Joan Esculies: “Sense Andreu Abelló la Transició no hauria estat possible”

28.12.2015

L’historiador Joan Esculies ha escrit una extensa i treballadíssima biografia sobre l’advocat i polític republicà Josep Andreu Abelló, amb la qual es pot resseguir com una fletxa la història del segle XX a Catalunya. Aquest recorregut per la República, la Guerra Civil, l’exili, el final del Franquisme i, finalment, l’arribada de la democràcia amb la transició no podia ser d’una altra manera sinó veloç, perquè Andreu Abelló va participar en gairebé tots els moments clau d’aquestes etapes. Primer a les files de l’Esquerra Republicana de Catalunya i després vinculat al PSC, va destacar en política perquè era capaç de negociar i d’arribar a acords amb representants de les ideologies més diverses, una habilitat que va resultar imprescindible en els moments de canvi.

Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies

Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies

Al llarg de 400 pàgines, Esculies ha retratat aquest personatge necessari i incòmode, alhora seductor i envejat, home de partit i home de tan forta personalitat que esquinçava les costures del relat que volien teixir els partits polítics. I el que és més important, Esculies ha narrat aquesta biografia concebent el personatge i el moment històric amb tota la seva complexitat, atenent als matisos i a les contradiccions. Potser per això el subtítol d’aquesta obra publicada per Edicions 1984 sigui Els clarobscurs del catalanisme.

El pòrtic a aquesta biografia és una escena memorable, emocionant. Falten pocs dies perquè les tropes franquistes prenguin Barcelona i en la trista matinada d’aquesta ciutat fantasma, Josep Andreu Abelló va amb cotxe a recollir el seu amic, el president Lluís Companys, per marxar cap a l’exili. “El president, pàl·lid i nerviós, demana al xofer que passi, en una mena de ruta sentimental, per la Rambla. I d’allí, que enfili el carrer Ferran fins a la plaça de la República”. Per què vas escollir aquesta escena per encapçalar el llibre?

El que intentava era fer un primer capítol que donés un al·licient al lector perquè s’enganxés a l’obra, més enllà del “va néixer a Montblanc el 1906”, que és com comencen moltes biografies. A més de fer recerca històrica, del que es tracta és que la gent llegeixi els llibres. Un dels problemes que veig en la recerca històrica a Catalunya és que s’han editat directament moltes tesis i s’ha pensat molt poc en el lector. L’historiador sovint s’ha dedicat a investigar i a explicar les coses als seus en una mena de corporativisme, perquè si s’escriu de manera molt complicada el públic general no hi entra i no ho pot discutir. D’altra banda, perquè aquí no se’n sap prou, perquè no s’han seguit models com el francès o l’anglosaxó, que fan bona recerca històrica i, a més a més, la saben explicar bé.

Per tant, l’historiador també ha de ser hàbil en el domini de l’estil…

Normalment es confon la divulgació amb la banalització, i no és això. S’ha de saber fer la recerca històrica i després cal saber transmetre aquesta recerca.

En el pròleg expliques que vas arribar a la figura de Josep Andreu Abelló buscant un aclariment sobre l’afer Rabertés, un suposat complot d’alguns membres d’Estat Català per apartar Companys de la primera línia política el novembre del 1936. Però enlloc de trobar l’aclariment que buscaves vas topar amb la vida d’un polític que permetia explicar tot el segle XX. És per això que vas decidir escriure aquesta biografia?

Sí. Per al llibre Contra Companys (Universitat de València, 2012), el meu director de tesi, Enric Ucelay-Da Cal, em va comentar que, quan va conèixer Josep Andreu Abelló als anys 80, li va dir que a les seves memòries quedaria tot l’Afer Rabertés aclarit. Aleshores vaig intentar moure els fils per trobar les seves memòries. Eren unes memòries que s’havia comentat que existien, però que mai ningú les havia vist. Vaig trobar el seu fill, que viu a Madrid, i em va deixar llegir la part de la República i de la Guerra Civil. De seguida vaig veure que no era aclaridor com esperàvem.

