Joan Gonzàlez: “El documental ha vingut per quedar-se”

21.05.2015

Del 25 al 31 de maig se celebrarà la 18a edició del DocsBarcelona, el festival que pretén apropar el gènere documental al gran públic. Les projeccions començaran el proper dimecres 25 de maig amb La llista de Falciani. Aída Pallarès i Tatiana Pagà han parlat amb el director del festival, Joan Gonzàlez, perquè els expliqui les claus del DocsBarcelona.

Joan Gonzàlez | Foto: Tatiana Pagà

Joan Gonzàlez | Foto: Tatiana Pagà

Aída Pallarès i Tatiana Pagà: Com es fa la tria de documentals d’un festival tan gran com el Docs Barcelona? Quin és el vostre criteri?

Joan Gonzàlez: El que no fem és una crida oberta a tot el món, perquè calculem que ens arribarien unes 2500 obres i no tindríem capacitat per poder fer un anàlisi just per poder triar les pel·lícules. Per tant treballem en una xarxa internacional de col·laboradors que estan al món professional i que coneixen el seu territori i les pel·lícules que s’estan fent. I després treballem amb un cap de programació i ells alimenten l’equip de programació. En total, estem treballant amb unes cent o cent vint pel·lícules que passen diversos filtres i que després l’equip de programació i el cap de programació determinen les 40 últimes que estan al festival.

A i T: Doneu preferència a alguna temàtica en concret?

J. G: No, cada pel·lícula la tractem com un treball individual. De vegades hi ha anys que coincideixen vàries obres d’una mateixa característica. Normalment el que busquem excel·lents pel·lícules i que el festival sigui polièdric perquè no hi hagi una temàtica concreta.

A i T: Hem vist que a la llista de documentals d’aquest any hi ha molts directors nòrdics (suècia, noruega, dinamarca…) hi ha cap motiu? Tenen alguna estratègia diferent a la nostra, no?

J. G: Sí, és perquè el nivell de documentals en aquests països és superior. Dinamarca és una de les fonts de creadors documentals més excel·lents. Si algun dia algú fa una ràtio de territori i obres que guanyen festivals, i la sorpresa serà que els danesos estan a dalt de l’onada. Mentre nosaltres teníem una gerra civil ells estaven creant el Film Institute, que va ser el segon institut de cinema del món, i això es nota. A més, el documental ha format part de la seva cultura des de fa més temps, i per tant, a les escoles, a les biblioteques, a la televisió… Perquè quan la televisió va aparèixer aquí encara teníem dictadura i, per tant, el documental no tenia entrada, mentre que a Dinamarca no, això vol dir creació de públic i normalització del gènere.

A i T: Per què els documentals d’obertura i cloenda són La llista de Falciani i Dancing with Maria?

J. G:  La llista de Falciani el vam triar perquè: primera premissa, és una excel·lent pel·lícula. Segona premissa, perquè és una obertura i es d’un acte social i ha de ser molt transversal. I tercera premissa perquè fa dos anys vam decidir fer l’obertura del festival a la sala de cine més gran de Barcelona, que és l’Aribau, i havia de ser una pel·lícula que pugui arribar a molt públic. Aquest film és cerebral, tècnic, parla d’economia, explica com un robatori ha canviat la regla del joc de la banca. Amb Dancing with Maria volíem balancejar, és més poètica, tendra i intimista, explica la història d’una dona ballarina que té 93 anys i ensenya a ballar i creu que tothom és apte per fer-ho.

A i T: Quin és el target del DocsBarcelona?

J. G: El DocsBarcelona és un festival per apropar els documentals als ciutadans. Nosaltres pensem en la varietat que engloba el públic. Està pensat perquè els espectadors siguin públic i no pas professionals del documental o creadors. La nostra feina és la de divulgació. Quan observem quin tipus de públic tenim i fem algunes enquestes sobre el nostre públic, veiem: que hi ha més dones que homes, que la franja d’edat entre els 20 i els 35 anys és la primera, 35 i 45 anys la segona, i que tenim molt recorregut per anat creixent.

A i T: Com s’aconsegueix apropar el gènere documental al públic? Es pot considerar que és el germà menor de la ficció?

J. G: Cada gènere cinematogràfic té les seves característiques. Si ho dividim tot en subgèneres veurem que al final tot són minories, excepte els grans mainstream de Hollywood. El documental s’apropa donant-lo a conèixer, fent que hi hagin experiències positives i buscant el públic. Amb això la televisió ha jugat un paper determinant, no hi ha una fórmula secreta especial. Un programa de televisió que treballa amb documentals ha de buscar el seu públic, perquè de documentals n’hi ha de molts tipus i de públic també.

A i T: En aquest aspecte, el Documental del mes també ajuda a apropar el gènere documental al públic, no?

