriure el que volies, evidentment, per tant aquest model no era vàlid ni sostenible. Però hi ha països en què hi ha compensacions. A França, per exemple, hi ha un sistema compensatori per les feines artístiques, excepte la literatura, que és molt bo. Si ets cantant, músic o fins i tot si fas vestuari o escenografies de teatre pots viure de la teva feina i pots cobrar subsidis de l’atur quan no treballes. Però per als escriptors això no existeix. Per tant jo evidentment seria partidari del fet que hi hagués un sistema perquè els escriptors poguessin viure de la seva feina.

I aquest sistema no hauria de ser el mercat?

Potser sí, però si fos així la distribució de guanys hauria de ser més equitativa, perquè només rebre el 10% de les vendes és poquet, és poquet. Quants llibres cal vendre per poder comprar-se un parell de sabates d’estiu?

Precisament hi va haver una campanya molt bona a França en què a través d’uns pòsters elegants i ben fets s’explicitava que aquestes persones a la imatge havien hagut de vendre, per exemple, 5.734 llibres per poder-se comprar un ordinador…

Sí, això mateix, o també vendre quinze llibres per comprar una capseta d’aspirines per quan tinc mal de cap… El cas és que hi ha un desnivell que perjudica la creació, ja que la creació demana temps.

Això a França, encara que a França moltes coses segueixen essent nefastes, la defensa dels llibres i dels escriptors, encara que no donin aquestes ajudes, es fa millor que aquí?

No, de l’escriptor no, de l’edició potser sí, i dels traductors també, perquè els traductors estan molt ben protegits per la llei, i tenen un sistema que funciona molt bé i que s’hauria d’importar aquí. Però en la resta de temes literaris, no, no, de cap manera. Comparada la taxa de venda de llibres d’un autor d’allà amb la taxa de venda de llibres d’un autor d’aquí, respecte l’escala de població, si fa no fa és similar. Es ven més que a Catalunya, sí, però tampoc no gaire més. I hi ha poques desenes de persones que puguin viure del que fan.

Tens molts anys de trajectòria al darrere, i abans parlaves de lectors fidels. Creus que el número de lectors s’ha mantingut, ha anat a la baixa, ha pujat?

El nivell de vendes ha baixat, que no sé si això vol dir que el número de lectors hagi baixat, ja que a Catalunya el sistema de biblioteques és molt bo i funciona molt bé i sé que molta gent és usuària. Per exemple, els clubs de lectura funcionen fantàsticament. I no sé si és un cas únic en el món, però el que he trobat aquí no ho he trobat enlloc. Ara bé, jo vaig sentir, clarament, com amb les vendes dels meus llibres, que per altra banda mai no han estat molt altes, hi havia una baixada a partir de la crisi. I aquesta baixada encara no s’ha recuperat. Veig que hi ha un augment, però un augment molt lleu, ara que en teoria les coses estan millorant.

Ho confirmes?

Sí, sí, ho confirmo. Com a autor ho confirmo. Ara no sé si això vol dir que hi ha menys lectors o menys compradors, perquè també és quelcom que se sap que qui compra no vol dir que llegeixi. Hi ha gent que compra per guardar, per regalar, per oferir, per deixar o simplement per comprar. Jo tampoc no llegeixo tots els llibres que compro…

És estrany que et passi això, sobretot si es té en compte que véns de La Magrana i passes al Grup 62, en el segell Proa, que hauria de ser el grup més potent dintre del mercat literari català, cosa que en teoria hauria d’afavorir més vendes…

No sé si és estrany, és així. Proa és un segell de prestigi que pot funcionar molt bé, que té un ventall d’autors molt diversos que va de la gran qualitat a menys qualitat, de gens comercial a molt comercial. Com a autor del segell crec que hi ha una molt bona varietat, tot i que és cert que hi ha algun autor de Proa que no m’agrada, encara que no vull dir cap nom per deferència. Això passa, però és normal, no em xoca que sigui així.

No creus que el canvi de paradigma de la literatura catalana es produirà quan autors consagrats com tu i de la teva quinta deixeu de publicar al Grup 62, per exemple, i aposteu amb força pels actuals segells independents i us impliqueu definitivament i acabeu de donar el pas?

Això és una pregunta pèrfida i interessant.

Et donaré altres casos: penso en tu, en Eduard Márquez, en Francesc Serés, en Vicenç Pagès Jordà… Noms de vigor i de reconeguda qualitat i repercussió. Sou persones que en un mercat com el que planteja 62 us podeu trobar una mica desubicats a vegades. Autors més grans que vosaltres com Jordi Coca han anat a altres bandes, en el seu cas a Galaxia Gutenberg. Insisteixo: no creus que el canvi vindrà quan entreu de ple amb plena consciència en un segell dels anomenats “suïcides” i us involucreu de forma total? I amb això no t’estic dient que hauries de deixar Proa o el Grup 62, és simplement una pregunta que fa molt de temps que jo mateix em demano…

Primer, jo no estic casat amb ningú. Vaig estar molts anys amb La Magrana, sí, i ara estic amb Proa, però jo no estic casat amb ningú. Puc fer el que realment vulgui. Cada vegada que he acabat un llibre m’he plantejat què fer-ne. A més a més, tinc una agent, que rep el manuscrit, m’aconsella i després negocia. En el meu cas es fa així. Jo crec que, efectivament, la gran aventura editorial catalana es troba en les editorials mitjanes o mitjanes-petites, algunes de les quals han aconseguit un bon creixement, com és el cas d’Edicions de 1984 o d’Edicions del Periscopi, que jo trobo admirables. Jo sóc un gran comprador d’editorials d’aquest tipus. Després tot és qüestió de circumstàncies, d’oportunitat, de feeling a vegades. No descarto res a priori. Per ara, diguem-ho així, les circumstàncies m’han portat a fer dos llibres consecutius amb Proa. No vol dir que n’hi hagi un tercer, però tampoc no vol dir que no n’hi hagi un tercer.