Per contra, però, vas veure que aquelles memòries inèdites d’Andreu Abelló podien servir per elaborar una biografia, com ja havies fet amb la figura de Joan Solé i Pla.

Sí. La diferència és que en el cas de Solé i Pla totes les notes que ell havia escrit eren fetes just després de succeir els fets, en calent. En canvi, Andreu Abelló va escriure unes memòries al cap de molts anys, a mitjans dels 80, i aleshores ell ja sabia què podia dir i què no podia dir. Josep Andreu Abelló sabia moltes més coses de les que va deixar dites a les seves memòries. Però, a pesar d’aquests silencis i veient que les memòries no es podien editar perquè els faltava contextualització i no s’aguantaven, vaig pensar que podia fer servir el mateix esquema que vaig utilitzar amb la biografia de Solé i Pla: fer sonar la veu del personatge principal i anar narrant la informació de context.

Esbosses un perfil de Josep Andreu Abelló i el descrius com un home extravertit, bon orador, que sap com relacionar-se. Aquestes característiques són clau per a un polític d’aquell moment?

En efecte, Andreu Abelló era un personatge amb un gran do de gents. Ara bé, de polítics n’hi ha de molts perfils diferents. Una cosa és el do de gents que pugui tenir Andreu Abelló; una altra cosa és la capacitat de Tarradellas per posar-se a la pell d’un altre, però que no necessàriament vol dir “do de gents”, sinó capacitat d’interpretar la psicologia de l’altre; una altra cosa és l’oratòria de Companys; una altra, la imatge de Macià… És a dir, en el fons, cadascú explotava a la seva manera les seves potencialitats polítiques.

Ell és un testimoni d’excepció del segle XX: A la República, és alcalde de Reus, parlamentari i participa en l’elaboració de l’Estatut; a la Guerra Civil és president de l’Audiència de Barcelona, a l’exili… En fi, és a tot arreu i, a més, coneix de primeríssima mà els protagonistes.

Sí, i a més és molt jove. Quan acaba la República l’any 39, té 33 any. Encara té tota la vida per endavant. Hi ha altres polítics que arriben a aquest període que ja en tenen 50 i llavors l’exili és d’una altra manera. Quan comença l’exili, Josep Andreu Abelló encara té tota la vida per fer.

Ell es defineix a si mateix com a republicà i com a no separatista. Llegint la biografia també se’n treu la imatge d’un polític amb molta mà esquerra, molt pragmàtic, oi?

Sí, és un polític molt pragmàtic i, a mesura que van passant els anys, encara ho va sent més, perquè l’exili va ser un bany de realisme per la majoria de polítics. Vist amb perspectiva, a l’exili tenien dues possibilitats bàsiques: Per una banda, podien ser com Solé i Pla, és a dir, mantenir-se en una posició intransigent, tenir clares quines són les idees pròpies i dir: “no em moc d’aquí”. Però llavors no queda altra cosa que dedicar-se a fer Jocs Florals i ballar sardanes. L’altra possibilitat era ser pragmàtic per fer política i aleshores calia renunciar a algunes idees per poder gestionar un present. Andreu Abelló era republicà, però a la transició va acceptar una monarquia constitucional…

Alguns polítics republicans poden criticar-lo per haver fet aquesta renúncia, però cal posar-se en la situació dels anys 1976, 1977 i 1978, i pensar què es podia fer en aquell moment. Els qui havien estat a l’exili des de l’any 1940, en posar en una balança la monarquia constitucional i la dictadura, diuen: “a veure, en el fons tant és qui sigui el cap de l’estat, si hi ha un estat democràtic”; i això és el que fan la majoria de polítics que fins l’últim moment estan dient que són republicans… Això li passa a Joan Casanellas, que també és un personatge d’ERC i que acabarà  a les files del PSC. I tot un seguit de polítics que veuen que cal arribar a pactes. En el fons, el més senzill és no arribar a pactes, mantenir-se a la casella i no moure’s. Però, per tirar endavant moments tan determinants, els polítics han de renunciar a coses.

Josep Andreu Abelló va ser un pont de diàleg?

