Joan Fontcuberta: “Reivindico la humanitat de la fotografia”

Joan Fontcuberta, artista i analista de la informació (la informació que proveeixen les imatges), forma part de la comissió assessora del Panoràmic Granollers, el festival que explora la relació entre la fotografia i la manifestació audiovisual (cinema, documental, videoclip…). La missió de Fontcuberta és afinar el contingut artístic d’aquesta cita cultural, enguany dedicada a l’arribada de l’Home a la Lluna, és a dir, a l’espai. Parlem amb ell sobre les línies mestres del Panoràmic (del 17 al 20 d’octubre a la Fàbrica de les Arts Roca Umbert), l’exposició ­­–en curs– que ha comissariat a l’Arts Santa Mònica (Un món paral·lel) i l’assaig doble que ha copublicat amb el filòsof Xavier Antich, Revelacions (Arcàdia).

Fontcuberta arrenca la conversa establint l’ànima i el propòsit del festival, que l’octubre vinent arribarà a la tercera edició: “El Panoràmic busca les interseccions entre la imatge fitxa i la imatge en moviment, entre la fotografia i el cinema, però també dona cabuda a noves categories de la imatge. A totes les noves tecnologies aplicades a un tipus d’imatge diferent. A la imatge de síntesi, per exemple”. És a dir, més enllà d’indagar el positiu clàssic, es busca sobretot escorcollar els nous llenguatges audiovisuals, les narratives debutants. El festival és una invitació a explorar els límits de la postfotografia.

Enguany, com dèiem, el fil conductor serà l’home solcant el medi interplanetari. “Cada any busquem una temàtica que queda definida per alguna commemoració històrica. Un mer pretext per poder lligar una sèrie d’activitats. Aquest any, l’eix temàtic és l’arribada de l’Home a la Lluna [l’Apollo 11 arribà al satèl·lit el 20 de juliol de 1969]. Volem estudiar la descoberta, l’exploració, la voluntat d’anar més enllà. El títol del festival és precisament Ultima Thule, la colonització de l’espai. I Ultima Thule és el nom de l’objecte astronòmic més allunyat de la terra que ha estat albirat i fotografiat amb un enginy tecnològic humà”.

A Fontcuberta el cel i l’espai no li han comparegut com fonts d’inspiració a l’ús. Cel i espai li interessen com a objecte d’estudi. “Tot el meu treball té a veure amb una anàlisi de la informació: què considerem un document i perquè atorguem confiança a la informació que ens dona aquest document”. Per tant, la fixació ha descendit sempre per la falda teòrica. Fontcuberta, productor prolífic, ha explorat al llarg de la seva trajectòria “diferents branques enciclopèdiques del saber”. La botànica, la religió, l’astrologia, l’economia… “I en alguna etapa m’he aturat en l’astronomia. Per exemple, el 1993 amb la sèrie Constel·lacions, on es produïa una representació il·lusòria de cels estel·lars que en realitat eren els mosquits esclafats als parabrises del meu cotxe. El visitant ho anava descobrint a poc a poc”.

O l’any 1997, amb Sputnik: “Emmarcada històricament en la Guerra Freda i, més específicament, en la carrera espacial que enfrontava els soviètics i els Estats Untis, Sputnik consistia en una ficció en què un cosmonauta es perdia a l’espai. Les autoritats soviètiques, per no reconèixer el fiasco, s’inventaven un nou relat que consistia en pretendre que aquell cosmonauta no havia existit mai. Esborraven totes les fotografies de les imatges oficials, dels arxius, enviaven la seva família a Siberià… Tota una trama de ficció que es presentava d’una manera molt versemblant. Fins que no topava amb petites pistes col·locades premeditadament, el visitant podia creure que tot allò era verídic”.