J. G: Sí, el Documental del Mes va néixer fa 10 anys i va néixer a tres capitals mundials, Barcelona, Manresa i Sant Just Desvern. I la idea era “hem de fer que els espectadors tinguin la mateixa oportunitat a l’eixample de Barcelona que a Esterri d’Àneu”. És a dir, volíem que els espectadors poguessin veure la mateixa pel·lícula al mateix temps. Perquè primer el documental gairebé no existia, i segon que estava present només al centre de la gran ciutat. Llavors vam començar fa 10 anys amb una ciutat gran, una mitjana i un poble i ara estem a 60 ciutats. Ha sigut una marca, una constància, ha donat peu a subtitulació en català, una programació interessant, per això han anat creixent el nombre de ciutats. En 10 anys hem arribat a més de 270.000 espectadors, i de pocs en pocs, no estem parlant de milers en milers.

A i T: Quin és el criteri de la selecció de cada Documental del mes?

J. G: En part és similar al del DocsBarcelona, en el sentit de què ha de ser una excel·lent pel·lícula i per un ventall ampli de públic. Hi ha pel·lícules que estan al Doc del mes que poden estar al DocsBarcelona, però no totes les del DocsBarcelona poden estar al Doc del mes, perquè hi ha pel·lícules que ens agrada tenir allí que siguin més arriscades. Volem que el Doc del mes siguin primeres experiències satisfactòries i trencar el mite de què el documental és complex, volem apropar pel·lícules que vagin a buscar espectadors.

Joan Gonzàlez | Foto: Tatiana Pagà

Joan Gonzàlez | Foto: Tatiana Pagà

A i T: Aquest any incorporeu una novetat al festival, el documental interactiu de Las Sinsombrero, en què consisteix?

J. G: El documental interactiu, ha tingut fins ara finestra a la part professional del DocsBarcelona. És una narració no contínua, no comença al minut zero i acaba al setanta o vuitanta. Sinó que l’espectador, en aquest cas a través de la web, pot navegar i pot seguir la història en funció dels seus interessos. Aquest any vam pensar, que després d’haver estat un temps en el camp adreçat als professionals, volíem tenir una experiència amb el públic dintre d’una sala cinematogràfica per donar a conèixer aquest tipus de documental.

A i T: Creus que les noves tecnologies poden ajudar dins del món del documental?

J. G: Per descomptadíssim i de forma molt diversa. Han ajudat a la divulgació del documental, han ajudat a poder veure més documentals, perquè tecnologia vol dir també internet i vol dir que algú des de qualsevol poble o ciutat catalana pot veure algunes de les pel·lícules del DocsBarcelona a través del video on demand, i també perquè permet construir elements de producció, amb un telèfon mòbil es poden filmar històries, per tant la tecnologia entra en el camp de la producció i entra en el camp de la distribució. Ara bé, també entraria en el camp de la narrativa, però encara no s’ha reflexionat prou, per exemple, com un telèfon mòbil utilitzat com una càmera influencia la narrativa del documental, i no únicament això, com aquest mateix telèfon que té pantalla on pots veure condicionarà al visionat la narrativa que té. És a dir, veuríem amb un telèfon pel·lícules de Shoah? Difícilment. Què veurem i quines característiques tindrà? Benvolguts a la nova etapa.

A i T: Quines són les noves línies narratives? Perquè últimament sembla que hi ha una tendència cap al documental en primera persona.

J. G: Potser ha arribat aquí, perquè quan el documental ha començat a estar més normalitzat hem vist que hi ha una línia de documentals que són primera persona. Però això fa 70 anys també existia en segons quins països. Quan obres la porta documental no hi ha una única porta, hi han infinites portes. Hi ha escoles, que es poden associar a les maneres de fer documental segons els països. En termes generals, no és el mateix un documental francès que un documental anglosaxó. Això vol dir que hi ha una manera de narrar més pròpia depenent de cada territori. I a més a més, hi han els autors, vull dir que… Infinitat de portes.

A i T: DocsBarcelona s’ha convertit en molt més que un festival, fareu tallers, heu engegat una escola “DocsBarcelona Documentary School” amb la Blanquerna, quins són els objectius d’aquesta iniciativa?

J. G: Això representa una nova etapa que en realitat no ve d’ara, sinó que ja fa 20 anys que estem formant estudiants i professionals. El que hem fet ha sigut arribar a un acord amb Blanquerna per crear la nostra pròpia escola, perquè tenim ganes de crear la nostra escola de documentals, tant per estudiants com per formació de professionals. Això és conseqüència de què a darrere de tot hi ha una empresa que es diu Parallel 40 que només treballa en el camp documental: formació, producció, distribució i exhibició. I un dels projectes més importants, que és el DocsBarcelona, ha agafat una volada molt gran a nivell internacional. Amb l’escola volem formar directors i productors executius, gent que es guanyi la vida en aquest sector i que cada estudiant que vulgui ser director trobi el seu propi estil. Nosaltres facilitarem el coneixement dels diferents estils que existeixen al món perquè cadascú trobi el seu.