També ho deia perquè darrerament també has fet molta feina per a Club Editor, en aquest cas com a traductor, traduint Bodon i Vian.

Sí, la traducció de Vian ja està acabada, lliurada i no sé quan sortirà. En efecte, Club Editor també seria un d’aquests tipus d’editorials que abans esmentava. Maria Bohigas està fent una feina molt interessant. I reconec que hi ha un seguit d’editorials catalanes on em faria molta il·lusió publicar, però també és cert que no ho podem fer tot i que necessitem un criteri, i a vegades jo confio el meu criteri a persones que per a mi són importants i que em guien per no perdre’m. És important confiar en els professionals.

A més, Maria Bohigas és molt coneguda per ser una editora que treballa molt el resultat final amb els mateixos autors, i intervé i s’implica.

Efectivament. Només puc repetir el que he dit abans tot incorporant el nom de Club Editor dintre del llistat de bones editorials que estan fent bé les coses i que han agafat força en els últims deu i quinze anys. No vull fer llistats perquè ara no vull fer creure que m’agraden totes, quan no és el cas. Hi ha editorials que m’interessen molt i d’altres que no tant, però és com ha de ser ja que no ens pot agradar tot. El que sí vull dir és que em tenen admirat. I certament això és una cosa que passa a Catalunya i que no passa enlloc més, cosa que m’impressiona moltíssim i que no acabo d’entendre del tot. Quan arriba una crisi enorme de proporcions diluvianes i contra tot pronòstic arriba un munt de gent jove i es posa a fer una feinada quan tota la resta diu que la literatura i que el mercat editorial s’estan morint és simplement impossible, impossible. O, també això, tanquen un munt de llibreries i de sobte un altre munt de llibreries obre les portes i canvia la manera d’entendre el concepte de llibreria… Jo trobo que en aquest sentit Catalunya és increïble i tenim un país magnífic. Em produeix una sensació de gran alegria, i sé que tot és molt complicat i molt dramàtic i que no és tot tan fàcil, però hem de ser positius en aquest aspecte.

Si entrem de ple en la navegació alegre que proposes amb El navegant, dediques l’obra a Muriel Casals, evidentment in memoriam, per què?

Quan va morir vaig plorar una mica. La coneixia poc. Havia parlat amb ella algunes vegades. Fins i tot un dia vaig tenir l’oportunitat de dinar amb ella, això sí. I sempre em produïa un efecte molt, molt potent. Trobo que era una dona amb una gran força sota la seva aparent feblesa, i ara aquesta força, que m’impressionava i em seduïa molt, es troba a faltar. Era també una persona impecable. És una de les poques persones de Catalunya, en el clau moment independentista, que era capaç d’arrossegar gent simplement pel fer de dir “Veniu!”. Tenia una cosa com de tipus Luther King, Gandhi, Mandela… I no ho aprofitava gaire. Només al cap dels anys, al cap de molts anys, va sorgir a la llum pública i es va notar. A més, jo sóc un sentimental, i em va fer ganes deixar un rastre en el meu llibre.

Sembla un gest dedicar una novel·la d’aventures a una dona aventurera…

Sí, sí. És una cosa així.

El navegant és una novel·la d’aventures amb certa picaresca, doncs; Aiguafang es podria llegir com una obra de ciència ficció apocalíptica; evidentment Xocolata desfeta és una aventura oulipiana; El dia de l’ós es mou entre el realisme màgic, la novel·la històrica i la novel·la profètica; Cròniques del déu coix és mitològica i tragicòmica. De quina manera el gènere t’influencia?

És una pregunta que em faré fins al final dels meus dies. No ho sé. No sé com funciona aquest punt de vista. Jo simplement em deixo endur per una història i la intento explicar de la millor manera possible. Només això. O tot això. Jo cerco històries que m’atrapin, històries que orbiten al voltant del meu cap com satèl·lits i que ja no em deixen anar. Donen voltes, a vegades entrexoquen, a vegades desapareixen, a vegades es fan més grosses, i a vegades hi ha algunes històries que em retenen, que em capturen i que m’interessen. I cada història em demana una manera específica de ser explicada. Llavors intento trobar aquesta manera. Passa que, i no sé de quina manera i ni per quina raó, sembli que estic provant un gènere nou, però no és el cas. Simplement dic “Això ha d’anar així. Ha d’anar amb aquesta temporalitat. I aquest ha de ser l’ordre dels esdeveniments i la manera com els relato.” En el fons el gènere m’és absolutament igual. No el tinc en compte. Però quan era jove sí que vaig llegir molta ciència ficció, molta literatura popular, molta literatura policíaca, en canvi fantasia no, fantasia gens. I recordo que vaig ser un lector frenètic de Jules Verne i crec que, en el fons, això va anar fent un pòsit que després ja no t’abandona. Tendeixo a emportar-me més que a guiar, tot i que també decideixo moltes coses.

