Joan Francesc Mira: “No han pogut arrasar-ho tot”

5.03.2014

Avui Joan F. Mira celebra 75 anys. Des de Núvol felicitem l’escriptor recuperant la conversa que Hèctor Serra va mantenir amb ell arran de la publicació del seu últim llibre, El tramvia groc, memòries d’infància i adolescència.

Joan Francesc Mira | Foto: Inés-Europa Crespo.


La memòria com una successió d’imatges que vénen i tornen per quedar-se. El tramvia groc (Proa, 2013) és el viatge a la infantesa i a l’adolescència de Joan Francesc Mira (València, 1939), el retorn a unes coordenades frontereres entre el temps antic i el contemporani, entre l’ambient rural i l’urbà. Sense retrets, amb prosa segura i acabalada, enllaçant amb fragments d’anteriors obres seues en un encertat exercici de retroalimentació vital, l’escriptor ens acosta les dècades de la postguerra en una València en blanc i negre que esdevenia un mapa obert de bat bat i traçat d’infinites possibilitats per a l’esperit iniciàtic del jove protagonista i narrador. Amb aquest lliurament, l’experiència personal de Mira es converteix, en part, en una sòlida fotografia d’una generació així com dels seus afanys, les seues lluites, els seus fracassos. Conversem amb Joan Francesc Mira, autor d’aquest tràveling que captiva, emociona i ens recorda que això, fet i fet, és la vida.

H.S.: Fa més d’una dècada que vas traduir al català Le Tramway de Claude Simon i ara ets tu qui puges al teu particular tramvia.

J.F.M.: El tramvia és el nexe de tota aquesta història, efectivament. Un punt d’enfocament especialment interessant que no és estrictament una autobiografia, sinó una memòria: recordar en diferents àrees temàtiques. Jo em vaig criar en l’última etapa del que podríem dir la societat tradicional. Allò vindria a ser en les dècades dels anys 1940 i 1950. Amb societat tradicional vull dir que a les cases –fins i tot a una casa com la meua que no era especialment miserable- no hi havia res d’elements d’aquells que es consideren indispensables en la societat contemporània. I el camp es continuava treballant com s’havia fet des de feia segles. Cap als anys 1960 tot això comença a canviar molt ràpidament. Per tant, hi ha una dimensió de tipus temporal: la rememoració d’uns inicis, els meus, en una època que encara era una societat antiga en gran mesura. La majoria de les meues experiències directes cent anys abans haurien sigut les mateixes, mentre quinze o vint anys després ja no. I després hi ha la dimensió espacial: jo m’he criat al barri de La Torre, a cavall entre el camp i la ciutat. I allò que fa de símbol, d’enllaç, entre el camp i la ciutat és el tramvia. Jo vivia pràcticament al camp però el tramvia em parava a la porta de casa i em portava cada dia al centre de la ciutat. El tramvia és l’element, doncs, que està cosint aquestes dimensions. És peculiar: no és el més correcte en qualsevol ciutat europea haver viscut mig al camp mig a la ciutat, una doble experiència de vida quasi rural però dins del terme municipal de València.

Ha canviat molt La Torre?

Ha canviat brutalment. A València, l’entorn de base ha patit una destrucció molt gran. Quan mires des del cotxe o des del tren el conjunt d’aquella Horta Nord (Alboraia, Foios, Meliana, Albuixec…) te n’adones que encara s’ha conservat o mantingut relativament. Però l’Horta Sud és una altra cosa. La zona de Benetússer, Alfafar, Sedaví, Paiporta, Picanya… ha quedat molt arrasada per una industrialització mal feta, sense planificació, on ara són tot alqueries abandonades, perdudes, enderrocades… S’ha destrossat la bellesa i ha triomfat la lletjor. No ho puc resistir, és una imatge penosa. I passa el mateix amb la població: al barri aquell, quan era menut, la gran majoria eren valencians i tan sols hi havia un nombre reduït de famílies que parlaven castellà (una de molt rica i dos o tres més d’immigració posterior a la guerra) que per a nosaltres eren “castellans” o “xurros”. Fora dels barris més burgesos (Gran Via, Ciril Amorós, Velluters potser), el valencià era pràcticament l’única llengua a Russafa, el Carme i per descomptat al meu barri. La composició demogràfica ha canviat, l’estructura social i lingüística també, tot aquell poble que es coneixia, això ha deixat d’existir. Hi ha hagut una alteració destructiva i una modificació interna total. De cap manera és el que era.