A i T: DocsBarcelona és present a Barcelona, Medellín (Colòmbia) i Puerto Varas (Xile), també hem sentit que voleu arribar a Brasil, quines són les previsions de futur?

J. G: Créixer i expandir-nos. Tenim pensat anar a Brasil i començar a fer el DocsBarcelona allà. I ja veurem si podem anar una mica més enllà, de moment poc a poc i anar consolidant. Aquests són festivals amb pel·lícules compartides i d’altres no, i tenen dates diferents i vida pròpia.

A i T: Per què són necessaris els festivals i què demanaries a Barcelona pel que fa als festivals de cine?

J. G: Per donar a conèixer un tipus d’activitats que normalment no es coneixeria. Sigui en temes de música, de cinema, etc. Per tant és apropar obres que difícilment tindrien una cabuda. Nosaltres ens sentim bastant ben acompanyats amb la ciutat, però hem d’aconseguir fer esclatar la comunicació i fer que cada cop més gent, com va passant anys rere anys, es vagi apropant al gènere i obtingui experiències satisfactòries. Volem que DocsBarcelona sigui un festival multitudinari i seguim treballant perquè això passi, poc a poc. El DocsBarcelona existeix des de fa 18 anys, però la part oberta als espectadors fa només 7 anys que existeix, els 10 primers anys va ser només dedicat al sector professional. Primer vam posar els fonaments, ajudar a desenvolupar el talent dels productors, a veure com es treballava el documental a Europa, i a partir d’aquí anem a buscar els espectadors.

Joan Gonzàlez | Foto: Tatiana Pagà

Joan Gonzàlez | Foto: Tatiana Pagà

A i T: Com veus l’estat del documental a Barcelona?

J. G: Millor que mai i no a només a Barcelona, sinó que internacionalment el documental es troba en la millor època de la seva història perquè potser hi ha una fatiga de la ficció i cada cop s’estan produint millors documentals i estan arribant més lluny, potser és que el documental s’ha deixat de percebre com una cosa dura i difícil, ara és una activitat cinematogràfica més, potser la tecnologia ha afavorit aquesta popularització. El fet és que cada cop hi ha més documentals al món, i més documentals a les sales cinematogràfiques i a les pantalles de televisió. Mai com ara havia hagut tants espectadors i tantes obres. En aquest moment pel documental el problema no és produir, sinó arribar a l’espectador: distribució i exhibició. A més hi ha una situació molt difícil perquè el país està com està i l’economia està com està. S’han hagut de prendre mesures doloroses i el sector ho ha notat duríssimament. Hi ha menys empreses que estiguin fent documentals ara i menys gent que s’estigui guanyant la vida amb això. Per tant, per un costat molt bé però de l’altre… Li haurem de donar la volta a tot això. No únicament pel documental, sinó per tota l’activitat econòmica, cultural i no cultural.

A i T: Quin va ser a Catalunya o a Espanya el documental que va marcar un abans i un després?

J. G: És una pregunta difícil, però si me’n vaig a l’estadística et diria que el documental que ha marcat un abans i un després és Bowling for Columbine que va tenir més de 500.000 espectadors, això és una barbaritat extraordinària. Això va fer que totes aquestes persones s’apropessin a una sala cinematogràfica a veure un documental. Potser va ser aquest. Però jo crec que ha sigut també el prestigi i els premis obtinguts a diferents festivals… Un altre documental potent va ser La pelota vasca, el documental de l’estat Espanyol que ha tingut més espectadors dels últims anys. Una cosa està clara, el documental ha vingut per quedar-s’hi i reivindicar que és una cinematografia més, aquest boom ja no marxarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bon dia i bona hora,

    tinc un pensament que em segueix.

    Aída, s’accentua? Per què? Com Carmen Matxi? És en espanyol?
    Ho he vist, també, escrit amb dièresi: Aïda.
    I també, sense cap marca, com Aida.

    Com va això, si us plau (en català, vull dir).
    Per què escriviu Aída Pallarès?

    Mercès per l’atenció.

    • Hola Josep,

      La veritat és que escric el meu nom amb accent, que és com s’escriu en castellà, perquè la família sempre l’ha escrit així. En català, efectivament, porta dièresi.

      Aida, sense accent ni dièresi, és un altre nom. Aída/Aïda, de fet, el va crear Verdi per l’òpera 😉

      Gràcies per llegir-nos!