En aquest cas, amb El navegant, has estat més de vint anys per deixar-te endur…

Sí. Crec que ha estat excessiu. [Riu.]

Moltes vegades has explicat que tenies un final pensat, que no acabava d’encaixar, i no va ser fins que no vares renunciar a aquest final tan fixat de tipus “Robin-Hood-amb-petó-final” no vares trobar el desllorigador per tancar el llibre dins del teu cap.

Bé, no m’hi he estat barallant vint anys realment, el que passa és que aquesta història sempre hi era mentre anava fent feina amb altres llibres. La tenia aquí, al cap, i entre llibre i llibre tornava, i no avançava perquè no aconseguia que la novel·la fluís amb el final que jo desitjava, però quan vaig canviar el final llavors vaig trobar la solució que necessitava. I vaig poder desempallegar-me d’aquesta història que feia fins i tot més de vint anys, crec que vint-i-dos o vint-i-tres, que em tenia pensatiu, diem vint anys perquè les xifres rodones agraden més, però fa més temps que aquesta novel·la em perseguia…

El personatge principal devia ser massa agre per a aquell final tan dolç que tu desitjaves…

Sí, exacte.

Des del principi de la seva confessió hi ha un to que no és de celebració apoteòsica, hi ha més un desencant i una certa tristesa.

Volia que tingués algun moment brillant, com que a vegades pot ser generós o molt valent, o més abnegat que valent diríem, però és que en el fons és un personatge molt banal que simplement té un do, i més enllà del do només encara la banalitat que l’envolta.

És un personatge que fa honor al seu nom: és un Nuvolet, i com a nuvolet va on el porta el vent.

De fet és això, i la coberta simplement mostra aquesta veritat que comentes.

La coberta em va fer pensar en la pel·lícula Andrei Rubliov del director rus Andrei Tarkovski, que comença amb un globus i un personatge que vol escapar, però la seva mediocritat i la seva temeritat fa que el globus caigui i, talment un Ícar, acabi caient i desintegrant-se.

No he vist aquesta pel·lícula. No és una influència. He vist altres obres de Tarkovski però no aquesta. Tinc el defecte de considerar el cinema un art menor.

El cinema un art menor?

No realment, però tendeixo a pensar això: quan necessites tres-centes persones per fer una obra potser el creador queda massa diluït.

En canvi, en una novel·la…

La responsabilitat, i l’honor, i la derrota, recauen en una única persona. No vol dir que no intervinguin altres persones, com un corrector, per exemple, però no hi ha tant intrusisme. En el cinema hi ha gent més important que els actors i no tenen tant reconeixement públic. Quan dic art menor no ho dic gaire i quan ho dic matiso, perquè en el fons no és un art menor.

L’escriptor cubà Reinaldo Arenas deia que escrivia per venjança. És El navegant una venjança contra el sistema educatiu francès, contra la cultura francesa i contra el tancament general endogàmic de la cultura francesa?

Hi ha una part del llibre, quan parlo de l’escola francesa i dels monjos que fan de mestres, en què sí que hi ha explícitament una venjança, perquè era una escola que tenia com a missió principal fer morir la llengua catalana. I jo tinc odi cap a aquesta gent, siguin monjos, mestres laics o republicans. M’és igual i m’és indiferent, però es varen dedicar a matar la meva llengua, i jo això no els ho perdonaré mai. Però només es tracta d’un petit incís: no els he volgut dedicar tampoc tant honor. I no crec que la resta de la novel·la sigui una venjança. Potser sí que hi ha la voluntat de mostrar coses que no es mostren gaire. Volia que el meu personatge es passegés per la Guerra Francoprussiana, per la Comuna, ja que per a mi era una manera de mostrar la hipocresia de la cultura francesa, i tot el tema de França com a país dels Drets Humans, que és una immensa mentida. I altres coses d’aquest tipus. La Guerra Francroprussiana va ser una brutal imbecil·litat i la repressió de la Comuna va ser un dels episodis més terrorífics viscuts a Europa al segle XIX, i avui gairebé ningú no la recorda, lamentablement, com tampoc no recorden altres matances conegudes que varen tenir lloc al segle XX i que ara formen part de l’oblit. Em sembla repugnant.

Per tant hi ha reivindicació…

No és una reivindicació, és una voluntat de mostrar una cosa que sovint queda oculta. I he volgut mostrar-la amb cruesa, i sense exagerar. Perquè realment quan explico la repressió de la Comuna no estic fent ficció ni exageració, fins i tot estic parlant massa poc del que varen ser els empresonaments en massa, els afusellaments en massa, els judicis falsos… Els jutges, a vegades, per decidir el veredicte, s’ho jugaven a daus. I això és la pura veritat, però és tan grotesca que sembla una broma macabra o una ficció exagerada.

A vegades la vida sembla una mala novel·la.

Doncs això va existir, i va existir de manera ben realista, la manera com jo l’explico. I està molt bé que es diguin coses d’aquestes. Però per a mi el més essencial era el recorregut del personatge i la seva relació amb les llengües.

En contraposició a tot aquest horror també hi ha molt plaer i molt amor en el recorregut que esmentes. De fet, en un nombre ben marcat de vegades has dit que El navegant és una carta d’amor a la multiplicitat lingüística. I també hi ha el goig del personatge quan aprèn cada llengua.