Fontcuberta, que prefereix no exposar obra pròpia al Panoràmic, farà aquesta vegada una excepció. “L’espai és un tema que he treballat bastant i hem decidit incloure una peça meva. És adient i permet fer una introducció de caràcter més pedagògic”. Es tracta del fals documental Era rusa y se llamaba Laika (2010). “La producció té una història curiosa”, apunta. “L’exministre de Cultura César Antonio Molina [titular de Zapatero] en l’intent de convertir La 2 en una mena d’ARTE [el canal cultural francoalemany] orientat cap a l’Amèrica Llatina –pensava sobretot en la qüestió de l’idioma– va promoure una sèrie d’iniciatives. Una d’elles va ser el programa Sinapsis, que donava carta blanca a diferents creadors –creadors no necessàriament vinculats al món audiovisual: escriptors, arquitectes, fotògrafs…– per crear un documental d’una hora”. “Es demanava als creadors que utilitzessin exclusivament material arxivístic de la televisió: programes d’entreteniment, informatius, ficcions… Material que fos propietat seva i no impliqués drets d’autor. Amb aquest fons havíem de composar un collage audiovisual”, continua.

La peça de Fontcuberta és una falsa paròdia dels programes de parapsicologia. Dels conduïts per Jiménez del Oso o Sebastià d’Arbó. El fil conductor del documental és la gossa Laika. L’argument és delirant: “La pel·lícula arrenca amb un to seriós però es torna cada cop més eixelebrada. La gossa acaba reencarnada en Michael Jackson”. El guió és obra exclusiva de Fontcuberta. Una finíssima caricatura contracultural.

Reprenem l’eix temàtic del festival i algunes de les mostres confirmades: “Hem volgut donar cabuda d’una manera transversal a diferents maneres d’interpretar l’espai i el cel. Per una banda, hi ha el vessant científic. Presentem, per exemple, una exposició amb fotografies i documents dels programes Apollo de la NASA. El cel i l’espai, però, també han estat escenaris de projecció de somnis, de ficcions, d’especulacions. Hi ha moltes pel·lícules fake sobre l’espai”.

La fotògrafa Cristina de Middel exposarà The Afronauts, una sèrie sobre la cursa espacial que Zàmbia va projectar el 1964. Després de la descolonització del país, un professor de ciències va convèncer el govern estatal a intentar un viatge a la Lluna. El primer pas del desvari va ser formar com astronautes a un grup de ciutadans. “La sèrie, que consisteix en una recreació, barreja la ficció amb una realitat que resulta absolutament inversemblant. Les possibilitats d’aconseguir l’objectiu eren nul·les: volien enviar dotze homes i dotze gats amb un canó”. La premsa local, que se’n va fer ressò, va ser l’única que es va creure aquell projecte.

Una altra recomanació de l’artista és la intervenció de Marcel·lí Antúnez a La Tèrmica. La temàtica de la peça d’Antúnez (Transpermia) és la relació entre l’origen de la vida i l’espai: “Els primers microorganismes, aquells que després van evolucionar fins a constituir tota la cadena evolutiva que arriba als humans, són fruit de l’esclat d’unes estrelles”, apunta Fontcuberta.

Tanquem el bloc sobre el Panoràmic amb dos apunts més. Una exposició fotogràfica sobre material històric, “vernacular”, de la Unió Soviètica: Domestica, de Rubén Torras. “Hi ha tota una sèrie d’objectes funcionals domèstics (cendrers, gerros, plats…) decorats amb elements de la cursa espacial: amb retrats dels gossos que s’enviaven en òrbita, dels astronautes més famosos… Aquest material ens demostra fins a quin punt l’exploració espacial era seguida amb màxima atenció i produïa tota la seva cultura popular”. I, finalment, una mostra comissariada per Fèlix Pérez-Hita i Andrés Hispano (Moon Project) que consisteix en un recorregut històric per l’imaginari que ha produït l’espai: imatges documentals, imatges de ficció, pintures, fotografies, etc.

El festival sumarà encara alguna proposta més. El programa no està tancat. Fa pocs dies hem sabut que el fotògraf britànic Martin Parr, diletant del turisme de masses i la cultura kitsch, exposarà una part dels souvenirs espacials soviètics de la seva col·lecció personal.