Absolutament. Sense Andreu Abelló i altres com ell la transició no hauria estat possible. Els personatges que queden en el record col·lectiu són Tarradellas i Suárez, però també hi havia aquestes persones que construeixen els ponts entre les diferents tendències, que moltes vegades són oblidats però que són bàsics per fer aquesta trama i aquest diàleg. Andreu Abelló era un personatge necessari que, amb perspectiva, pot ser criticat per haver fet diners, per haver-se relacionat amb franquistes… però sense els Andreu Abelló la transició no hagués estat possible. I això tenint en compte la crítica a la transició. És cert que després de trenta o quaranta anys, el procés ja no dóna per més, però durant aquests anys ha funcionat, sobretot si mires en perspectiva la història d’Espanya, que no té cinquanta anys seguits d’estabilitat política.

Una de les idees principals de la biografia és que el catalanisme està farcit de contradiccions, de clarobscurs, i dius irònicament: “Sempre resulta més adequada una simplificació o un oblit oportú que no pas enfrontar-se a la pròpia complexitat i, perquè no, a la feblesa”. Això és així?

No només en el catalanisme; totes les ideologies es basen en el mateix: en construir un relat i després explicar el relat com a ells els interessa. Això li passa al comunisme i li passa a qualsevol nacionalisme. Per exemple, la transició va ser un moment de moltes renúncies de part de diferents tendències polítiques. En aquelles taules de negociació, cadascú renunciava a una part molt important del que volia, perquè creia que era el millor per sortir d’aquell moment polític. De vegades, es feien renúncies increïbles per a la pròpia ideologia. Una vegada finalitzades les negociacions, cada partit polític construïa un relat de com havien anat els pactes. És clar, hi havia tants relats com gent hi havia intervingut. Però quan hi ha un personatge com Andreu Abelló, que ha estat en aquestes negociacions i que anys més tard pot explicar amb tots els ets i uts com havien anat realment les entrevistes sense cenyir-se al relat d’un partit polític concret, aquest personatge acaba resultant incòmode. Andreu Abelló resultava incòmode perquè explicava coses que desmuntaven certs relats. En aquest sentit, cal tenir present que en la transició hi ha hagut tota aquesta mena de procés de desmemòria. La gent, i les joves generacions més encara, es creuen els relats dels partits polítics en comptes d’intentar entendre les arestes del moment.

Però a més de ser un polític incòmode, també dius al llibre que Andreu Abelló va arribar a ser molt criticat per haver fet fortuna a Tànger durant l’exili.

No sé si això és així en totes les societats, però sí sé que a Catalunya es perdona molt poc el fer diners. És una mica el que li va passar a Tarradellas. En diferents circumstàncies i de diferent manera, però són dos personatges que progressen i, és clar, els del seu mateix ambient que no progressen no els ho perdonen. Aquí, potser per una qüestió cultural i potser també religiosa, tenim la idea que el que progressa té alguna carta amagada. Fer diners lícitament, si hem anat a la mateixa escola, si som del mateix barri, fa que ens preguntem: “com és que tu has fet diners i jo no n’he fet?” No existeix l’autocrítica a l’hora de dir: “és que jo no sóc tan vàlid com tu per moure’m a nivell comercial o tenir idees”; o sigui, no és que jo sigui dolent o no prou bo, sinó que tu tens alguna cosa amagada.

En el cas de Tarradellas el progrés polític i econòmic és molt evident. Era molt bon representant de comerç que es va guanyar molt bé la vida de jove fins que va entrar a la política als anys 30; i en el cas d’Andreu Abelló, era un home molt do de paraula, que sabia convèncer la gent. A l’exili això ho utilitza com a director de banc a Tànger per guanyar molts diners, perquè n’ha perdut molts a Mèxic i després en fa molts. A Andreu Abelló no se li perdonen dues coses: una, a Tànger, aquest banc li va posar un familiar seu que era franquista, i dues, a Mèxic va ser un dels qui van repartir els diners de la JARE a l’exili i, és clar, el que reparteix sempre reparteix malament: “si en dónes a uns perquè no en dónes en uns altres?”