I tant, i tant. Jo sóc un amant platònic de les llengües. Les estimo totes però en practico unes poques. En parlo algunes, en llegeixo més. Em fascina sentir llengües que no entenc, i sobretot em fascina quan no endevino de quina llengua es tracta. Perquè llavors s’obre un camp infinit de possibilitats. A Àfrica, per exemple, hi ha com a mínim unes dues mil llengües! Imagina’t.

Increïble.

Creem les llengües orgànicament amb el paladar, el nas, les cordes vocals… És quelcom orgànic però a la vegada és intangible. Una llengua no es pot tocar. I amb uns òrgans que són els mateixos per a tots els éssers humans hem estat capaços de crear infinites varietats de llengües diferents. Potser el màxim al que hem arribat han estat sis mil codis diferents al mateix temps, sis mil codis que no eren capaços de comunicar-se entre ells encara que tinguessin relacions d’alguna mena. Saber que aquesta diversitat lingüística s’està morint, de fet els sociolingüistes diuen que es mor una llengua cada dues setmanes, és demencial i a mi em produeix una enorme tristesa. Quan hi penso detalladament m’entren ganes de plorar per la mort de cada llengua, perquè cada llengua és una manera de veure, d’entendre, d’interpretar, de crear i de recrear el món. Quan mor una llengua moren moltíssims mons, i això és terrible.

De fet dins d’El navegant fas servir una llengua molt forta, que a vegades pot arribar a ser molt bruta fins i tot, cosa que a mi m’encanta perquè coincideixo molt amb alguns dels teus plantejaments. Fins i tot hi ha moments molt grollers, cosa a la que no estem acostumats en els teus llibres anteriors però tampoc en altres exemples de literatura catalana. És volgut?

No. Però intento no imposar-me limitacions quan el que faig em sembla necessari. Aquí diferencio el meu jo de persona i el meu jo d’escriptor. Com a persona vull ser polit, no dir paraulotes, ni tampoc no sóc de temperament escatològic. Però quan escric no puc ser jo, he d’eixamplar el meu jo i fer el que sigui necessari. I així en tot, com també en l’aspecte sexual de la vida. Alguns dels meus llibres tenen una duresa sexual que no té correspondència amb la meva vida en cap cas. Com a escriptor res no em fa por.

Joan-Lluis Lluis | Ester Roig

La teva obra es pot llegir com un homenatge continu a la llengua o una forma d’estimar a llengua? També penso en Xocolata desfeta i la riquesa de la llengua catalana, o en El navegant, que és un tribut a totes les llengües del món.

No sabria qualificar exactament la manera com escric, però és curiós que realment potser la meva obra es pot llegir així. Jo el que sé és que quan tenia tretze anys volia ser escriptor. No tenia cap idea que existissin escriptors en llengua catalana, no sabia que existia un diccionari de la llengua catalana, i a casa meva sols hi havia un llibre en català que era En Patufet a Montserrat. Era un volum infantil i espellifat. Volia ser escriptor i en cap cas no em plantejava altra cosa que ser un escriptor en llengua francesa. Però la llengua catalana va sorgir a la llum amb tota la seva literatura, i aquí va ser on vaig descobrir aquest món fascinant i vaig fer el canvi. Tot això per dir que quan escric un llibre tinc la impressió, de manera absolutament immodesta, de participar en el fet que quedi alguna cosa de la llengua catalana. Suposo que això també obeeix al fet que visc en un territori en què el català s’està morint, i quan s’està morint s’està morint de forma literal. Poquíssima gent parla català quotidianament al lloc d’on vinc. Tinc la sensació de ser l’últim mohicà, i no vull ser l’últim mohicà. Però mentre tingui aquesta sensació per a mi un llibre és com un objecte molt concret: una ampolla llençada al mar. I espero que algú trobi aquesta ampolla i en pugui treure algun fruit. Més enllà de l’aspecte literari, jo escric perquè vull fer literatura, sense cap mena de dubte. Però també hi ha aquesta cosa que t’explico, aquesta supervivència. És va, i fins i tot vanitós, i potser en gran part inútil, però aquest gest forma part de la meva persona, amb tota la seva banalitat, extravagància, amor i esperança. Com a escriptor vull escriure els millors llibres que pugui.

Quin contrast que el lloc d’on véns el català s’estigui morint i en canvi a Catalunya hi hagi aquest procés tan bèstia, i tan actiu, cap a la independència.

Sí. Per això jo m’hi he abocat i m’hi aboco absolutament, al procés d’independència. Una vegada vaig dir que em considero un obrer al servei de la construcció de Catalunya. Em poden demanar el que vulguin, si és a favor de la independència de Catalunya jo ho faré. Em sembla que en el moment en què ens trobem s’ha de fer tot el que sigui útil a favor d’aquesta causa. I és que la independència de Catalunya és l’única manera que tenim per salvar la llengua catalana. La llengua catalana és evidentment la llengua dels Països Catalans, i sé del cert que aquesta llengua no es podrà salvar si no aconseguim la independència. I des d’una Catalunya independent ja llençarem tots els míssils pacífics, lingüístics, literaris, culturals i diplomàtics a la resta de territoris de la mateixa llengua. N’estic plenament convençut.

I com ho veus?