Imatges malmeses, inspiració virtual

Aquesta primavera passada, Fontcuberta ha copublicat amb el filòsof Xavier Antich un doble assaig sobre fotografia, Revelacions (Arcàdia). No és, però, un text escrit a quatre mans. Cadascú signa un assaig. Antich dona la rèplica a la reflexió d’obertura de Fontcuberta. El llibre és una extensió teòrica de la mostra Trauma, exposada per Fontcuberta el 2017 a galeria Àngels Barcelona. Trauma rescatava imatges malmeses del fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona: imatges que desplegades amb les seves patologies variades (fongs, taques, cremades…) adquirien nous significats, una nova vida. Algunes d’aquestes fotografies s’inclouen al llibre, editat amb cura. La recerca, de fet, encara continua: “Busco fotografies que estiguin a punt de desaparèixer, fotografies que agonitzin”. “La fotografia és un dispositiu de memòria. Va ser un invent humà fruit d’una pretensió arrogant i superba: pensar que amb un enginy tecnològic podríem encapsular el temps i aconseguir l’eternitat. El temps, però, s’encarrega de mostrar-nos fins a quin punt hem de seguir mantenint una certa humilitat. Encara que una fotografia duri molt, no dura per sempre; tard o d’hora acaba desapareixent”, sosté.

Fontcuberta evidencia que la imatge ­­física –el positiu– és “un ens vius”. Neix, creix, es desenvolupa, arriba a la maduresa i acaba en la senectut. “La fotografia mor per reiniciar un nou cicle vital”. L’artista també fixa la mirada en el patiment dual que enclou la imatge. “La fotografia que històricament ens ha mostrat els traumes de la humanitat també ha patit. Observem com la pròpia fotografia sofreix els seus propis traumes. Hi ha una superposició d’informacions: la informació sobre la realitat reflectida i la informació sobre la pròpia imatge”.

Podríem pensar que avui, amb la digitalització, hem assolit finalment aquest propòsit de la imatge immortal. No és així: “Els suports digitals són igualment vulnerables, molt fràgils. Les imatges no són visibles directament. Necessiten una descodificació, una lectura. Aquests sistemes d’interpretació es corrompen i la imatge es fa malbé. Els motius no són atacs químics i biològics. El problema és que els suports magnètics es desmagnetitzen, els programes s’arriben a corromprem, i les imatges també perden la possibilitat d’oferir-nos la informació d’allò que representaven”.

Tanquem, finalment, amb un dels últims projectes de Fontcuberta, l’exposició Un món paral·lel instal·lada a l’Arts Santa Mònica fins al 15 de setembre. La mostra aborda el canvi de paradigma físic que va suposar la introducció de Google Street View (GSV) l’any 2008. GSV ens proporciona “una percepció en diferit i de segona mà (o de segon ull) de qualsevol lloc transitable sobre el planeta”. Això pel que fa a la part pràctica de l’eina, que alhora ha esdevingut “un nou territori de recerca conceptual i de creativitat”. La disponibilitat i la contingència de les imatges obtingudes –obtingudes prosaicament: via càmera– genera “una substància visual inèdita”. Fontcuberta ens convida a bussejar “críticament i plàsticament” en els resultats estètics de GSV.

“El temps fa aparèixer una sèrie d’eines i territoris que marquen un recorregut d’exploració crítica, lúdica i poètica. Aquesta exposició mostra com una eina que fa deu anys no existia s’ha convertit en aquests moments en un incentiu poderosíssim per a la imaginació i el treball creatiu de molts artistes”, sosté el comissari. Tot i així, l’accident virtual no té l’emoció i l’astúcia la mirada i la mà humanes: “La fotografia encara és una acció humana. Vull reivindicar la seva humanitat. Dir això és una mena de manifest en un moment en què cada cop la intel·ligència artificial i els algoritmes ocupen més intensament una plaça central. Ocupen, de fet, l’epicentre de la cultura audiovisual”.

Considerat un expedicionari dels confins de la fotografia (un tòpic preclar), Fontcuberta no percep un esgotament de les zones d’exploració. “Trobo que l’horitzó s’expandeix cada vegada més. Per exemple, amb el projecte Trauma faig una mena d’acomiadament i homenatge a les restes d’una fotografia que ha sigut, que ha viscut fins ara, per donar la benvinguda a una fotografia desmaterialitzada. Plantejo la materialitat de la imatge. Amb tots els avantatges i inconvenients que això pot suposar. En tota evolució sempre hi ha guanys i pèrdues”.

Joan Fontcuberta és Premi Hasselblad 2013, un reconeixement que abans han rebut Cartier-Bresson, Richard Avedon o Nan Goldin.