Parles de l’Horta. I ho fas admirant la bellesa i la perfecció del camp valencià.

N’estic absolutament convençut. Conec molts paisatges agraris d’arreu del món, des de les vinyes de Califòrnia fins a Egipte i als oasis del Marroc i la vall del Po, però no hi ha cap paisatge de regadiu tan pulcre i tan ben aprofitat i tan exacte i tan perfecte, on la terra té aquella delicadesa i aquella finor, sense res de barroquisme, malgrat que alguns valencians imbècils, els que viuen a Madrid sobretot, parlen enaltits d’una horta barroca. Res d’això: és com un tauler d’escacs, un paisatge quadriculat, absolutament sever, seriós. No té res de superficial ni decoratiu. La bellesa està en la perfecció de la línia, en la perfecció del treball. Tu mires aquelles superfícies de l’horta quan van a passar l’entauladora i els solcs sempre són rectíssims, perfectes. A qualsevol altra horta que vages, ja siga l’Ebre o el Llobregat, això no ho trobes. Eixa exactitud en el treball del camp tan sols l’he trobada ací.

No debades, dius que se’t coneixia com “el xiquet de l’Hort”. Eixe hort que tenies enfront de casa, a més a més, és protagonista de la cridanera portada. I té una història al darrere.

La fotografia és molt graciosa. Buscava fotos antigues i gracioses, vaig trobar aquesta, l’editorial la va veure molt encertada i s’ha quedat com a portada. Circumstancialment, enllaça amb una cosa que en aquella part de l’Horta es va experimentar però de manera derivada o no dramàtica. A la portada es veu l’hort típic del paisatge rural, al fons una fàbrica gran i al costat estava el refugi del que havia sigut la fàbrica de municions durant la guerra. Els meus germans i els meus pares em parlaven de la guerra i de quan passaven els avions que anaven a bombardejar a algun lloc. Una vegada, va caure sense explotar un obús al mig de l’hort i a ma casa allò va quedar com un símbol. Un temps després, vaig clavar aquell pal al clot que hi havia quedat i vaig pujar-me davant el meu germà que em va fotografiar. És un símbol del que en gran part ha sigut la meua vida des de menut: una espècie d’equilibri inestable.

Ha estat molt costerut rebobinar fins els anys de 1940 i 1950 i transportar-nos-els?

Molt. Hi ha una particularitat: a diferència d’altres llibres de memòries de grans escriptors que coneixia i he llegit, jo no m’invente res. Observaràs que pràcticament converses no n’hi ha. Jo he llegit llibres de memòries en què Vladimir Nabòkov o Marguerite Yourcenar o Elias Canetti, quan tenen setanta anys, reprodueixen en deu pàgines una conversa que suposadament havien mantingut tants anys enrere. Dubte que una conversa siga tan fàcil de recordar. El que sí que hi ha és un esforç de rememoració. Això és qüestió de relaxar-se, concentrar-se i esperar que vinguen les imatges, que al final vénen. I eixes imatges es van lligant l’una amb l’altra i tornes a veure les coses. És un esforç diferent a quan fas una novel·la de creació o d’invenció. De fet, alguns personatges importants que no he aconseguit rescatar, no els hi he posat. Quan no entre en detalls és perquè no venien, no els he vist.

Potser l’únic passatge on has donat més soltesa a la imaginació és el d’aquell infant que mira per la finestra de casa i veu, literalment, la Història.

Així és, això no enganya ningú. Perquè un xiquet de vuit o deu anys, efectivament, no sap prou història per a tindre eixa visió. Per a mi és la manera per a poder situar aquell lloc en la Història. Aquell límit meridional de València on em vaig criar té la singularitat que va ser Via Augusta, i abans de ser Via Augusta ja era un camí important de tot l’eix nord-sud de la vora de la mar. Per davant de ma casa ha passat tot. En eixe passatge concret, jo m’imagine un xiquet que ho veu passar tot. És una recuperació de fets reals. El que és imaginari és el xiquet. Es tractava de situar aquell lloc i donar-li dimensió històrica de llarga durada.

Com diries que ha estat la teua infantesa?