En un moment com l’actual, precisament el que no s’entén o no agrada és aquesta actitud pragmàtica com la d’Abelló?

A veure, com a partit polític, ERC no reivindica mai la figura de Tarradellas, però jo crec que segurament Tarradellas és l’home que ha tingut més al cap l’estat català, en un sentit de fer coses i no de parlar-ne. En canvi, és més fàcil estar amb Companys, que no era en absolut independentista ni separatista, simplement per les proclames. Perquè és més fàcil twittejar “tornarem a vèncer” que no pas entendre la política determinada d’un Tarradellas, que el que intenta durant la Guerra Civil és aconseguir el màxim de competències per a la Generalitat. Per això, Azaña s’emprenya. Aquest mèrit a Tarradellas no se li ha volgut reconèixer. Es recorda el fet que va estar d’acord amb la monarquia constitucional, que va acceptar el marquesat al final de la seva vida… I això és una cosa que en el seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, no li perdona. Hi ha hagut altres partits, com el PSC, que històricament van ser més hàbils i van saber incorporar Andreu Abelló, que venia d’ERC, Casanellas, que també venia d’ERC, i s’han volgut atreure figures com Companys i, fins i tot, Tarradellas.

Quina és la relació que existia entre Tarradellas i Andreu Abelló?

És una mena d’amor i odi. Jo penso que es reconeixen tots dos com a grans polítics. Però, és clar, tenen visions contraposades. Quan vaig acabar d’escriure Evitar l’error de Companys! Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre (Edicions 1984, 2014) vaig perfilar la tesi que defenso en aquest altre llibre, que Andreu Abelló i Tarradellas són dos polítics contraposats. Durant el final de franquisme i la transició, Andreu Abelló volia que els polítics catalans es vinculessin a les plataformes antifranquistes espanyoles i, en canvi, Tarradellas no ho volia. Ell pretenia que, mentre els espanyols fessin el que vulguessin, els catalans tinguessin la seva política a part. Preveia que si els catalans es posaven en la política espanyola, el merder estava assegurat. Això és una lliçó, una experiència que va treure del 6 d’octubre de 1934.

Tarradellas no estava d’acord amb la proclamació de Companys quan va sortir al balcó, perquè proclamar la república federal era estar-se posant en un conflicte que era d’àmbit pròpiament espanyol i no pas estrictament català. Andreu Abelló, com gran part de l’Esquerra Republicana, tampoc estava d’acord amb la proclama del 6 d’octubre, però podem dir que ell i Tarradellas són dos polítics contraposats, perquè Abelló sí defensava que els catalans havien d’intervenir en la política espanyola. A mesura que es va apropant el moment de la transició, es van exaltant els ànims perquè, cada vegada que Tarradellas veu més a prop la possibilitat de tornar, li molesta més que hi hagi algú com Andreu Abelló que intenti jugar a la plataforma espanyola, igual que per exemple Jordi Pujol amb la comissió dels nou.

Abans de la tornada de Tarradellas, Andreu Abelló, per una banda, i Heribert Barrera, per una altra, intenten unificar de nou Esquerra Republicana de Catalunya. És una nova ERC la que sorgeix a la transició? Un partit diferent del de la República?

Jo crec que sí. El que passa és que tots els partits són pràcticament nous. L’ERC que hi ha l’any 1939 i després la que es recupera a la transició són dos partits que poc tenen a veure. El que passa que nominalment sí que tenen a veure. Andreu Abelló torna de Tànger en un moment en què ja no pot fer els seus negocis i intenta ser el líder d’ERC. Però hi ha altres lideratges i per això ell acabarà al PSC. Hem de pensar que Esquerra va ser un dels partits més perseguits pel Franquisme i la gent que marxa a l’exili s’ha de mantenir com pot. Tarradellas, que a l’exili a França és el secretari general del partit, té una mà de problemes increïbles per abastir una ERC digna, perquè, a diferència dels bascos, el govern de la Generalitat va donar els diners a la República i, per tant, a l’exili no es poden mantenir. Això fa que el PNB a la tornada, a la transició, sigui un partit fort i que tingui més auge fins i tot que el que tenia a la República. En canvi, ERC, que havia estat un partit hegemònic, torna a la transició com un partit trencat.