Bé. [Pausa.] És difícil de dir, perquè ara les coses van molt de pressa i hem entrat en una fase d’acceleració brutal. Vés a saber què haurà passat el dia que es publiqui aquesta entrevista! Ara per ara jo ho veig bé, perquè el moviment independentista té la massa, té el relat i té la raó en dues parts. Primera part, perquè és un procés democràtic. I segona part, perquè jo crec profundament que la independència de Catalunya és justa, és necessària i és urgent. Davant d’això, l’espai de l’Estat Espanyol és molt prim i té un marge de maniobra molt estret, a no ser que renunciï a elements democràtics bàsics, cosa que en part ja ha estat passant en els darrers temps i en certs aspectes. Però a nivell internacional això tindria un preu que l’Estat Espanyol no hauria d’estar disposat a pagar.

I què ens queda als que venim de l’àmbit dels Països Catalans però que no hem nascut a Catalunya? I ho dic amb plena consciència, ja que jo vinc de Mallorca i tu véns de Perpinyà, i ens entenem amb aquesta llengua però també és cert que ens hem quedat a la perifèria.

Em sembla bé que hi hagi una perifèria, perquè la perifèria sempre és enriquidora, si hi hagués un bloc monodialectal seria més trist i menys eficaç. Simplement diria que des de Catalunya encara hi ha quelcom que no s’ha acabat d’entendre del tot i aquesta cosa és que ens necessiten. No basta la bona fe, no basten les bones intencions. Jo des de Catalunya, el que voldria sentir és el seu convit perquè la resta de territoris ajudem i donem el millor de nosaltres a favor de la seva causa: “Ajudeu-nos! Veniu!” Perquè en tots aquests territoris hi ha gent amb energies, amb idees, amb temps, amb diners i amb ganes. Ja hi ha molta gent que fa coses, però tinc la impressió que es podria fer molt més.

No penses que en aquest sentit Catalunya pot arribar a ser una mica francesa?

No. I sé que és un temor que es pot patir molt sovint, però jo que visc en territori francès puc dir que no. I ho puc dir amb autoritat: la diferència és abismal.

Per què?

Perquè França és una màquina trituradora que ho mata tot. I Catalunya no és així. No dic que a Catalunya hi hagi certs desajustaments, però la diferència és abismal. A Catalunya existeix un organisme com la Institució de les Lletres Catalanes, que és l’únic dels Països Catalans que treballa des del convenciment dels Països Catalans. Si un autor mallorquí és convidat a la Catalunya Nord, doncs a través de la Institució es pot pagar el seu desplaçament. Això és així, i a través de la Generalitat. Això a França és impensable. A França hi ha una idea de la cultura i de la literatura que és absolutament parisenca. Hi ha una editorial fora de París, que és la meravellosa Actes Sud, i per a mi és la millor editorial francesa, i la resta d’editorials fora de París, desenes i desenes i desenes, no compten absolutament per a res. I la visió de la literatura és parisenca. Jo quan era estudiant a Montpeller, anava a una llibreria enorme d’allà, la més gran, i una vegada vaig anar a veure si hi havia autors quebequesos, doncs em varen dir que anés a mirar a la secció de literatura regional.

Que bèstia.

Per a la mentalitat cultural francesa, un escriptor del Quebec és un escriptor regional. Ja està tot dit. És un menyspreu terrible.

Ja ho deia Miquel Bauçà, que tots els francesos són parisencs.

Sí, clar. Bauçà parlava dels “nostres enemics” per referir-se als espanyols i parlava dels “parisencs” per referir-se als francesos. A mi em va agradar molt, aquesta categorització, perquè en el fons és realitat pura.

I moltes vegades has dit que a Perpinyà et sents com un extraterrestre, com transmet el personatge central d’El navegant, que és un monstre estrany, gairebé únic.

Sí, un estranger, no en el sentit de Camus però sí en el sentit carnal, quotidià, del dia a dia, que em fa demanar on sóc. Estic en un poble de sis-cents habitants on ningú no parla català excepte alguns vells de vuitanta anys. Hi ha persones que el saben parlar però no el practiquen. Llavors aquesta sensació és extremadament dolorosa. Tinc la impressió que la meva casa gran, amb jardí gran, en realitat és un gran búnquer: el darrer bastió de la llengua catalana al meu poble. Per això vull marxar d’allà i venir aquí el més ràpidament possible. Però diverses circumstàncies m’ho impedeixen. Perquè Catalunya, amb tots els problemes que té, almenys em deixa respirar, aquí em sento viu. Allà em sento una espècie protegida que, en sortir, rep bufetades.

Ja ho deia Josep Palau i Fabre: “sóc d’aquí, sóc estranger”.

Això mateix.

I se t’està fent difícil trobar la manera de venir aquí?

He de trobar la solució a la qüestió laboral i professional. No visc dels meus llibres, per tant tinc una feina molt interessant a Perpinyà. Però no puc viure a Girona i treballar a Perpinyà. I hauré de fer un pas en una direcció o una altra. Hi estic treballant.

Abans hem esmentat Josep Palau i Fabre. Quins autors t’interessen?

Això fluctua amb els anys. Vaig descobrir fa una època, en traducció francesa perquè en català no existeixen encara, els autors escandinaus no policíacs, els que fan literatura amb noms dificilíssims i que vaig trobar absolutament fenomenals. Parlo d’ells perquè jo vaig entendre que volia ser escriptor escandinau.

Escandinau?

Sí, i també català i mediterrani, però escandinau en el fons. Disposen de molta densitat, de molta fredor però també de molta eficàcia, potser per culpa de la seva religió i del clima tan fred que tenen. Potser ningú no ho notarà però per a mi és una influència directa. Jo voldria ser un escriptor escandinau de la Mediterrània.