La recorde com una època de molta plenitud. Hi havia moltes experiències, molt directes, immediates i diverses. En el meu cas, el fet de tindre el camp al costat em donava l’oportunitat d’eixir i veure coses, i eixa sensació tan gran de laxitud segurament no la tenia un xiquet de ciutat per molta llibertat que tinguera. Quan jo eixia, a ma casa ningú es preocupava d’on podia estar. Jo no puc dir que he tingut una infància traumàtica. En conjunt, tinc un record molt bonic, diria que durant la meua infància he sigut feliç, de les moltes paraules que es podrien dir. Si hi ha cap cosa que haja sigut més traumàtica, alguna la pose al llibre, però d’altres les deixe córrer, perquè al final fas una selecció de la memòria. No és que transmetes un missatge específic, però el lector va assimilant aquelles sensacions, aquella visió del món, aquella societat a través de la narració.

Creus que en la València d’avui encara queda algun racó o alguna postal d’aquella València dels anys 1940 i 1950?

A València o a qualsevol ciutat sempre hi haurà racons que remeten a la tradició, però el paisatge està molt modificat. D’aquella València que jo vaig transitar al barri de Velluters, que comptava amb un element tan important històricament per a aquesta ciutat com era l’hospital antic, ja no en queda res. Tu ara el veus i no sabies el que era abans: el barri de Velluters està totalment degradat i jo el vaig conéixer en una època que estava pletòric. De fet, era el barri on hi havia les cases de putes i recorde un ambient molt urbà, molt de barri, molta vida… D’aquells barris antics, hi ha alguns que encara estan semi-intactes com el barri de la Xerea o algun racó del Carme. Clar que queden racons, perquè València era molta València. València intramurs era d’una riquesa històrica i arquitectònica sensacional. No han pogut arrasar-ho tot.

Joan F. Mira | Foto: Inés-Europa Crespo.

Aquest llibre és una forma, doncs, de fer història. O almenys d’incentivar la memòria històrica.

No és un objectiu tan explícit. Sí, es pot dir que és una forma de fer història, però d’una forma que faça possible que alguns milers de persones que puguen llegir aquest llibre puguen compartir aquella experiència a través dels textos. No és un llibre per a llegir de pressa com si fóra una llibre d’aventures. La qüestió és poder rememorar les experiències del que va ser una altra forma de viure diferent a l’actual. Fins i tot, algú pot trobar motius per a emocionar-se.

Com definiries la teua generació?

La nostra generació era molta gent i una mínima proporció d’aquesta gent som els que vam començar a fer una espècie de petita revolució en aquest país a partir dels anys de 1960 que després ha tingut un cert impacte. Som el primer grup que comença a canviar d’idees i a fer coses organitzades. Sí, érem quatre gats però ens menejàvem molt. Sense aquella reflexió i aquella capacitat de resistència i aquell activisme organitzat d’aquella generació meua, sense aquell embrió de quinze o vint persones, jo no sé com haguera evolucionat aquest país. Hem aconseguit una cosa molt important: políticament no hem tingut un gran èxit, però hem canviat la perspectiva inclús dels grans partits espanyols. Sense la nostra generació, segurament el País Valencià seria molt diferent. Durant l’època de la República i després de la guerra, ací ni socialistes ni comunistes ni sindicalistes ni esquerres ni ningú aplicava una visió nostrada de país, feien ací el mateix que haurien fet a Guadalajara. A nivell cultural, també hem aconseguit reconstruir la cultura pròpia, de manera hegemònica fins i tot, des del punt de vista quantitatiu i qualitatiu.

A banda d’això, jo sempre he dit que sóc de la generació dels Beatles i de la minifalda. Són dues coses transcendentals, perquè van canviar l’actitud de la música i de l’estètica. També vam ser els primers que anàvem a París i compràvem discos francesos. Això era una cosa absolutament insòlita. I aquelles trobades que organitzàvem els diumenges de vesprada en casa d’algú, tenien com a banda sonora Jacques Brel, Édith Piaf… o els primers discos dels Beatles: de fet, vam ser els primers que vam ballar rock & roll a València quan ningú sabia encara el que era això als anys 1960. Però això ja no entra en aquest volum. Si n’hi ha un de nou, hi entrarà.

Llavors, hi ha la idea de traure’n una continuació en un altre tom?