Salvant les distàncies, l’ERC que surt de la transició i que sobreviu fins ara no s’assemblaria més com a partit a Estat Català que no pas a l’ERC dels anys de la República?

Clar. A partir del moment que el partit es declara independentista, sí. S’assemblaria més a les posicions de Dencàs. Això va ser sobretot així al començament de la democràcia. Però, més endavant, el que intenta Carod-Rovira amb el tripartit i després, a mesura que el PSC es va enfonsant, és tornar a recuperar les tendències socials que havien tingut en el temps de la República, per intentar recuperar aquest àmbit més d’esquerres.

Com interpretes el fet que el relat col·lectiu del nostre país s’articuli al voltant de moments simbòlics com el “ja sóc aquí” de Tarradellas o l’afusellament de Lluís Companys, sobre els quals es posa un focus de llum molt intensa, però al mateix temps aquest focus fa que la resta de fets, que també van ser importants, s’enfosqueixin?

Passa d’aquesta manera perquè és més fàcil i porta menys feina fer-ho així. Fixa’t-hi: 1714; Macià proclamant la República; Companys, la mort. Això és fàcil de fer. En canvi, explicar la dinàmica de la Mancomunitat de Catalunya, això ja no… Després hi ha una manca de bagatge i això fa que les biografies tinguin poc públic. En les biografies que he escrit intento contextualitzar per anar acompanyant el lector en tot el camí perquè no es perdi. Si dono moltes coses per suposades i el lector no té aquest bagatge es perd i s’avorreix. Això, a un lector anglosaxó, que pel fet de no haver passat una dictadura té tots uns coneixements, no li passa. Als països anglosaxons les biografies es llegeixen més perquè tenen més bagatge per incorporar aquest relat biogràfic en el fil històric general. Aquí hi ha molta gent que el fil històric general no el té; o l’acompanyes o estàs perdut. Llavors, per a alguns historiadors, és molt més fàcil centrar-se en punts determinats històrics que es venen com a moments determinants i fins a cert punt el que es fa és tergiversar la història. La complexitat del 1714 no interessa, interessa el blanc i negre, sense matisos. Quan entrem a la complexitat, la gent s’adorm. Sobre Companys et diuen: “no em vinguis amb històries… M’interessa el dia que el van matar”. I ara toca el senyor que el va rematar quan estava a terra, després serà el nom del capellà, el nom del tercer oficial de segona fila del tal… La marca del cotxe del tal… Qui té el mocador que portava a la solapa… Tota aquesta hagiografia, vaja.

Tot i així, per avançar com a societat el que interessa és el relat complex, no el mocador o si el van matar amb tres o quatre bales… però en canvi això és més groc, és més amè llegir això, que no pas pretendre anar una mica més a fons. Aquí a Catalunya hi ha els dos problemes: la falta de bagatge i que qui ho explica ho ha de saber explicar. Quan s’intenta bastir un relat de blancs i negres sobre el passat, la complexitat no interessa. Fins i tot avui en el debat polític que hi ha en l’actualitat. És un debat molt simple i que serveix molt poc per tirar endavant. Si uns són tan bons i uns altres són tan dolents… I després una altra cosa: hi ha una branca de la historiografia que vol jugar un rol massa defensiu del catalanisme, que els molesta que segons quines interioritats humanes s’expliquin: si un personatge bevia no es pot explicar, si tenia amants no es pot explicar, si feia trampes amb els negocis no es pot explicar, són biografies que pretenen fer un relat pla d’aquell personatge: el gran patriota, el gran republicà… Es pot ser catalanista, federalista, independentista, confederalista, el que vulguis, però sent crític, una cosa no invalida l’altra. Però això és moltes vegades el que no hi ha: sentit crític. Sembla que el fet de defensar qualsevol d’aquestes posicions no et permeti tenir un punt de vista crític amb aquells altres que van defensar aquelles determinades posicions.