Ostres.

I més enllà d’ells penso en Carson McCullers, en William Shakespeare, o en moltíssima poesia també.

Poesia?

Una cosa que sovint diu Jaume Cabré, i té raó, és que em sembla impossible ser novel·lista sense llegir poesia. Walt Whitman, per exemple, és una font d’alimentació extraordinària, sobretot per a un novel·lista, crec jo. També fa poc que he arribat a la poesia de T.S.Eliot, i és formidable.

El cites dins El navegant precisament…

És una font d’influència carnal, interior, que pot ser molt potent.

I en llengua catalana què?

M’interessa més la poesia, també. S’ha d’anar amb compte citant noms, perquè no vull ferir sensibilitats. Recordo que vaig rebre una bufetada molt forta quan vaig llegir Papasseit, per exemple. I em va doldre llegir crítiques contra ell en què l’atacaven per ser fàcil, quin menyspreu classista! A vegades he tingut la impressió que la literatura catalana no és classista però sí hi ha una classe social que dóna escriptors, com és la burgesia mitjana alta catalanista, normalment barcelonina, però en sentit ampli, i potser des d’aquest nucli s’ha menystingut, una mica, la resta. I jo que no formo part d’aquest nucli estic dolgut per aquesta manera com varen tractar Papasseit. També m’agrada molt Vicent Andrés Estellés. I de vius m’encanten Feliu Formosa i Lluís Solà.

Formidables tots dos.

En Solà té un tros de vers que un dia posaré d’epígraf a un llibre, però no sé quin perquè encara l’he d’escriure, que diu “obre l’obert”, que trobo increïblement potent.

La revista Reduccions ha dedicat un especial recentment a Feliu Formosa i en prepara un a Lluís Solà.

No ho sabia. M’alegra saber-ho.

Algun altre títol emblemàtic de la literatura catalana?

Oh, sí, crec que La tardor barcelonina de Francesc Pujols és, al meu entendre, la millor novel·la catalana del segle XX.

No ho hagués dit mai que t’agradés Pujols!

Sobretot aquesta novel·la, és extraordinària.

I després d’aquesta mar de referències i de passions, passem al teu sentit de l’humor quan escrius. La ironia que fas servir dins d’El navegant és un recurs literari que fas servir habitualment en la vida?

Tinc la impressió, en el meu cas, que la ironia és la venjança del tímid. He estat molt, molt tímid molts anys de la meva vida, cosa que m’ha causat molts problemes en les meves relacions personals i sentimentals. Per tant crec que la ironia ha estat un mitjà per trobar una escletxa per fer-me un lloc o per executar una sèrie de microvenjances contra els malparits. I en El navegant també és una manera de descriure la forma de ser del protagonista.

No sé si t’he notat un autohomenatge a la teva pròpia obra amb aquest xocolater que introdueixes dintre d’El navegant… És una aclucada d’ull a Xocolata desfeta?

No, no, no, realment no, perquè el personatge del xocolater el tenia pensat molt abans de fer Xocolata desfeta.

Doncs potser Xocolata desfeta és un homenatge del personatge dintre d’El navegant?

Això seria més possible… Però ja no ho recordo concretament, fa tants anys que dono voltes a aquesta novel·la… El cas és que, un dia, per atzar, vaig descobrir que Perpinyà havia estat una ciutat xocolatera. Vaig considerar que aquest aspecte era molt interessant. A Catalunya Nord, durant el segle XIX, hi havia moltes fàbriques de xocolata. La xocolata que venia d’Amèrica, que entrava per Castella i per Catalunya, també acabava entrant a Perpinyà. Llavors aquesta ciutat va ser una porta d’entrada de la xocolata cap a França. I per això tenia ganes d’introduir la xocolata.

Per tant totes les teves obres es relacionen entre elles?

Jo crec que sí però llavors veig que hi ha molts lectors que es desconcerten amb cada nova novel·la, perquè diuen que cada novel·la sembla un món molt diferent. Un xocolater, un déu grec a Sicília, una distopia d’un futur indefinit a Barcelona… Entenc que sentin desconcert, però jo veig una unitat, perquè suposo que sé on em fico i quines característiques comunes poden tenir alguns personatges o algunes situacions i per aquest motiu veig una certa continuïtat, tot i que no sé si és important o no que hi hagi una certa continuïtat.

De fet, una de les teves obres és el Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans, una obra important, que en certa manera també és una porta oberta cap a la fantasia, cap a allò real que existeix però que tampoc no existeix.

Sí, sí. Per a mi aquest diccionari va ser molt important, i crec que hauria de tornar a sortir, perquè va aparèixer per primer cop a l’any 2006. Em va saber greu que es vengués poc, realment poc, em va saber greu perquè per a mi era una cosa infinitesimal però important per construir i comentar i desenvolupar uns Països Catalans. Va ser una contribució petita però per a mi necessària. I tot a través dels llocs que no existeixen dintre de la literatura catalana, però llocs que van més enllà del nostre territori i que toquen altres bandes inexistents del món. Per a mi era un homenatge clarament als Països Catalans. Ara que ho dius, potser en el fons sí que és veritat, com tu comentes, que cada llibre meu és un homenatge… Sigui com sigui, el cas és que per fer aquest llibre sí que vaig haver de llegir moltíssima fantasia.