Hi ha la idea. I m’estan burxant per molts costats. Primer haig d’intentar concentrar-me i si vénen imatges, potser ho faig. Però és una cosa molt interior. Aquest acaba amb la mort de mon pare, quan jo tenia 14 anys. Va ser un trauma molt gran i des de llavors va començar una etapa de la meua vida molt diferent. Després vaig ser seminarista als Escolapis. Si hi ha una segona part començarà per ací. I també abordaré la meua etapa d’estudi a Roma a la Universitat Gregoriana.

Comences citant Descartes.

Sí, per a introduir el tema del sentit de la memòria com a fonament de l’existència de les persones.

Joan F. Mira | Foto: Inés-Europa Crespo.

Els clàssics són importants en la teua obra.

Per a mi els clàssics tenen tota la importància del món. M’he criat amb ells des de ben menut. Als deu anys ja llegia los clásicos castellanos i als onze llegia El Quijote i també Pérez Galdós. I quan començàvem a fer llatí al col·legi, el batxillerat antic, ja estàvem traduint històries natives o guerres de Gàl·lies de Juli Cèsar. Els clàssics formen part de la meua argumentació. No haguera traduït ni La Divina Comèdia ni L’Odissea ni els Evangelis del Nou Testament sense aquest bagatge. Fins a l’últim dia estaré damunt dels clàssics.

Com veus la salut de la literatura a les nostres latituds?

Mai en la vida hem tingut tants escriptors d’una certa categoria ni tanta producció literària. Fa uns anys sols hi havia un senyor que es deia Fuster i un altre que es deia Estellés i poca cosa més. Ara hi ha una gran varietat en diferents formes i modalitats de literatura. Literatura que enganxa com la de Ferran Torrent i que mai se n’havia fet. Des del punt de vista de la lectura, també direm que millor que mai perquè fa cinquanta anys ací ningú llegia res en valencià, però a dia d’avui hauríem de tindre molts més lectors dels que tenim. Sóc valencià, visc al País Valencià, escric en les formes valencianes, faig llibres sobre temes valencians, i jo tinc força més lectors a Catalunya que ací. No hi ha un sentit col·lectiu de considerar que aquesta literatura i aquesta cultura i aquests autors són “els meus”. I estem apartats institucionalment, per desgràcia. Però la producció literària al País Valencià i en valencià és molt més interessant, abundant i sòlida que en castellà. Autors valencians que visquen ací i escriguen en castellà hi ha molt poca cosa, i aquells més interessants se n’han anat a Madrid ja fa uns anys i estan integrats en la literatura espanyola i en l’ambient cultural madrileny. De valencians i en valencià, n’hi ha més i de més qualitat. Lectors? Això ja és una altra cosa.

Amb tot, i per a finalitzar, podem ser optimistes?

Sí. Ara bé, una condició: que l’optimisme no siga passiu. És a dir, hem de ser optimistes però optimistes actius. Cal la militància en partits polítics, sindicats, organitzacions… La tertulieta no serveix per a res. Hi ha gent que va a una manifestació i a un concert i ja està cofoia. Però hem d’esforçar-nos per col·laborar en el terreny polític, sindical, associatiu, cultural… Així sí que podem ser optimistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Gran llibre! I per als qui som de l’Horta Sud, una mena d’elegia…, per bé que és preferible l’optimisme del seu autor.

  2. Bona entrevista i grandíssim llibre, d’aquells que marquen el lector. D’aquells que inciten a la relectura, ja sigui sistemàtica, ja sigui espigolant d’ací i d’allà.

  3. Jo, humilment, us convido que vingueu a escoltar i sobretot xerrar amb Mira el proper dissabte, 8, d’11 a 14h, a Arts S.M., en una llarga tertúlia que vol acostar el lector a l’escriptor. És gratuït, només cal trucar a Arts S. M. També hi ha l’opció de dinar amb Mira.
    Salutacions

  4. Felicitats en el seu aniversari. Penso que Joan F. Mira és un dels nostres “grans”. És un plaer llegir-lo per la seva finesa, per la seva netedat, pel seu domini de l’ofici i pel seu compromís.
    Desitjo que visqui molts anys i ens pugui regalar més cultura i continuï ampliant la nostra pàtria.
    Amb afecte. Moltes gràcies !!!!

  5. Molts anys que puguem gaudir dels escrits en premsa, de les bellíssimes traduccions de clàssics, de la seua narrativa i de les seues memòries. Felicitats al gran mestre Joan Francesc Mira, hui, 3 de desembre, que fa 75 anys.