Sé que vares rebre una notificació de l’Ajuntament de Benborser dient que t’havies equivocat i que ells no tenen res d’imaginari…

Sí, certament. [Riu.] La vaig rebre d’una manera que em va fer pensar, molt clarament, que era un gag, però va ser absolutament sucós pensar que potser jo m’havia equivocat. Com també hi ha un altre lloc imaginari que vaig inventar jo mateix amb un pseudònim que vaig crear dins d’un llibre que no existeix. I això a mi m’agrada, perquè un llibre com aquest pot fer que es prenguin direccions imprevistes, que els llocs imaginaris siguin imaginaris dues vegades, o que els llocs imaginaris siguin reals.

Una mica pessoà tot plegat.

No voldria ser tan pretensiós, però sí.

El teu personatge sent antipatia contra les gramàtiques. Per tant entén la llengua com a quelcom viu: com un cos.

La llengua és massa important com per deixar-la per als lingüistes. És una frase molt llepada però també molt real. Jo de petit sempre havia sentit antipatia per les gramàtiques, i a mi em provocaven moltes dificultats, però quan havia de manejar la llengua tenia les millors notes. Sé que altres escriptors s’han trobat amb problemàtiques molt similars… Sento fascinació per la llengua, i necessito una gramàtica, però una gramàtica no ha de ser un impediment: repulsió i atracció. Trobo, molt sincerament, que a l’Institut d’Estudis Catalans hi hauria d’haver membres sense doctorat, que no siguin ni lingüistes ni filòlegs i que siguin escriptors. Des del maneig de la llengua, pràctica i pragmàtica, es tenen criteris i es poden enriquir les normes des de l’experiència. Des d’aquest punt de vista és una llàstima per a la plasticitat de la llengua. Sembla que estiguin dient “Sense doctorat no entraràs aquí, perd tota esperança!”

I què penses de la nova gramàtica tan polèmica?

A mi la simplificació em sembla bé. Fa tres o quatre anys vaig escriure un article a la revista Presència parlant sobre el tema dels accents diacrítics, una complicació inútil de cara als nous parlants, i hem de cuidar els nous parlants com si fossin les ninetes dels nostres ulls: si no els atraiem, el català no té gaires anys de futur. Si podem simplificar la vida d’aquestes persones estem fent un favor a la vitalitat de la llengua literària. El tema dels accents és una bajanada, en el fons, i reconec que em costa molt escriure sense accents, però crec que és una cosa que cal fer. Ara bé, sí que trobo que algunes noves normes gramaticals deixen una mica massa pas a formes que vénen de la llengua espanyola, i això em preocupa una mica. Simplificar em sembla bé, el que no em sembla bé és que les simplificacions tinguin la gran tendència de venir del mateix costat, perquè és una influència enorme, molt potent, i el que avui pot ser informal en el futur pot esdevenir formal i això té el perill que la forma formal catalana d’ara acabi convertida en una fórmula perduda per arcaica. Llavors així sí que la llengua es va fent malbé. I això em preocupa. Però en aquest sentit el segell d’editors de Llegiu en català estan preparant un llibre conjunt sobre objectes icònics de Catalunya i a mi m’han demanat d’escriure sobre la gramàtica.

Sí, i sé que Lluís Calvo parlarà sobre els ous de Dalí.

Ah! Molt bé. Doncs això. Parlaré de la gramàtica no com a contingut sinó com a objecte. A veure com acaba la història.

Abans has dit que la llengua és massa important per als lingüistes. I els filòlegs què?

Igual, igual. Cal tenir en compte que cada parlant té dins seu el geni de la llengua, i per tant ha de ser escoltat. Això no vol dir que no s’equivoquin, perquè s’equivoquen, perquè tothom s’equivoca, jo mateix m’equivoco cada dia, però tinc eines a l’abast per intentar corregir-me tan de pressa com pugui. Malauradament molta gent no disposa d’aquestes eines. És un tema d’una enorme complexitat que hem d’abordar amb prudència, generositat i molta modèstia. Des de les meves mancances tinc idees de coses que funcionen més que d’altres. Hem d’aturar-nos i pensar com ha de funcionar aquesta eina que és el llenguatge.

Pensant en les dificultats teves amb la gramàtica, que s’assemblen molt a les del protagonista d’El navegant, i tenint en compte que ara està molt de moda l’autoficció en literatura catalana, podem entendre que has introduït alguns elements autobiogràfics? Hi ha molt de tu dins d’aquest personatge amb el que has estat convivint més de vint anys?

Hi ha molt de mi en tots els meus protagonistes principals, sense excepció, simplement intento que no siguin sempre la mateixa part de mi, que hi hagi parts de mi que no hi siguin mai, que hi hagi parts que no tingui absolutament res a veure amb mi i que hi hagi parts de mi que hi siguin però que no es noti que sóc jo. Més o menys és això. No crec que sigui autoficció disfressada, crec que és així i prou. I també una altra cosa: quan era adolescent i mirava el programa famosíssim de la cadena francesa, Apostrophes, pensava que tots els escriptors que deien que s’havien deixat emportar pels seus personatges, i que no havien tingut el control sobre els personatges, eren uns esnobs. Però, amb el temps, he vist que hi ha alguna part de veritat en això. L’autor sempre té el control, evidentment, però a vegades arribes a camins inesperats perquè els mateixos personatges t’hi han portat, dormint, pensant, somniant, i hi ha hagut una transformació, i a vegades passa que no t’adones d’aquesta transformació durant el procés. I això és fascinant. Llavors què fas? Jo el volia portar per un cantó i ara se’n va per l’altre, i tu has de decidir si tu t’imposes o si et deixes sorprendre pel que farà. A vegades els segueixo, a vegades no. I tinc la impressió que quan els segueixo és quan em segueixo més a mi, en el fons. I ho trobo bonic: quan començo a escriure sempre sé com acabarà però pràcticament mai no acaba com jo pensava que acabaria. I a mi m’agrada perquè hi ha una part d’aventura que em permet descobrir coses que no coneixia.

I quins consells donaries als que volen ser escriptors en un món en què sembla que tothom vol ser escriptor?

Llegir. I aquest consell, el de llegir, fa uns anys no m’hauria atrevit a fer-lo, però el poc contacte que he tingut amb algunes escoles d’escriptura m’ha fet veure que és un consell que potser caldria repetir més. Penso que hi ha gent que creu que pot ser escriptor sense llegir. A vegades això passa, però estadísticament és impossible. Has d’engolir per poder escopir.

També hi ha escriptors que es pensen que sense escriure poden ser escriptors…

Això també és veritat. Per tant cal llegir, i cal escriure. Però després crec que no s’han de donar consells, jo simplement dic el que jo he fet o el que he evitat fer. El camí de l’escriptor és un camí individual i cadascú ha de trobar el seu, la seva manera. Per tant no hi ha prescripcions possibles. Una cosa que em sembla molt important és no escriure, aguantar les ganes d’escriure, comprimir-les una mica per densificar-les. Així, quan cedeixes a les ganes d’escriure, ja tens un pòsit, un món, una energia més forta: abandonar per fer créixer. Quan cedeixo massa fàcilment a l’escriptura m’adono que potser no val la pena. A mi em sembla, concepte molt d’aquesta generació, que això d’escriure un poema a les tres de la tarda i a les tres i vint penjar-lo a internet és nefast, perquè crec que la creació literària, com tots els processos creatius, volen temps, volen humilitat i volen tornar a passar pel taller. En qualsevol cas, jo funciono així. Jo escric una novel·la i la reescric vint o vint-i-cinc vegades fàcilment. He abandonat novel·les que he començat a escriure de forma massa ràpida sense haver cedit abans al fet de no escriure. Quan investigo, quan penso, quan agafo informacions, pensaments, desitjos, quan m’aguanto és quan la novel·la, en el meu cas, creix millor, més viva, perquè he deixat madurar el fons.

Eduard Márquez diu que escriu per sobreeiximent: va omplint el got, va omplint el got, va omplint el got fins que el got vessa i s’ha de posar a escriure.

Doncs em sembla una metàfora molt oportuna.

Es pot dir que tu escrius de manera semblant, sedimentes i eclosiones?

Sí, llavors l’eclosió pot ser brusca o suau. Hi ha moments en què he començat galopant i d’altres en què he començat xino-xano. Però abans he d’haver forçat la matèria. Jo sovint he vist l’escriptura com un escultor que va a la muntanya a trobar el tros de roca que vol. Es passeja, escorcolla, va a l’encontre. Llavors troba un tros que sembla que li vagi bé, el talla i el talla i el talla, i el porta al taller. Una vegada al taller comença la feina. Però abans de començar hi ha una gran feina prèvia: cercar, investigar, documentar-se, descobrir, aprendre, trobar, acumular, construir el personatge, saber qui és i com és, i fer-se més preguntes: amb quin estil s’ha d’escriure i pot ser més convenient, des de quin gènere, des de quina persona ha de parlar el narrador, en primera o segona o tercera? S’ha d’escriure en passat o en present? Jo, des de fa quatre novel·les, escric en present. Tot d’una vaig adonar-me que em sentia meravellosament a gust amb el present, algun dia ja canviaré. El cas és que s’han d’anar madurant totes aquestes coses, en el meu cas jo maduro molt. I quan tinc tot això a punt començo a escriure. I fins i tot diria que la primera versió de la novel·la encara és el bloc de pedra que tinc al taller. Tan sols amb la primera versió és quan començo a treure les coses.

Al final has acomplit el teu somni i has acabat convertit en un autèntic escriptor doncs.

Sí, i estic molt orgullós de mi mateix [Riu] d’haver aconseguit de publicar llibres i de poder gosar pretendre acostar-me, “goso gosar” com deia Gabriel Ferrater, a la literatura, encara que hagi estat mínimament i des de la meva modesta aportació. Això, bé, suposo que és una gran celebració per al meu jo de tretze anys, que es passava les tardes escrivint ciència ficció…

Ciència ficció?

Sí, petits exercicis estranys, en francès. Però era una ciència ficció rara perquè escrivia en el futur i després desplaçava l’acció i els personatges al segle XVII…

I en quins projectes estàs ficat ara, més enllà del text dels objectes simbòlics catalans per a Llegir en català?

No parlo mai de les coses que estic fent.

Et fa por?

Em fa por, però també vull conservar l’energia. Tinc la impressió que si parlo estic regalant energies als altres, que està molt bé, però aquesta energia és meva, en tant que no he acabat i aquesta energia ha de ser meva.

 

[VÍDEO] Podeu ampliar informació amb aquesta entrevista gravada a Joan-Lluís Lluís fent clic aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris